Living between luggage and currencies

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

Neighbours keep their residence in a hotel in the centre of Via Laietana.

The flat of J. and M. measures 150 square metres. IRENE LÓPEZ

Every week hundreds of tourists with their luggage pass by the reception desk, getting in and out the hotel Ilunion Almirante of Via Laietana, to visit Barcelona. They lodge in one of the 73 rooms to enjoy their holidays. But travellers are not the only tenants of this hotel. In the fourth floor lives, for more than 45 years, a married couple with a flat of their own. J. and M. get in by the hotel reception, they cannot open the front portal as they do not have the key. They say hello to the receptionist, who keeps their mailing, and get into the lift to go to their floor. In the floor landing, to the right, there is a hallway with six rooms and in the left a fireproof door that leads to their residence.


From a block of flats to a hotel
J. lives in Via Laietana 42 since he was a one-year-old. In that moment, it was a residential building like any other. There were apartments, an academy and a guest house of the building owner. “Bit by bit, the leaseholder made the neighbours leave their houses. She managed to make that happen and build a hotel”, explains M.. “In 1991, there was only three neighbours left, elderly, but over the years they passed”. Around their flat, the structure has changed to become the current hotel.

They never heard of an explicit proposition of leaving, although, since the hotel project is in force, the couple assures that the owners have been a pain trying to make them abandon the building: damages that last moths to be repaired, noisy works that seem endless… The couple explains that, during a work, the dining room ceiling fell off because of some adaptations of the floor above it. “It was like what remains after an earthquake”, says M., it was a problem that took a long time to be solved to make the tenants change their mind.

J. and M. do not want to change residence. This flat is their home. They hold an old rental open-ended contract; therefore, they cannot be put out. This type of contracts is current until death or retirement of the holder, spouse or descendants. In this case, the rent of the apartment was entitled by the name of J.’s parents, but now is his since they passed.

Staying home, a daily fight
Núria lives in a block of Ronda de Sant Pere, with other three students. As M. and J., she is a property speculation victim as the result of the tourism in Barcelona. The block is a real state of Murzuk SL. Three years ago, the enterprise only owned 25 % of the building; but, after a expulsion process of the neighbours, the block is now full of refurbished flats between 40 and 70 m2 that cost from 1.200 to 1.500 euros and a hostel that occupies all the first floor of the building.

The four girls constantly face illegal attempts of eviction. Moreover, Murzuk SL put some people in one of the free flats to create a hostility environment in the building so they leave home. However, Nuria has it for sure that “neighbourhood is for whom defends it and not for whom sells it to the capital interests”. She resists every day to accomplish that right to housing become a reality.

They hold an old rental open-ended contract; therefore, they cannot be put out. “If a pavement is repaired is because of there is a hotel, without considering us, the neighbours”

“Neighbours” come and go they do not know them. Over the years they shared building with thousands of tourists, the marriage has had to face some coexistence issues: drunk youth groups knocking their door late at night because they missed their rooms, tenants that left taps open and that provoked floods… M. assures that currently they are more calmed, since they get used to it and the hotel owners “ignore” them.

Fighting speculation
However, that Via Laietana has become a theme park of the tourism is what really bothers the couple. “If a pavement is repaired is because of there is a hotel in front, without considering us, the ones who live here. All is done for the tourists to be happy”, states M. explaining the negative effects that has tourism into the neighbourhood. She acknowledges that the main problem is the price of the rent: “Rents are not renewed anymore, and they take advantage of it to build touristic apartments, price raises and people must leave”.

In order to fight tourism inconvenients and property speculation in the town, the neighbours of different districts have come together to defend their neighbourhoods. In autumn 2019, was found the Old City Housing Union (Sindicat d’Habitatge del Casc Antic), formed by people that meet in protests and actions to stop evictions. They gather every Thursday for assembling and treating personal cases collectively.

On the other hand, neighbours’ associations have created the Neighbourhoods for the Touristic Decrease Assembly (Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic). According to the spokesperson of the association , Daniel Pardo, their goal is taking action for the “economic disestablishment” of the tourism and avoid that touristic industry get rich at town’s expense. Since its foundation in 2015, they have given talks, protests and an occupation of the Soho House even. In 2016, they blocked touristic bus lines for 30 minutes, considered by the assembly as a “symbol of the rent’s extractions”. In the same year, they reserved an illegal flat of the Airbnb platform to show the course of action of some leaseholders.

Read more

Viure entre maletes i divises

Read this content in English here

Uns veïns mantenen el seu habitatge dins d’un hotel al mig de la Via Laietana

El pis del J. i la M. ocupa un espai de 150 metres quadrats. IRENE LÓPEZ

Per la recepció de l’hotel Ilunion Almirante de la Via Laietana, entren i surten centenars de turistes amb maletes que visiten la ciutat de Barcelona cada setmana.

S’allotgen en una de les seves 73 habitacions per gaudir de les vacances. Però els viatgers no són els únics inquilins de l’hotel. A la quarta planta hi viu, des de fa més de 45 anys, en el seu propi pis, un matrimoni. En J. i la M. entren per la recepció de l’hotel, no tenen clau del portal principal.

Saluden el recepcionista, qui els guarda el correu, i pugen amb l’ascensor fins al seu pis. Al replà de la planta, a mà dreta, hi ha un passadís amb sis habitacions i a mà esquerra, una porta ignífuga que dóna pas al seu habitatge.

D’un bloc de pisos a hotel
En J. viu al 42 de Via Laietana d’ençà que tenia un any. En aquells moments era un edifici residencial qualsevol. Hi havia apartaments, una acadèmia i una pensió de la propietària de l’immoble.

“A poc a poc, la llogatera en va anar fent fora els veïns. Se les va arreglar perquè la gent se n’anés i va fer un hotel”, explica M.. “L’any 1991, ja només quedaven tres veïns a l’edifici, gent gran, però que amb el pas del temps ha mort”. Al voltant del seu pis, l’estructura de l’edifici ha anat canviat fins a convertir-se en l’hotel actual.

Mai els han fet una proposta explícita perquè marxin, però des que el projecte de l’hotel és vigent, els propietaris, assegura la parella, els han fet la guitza per intentar que abandonin l’edifici: avaries que tarden mesos a arreglar-se, obres molestes que semblen infinites.

El matrimoni explica que, en un punt de les obres, els va caure el sostre del menjador per culpa de les adaptacions del pis de dalt. “Era com el que queda després d’un terratrèmol”, diu M., un problema al qual es va trigar a posar solució per intentar fer canviar d’opinió els inquilins.

El J. i la M. no volen canviar d’habitatge. Aquest pis és casa seva. Tenen un contracte indefinit de renda antiga, fet que impedeix que els facin fora. Aquests tipus de contractes són vigents fins a la mort o jubilació del titular, el cònjuge o dels descendents. En aquest cas, el lloguer del pis estava a nom dels pares d’en J., però va passar a les seves mans quan aquests van morir.

Els ‘veïns’ van i vénen, no els coneixen. Durant els anys que han compartit edifici amb milers de turistes, el matrimoni ha hagut de fer front a diferents problemes de convivència: grups de joves ebris que han picat a la seva porta a altes hores de la matinada confosos d’habitació, inquilins que s’han deixat aixetes obertes i han provocat inundacions. La M. assegura que actualment estan més tranquils perquè s’han acostumat a la situació i els propietaris de l’hotel els “ignoren”.

Combatent l’especulació
Tanmateix, el que molesta a la parella, és que Via Laietana s’hagi convertit en un parc temàtic del turisme. “Si s’arregla una vorera és perquè davant hi ha un hotel.

Als qui hi vivim no ens tenen en compte. Tot es fa perquè els turistes estiguin contents”, afirma M. explicant els efectes negatius que el turisme està provocant al barri. Per a ella, el principal problema és el preu del lloguer: “Ja no es renoven lloguers i s’aprofita per fer pisos turístics, s’apugen els preus i la gent ha de marxar”.

Per lluitar contra els inconvenients del turisme i l’especulació immobiliària a la ciutat, els veïns dels diferents districtes s’han unit per defensar els seus barris. La tardor del 2019 es va fundar el Sindicat d’Habitatge del Casc Antic, format per persones que es van conèixer en manifestacions i en accions per evitar desnonaments. Es reuneixen cada dijous per fer assemblees i tractar col·lectivament casos personals.

Per altra banda, associacions de veïns han creat l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic. Segons el portaveu de l’associació, Daniel Pardo, el seu objectiu és prendre mesures per la “desestructuració econòmica” del turisme i evitar que la indústria turística s’enriqueixi a costa de la ciutat.

Des de la seva fundació el 2015, han fet xerrades, manifestacions i, fins i tot, l’ocupació del vestíbul de l’hotel de luxe Soho House. El 2016 van bloquejar durant 30 minuts les línies de bus turístic, considerat un “símbol de l’extracció de rendes” per l’Assemblea. Al mateix any, van reservar un pis il·legal de la plataforma Airbnb per mostrar la mena d’actuar d’alguns llogaters.

Una lluita diària per mantenir-se a casa seva

La Núria viu en un bloc a la Ronda de Sant Pere, juntament amb tres estudiants més. De la mateixa manera que la M. i el J., és una víctima de l’especulació immobiliària fruit del turisme a Barcelona.

El bloc és propietat de la immobiliària Murzuk SL. Fa tres anys, l’empresa només tenia un 25 % de la finca; però, després d’un procés d’expulsió de veïns, el bloc ha quedat ple de pisos reformats d’entre 40 i 70 m² a preus d’entre 1.200 i 1.500 euros i un hostel que ocupa tota la primera planta de l’edifici.

Les quatre joves s’enfronten constantment a intents il·legals de desallotjament. A més, Murzuk SL ha instal·lat una sèrie de pinxos en un dels pisos lliures per generar un ambient d’hostilitat i aconseguir que marxin.

Així i tot, la Núria té clar que “el barri és per a qui el defensa i no per a qui el ven als interessos del capital”. Resisteix diàriament perquè el dret a l’habitatge sigui una realitat.

Read more

La música que creix amb els petits

Entrades exhaurides amb mesos d’antelació, milers de subscriptors a les xarxes socials, i presència en festivals com el Bioritme, l’Acústica, el Festivalot o el Petits Camaleons. Tant per la quantitat de grups com per la qualitat de les cançons i del públic, es pot afirmar que la música familiar en català es troba en un moment àlgid, que es podria qualificar fins i tot “d’època daurada”.

Descobreix el reportatge en l’enllaç inferior:  

La música que creix amb els petits Read more

Escòcia, el primer país a oferir productes d’higiene íntima gratuïts

MERITXELL PALOU / LAIA SOLÉ

La campanya que Monica Lennon, parlamentària del Partit Laborista escocès, fa temps que està duent a terme amb la finalitat que els productes d’higiene femenina siguin gratuïts, ha obtingut el seu primer èxit. El Parlament escocès ha aprovat la proposta amb 112 vots a favor, cap en contra i una abstenció. La Llei de Productes del Període -així es diu la iniciativa legislativa- haurà de passar pròximament per una segona ronda en què els membres del parlament podran posar-hi esmenes. Ara bé, si continua amb l’aprovació que ha tingut fins al moment, Escòcia es convertirà en el primer país a distribuir de manera gratuïta tampons, compreses i opcions reutilitzables.

Segons Lennon, de la mateixa manera que el paper de vàter, aquests productes són de primera necessitat i aprovar finalment el projecte seria clau per normalitzar la menstruació a Escòcia i mostrar a les persones que la Igualtat de Gènere és un tema que preocupa i que es treballa en el Parlament. «Les compreses i els tampons no són articles de luxe. Són essencials i tothom hauria de poder accedir-hi», així ho ha defensat la parlamentària.

El 2018 Escòcia ja es va convertir en el primer país del món en proporcionar productes sanitaris gratuïts a les escoles. Així i tot, el que pretén ara és anar més enllà i assegurar que aquests béns siguin gratuïts per dones de totes les edats. La proposta es farà efectiva proporcionant tampons, tovalloletes sanitàries i altres alternatives més orgàniques en centres comunitaris, clubs juvenils i farmàcies. S’estima que el cost anual de la iniciativa serà de 28,7 milions d’euros.

L’editorial de mitjans de comunicació i entreteniment social britànica LAD Bible ha fet una enquesta recentment en què posa en evidència que un 12 % de les dones joves substitueix productes sanitaris per solucions més econòmiques. L’estudi també posa de manifest que una cinquena part de les enquestades han deixat de comprar un producte pel seu preu, en algun moment de la seva vida, i han optat per una opció menys adequada però més econòmica. A més, una de cada set d’aquestes, s’ha vist forçada a demanar productes a alguna de les seves amigues per la incapacitat de comprar-los.

Què passa a Espanya?

L’iva que s’aplica en comprar una entrada per una exposició d’art, al passar una nit en un hotel o bé al sopar en un restaurant, és el mateix que, fins a l’actualitat, s’ha estat aplicant als tampons i a les compreses. Un IVA del 10 %. L’actual Govern però, fa poc que ha fet pública la seva intenció de posar remei a aquest fenomen, el que es coneix com la taxa del tampó. La societat no necessita en el mateix grau gaudir d’obres d’art que disposar de productes d’higiene íntima. És per això que de cara a les gestions pressupostàries d’aquest any, un dels objectius és aplicar l’IVA superreduït, el del 4 %, a les compreses, els tampons i les copes menstruals. Aquest impost és el que s’aplica a tots els productes que es consideren de primera necessitat: aliments bàsics, llibres, revistes i diaris, medicaments, serveis per persones amb discapacitats…

Una caixa de tampons de qualitat bàsica té un cost aproximat de 2,70 euros, si se li aplica l’iva del 4 %, el preu reduirà a 2,60 euros. El mateix passa amb les compreses. Una reducció que les dones no notaran directament a les seves butxaques però que farà que l’Estat deixi de recaptar 18 milions d’euros anualment. Ara bé, una iniciativa ben diferent a la que s’està tirant endavant a Escòcia.

La taxa rosa

L’economia de les dones no només es veu perjudicada per la taxa del tampó, sinó també a la taxa rosa. Un fenomen que obliga a les dones a pagar més que els homes per un mateix producte. Hi ha articles de determinades marques que són més cars en la versió “femenina” que en la “masculina”. Les gilletes roses, per exemple, són un 35 % més cares que les blaves, encara que el producte tingui exactament les mateixes característiques. 

Davant d’aquesta disparitat ja hi ha hagut controvèrsies i queixes, unes reclamacions que han fet que les marques implicades en el tema es justifiquin al·legant que si el preu canvia, és perquè s’utilitzen components diferents en la fabricació que fan que el procés de producció sigui més costós i que, per tant, el cost al consumidor final sigui més elevat. Així i tot, la majoria d’experts s’avenen a justificar-ho amb raons de màrqueting: les dones estarien disposades a invertir més diners en productes de bellesa i cosmètica, els productors són conscients d’aquesta tendència i es limitarien a apujar els preus. Unes justificacions però que, no fan més que evidenciar la falta d’igualtat de condicions en què encara avui dia es troben les dones respecte als homes.

Read more

«L’Estat porta 300 anys fent polítiques contra el català»

LAIA SOLÉ i RUT FONT – Neus Nogué ha dedicat tota la seva vida al català. Lingüista i doctorada en filologia catalana, exerceix com a professora a la Universitat de Barcelona, on explica que cal defensar la llengua des de tots els àmbits, sobretot el quotidià.

··· Com definiries l’estat actual del català? Està en perill?

El català, en general, no està en perill d’extinció, però hi ha zones on corre un cert perill. És el cas de la Catalunya del Nord, a França, com també hi corren perill l’occi­tà i totes les llengües que no són el francès. També a l’illa d’Eivis­sa, al sud del País Valencià i, fins i tot, a l’Àrea Metropolitana de Bar­celona, on es parla més el castellà que el català.

··· Quins són els símptomes que ho evidencien?

El símptoma més evident que una llengua està en perill d’extinció és quan es deixa de transmetre de pa­res a fills. Si els pares parlen català i els fills no, hi ha perill de mort de la llengua. Si els pares et podi­en haver parlat en català de l’oci, del territori, del país i, en canvi, et parlen d’això en castellà, es per­den un munt de coses. L’escola ho pot compensar però potser hi confiem massa.

··· Quines són les principals amenaces a les quals s’enfron­ta el català?

En tot el territori catalanoparlant de l’Estat espanyol, no només te­nim la presència social del caste­llà, sinó un Estat en contra de la llengua. Tenim un estat que es vol carregar el català i totes les llen­gües que no són el castellà: el basc, el gallec, l’asturià… L’Estat és el pe­rill principal, porta 300 anys fent polítiques en contra d’aquestes llengües. D’aquestes polítiques se’n deriva el problema més im­portant: la qüestió del prestigi. Perquè un individu no catalano­parlant consideri que val la pena aprendre el català, ha de tenir la percepció que és una llengua que serveix per a alguna cosa. Les polí­tiques de l’Estat minoritzen el ca­talà. És una llengua minoritzada, no minoritària, perquè hi ha al­gú que les està posant en mino­ria, que les està fent petites i des­proveint de prestigi. També hi ha el tema de la globalització. És difí­cil competir amb l’anglès i el cas­tellà en espais tan influents com Internet o els videojocs.

··· De qui és la responsabilitat principalment a l’hora de pre­servar el català?

La responsabilitat no és única ni dels parlants, ni de l’administra­ció, ni dels polítics. És una res­ponsabilitat compartida. Evident­ment no és el mateix que gover­ni Ciutadans que governin partits que històricament han potenci­at el català. El futur del català, pe­rò, també dependrà de la reacción global que tinguem com a socie­tat. Si et truca una empresa de ser­veis, pots fer dues coses: respon­dre en castellà o en català i espe­cificar que si et volen vendre el producte, t’han de parlar en cata­là. Si això ho fes tothom, les em­preses tindrien persones plurilin­gües fent trucades. Els ciutadans tenim responsabilitats a l’hora de preservar el català i aquest n’és un exemple.

··· Som conscients d’aquest es­tat en què es troba el català?

En l’entorn catalanoparlant, els que vam néixer als anys 60, som més conscients del que està pas­sant. En canvi, els joves d’avui dia, ja han anat a l’escola en català, han vist TV3 i conseqüentment, tenen una sensació de falsa nor­malitat. No dic que al jovent li si­gui igual que es perdi el català, el que passa és que no hi ha consci­ència del que està passant i això fa que no es prenguin mesures. Jo sempre els hi pregunto als meus fills per què canvien amb tanta facilitat del català al castellà i ells no li donen importància. El que no tenen present és que, a la llar­ga, aquest canvi pot provocar la substitució d’una llengua per l’al­tra en contextos quotidians.

··· Existeix un català correcte?

La nova normativa del català dis­tingeix com a formes no accep­tables interferències d’altres llen­gües que hem d’intentar frenar. Utilitza el concepte acceptable i no acceptable en comptes de cor­recte i incorrecte. Tota la resta de formes són catalanes. Dir aiga, du­gues o dicidir, és catalaníssim. La gent etiqueta això de vulgar. Una persona que diu aiga perquè no té estudis és vulgar? No, perquè fa servir la seva varietat en un con­text col·loquial. De la mateixa ma­nera, qui fa servir ‘l’àdhuc’ ha de ser conscient que haurà d’utilit­zar un estil formal en tot el seu discurs.

És difí­cil competir amb l’anglès i el cas­tellà en espais tan influents com Internet o els videojocs.

Neus Nogué

··· S’hauria de relaxar la norma i acceptar més col·loquialismes?

El col·loquial està molt influït per la varietat geogràfica. Accep­tar formes col·loquials vol dir ac­ceptar formes poc generals i no to­tes les varietats geogràfiques estan igual de representades. Si es dóna prioritat a una, s’està estigmatit­zant les altres i situant-la per so­bre. Això és un prejudici lingü­ístic que porta a un supremacis­me lingüístic. El que és col·loquial és igual que el que és estàndard sempre que ho fem servir en un context adequat, per això es parla d’adequació al context.

Desdoblament i femení genèric
Pocs lingüistes defensen el des­doblament i el femení genèric; altera les normes gramaticals i no consideren que sigui la via per aconseguir la igualtat. El basc és una llengua amb moltes paraules desdoblades i no per això és una societat més igualitària.
Neus No­gué és partidària d’utilitzar els desdoblaments simbòlicament, però defensa que desdoblar tota l’es­tona provoca incoherències. “Si s’obre un text dient ‘nens i nenes’, però després només es parla de ‘nens’ es fa referència a tot el grup o només al gènere masculí?”, exemplifica.
La lingüista, a més, destaca les incongruències d’aquest llenguatge en els discursos polítics. Els partits tendeixen desdoblar només quan es parla dels “bons”; “tots i totes contra els repressors”, en comptes de “repressors i repressores”.

Read more

El govern canari i Aemet donen per finalitzada l’alerta de seguretat per la calima

El temporal ha provocat vents de més de 160 quilòmetres per hora i temperatures de fins als 30ºC

L’episodi de calima, tempestes de pols i sorra vermella procedent del Sàhara arrossegat pel vent,  viscut a les Illes Canàries el passat cap de setmana comença a remetre. Tal com explica Jesús Agüera, el delegat de l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) a les illes, a EuropaPress, es pronostica que el temporal finalitzi dimecres, tot i que es pot esperar una tercera onada de pols suspesa en l’aire. Després que les condicions climatològiques provoquessin el tancament d’aeroports i ports marítims per la baixa visibilitat, la Direcció General de Seguretat i Emergències del Govern de Canàries, ha desactivat l’alerta pel clima. Els serveis de transports opera amb normalitat des de dilluns, però amb certes restriccions i mesures de seguretat. De cara aquesta tarda, es preveu deixar enrere la tempesta de sorra. Es pronostica un cel poc ennuvolat, tot i que no es descarten petites tempestes. Les temperatures aniran disminuint a poc a poc fins a estabilitzar-se.

Tot i que la calima és un fenomen meteorològic característic a l’arxipèlag canari en els mesos d’hivern, Agüera ho considera un episodi “poc comú” i un dels més severs dels últims 30 o 40 anys. La causa de la tempesta de vent i sorra ha estat la unió d’una depressió situada a les illes i desviada del recorregut pronosticat amb, un anticicló atlàntic sobre les Açores.

Les ràfegues de vent van arribar, en primer lloc, a les illes de Lanzarote, La Graciosa i Fuerteventura, on la velocitat mitjana se situa entre els 40 i 70 quilòmetres per hora de vents forts i continus. Aquestes illes, també, van patir ratxes de vent de fins a 90 km per hora. Tanmateix, les illes més afectades van ser Gran Canària i Tenerife, on la força del vent va superar els 160 quilòmetres per hora.

Per altra banda, els termòmetres van registrar temperatures molt altes. El diumenge es van batre rècord: tres de mínimes i una de màximes el mes de febrer. Els Aeroports de La Palma, Tenerife Nord i Gran Canària van marcar mínimes de 20ºC, 23’9ºC i 22’3ºC, mentre que a Tenerife Sur es va arribar a as 30ºC de màxima. La temperatura mitjana al mes de febrer a les Illes Canàries en condicions normals es troba entre els 15 i els 20ºC, el que suposa un augment de fins als 10ºC a causa del temporal del Sàhara.

Read more

La proposta de coalició entre C’s i PP i la seva aplicació

Després de les eleccions generals que es van celebrar el passat 28 d’abril, Pablo Casado va plantejar, en diferents ocasions, la possibilitat de parar la mà a Ciutadans Vox per presentar-se sota una mateixa capçalera. El candidat del PP defensava que «unir forces i optimitzar el vot» era l’únic camí possible per assolir una victòria cap a les urnes i frenar els nacionalismes. La proposta de Casado però no va acabar de quallar, ja que no va convèncer ni a la formació taronja ni als ultraconservadors. Des dels comicis del 10 de novembre però, Ciutadans ha canviat d’opinió. I és que tenint en compte la batuda política que va viure el partit Inés Arrimadas, la candidata ja ha presentat una alternativa. Una proposta que preveu una coalició amb el PP a Galícia, País Basc i Catalunya, tres indrets que considera «excepcionals».

La iniciativa s’inspira en Navarra Suma. A les eleccions del Parlament de Navarra del 2015, Ciutadans va obtenir un 2,96 % dels vots. Si hagués assolit el 3% hauria, arrabassat un escó a la coalició nacionalista basca Geroa Bai impedint que la líder d’aquesta formació es convertís en presidenta de Navarra. El mateix els hi va passar a les eleccions municipals de l’Ajuntament de Pamplona, tant C’s com PP van quedar per sota el percentatge necessari per poder ser transformats en regidors. Això és el que els va portar a presentar-se conjuntament a les convocatòries electorals del 2019 per evitar que la fragmentació del vot conservador espanyolista acabés beneficiant les esquerres nacionalistes. En aquest context, a principis de 2019, el Partit Popular de NavarraUnión del Pueblo Navarro i Ciutadans van agrupar-se en la plataforma electoral comuna coneguda com Navarra Suma. Una proposta que, en definitiva, és com la que pretén tirar endavant Ciutadans que, mentre ha anat perdent força, ha vist com tant el PP i Vox han anat incrementant els seus vots.

La situació gallega

Les negociacions estan a la recta final, ja que el termini per registrar les coalicions electorals s’acaba aquest dijous 20 de febrer a Galícia i el divendres 21 a Euskadi. Ara bé, allò que des de Ciutadans es veu com la solució definitiva, des de les comunitats autònomes corresponents no es veu tan clar. Alberto Núñez Feijóo, membre del Partit Popular de Galícia i president de la comunitat des del 2006, no vol renunciar a les sigles del PPdeG. El gallec ja governa amb majoria absoluta i les enquestes li van a favor. L’atractiu electoral del PP a Galícia està altament condicionat per la identitat nacional i el vot de centredreta ja està aglutinat entorn de les sigles del PP. A més, defensa que les coalicions no sempre sumen perquè poden generar rebuig a una part dels votants tradicionals de cada partit. Així i tot, malgrat que el PP gallec manté el seu «no» a la coalició amb Ciutadans, deixa les seves llistes obertes per si la formació taronja canvia de parer i opta per integrar dirigents en les seves candidatures.

El panorama basc

La coalició al País Basc ja és una realitat. El dimecres 19 de febrer el secretari general del PP, Teodoro García Egea, i el secretari de Ciutadans, José María Espejo Saavedra, es van reunir per acabar de lligar caps de cara a la coalició. La llista serà encapçalada pel popular Alfonso Alonso, candidat a ocupar la presidència d’Euskadi. El número dos de la llista l’ocuparia un membre del partit taronja, a qui li correspon, també, un lloc capdavanter per província.

En un territori on Ciutadans no té representació política, el partit liberal ha cedit a la coalició, tot i la negativa del PP galleg. S’han obert inclòs a deixar de banda la idea de crear un nom propi per la llista com “Millor Units” i presentar-se amb una unió de les sigles dels dos partits. La llista integrarà, a part, membres de la societat civil i d’UPyD, tal com va explicar Inés Arrimadas després de la reunió amb el líder popular, Pablo Casado, dimarts 18 de febrer.

Actualment, el PP compta amb 9 diputats a la Cambra de Vitòria. Segons l’enquesta realitzada per la televisió pública basca, els conservadors podrien caure fins als 5 o 6 escons, perdent dos representants la província d’Àlaba, antic feu del partit. Pel que fa a Ciutadans, obtindria un 1,7% dels vots, insuficients per convertir-se en representació parlamentària. Per aquest motiu, els dos partits creuen que obtindran dos escons més – d’entre 7 i 8- en cas de presentar-se com a coalició, ja que podrien aglutinar tots els vots de la dreta espanyolista. Tot això, no evitaria una disminució de la representació conservadora, però s’allunyaria de la baixada d’escons pronosticada.

La proposta en territori Català

L’experiment navarrès de fusionar les dretes del PP i Ciutadans també es vol portar cap al territori català. Segons l’últim Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió, el grup d’Arrimadas podria perdre fins a 20 representants a la cambra catalana passant de guanyar les eleccions del 2017 amb 36 representants a caure fins a la quarta plaça amb 14-15 escons. Tenint en compte aquestes dades, una coalició electoral entre els dos partits els permetria col·locar-se entre el 15 i el 17 % dels vots cosa que automàticament podria revertir les tendències que mostren el sondeig i tirar endavant. La situació però no és fàcil, el problema rau en la qüestió del lideratge que fa que la coalició es refredi.

El PP sempre havia insistit a unir-se amb C’s, els papers ara però s’han invertit. Fins a l’actualitat, el líder dels populars havia defensat en diverses ocasions que no li importava fer un pas al costat per permetre que una altra persona liderés la candidatura conjunta. Així i tot, el PP ha crescut lleugerament en les darreres enquestes, ha guanyat seguretat i ara reivindica que és la seva formació la que ha de liderar la coalició constitucionalista. Ara bé, el partit taronja tampoc renuncia a encapçalar la candidatura.


En contextos de gran confrontació política, quan es percep que els rivals polítics tenen interessos perillosos i il·legítims, els partits poden considerar que les coalicions electorals són el millor instrument per impedir que l’enemic prengui poder. Des de Ciutadans estan convençuts que aquesta és la solució, malgrat tot, les circumstàncies basques, gallegues i catalanes no són senzilles i caldrà esperar com evoluciona el panorama de cara al tancament definitiu de les llistes.

Read more

El “mediador” i els pressupostos, les últimes pugnes entre els socis del govern

RUT FONT i LAIA SOLÉ – Sembla que la tensió entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana segueix creixent. Això és cada cop més evident en les sessions parlamentàries. La nova esquerda al bloc independentista s’ha obert durant el ple del 12 de febrer arran el debat d’introducció de la figura del mediador en la taula de diàleg del Govern Espanyol. D’altra banda, la pugna ha estat també present en el primer debat de la totalitat per l’aprovació dels pressupostos i el paper que hi ha jugat Quim Torra. 

El rol de l’intermediari ha estat un tema polèmic des del 2018, quan es va introduir per gestionar el diàleg entre la Generalitat i el Govern espanyol. A més, va ser també una de les principals raons per les quals l’acord de Pedralbes va fer-se miques. Aquest cop però, l’encontre no s’ha produït entre el Govern català i la Moncloa, sinó entre JxCat i ERC. La formació de Torra considera que és indispensable comptar amb algú que adopti el paper de negociador a l’hora de dialogar amb el govern del PSOE i Podem. “El diàleg en si mateix no té sentit, té sentit si té un objectiu i s’emmarca en un mètode. Si no, arribarem al punt de banalitzar aquesta paraula”, d’aquesta manera defensava el president de la Generalitat la importància de disposar d’un mediador.

Aquestes declaracions responen al discurs que el diputat d’ERC, Sergi Sabrià, havia fet moments abans per defensar que renunciar al mediador no hauria de ser un impediment per manenir el dialeg. Segons el republicà és necessari “aprofitar l’oportunitat” de la nova coalició governamental per demanar “el dret a l’autodeterminació” de tu a tu. A més, ha retret a JxCat que posin obstacles a l’hora d’avançar en el conflicte: cal persistir en el diàleg “sense excuses” i la figura del mediador no ha ser una manera d’aturar la taula de negociació.

Per altra banda, el president ha sigut l’encarregat d’obrir la sessió parlamentària destinada a la negociació dels pressupostos de la Generalitat. “Prenc la paraula per deixar constància de la importància que té pel meu govern l’aprovació d’aquests pressupostos”, així ha iniciat Torra la breu exposició en defensa de la proposta. Més tard, el vicepresident Pere Aragonès s’ha encarregat d’aprofundir en el contingut del text, destacant la necessitat d’actualitzar els comptes.  En tractar-se d’un “debat a la totalitat”, una sessió on bàsicament el conseller d’Economia exposa els números i l’oposició decideix si tombar-los o tirar-los endavant, la compareixença del president s’interpreta com un reclam per ser coprotagonista de la redacció i defensa dels pressupostos, una tasca exclusiva d’Economia.

Aquesta no és la primera vegada que el president intenta reivindicar-se com a col·laborador dels pressupostos. En el Ple per a les Dones del 17 de gener, el president va fer una exposició dels esborranys de la futura despesa pública. El problema és que les xifres presentades pel president eren inexactes, provisionals i formaven part de negociacions passades. L’única dada correcta van ser els 900 milions d’euros destinats a sanitat, ja anunciats prèviament. 

Finalment, gràcies a l’abstenció dels comuns, la negociació pels pressupostos, prorrogats des del 2017, continuarà endavant. Amb unes eleccions en l’horitzó, caldrà veure si les discrepàncies entre els dos partits fan més grans les ferides ja obertes dins del bloc independentista o aconsegueixen nous punts d’acord de cara a la nova legislatura.

Read more

El Congrés dóna llum verda a la llei de l’eutanàsia

La proposta ha obtingut 201 vots a favor, 140 en contra i dos abstencions

La llei que regula l’eutanàsia ja fa temps que està en el punt de mira. La proposta regulativa es va presentar per primera vegada al Congrés dels diputats el Juny del 2018 i va rebre el suport de la majoria parlamentària. Una convocatòria anticipada d’eleccions però, va fer que la iniciativa quedés arraconada. El setembre del 2019, es va tornar a considerar aquesta qüestió, poc abans però que es tornessin a dissoldre les corts. Aquest passat dimarts 11 de febrer, es va celebrar el primer ple ordinari d’aquesta legislatura, un ple en què es va tornar a posar sobre la taula el tema de la Llei de l’eutanàsia i sembla que, aquesta vegada serà la definitiva si no es produeix cap anormalitat política que n’escapci el seu desenvolupament.

La majoria de la càmera parlamentària li va donar el vistiplau: El partit Socialista va presentar la proposta amb el suport necessari d’Unidas Podemos, el dels partits nacionalistes catalans i bascos i, fins i tot, el de Ciutadans, la proposta va trencar els blocs ideològics de la Cambra baixa. El Partit Popular es va negar a acceptar la proposta al·legant que són “retallades en tota regla” i proposant una llei de cures pal·liatives per a pacients en fase terminal. Vox i UPN també es van posicionar en contra de l’aprovació de la llei. “L’eutanàsia és matar a algú, vostès aspiren a moralitzar aquesta conducta i converteixen l’Estat en una màquina de matar i als metges en còmplices”. D’aquesta manera va defensar el seu parer Lourdes Méndez-Monasterio de Vox.

Debat eutanàsic

L’eutanàsia es pot definir com l’acte deliberat de posar punt final a la vida d’una persona, produït per la voluntat expressa d’aquesta i amb l’objectiu d’evitar sofriments. El debat sobre l’eutanàsia ha estat present en la nostra comunitat durant les últimes dècades, no només en àmbits acadèmics sinó també en l’àmbit social. Un debat que, s’encén cada vegada que es difonen casos personals que commouen l’opinió pública. El que s’intenta valorar i sospesar en aquesta discussió és, d’una banda, els drets fonamentals a la vida i a la integritat física i moral i, d’altra banda, el dret a la dignitat, a la llibertat o bé a l’autonomia de la voluntat. Quan una persona plenament capaç i lliure s’enfronta a una situació vital que al seu judici vulnera la seva integritat i la seva dignitat, el bé de la vida pot caure a favor dels altres béns i drets amb els quals ha de ser ponderats. És per això que el grup parlamentari socialista, proposa dotar d’una regulació sistemàtica i ordenada els suposats casos en què l’eutanàsia no hagi de ser objecte de retret penal.

Les dades s’han obtingut d’unes enquestes fetes per La Vanguardia (abril del 2019) i mostren quina és l’opinió de la ciutadania espanyola en relació al tema de l’eutanàsia
Quin és el context vàlid per l’eutanàsia?

Ara bé, segons la llei, no totes les circumstàncies són vàlides a l’hora de sol·licitar l’eutanàsia. En primer lloc, s’ha de disposar de la nacionalitat espanyola, ser major d’edat i ser capaç i plenament conscient en el moment de presentar la sol·licitud. També és necessari disposar per escrit de la informació que existeixi sobre el seu procés mèdic i les diferents alternatives i possibilitats d’actuació, fins i tot, la d’accedir a cures pal·liatives. El requisit essencial és però, patir una malaltia greu i incurable o bé una malaltia greu, crònica i invalidant, certificada mèdicament i per la qual no hi ha cap mena de cura.

A l’hora de formular la petició, s’han de presentar dues sol·licituds voluntàries per escrit, deixant entre elles una separació de quinze dies. Si el metge considera que la mort del demandant és imminent, podrà acceptar qualsevol període menor que consideri apropiat en funció de les circumstàncies clíniques. En el cas que el sol·licitant sigui físicament incapaç de datar i firmar el document, existeix la possibilitat que ho faci sota el seu consentiment i en plena capacitat, una altra persona major d’edat que haurà de mencionar que qui demana la prestació d’ajuda, no es troba en condicions de firmar el document i indicar-ne les raons. A més, també es demana que el document es firmi en presència d’un professional sanitari.

Aquest professional serà el qui avaluarà la primera petició: analitzarà si és voluntària, si hi ha hagut coaccions externes o no, si expressa fidedignament els desitjos de la persona… I no només ho analitzarà ell com a metge encarregat sinó que ho enviarà a un altre professional de la medicina perquè també ho avaluï. Dues setmanes més tard, el pacient haurà de reiterar la seva petició i serà en aquest moment quan aquesta es derivi a una comissió de control  que s’encarregarà que la llei es compleixi. Si des d’aquesta es considera que el procediment ha estat adequat, el sol·licitant estarà llest per poder morir en un període de dues setmanes, ja sigui prenent-se ell mateix la medicació o bé sent el metge responsable el qui li administri.

El ple va acceptar tramitar la proposició de la llei proposada pels socialistes. Si no es convoquen unes eleccions anticipades i no es produeix cap final abrupte de legislatura, Espanya es convertirà probablement en el sisè país en l’àmbit mundial en despenalitzar l’eutanàsia i, després de dos intents fallits, es reconeixerà als espanyols el dret a una mort digna. «Farem tots els esforços perquè es faci amb totes les garanties però amb la brevetat més gran possible», va explicar Salvador Illa, que va valorar que la llei podria estar aprovada aproximadament al juny.

Read more

La ramaderia invisibilitzada

Les dones ramaderes pateixen diàriament el ser minoria dins d’un sector dominat per homes

LAIA SOLÉ / JÚLIA CLARAMUNT

El dia a Can Mimó (Vacarisses, Barcelona) comença ben d’hora: cap a les vuit del matí la Merlès Martínez ja és al corral per donar esmorzar a totes les cabres i després munyir aquelles que els toca. Quan acaba, el seu soci i ella es reparteixen les tasques principals del dia: pasturar i elaborar els formatges artesans. El primordial, però, són les cabres, que han de pasturar entre quatre i cinc hores diàries. A la tarda les cabres sopen, i la Merlès i el seu soci aprofiten per fer diferents feines al corral. Aquesta és la rutina que es repeteix diàriament a la vida de la Merlès, que des de fa tres anys va engegar el projecte de Can Mimó. Actualment compta amb 120 cabres i cabrits; i se’ls coneix a tots. “El que més m’agrada de la ramaderia és el contacte amb els animals i amb la natura”, explica somrient. 

La història de l’Eulàlia Picas és força diferent de la de la Merlès: té 19 anys i ha de combinar en la mesura del possible la ramaderia, els estudis i la feina. Tota la vida ha viscut envoltada d’animals: els seus avis ja tenien bestiar, després se’n va cuidar el seu pare, i ara en són responsables ella i el seu germà: “la ramaderia és la meva forma de viure. Em fa sentir lliure i em permet ser jo mateixa”, comenta. 

La Raquel Camps viu gairebé una doble vida. Cada dia s’aixeca a les cinc del matí, i a dos quarts de sis ja està amb el bestiar: comprova que tot estigui a punt, que les vaques tinguin menjar… Cap a les set del matí torna a casa i es prepara per encarar la resta del seu dia: la Raquel és neuropsicòloga, i per tant, ha de combinar aquesta professió amb ser ramadera. I a més, treballa en temes de desenvolupament rural. El seu dia laboral acaba a les vuit de la tarda, quan torna a la granja a fer la ronda de nit. 

La Merlès, l’Eulàlia i la Raquel són ramaderes, però cadascuna viu el seu dia a dia d’una manera totalment diferent. Ara bé, les tres coincideixen en una cosa: la dona es troba en una situació d’inferioritat respecte a l’home en el sector ramader. 

La Merlès pasturant les cabres a la muntanya.

Les dones tenen una representativitat més aviat baixa en el món de la ramaderia i l’agricultura. Segons dades obtingudes a partir de la DUN -la declaració anual que obligatòriament ha de fer tota persona titular d’una  explotació agrària- de les persones que treballen en el sector, un 32 % són dones davant d’un 68 % d’homes.

El terme explotació agrària fa referència a la unitat tècnica-econòmica pròpia de la base del sector primari la producció del qual són els productes agropecuaris (derivats de l’agricultura i derivats de la ramaderia)

Esquema del perfil protípic majoritari d'agricultor.
Perfil prototípic majoritari d’agricultor

En relació a la distribució per sexes i edats, les dones tenen més presència a mesura que l’edat dels agricultors augmenta. Independentment de l’edat però, les dones sempre són minoria dins del sector i queden invisibilitzades pel perfil prototípic majoritari.

Tot i que hi ha hagut alguns avenços, la societat segueix atribuint a les dones treballs domèstics i relacionats amb les cures. Això es tradueix que les condicions d’accés i permanència de les dones al mercat de treball no es produeixen en igualtat de condicions en relació amb els homes. Aquesta realitat és extensiva a tot el mercat laboral, així i tot, es dóna encara amb més intensitat en el món rural. «En el primer lloc on vaig fer pràctiques no em deixaven agafar el tractor, em deien que era una feina d’homes» explica frustrada la Merlès, «em va costar moltíssim que m’acceptessin a algun lloc, sempre em retreien el fet de ser una dona i, a més, venir de la ciutat». 

La ramadera Rosa Vilalta també coincideix: “fins i tot, quan vas a comprar el material per les cabres o per sembrar, moltes vegades no et miren o no et prenen seriosament”. I es lamenta que “hi hagi la percepció que les feines de comercialització, de fer el formatge o de posar menjar als animals les han de fer les dones, mentre que sembrar, segar i portar els animals amunt i avall les hagin de fer els homes”. 

La mare de la Raquel ha estat ramadera tota la seva vida però mai se l’ha considerat com a tal sinó com a dona del seu home. Una etiqueta que no té cap mena de valoració ni reconeixement. Les dones del sector agrícola i ramader han estat històricament invisibilitzades i infravalorades. I encara ara, en ple segle XXI, se segueixen vivint situacions de discriminació. La Raquel destaca una reunió amb ramaders on un d’ells li va oferir comprar-li el producte a canvi «d’anar-se’n a dormir amb ella».

Segons Magda Gutiérrez, membre del departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya (DARP) però, afortunadament, cada cop són més les dones que es llencen de cap a combatre vells estereotips i tradicions obsoletes. «Hi ha una generació de dones que està decidida a aconseguir el protagonisme del qual és mereixedora i, des de les administracions tenim l’obligació de donar-los-hi suport. Sense dones no hi ha relleu generacional ni desenvolupament en els entorns rurals i marítims del nostre país. La igualtat d’oportunitats entre homes i dones és una necessitat per garantir la viabilitat del sector agroalimentari, forestal i pesquer».

Ramadera amb cabres a contrallum.

Des de l’administració, s’és conscient d’aquesta desigualtat, i és per això que s’han pres una sèrie de mesures. D’una banda, el DARP articula les seves polítiques de gènere a través del Programa de dones del món rural i marítim de Catalunya 2016-2020. Un programa que pretén promoure una política activa i visible d’integració de la perspectiva de gènere en tots els àmbits d’actuació del sector ramader i agricultor. A través de la iniciativa es busca assolir majors quotes d’igualtat entre dones i homes i garantir el benestar de les dones del sector. Gràcies a la seva aplicació, s’ha impulsat un potent treball en xarxa que ha estat clau per a la creació de dues associacions en l’àmbit civil: l’Associació Catalana de Dones de la Mar (juliol de 2018) i l’Associació de Dones del Món Rural, Pageses i Ramaderes de Catalunya (gener de 2019).

D’altra banda, el DARP també ha posat en marxa un projecte pilot de mentoratge professional adreçat específicament a dones del sector primari. Una eina mitjançant la qual una mentora, d’àmplia trajectòria en el sector ramader, agrari o marítim, comparteix els seus coneixements, habilitats, i aprenentatges a una mentorada que està a punt de començar a desenvolupar la seva activitat professional.

El problema del sector ramader i agrícola però, no és només la desigualtat existent entre homes i dones. S’està produint un despoblament del sector; cada vegada és menor la població jove que decideix dedicar-s’hi. És per això que el programa de mentoratge també lluita contra aquest despoblament, una lluita que no serà victoriosa si no s’arreglen tots aquests conflictes relatius a la igualtat de gènere. «No s’aconseguirà vèncer aquesta situació si renunciem a la meitat del talent per qüestions de gènere. El projecte de mentoratge professional ha de ser una eina que serveixi per trencar amb els estereotips que encara avui dia existeixen en el món rural, i aconseguir que les dones se sentin capaces de tot», afirma Magda Gutiérrez.

Les dones ramaderes, però, també han pres la iniciativa i han creat el col·lectiu de Ramaderes de Catalunya. Un grup que es va crear el 2018 i que actualment està format per una seixantena de dones ramaderes unides per un ideari molt clar: vetllar per la ramaderia extensiva, lluitar pel benestar dels seus animals, la venda de proximitat i la cura del seu entorn. “És immens pensar que hi ha moltes altres dones que estan en la teva situació i poder comptar amb la seva ajuda i el seu suport en tot moment”, reconeix l’Eulàlia. “El món ramader sempre ha estat un món bastant individualista, però en l’estar en un grup així t’adones que no estàs sola, i s’agraeix”, afegeix la Merlès.

A través de les xarxes, reivindiquen la presència de la dona dins el món rural, a la vegada que trenquen amb estereotips masclistes. En definitiva, “per dir prou a tota la desigualtat que patim les dones pastores en el nostre sector, només pel fet de treballar del que més ens agrada”. A més, Ramaderes.cat tenen un grup de Whatsapp que els permet compartir entre elles inquietuds, dubtes, i donar-se suport. A la Raquel “l’ha ajudat a sentir-se identificada, a entendre que no està sola i a tenir suport dia a dia, que realment és molt necessari”. I a la Rosa l’emociona saber que “pot compartir amb elles les coses bones i les dolentes, perquè és un grup que l’entendrà, l’escoltarà i l’ajudarà amb tot el que faci falta”.  

La dona sempre ha estat present dins del món rural, així i tot, mai se l’ha valorat i sempre ha quedat en segon pla, associada amb les feines de cura i fer el menjar. Gràcies a persones com la Merlès, l’Eulàlia, la Raquel o la Rosa, les coses estan començant a canviar. I és que sense les dones, no hi ha revolució.


Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies