Educació per projectes: aprendre a aprendre

Les escoles i l’administració opten cada cop més per models basats en projectes. Els alumnes aprenen a base de fer i adquireixen els coneixements a llarg termini i de manera més significativa

Eloi de Miguel i Joana Garreta

Entre pissarres, taules i guixos, la Maria esbossava un somriure. “M’ho passava molt bé anant a cole i aprenent”, confessa. Fins a quart d’ESO, va estudiar a l’Escola El Puig d’Esparreguera, on s’aprenia per projectes. “Era una manera de treballar inspirada en les escoles de la república” explica l’estudiant universitària Maria Bach, de 20 anys. Allí, les directrius educatives del govern eren vistes amb un punt d’escepticisme.

El recel als mètodes educatius tradicionals s’estén, cada cop més, entre docents i centres que els consideren desfasats. “Tenim alumnes del segle XXI però aules del segle XIX”, exposa la Míriam Pérez, professora de secundària a l’Institut Pau Casals de Badalona. En aquest centre, des de fa un parell d’anys dediquen una setmana al trimestre a realitzar un projecte que aglutina totes les assignatures.

Pérez reconeix que als alumnes els costa adaptar-se a aquesta situació, però que guanyen molta motivació quan treballen en grup i aconsegueixen resultats propis. “La finalitat és arribar a treballar així”, explica. Però, afrontar un gir d’aquesta magnitud genera inquietud, més encara quan no senten la calor de l’administració.

“És un canvi de mentalitat radical”, afirma Juan José Vergara, especialista en innovació educativa i metodologies actives. Un canvi que passa per l’alumnat, el professorat i també la institució, com matisa la psicopedagoga Vanessa Sòria.

En consonància amb la crítica d’alguns professors, l’experta considera que s’haurien d’adaptar les aules si es vol treballar per projectes. La naturalesa d’aquesta metodologia implica treballar en grup, pensar, buscar, investigar. El moviment és necessari a la classe, els alumnes han de poder accedir al professor i viceversa. En aquest sentit, Soria llançava una pregunta: “si tu no et pots moure, com vols treballar en grup?»

L’actualització de les escoles a les noves maneres de treballar, però, va molt més enllà de la redistribució de les aules. A l’escola Fructuós Gelabert ho van tenir en compte des del primer moment. Quan van construir el centre, el 2009, van intentar supeditar l’arquitectura a les necessitats dels alumnes. Com explica la directora, Anna Micaló, van dissenyar passadissos més amples, que fossin un altre espai lúdic i d’aprenentatge. Però, donades les normatives estrictes del moment, no van poder materialitzar-ho.

La legislació, llavors molt rígida, va impedir que tot el col·legi es pogués aprofitar com a àrea educativa. Micaló admet que, actualment, la normativa és més laxa, permet jugar més amb els espais i no fer aules tan rígides, però que encara hi ha molt a fer.

.

.

Maria Bach
Estudiant Universitària

Estudiar diferent no significa aprendre pitjor

Són pocs els qui citen el col·legi quan mencionen allò que va marcar la seva manera de ser. La Maria, però, n’és una excepció.
“Si no hagués anat a l’escola que vaig anar, no pensaria de la manera que penso”, sentencia. Si el sistema educatiu pogués escollir un eslògan, potser seria aquest. Però, qui va matisar la seva consciència no va ser una escola clàssica, sinó una on s’aprenia per projectes.
A l’Escola El Puig d’Esparreguera s’inspiraven en les escoles de la república. “Li donàvem la volta als temes, tot era més obert”. I, tot i que ella era “feliç aprenent”, els prejudicis externs provocaven crítiques. “Ens deien que només fèiem plàstica, que vivíem en una bombolla”
Tot i això, quan va entrar a batxillerat i la bombolla va esclatar, el seu rendiment acadèmic va seguir sent excel·lent. “No em vaig fotre l’hòstia”, afirma mentre recorda que, d’entre els alumnes de l’institut, els qui havien estudiat a El Puig van obtenir millors resultats a la selectivitat.
La Maria espera tancar el cercle algun dia. “Sempre dic que als meus nens els intentaré portar a una escola com aquesta”.

El sistema, posat a prova

Un altre aspecte que posa fre a aquesta metodologia són les proves imposades des de fora del centre: les competències bàsiques i la selectivitat. Les competències bàsiques generen cada cop menys controvèrsia, ja que són molt competencials, segons explica la Mercè Vilalta, directora de l’escola Àngel Baixeras. La selectivitat, però, “sí que és una prova que, lluny d’avaluar competències, avalua els continguts adquirits”, diu Vilalta.

En aquest sentit, Pérez assegura que s’hauria de capgirar el batxillerat, malgrat que aquest canvi no es pot dur a terme fins que canviï la selectivitat. Aquesta prova, pensada per garbellar, és, per bé o per mal, l’objectiu i la finalitat del batxillerat.

Reflexionava Pere Mercader, professor de música que ha treballat per projectes, que quest mètode és una manera d’apropar la manera de treballar del món laboral a les escoles. Per ell, el focus no s’ha de posar en com lliga l’educació per projectes amb la selectivitat, sinó en com lliga la selectivitat amb el que els alumnes es trobaran al món laboral. “El sistema educatiu genera treballadors que avui han de poder adaptar-se a situacions diferents”. Així, considera que parcel·lar el coneixement ja no té cap sentit.

L’aprenentatge basat en projectes no és una cosa nova. Ja el van teoritzar, per separat, John Dewey i William Head Kilpatrik fa més de 100 anys. El mètode pretén contextualitzar els coneixements i fer-los significatius. Explicava Mercader, que “en lloc d’aprendre per aprendre, es busca un objectiu concret que motivi a la persona a aprendre-ho”. D’aquesta manera, assegura Sòria, “l’estudiant està molt més motivat. En estar al centre de l’aprenentatge aprenen d’una forma més significativa. Són aprenentatges que es recorden més al llarg del temps”.

Úrsula G. i Júlia C.

Fonaments

Aquesta metodologia es basa en un procés amb quatre punts diferenciats en els que l’alumnat hi té un paper clau. En primer lloc, es marca la intenció, es determina l’objectiu i la finalitat del projecte. Seguidament es prepara el projecte i es planifica com es realitzarà. Després, s’entra en el període de solució, en què s’executa aquest pla. Finalment s’han de divulgar els resultats del projecte, una fase anomenada apreciació.

L’educació per projectes és efectiva perquè, segons Vergara, el cervell és un òrgan plàstic modificat a través de l’experiència personal. De fet, hi ha una via neuronal descoberta pel neurocientífic Joseph LeDoux que connecta el tàlem amb l’amígdala. Aquesta connexió permet que algunes reaccions i records emocionals puguin tenir lloc de forma inconscient. D’aquesta manera, es contradiu la visió del coneixement racional, és a dir, es reforça la idea que “només s’aprèn el que emociona i només s’ensenya el que sedueix”, assegura Vergara.

Molts dels experts asseguren, però, que si bé l’educació per projectes és un mètode útil, aquest no és l’únic que existeix i és bo combinar-ne de diferents per formar de la millor manera possible a l’alumnat. En aquest sentit, Vergara exposa que cal incorporar, al procés d’aprenentatge, la raó, l’emoció, la relació i el cos, per tal de tenir un aprenentatge complet. Sòria, per la seva banda, assegura que “no hi ha un mètode millor que un altre” i que és el professorat qui ha de tenir “una caixa d’eines” i utilitzar “aquella eina més adequada en el context o l’objectiu que té”.

Read more

2019: eleccions, judicis, protestes i incendis

El 2019 començava ja marcat pel judici del procés, que havia de començar a principis d’any. Es tenia, a més, la mirada ja posada en la sentència, que molts donaven per escrita, i que havia de sortir abans que s’acabés l’any, així com en la resposta ciutadana i institucional a aquesta.

A més, les eleccions també estaven a l’horitzó. Les europees i les municipals ja tenien data, però, amb les majories que tenia Sánchez, unes eleccions generals eren probables. És així com, amb poc més d’un mes, van celebrar-se tres eleccions diferents.

Les majories que van sortir de les eleccions generals de la primavera, però, no van permetre un govern. Així doncs, el 10 de novembre es van celebrar els quarts comicis de l’any. Aquestes eleccions, junt amb el context polític, sembla que permetran una investidura a principis del 2020.

Context preelectoral

Abans d’aquestes últimes eleccions s’han de destacar dos fets. Per una banda, l’exhumació del dictador, i per l’altra, la resposta a la sentència.

No tothom va aplaudir l’exhumació de Franco: mentre uns es queixaven que era innecessari, d’altres defensaven que era massa tard i que no se n’havia d’haver fet tant ressò. Fos com fos, però, tothom va donar la seva opinió sobre l’exhumació, i la xarxa no va poder estar-se’n.

La resposta a la sentència, per la seva banda, es va viure intensament als carrers, però no va ser així a les institucions. Els carrers van viure intensament la sentència i no ho van fer, només, de la mà d’organitzacions com ANC, Òmnium o el mateix Tsunami Democràtic, sinó que va ser cosa de la gent.

Aquest 2019 no ha estat només a Catalunya on la gent ha sortit al carrer. Diversos col·lectius d’arreu del món, com és el cas d’Hong Kong, Xile o Iraq, per exemple. Han sortit al carrer contra la desigualtat social, l’autonomia territorial, les diferències polítiques, la dificultat econòmica, entre altres.

Incendis

Durant el 2019 s’ha parlat molt, també, dels incendis. A Catalunya, l’estiu va començar amb l’incendi a la Ribera d’Ebre, que es va veure agreujat per l’onada de calor que dificultava les tasques d’extinció. El català, però, no ha estat l’únic incendi: l’Amazones, Alaska, Austràlia o les Canàries són algunes de le szones afectades per incendis aquest any.

Aquests incendis han provocat destrosses i danys personals, materials i immaterials, i posen en alerta sobre el canvi climàtic i les polítiques que es duen a terme per cuidar la natura.

Notre-Dame en Flames – Reuters

.

.

Lluny dels grans incendis forestals i tot i que el seu impacte no és comparable, un altre incendi que ha commocionat a part dels ciutadans aquest 2019 és el de Notre-Dame el 15 d’abril.

Amb aquest va caure l’agulla, així com el sostre que cobria la nau, el cor i el transsepte.

.

.

La imatge de la ciència

Cada any, la ciència fa una gran quantitat de descobriments i tots tenen la seva rellevància. Aquest any, però, ha deixat una imatge que demostra, segons els científics, que les investigacions astronòmiques van en la bona direcció.

Cal recordar que aquesta imatge va ser possible gràcies a la col·laboració de diversos científics d’arreu del món.

La primera imatge d’un forat negre – EC – Audiovisual Service
Read more

Privatització de l’AVE: descarrila el monopoli

Les claus de la liberalització de l’alta velocitat: Afavorirà a l’usuari o a les empreses?

MARC GARCÍA, JOANA GARRETA, ELOI DE MIGUEL I ADRIÁN SOLER

El dia 1 de novembre va finalitzar el termini en què empreses ferroviàries podien presentar-se al concurs públic convocat per ADIF i poder competir amb RENFE en el sector de l’alta velocitat.

Aquest concurs l’han guanyat tres empreses, RENFE, ILSA i SNCF, que d’aquí al març hauran de negociar un contracte marc que establirà quines circulacions, quants viatges i els horaris, poden fer en les diferents línies.

De moment, les línies que es liberalitzen són només tres que pertanyen a l’alta velocitat. Aquestes són la que connecta Madrid amb la frontera francesa, la que connecta la capital amb llevant i la que arriba fins al sud peninsular.

Com funciona el sector actualment?

Per entendre què significa la liberalització, primer cal tenir present que, actualment, a Espanya els trens són gestionats a través de dues empreses públiques. Tot i que abans hi havia una sola empresa pública que ho gestionava, la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles o RENFE, l’any 2005 aquesta es va dividir en dues empreses, ambdues públiques. Aquestes són RENFE Operadora, que és l’empresa que efectua els transports, és a dir que porta els trens, i per altra banda ADIF, que és l’encarregada de les infraestructures, és a dir, les vies i les estacions.

Aquesta separació de les dues empreses l’any 2005 ja estava encarada a la liberalització del sector ferroviari, però en aquell moment no va entrar cap empresa, de fet, la previsió és que aquestes noves empreses comencin a operar a partir del 14 de desembre de 2020, tot i que no es preveu que aquell dia comencin a operar totes. Aquesta mesura s’ha pres en compliment de la directiva de la Unió Europea que obliga els països membres a liberalitzar aquest sector de cares al 2020.

És difícil de mesurar l’impacte que la liberalització tindrà en el dia a dia dels usuaris, treballadors del sector ferroviari o l’amortització de les infraestructures. El que està clar és que l’apertura del monopoli farà augmentar el nombre de circulacions diàries en aquestes línies, en un país amb una de les xarxes d’alta velocitat més extenses del món.

Per l’altra banda, els treballadors es queixen de la precarització que suposarà això en el sector ferroviari. El Sector Federal Ferroviari –del sindicat CGT– ha convocat diverses vagues al llarg del mes de desembre: «Volen vendre els ferroviaris i l’empresa a preu de saldo», segons diuen en el comunicat. Una eventual baixada de preus podria revertir en una precarització de les condicions laborals en aquest sector.

La Unió Europea, al darrere de les liberalitzacions

Aquesta liberalització, però, no és una iniciativa espanyola, sinó que prové d’una llei europea aprovada l’any 2016. Segons han explicat a Cetrencada fonts europees, aquesta és l’última d’un paquet de quatre legislacions que tenen l’objectiu de formar una única àrea del sector ferroviari europeu.

L’objectiu d’aquesta llei és, doncs, «obrir el mercat de passatgers» i que hi hagi competència. Amb això s’aconseguirà, segons les fonts consultades, la descarbonització, eficiència energètica, descongestionar ciutats i crear una mobilitat inclusiva, perquè serà un servei atractiu pel que fa a qualitat, puntualitat, fiabilitat i preu.

Segons la UE, «es crearan nous serveis, models de negoci i augmentarà la innovació»

L’objectiu de la UE és «obrir el mercat de passatgers» a la competència

A part, asseguren que amb aquesta liberalització es crearan nous serveis, com l’alta velocitat, nous models de negoci, com pot ser el low-cost i innovacions tecnològiques. Així doncs, consideren que «ha generat un impacte positiu en usuaris» pel que fa a «preus més baixos, més freqüència de trens, millor qualitat i creixement de la demanda i l’oferta.

A més, insisteixen en el fet que aquesta legislació s’ha fet acompanyada d’altres regulacions en la seguretat de les vies, els drets dels passatgers, els permisos per conduir trens i les especificacions tècniques dels combois.

Es deixa 5.000€ l’any a l’AVANT: «RENFE castiga els usuaris habituals»

Tot i els arguments a favor de la liberalització que ofereix la Unió Europea, però, no tothom està d’acord amb aquesta mesura. Carles Feixa, catedràtic d’antropologia social i usuari habitual de RENFE, creu que la liberalització no afavorirà a tothom, alhora que creu que RENFE està fent, actualment, una mala gestió.

L’oposició sindical

Des dels empleats de RENFE i ADIF i els sindicats associats, el concurs es veu amb escepticisme i incertesa. La progressiva privatització del sistema ferroviari espanyol podria comportar tancaments de línies i canvis en les condicions de treball i salaris. De fet, el sindicat CGT va convocar parades parcials a escala estatal en ambdues empreses el 5 de desembre de 2019 com a protesta contra la privatització. Des de l’organització obrera argumenten que la privatització s’està fent “en contra dels interessos de la majoria”, per afavorir des del Ministeri de Foment «les empreses dels ‘amics’ que després, en abandonar la vida política, els oferiran un càrrec d’assessor ben remunerat».

Segons s’exposa al diari Rojo y Negro, òrgan de premsa de la CGT, s’està aconseguint “la degradació del ferrocarril a Espanya”. L’organització també reclama que la situació interna a ADIF i RENFE és catastròfica i respon a una mala organització: la plantilla d’ambdues companyies s’ha anat envellint i jubilant, i recursos humans ha emprès «una gestió desastrosa» segons el diari.

CGT ha optat per l’acció vaguística per defensar els drets dels treballadors. Font: TerceraInformación

Des de Comissions Obreres el panorama no és massa més optimista. Segons Rafael García Martínez, membre de la Comissió Executiva Ferroviària de CCOO, el servei públic actual és «insuficient per escàs», però es presta amb «alts estàndards de qualitat, fiabilitat i seguretat, a més de drets, condicions i salaris dignes per als treballadors com marca l’Organització Internacional del Treball«.

El testimoni de García Martínez, tot i que més moderat que el de CGT, segueix les mateixes línies de crítica a la liberalització. «Amb l’argument formal d’incentivar la lliure competència per abaratir els preus per al client, cosa que no sempre es produeix, es passa d’una situació de monopoli a oligopolis.» Més enllà dels efectes per als usuaris, el comissari també ha esmentat les conseqüències per a les infraestructures, que no obtindran millores encara que circulin diverses empreses «mentre no hi inverteixin adequadament». El tancament de les línies menys transitades «és un risc si sols es contempla la rendibilitat econòmica i no la social».

Els treballadors tampoc seran aliens a la privatització segons García Martínez, que tem que amb la liberalització les empreses privades «arribin amb treballs i condicions precàries, que provocaran un empitjorament de les condicions laborals en els ferroviaris públics per dumping social

Qui et durà a casa?

Les empreses seleccionades per l’empresa pública ADIF han estat RENFE, la francesa SNCF i el conglomerat ILSA –format per Trenitalia i Air Nostrum. Així doncs, les dues empreses que competiran en aquest sector amb RENFE seran, en part, públiques, tot i que d’altres països –França i Itàlia.

RENFE ha aconseguit la part més gran del pastís, ja que podrà mantenint la major part de les circulacions. ILSA, ha sigut beneficiària del segon paquet, amb 16 circulacions diàries per eix. La francesa SNCF, per la seva part, ha aconseguit el paquet més petit –amb 5 circulacions per eix– previst per a la implantació d’un servei low-cost.

Les circulacions augmentaran un 60% amb la liberalització

Amb l’entrada del sector privat, hi haurà una opció ‘low-cost

Ara, les empreses tindran tres mesos per negociar quin volum de circulacions faran finalment. De moment, RENFE ha dit que vol assumir menys del 90% de les 128 circulacions que li han atorgat. L’empresa francesa és l’única que assumirà tot el volum.

No totes les empreses començaran a operar el 14 de desembre –data prevista per la liberalització– sinó que ho faran quan tinguin l’equipament necessari. És per això que ILSA ja ha manifestat la seva intenció de començar un any més tard. És a dir, durant el primer any de liberalització, l’empresa RENFE només haurà de competir amb la seva homòloga francesa, que només podrà oferir 5 circulacions per eix.

Read more

La batalla digital per a aconseguir que es respectin els drets laborals

«Molta droga, però molta. Sense ella els cambrers no aguanten l’estrès»

Explota Brava (31/05/19)

«Ni un dia de descans en tot l’estiu. Té a tot el personal esclavitzat»

Explota Brava (29/05/19)

JOANA GARRETA I ADRIÁN SOLER

Aquests són només dos dels exemples dels més de 130 casos que –a data d’aquest reportatge– han sigut denunciats a Explota Brava. Aquesta és una iniciativa d’Arran Alt i Baix Empordà que serveix de plataforma per parlar sobre la precarietat laboral a la Costa Brava. El funcionament és senzill: l’usuari envia un missatge directe als organitzadors explicant la situació injusta i l’empresa on la pateix. Després, ells s’encarreguen de fer-ne difusió mantenint l’anonimat de la persona denunciant.

Explota Brava, però, no és la primera iniciativa d’aquestes característiques. De fet, una membre de la plataforma –que vol mantenir-se en l’anonimat– exposa que es van «inspirar en Trabajos Ruineros», que és un compte a escala estatal que va començar a finals de 2018.

La plataforma està orientada a tothom, tot i que majoritàriament a la gent jove. El sector amb més denúncies a Explota Brava és l’hostaleria i ells ho relacionen amb el turisme. Els organitzadors d’aquesta iniciativa també posen en contacte els denunciants amb la Coordinadora Obrera Sindical, que pot ajudar-los en temes jurídics o el que necessitin.

La resposta d’algunes empreses

«Hem rebut amenaces de denúncies» per part d’algunes empreses

Organitzadors d’Explota Brava

Segons l’organització, s’han «rebut amenaces de denúncies» per part d’algunes empreses assenyalades a la plataforma, però també expliquen que «la problemàtica s’ho val com per continuar denunciant l’explotació laboral que patim a la Costa Brava».

Defensar-se individualment

Aquesta és una iniciativa més de resposta davant situacions de confrontació entre l’empresari i els treballadors, com la de les Kellys –que van sortir al carrer per queixar-se de la situació precària– o la dels riders, que són autònoms però depenen de l’empresa multinacional que els contracta. Amb la diferència que són persones individuals les que fan la denúncia de casos concrets. A més, es manté l’anonimat, ja que en una protesta col·lectiva és més fàcil defensar-se davant represàlies que no quan ho fa una persona.

Jonathan Gallego, Director Professional del Gabinet Jurídic de CCOO Catalunya, explica que «moltes vegades, no es denuncien situacions perquè la gent –lògicament– té por de ser acomiadada». Sobretot en situacions de crisi. L’advocat també defineix el Dret Fonamental a la Garantia d’Indemnitat, que diu que «no et poden acomiadar perquè facis ús dels teus drets».

Les denúncies més freqüents

Des d’Explota Brava no es revisen les denúncies que es reben, el marc que presenten és útil per posar en context quina és la situació a la Costa Brava.

Tot i que plataformes com Explota Brava no tinguin els recursos per revisar les denúncies i, a més, no estiguin pensades per això, segons explica Gallego, el tipus de denúncies que es poden trobar a la plataforma coincideixen amb aquelles que més es tenen en compte des del sindicat. A més, el fet que la Costa Brava sigui un lloc on l’hostaleria té un gran pes, també la fa susceptible de patir més aquestes situacions.

Cetrencada no ha pogut contrastar les situacions exposades a la plataforma Explota Brava, però diverses fonts expliquen que, tot i que no es poden entendre com un dibuix clar de la realitat, sí que mostren una problemàtica real. Gallego exposa quines són les denúncies més comunes i perquè el sector de l’hostaleria és un dels més perjudicats.

Mirada històrica: organitzar-se col·lectivament és la clau per defensar els drets laborals

Les relacions laborals actuals es veuen inscrites en el neoliberalisme que va aparèixer a mitjans dels 70. Així ho explica Pere Jodar, sociòleg i professor a la Universitat Pompeu Fabra. Margaret Thatcher al Regne Unit i Reagan als Estats Units van ser dels primers a dur a terme aquestes polítiques neoliberals basades en la idea d’individualisme: «La Thatcher deia allò de «no hi ha societat: només individus»», explica Jodar.

Aquestes mesures, que es van generalitzar per pal·liar els efectes de la crisi del Petroli en l’atur, es basaven en la flexibilitat laboral i van acabar produint una precarització del treballador, segons explica el sociòleg.

«L’única manera de revertir la situació de precarietat és fent que els sindicats tinguin poder de negociació davant la Patronal»

Pere Jodar, sociòleg

A Espanya, en canvi, no van funcionar. Es va intentar aplicar el 1994 una reforma per afavorir el treball temporal, però tres anys més tard es va revertir: «A la resta d’Europa, el treball temporal ajudava a mantenir taxes d’atur baixes; no va passar el mateix a Espanya». No va ser fins al 2010, amb la reforma laboral de Zapatero, que es van començar a aplicar aquests principis neoliberals. Segons Pere Jodar, la reforma del PP el 2012 va acabar de trencar definitivament amb l’antic paradigma: «Va anar en contra de la negociació col·lectiva, afavorint la temporalitat i facilitant l’acomiadament», explica Jodar.

Per revertir la situació actual de precarietat, el sociòleg recomana tornar a l’acció col·lectiva per «trencar la idea d’individualisme». En aquest sentit, els sindicats tenen un repte al davant per adaptar-se a la nova situació: «Cal fer que els sindicats tornin a tenir poder de negociació davant la Patronal», segons el sociòleg.

En cas que tingueu dubtes sobre els vostres drets laborals, us proposem un test molt bàsic que us permetrà conèixer alguns dels vostres drets laborals. Si us trobeu amb alguna situació similar o que penseu que vulnera els vostres drets, us recomanem que us poseu en contacte amb serveis jurídics de la vostra confiança.

powered by Typeform

Read more

La incertesa i la sorpresa es relacionen amb el fet que la música ens plagui

Els secrets de la música pop per agradar Read more

10N: més partits i majories menys sòlides

Divendres dia 1 de novembre comença la campanya electoral pels comicis generals del 10 de Novembre. Aquesta campanya durarà vuit dies a diferència de les campanyes dutes a terme fins ara, que n’han durat 15. Això es deu a la repetició d’eleccions per la impossibilitat de formar govern i a una disposició addicional a la LOREG (Llei Orgànica de Règim Electoral General) aprovada l’any 2016 per evitar, quan es pensava que Rajoy no aconseguiria formar govern, que les eleccions se celebressin el dia de Nadal. Finalment Rajoy va poder formar govern i no es va celebrar cap campanya de vuit dies.

El govern de Rajoy, però, no era prou fort i la moció de censura el va tombar i va fer Sánchez president. Tot i que després de la moció de censura es veia fort, no va aconseguir prou suports per seguir governant i es va veure forçat a convocar eleccions. És per això que, en una primavera on ja hi havia previstes les eleccions municipals i les europees, a més d’algunes autonòmiques, se’n van afegir unes altres, les generals.

Així, el 28 d’abril de 2019 Sánchez sortia victoriós dels comicis, però un cop constituït el parlament no va aconseguir els suports suficients per formar govern. Per això, el PSOE espera, d’aquestes segones eleccions, ampliar majories i poder governar.

Aquestes eleccions arriben, però, en un moment polític i social molt convuls i diferent. És important tenir en compte que els últims deu anys han estat marcats per aquesta tònica i, per això, s’han convocat una gran quantitat de comicis a Espanya, però també a Catalunya.

L’evolució d’aquests últims anys ha significat un canvi polític important a Espanya. Per una banda, l’entrada de partits polítics al Congrés ha significat la fi del bipartidisme que hi havia instaurat a Espanya i que era fruit d’una llei electoral que, si bé és proporcional, té un comportament majoritari per la mida de les circumscripcions.

A més, el conflicte català ha estat al centre de totes les mirades en els últims anys i, tot i que semblava que després dels últims empresonaments a principis de 2018 el moviment independentista s’havia apagat, aquesta tardor ha demostrat que no era així.

Ja abans que sortís la sentència van començar els moviments irregulars i qüestionats pels independentistes amb la detenció dels joves de Sabadell, però amb la sentència del procés es va demostrar que no només l’independentisme no estava mort, sinó que es va fer palès que hi havia moltes ganes de mobilitzar-se i que, com a mínim a una part del moviment, hi havia ganes d’anar més enllà de les manifestacions multitudinàries i els actes simbòlics. S’ha demostrat, a més, una gran capacitat de mobilització i comunicació més enllà dels mitjans tradicionals, que sembla, amb el tancament de pàgines web i l’ordre judicial enviada a GitHub, que posa nerviós a algun poder de l’Estat.

Enmig de les mobilitzacions a Catalunya i per fer campanya, el PSOE va acabar exhumant el cadàver del dictador i el que havia de ser un acte contra el franquisme i de reivindicació de l’estat de dret i democràtic va acabar servint a diversos col·lectius franquistes per donar suport al dictador amb crits i cants en suport de la dictadura.

Amb tota aquesta situació, les eleccions del 10N es presenten amb moltes incògnites a Espanya i a Catalunya. A més, tot i els partits que es preveuen majoritaris, sembla que podria haver-hi una gran afluència de partits i podria acabar sent un parlament molt plural que podria incloure fins a 16 partits polítics.

El més previsible és que el PSOE torni a guanyar les eleccions, però el que no està clar és com aconseguirà les majories necessàries per poder governar. De fet, segons l’enquesta de Sigma Dos, que és qualificat de referent per la pàgina electomania, mentre el PP pujarà, Podemos i Ciutadans sembla que trauran pitjors resultats. Semblaria, a més, que Vox es mantindria estable, tot i que sembla que del que està passant a Catalunya i l’exhumació del dictador els està beneficiant. A banda, entraria un nou actor que és Más País i que segurament traurà vots a Podemos.

Aquest escenari dibuixa un panorama difícil pel PSOE a l’hora de pactar, ja que tant Podemos com Ciutadans, que eren els seus preferits a l’esquerra i a la dreta, respectivament, baixarien i, per tant seria més difícil aconseguir els suports. En aquest mateix escenari, seria possible que el PSOE intentés governar en solitari buscant aliances només en moments clau com la investidura o els pressupostos, tot i que amb aquestes aliances tindrien el mateix problema que si intentessin fer un govern de coalició. L’escenari plantejat, tot i la pujada del PP, no sembla que fos possible una suma de dretes degut a la baixada que Ciutadans patiria.

Pel que fa a Catalunya, cal destacar dues formacions que s’incorporen. Per una banda Más País que a Catalunya només es presenta a Barcelona però que podria aparèixer a l’hemicicle i restar vots a Podemos. Per l’altra hi ha la CUP que no s’havia presentat mai a unes eleccions generals, però que pel moment polític i social que s’està vivint, han cregut convenient fer-ho. Aquesta formació entraria al parlament i podria representar la tercera pota independentista a Madrid, segons algunes enquestes.

La resta de partits, a Catalunya, sembla que seguirien, segons una enquesta d’El Periódico, una tònica semblant a la dels comicis anteriors, amb l’única variació a Ciutadans que, seguint amb la baixada estatal, baixaria de cinc a dos escons.

A aquest escenari que dibuixen les enquestes, però, cal afegir-hi diversos factors. Per una banda cal tenir en compte que  la campanya encara no ha començat i que, encara que sigui més curta, poden passar, encara, moltes coses. A  més, cal tenir en compte la campanya de desmobilització, destapada per eldiario.es, de l’esquerra que està duent a terme, segons ells, “un guru de Pablo Casado”. També entra en joc la sanció que ha rebut Sánchez, per part de la Junta Electoral Central, per fer un ús electoralista de la Moncloa.

Pel que fa a Catalunya, l’escenari d’incertesa i mobilitzacions segueix i el dissabte previ a les eleccions, la jornada de reflexió, hi ha convocada una mobilització pel Tsunami Democràtic, encara per concretar, que també pot influir en els resultats del 10N.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies