El joc: una addició normalitzada

Ruletes i llums. Pòquer. Sales amb intimitat. Apostes esportives i premis especials. Addició. Ludopatia. El joc s’ha estès per l’Estat espanyol de manera exponencial durant l’última dècada. Sempre han estat; sempre hi ha hagut màquines de jocs i cases d’apostes. Però l’augment d’aquesta addicció està sent ara especialment rel·levant. Alguns el consideren ja un problema de salut pública. Més de 200.000 persones a l’Estat tenen trastorns derivats del joc, segons l’Observatori Espanyol de Drogues i Addiccions.

Els joves són el col·lectiu que més ha entrat a les apostes. Homes joves, entre 20 i 29 anys. Segons un estudi de l’Associació Espanyola d’Apostadors per Internet, el 89% dels apostadors són del gènere masculí, i la dècada dels 20 anys és en la que més tirada tenen les apostes.

Internet, convé subratllar, ha fet que els menors de 25 anys siguin encara més vulnerables enfront del joc. Evita els filtres dels amics i familiars, els primers col·lectius en detectar un comportament estrany o abusiu. A més a més, la internet també posa més fàcil l’accés a persones menors, que no tenen impediments físics i poden falsejar sense massa complicacions la seva edat. 

El registre de persones que tenen prohibit l’accés a establiments de joc és un reflex de la participació dels joves a les apostes. Des del 2012, la dada d’aquest registre del tram d’edat d’entre 18 i 25 anys s’ha doblat. Al total de la població l’augment també és gran, del 40%, però es concentra sobretot en els joves.

Però la dada de la despesa en apostes a Espanya també és clarificadora. Aquesta xifra, tot i baixar sempre alguns punts el tercer trimestre, ha augmentat exponencialment al llarg dels anys, fins arribar als 711 milions d’euros l’octubre del 2018. Això suposa una crescuda de més del 400% des del juliol de 2013, 600 milions més en tan sols 6 anys.

Lleis sense desenvolupar

Les apostes són totalment legals. Però han sorgit moviments de protesta que demanen una regulació més estricta per posar fre a l’augment del joc. L’Estat central té la competència exclusiva en matèria d’apostes en línia, però en apostes físiques fixa un marc legal comú i són les comunitats autònomes les responsables de desenvolupar les regulacions.

Les mesures comunes a les regulacions de les CCAA són la distància entre centres educatius i les sales d’apostes, i la distància que ha d’haver-hi entre les mateixes sales. Les distàncies, per una banda, fan que les sales no es puguin apropar als llocs on freqüenten els menors, i, per altra banda, eviten una concentració de sales de jocs en zones concretes de la ciutat. No obstant això, cada comunitat agafa la distància que estima convenient. Per exemple, mentre que a la Comunitat Valenciana s’està estudiant implantar un perímetre d’un quilòmetre entre les cases d’apostes i les escoles, a Astúries aquesta xifra és de 100 metres.

El fenomen ha sigut diferent en cada comunitat, dependent del model de regulació. Hi ha comunitats pioneres en la regulació del sector, ja sigui pel control de noves llicències, com és el cas del País Basc, o per una fiscalitat més dura de les apostes, com a Catalunya. Però altres comunitats com Madrid, Aragó i Andalusia han optat per la liberalització del sector; això ha portat a l’augment exponencial de les apostes de manera localitzada en barris de rendes baixes.

Amb l’arribada del problema al debat mediàtic, gairebé tots els governs autonòmics han reaccionat, i molts plantegen canvis legals o reglamentaris durant el pròxim any. Alguns, com el govern navarrès o el madrileny, per exemple, han cancel·lat la concessió de noves llicències de cases d’apostes amb moratòries d’uns mesos, amb la intenció de preparar regulacions més restrictives.

Però una bona part del problema no està en les apostes físiques, sinó en les apostes en línia. Aquí, la regulació del joc en línia, competència de l’Estat central, ha sigut mínima, sobretot a l’àmbit de la publicitat i la imatge de les empreses d’apostes, una escletxa que les han permès normalitzar-se en la societat.

Màrqueting: una eina per normalitzar les apostes

La legislació no només és laxa amb les cases d’apostes en sí, sinó que també ho és amb la publicitat que poden fer les empreses d’apostes. De la mateixa manera, l’àmbit on la legislació és més estreta és internet, fet que dona una llibertat molt gran per parlar d’apostes i que les empreses s’hi anunciïn.

Això provoca que apareguin anuncis de diverses empreses d’apostes quan es navega a la xarxa i a les diferents xarxes socials. Com que els anuncis a les xarxes socials moltes vegades apareixen segons les teves recerques anteriors, les persones a qui apareixen els anuncis són jugadors o persones que han buscat sobre apostes.

A més, les grans plataformes d’internet no tenen polítiques d’empresa que s’oposin a fomentar les apostes. Per exemple, Youtube és una plataforma molt restrictiva amb les drogues, el llenguatge ofensiu o els drets d’autor. En canvi, pel que fa a les apostes, no es posa cap tipus de restricció i es tracta com un altre tipus d’entreteniment.

Vídeo d’un youtuber amb 3,5 M de suscriptors on aposta 500 euros en un partit de futbol

Però un dels fenòmens més importants pel que fa a les apostes i la xarxa són els tipsters. Aquestes figures han aparegut, normalment en forma de compte de Twitter o Facebook, i es dediquen a recomanar apostes de diferents esports, com combinar aquestes apostes perquè puguin aportar el major benefici possible, segons ells. 

El seu impacte és força elevat, ja que hi ha comptes que gairebé arriben als 100.000 seguidors a Twitter i tenen una comunitat força important que els segueix. A més, en alguns casos, això també es trasllada en canals de Telegram on hi ha un tracte més proper entre el tipster i l’usuari.

Compte de Twitter d’un tipster amb gairebé 100 mil seguidors
Llista dels millors tipsters de l’ambit espanyol

La publicitat en televisió i ràdio

En canvi, la llei sí que presenta algunes restriccions pel que fa als anuncis que poden passar per la televisió i ràdio, sobretot pel que fa als horaris que es poden emetre. La legislació vigent només permet emetre anuncis de jocs (ruleta, pòquer, apostes,…) entre les 22 h. i les 6h. i els programes dedicats a atzar i apostes només es poden emetre entre la 1 i les 5 de la matinada.

Tot i això, la llei presenta una escletxa que aprofiten, en gran mesura, les cases d’apostes per anunciar-se. I és que aquesta restricció horària desapareix en els esdeveniments esportius, ja que es permet fer anuncis d’apostes durant les retransmissió sense cap restricció horària. 

Això, s’afegeix a què gran part del volum de joc són les apostes esportives, fet que fa que es pugui apostar en l’esdeveniment que s’està mirant per televisió o escoltant per la ràdio. Així, no és estrany veure com a la mitja part dels esdeveniments esportius, amb audiències elevades, la majoria d’anuncis que es passin siguin de cases d’apostes i utilitzant personatges famosos com a protagonistes dels seus anuncis.

Exemple d’anunci de casa d’apostes protagonitzat pel presentador Carlos Sobera

El paper del periodisme

El CAC ha demanat en diverses ocasions canviar la regulació del joc en línia per fer-la encara més restrictiva. Lluny d’això (a excepció de la CCMA que ha prohibit els anuncis relacionats amb el joc), veiem com els mitjans de comunicació estan ajudant a normalitzar el joc i les apostes, tot i l’evident risc de ludopatia al qual deriven.

No només accepten els anuncis, sinó que molts programes esportius tenen continguts patrocinats per aquestes cases d’apostes. A més, com que la majoria de programes esportius de televisió i ràdio coincideixen en la franja horària on es poden anunciar les cases d’apostes (late night), també tenen continguts patrocinats on s’incentiva apostar i es fan ofertes per, en teoria, poder guanyar més diners. 

Tornant a les xarxes socials, aquests mateixos programes també fan el mateix a Twitter o a Facebook o, fins i tot, a Youtube també hi ha alguns canals amb continguts de periodisme esportiu patrocinats per cases d’apostes. A més, i com a últim exemple, el diari més llegit a Espanya, el Marca, compta amb la seva pròpia casa d’apostes: Marca Apuestas.

Aquesta tasca de normalització, a més, es veu reforçada per les pròpies institucions i entitats esportives. La Lliga de Futbol Professional, l’Eurolliga de bàsquet i moltes altres competicions compten amb una casa d’apostes com a patrocinador oficial. Tanmateix, 19 dels 20 equips de primera divisió de futbol masculí (menys la Real Sociedad) tenen una casa d’apostes com a patrocinador, a diferència de països com Itàlia o Holanda on està prohibit que els equips de futbol llueixin patrocinis de cases d’apostes.

En definitiva, la legislació és l’única forma d’aconseguir que les cases d’apostes segueixin estant normalitzades en la societat, ja que els actors que hi influeixen no tenen cap tipus d’interès en deixar-ho de banda. I és que les cases d’apostes cada cop inverteixen més en publicitat i això deriva en més beneficis per mitjans de comunicació i institucions. I ja se sap, que els beneficis econòmics sempre acostumen a prevaldre davant els problemes de la societat.

Read more

Amèrica Llatina es revoluciona

Amèrica Llatina es revoluciona

Read more

Europa desembarca al futbol africà

Algunes seleccions d’Àfrica busquen jugadors formats a Europa amb pares africans. Aquests països no tenen prou recursos per formar jugadors propis, ni per tenir lligues de futbol desenvolupades.

Pocs jugadors de futbol poden somiar a jugar a la seva selecció nacional, a ser jugadors internacionals i enfrontar-se als millors del món. Joan López Eló, Joanet, va néixer a Lleida. Fa menys d’un any jugava a la filial del Lleida Esportiu. Aquesta temporada ha fet el salt al primer equip, però, a més, té el privilegi de ser part del selecte grup d’internacionals. Però no juga amb la selecció espanyola.

Sense cap previsió, l’equip lleidatà el va avisar que tenia la possibilitat d’anar a jugar amb la selecció de Guinea Equatorial. Joanet no és guineà; però la seva mare ho és. Solament havia viatjat a Guinea Equatorial dues vegades, de visita. No obstant això, no ho va dubtar: “És una oportunitat única que em pot obrir portes”, diu. López no tenia expectatives d’entrar a la selecció espanyola. I ara és internacional.

“És una forma de retornar al país de la meva mare el que ella m’ha donat a mi”, argumenta López. En poc dies, el jugador del Lleida Esportiu estava camí de jugar en una selecció Àfrica. La coordinadora de la selecció de Guinea Equatorial portava tota la burocràcia; un visat exprés li donà la via per viatjar i jugar allà. Nova nacionalitat; nova carrera futbolística.

Joan López, però, no és l’únic espanyol a la seva selecció, ni tampoc l’únic català. De fet, la selecció amb més catalans a la seva convocatòria és, en contra de la lògica, la de Guinea Equatorial, amb 6 catalans per només 4 a la selecció espanyola.

Aquest fet no és una anècdota, ja que des de fa aproximadament dues dècades els responsables de la selecció del país van començar a buscar jugadors formats a Espanya amb familiars guineans per reforçar la seva selecció, fins el punt que aquests són majoria a la selecció -actualment n’hi ha 16 nascuts a Espanya del total de 25 convocats-.


Un dels primers casos va ser el d’Alberto Edjogo-Owono, exfutbolista nascut a Sabadell i format a la cantera de l’Espanyol. Actualment, exerceix com a periodista de Gol Televisió i acaba de publicar el llibre “Indomable”, un conjunt d’històries dedicades al futbol africà.

Guinea Equatorial és un petit país d’Àfrica meridional amb reserves de petroli i, per tant, possibilitat de tenir recursos econòmics. Va ser una colònia espanyola fins l’any 1968 i, des de llavors, com la majoria de països africans ha estat marcat per la inestabilitat política. Tal com explica Edjogo, és un país que històricament no ha tingut “infraestructures per a formar bons jugadors” i opta per portar jugadors formats a fora per tal de poder competir en el continent.

Tanmateix, la falta de recursos i la inexistència d’una lliga nacional potent no és un fet que passi només a Guinea Equatorial ni molt menys. Altres països veïns com la República Democràtica del Congo, Togo o Gabon tenen el mateix problema i s’han d’abastir de jugadors normalment provinents de les seves antigues metròpolis per completar les seleccions i tenir un nivell competitiu. 

Segons Edjogo, aquesta política ha d’ajudar al desenvolupament futbolístic dels països, ja que competir a un nivell més alt comporta l’arribada de nous patrocinadors i amb això més diners per invertir. Alguns fruits d’aquesta política són l’acadèmia Kano Sports a Guinea o el Vita Club Kinshasa, equips desenvolupats en els seus respectius països que permeten formar a talent local, i que arribi a la selecció, perquè aquesta no depengui únicament del talent que prové d’Europa. 

Tot i que la falta de recursos és un factor explicatiu en alguns països, no explica tots els casos on els jugadors formats a Europa predominen les seleccions africanes. Marroc i Algèria són dos casos clars de potències africanes que es nodreixen de talent exterior per competir al màxim nivell en el curt termini. Això difereix de països com Nigèria o Camerun, que prefereixen competir amb jugadors formats al país. Però, sobretot, és radicalment diferent a Egipte i Sudàfrica, on gairebé tots els jugadors es formen allí i a més juguen a les lligues locals, ja que són competicions amb equips amb diners i que paguen bé els futbolistes.

Europa-Àfrica: un flux bidericcional

Sens dubte, la història recent fa evident que el continent europeu i l’africà estan estretament relacionats. No només pel colonialisme sinó també per la migració. Tal com diu Edjogo, “el futbol és un reflex de la societat”, també a Europa. Això es fa palès observant les convocatòries d’algunes seleccions europees com França, Bèlgica o Països Baixos, on ja és habitual veure com gran quantitat de jugadors són fills d’africans.

Però les seleccions absolutes són només el final del camí del futbol de seleccions. Aquesta imatge ocorre, fins i tot amb més força en les categories inferiors. Per posar un exemple, les seleccions europees que més lluny han arribat al mundial sub-17 han estat França i Països Baixos. Si s’observa la confecció d’aquestes plantilles, la gran majoria estan formades per fills d’africans.

El fet que explica el camí de retorn cap a Àfrica és el moment d’arribada a les seleccions absolutes. Ser internacional absolut amb les seleccions europees és molt difícil, i és una meta que només aconsegueixen els millors jugadors de cada generació. 

Per això, només els jugadors de primer nivell són aquells que representaran a les seleccions europees. Aquells que es troben en un segon esglaó, i tenen la possibilitat de representar una selecció africana, normalment opten per representar al país d’origen de la seva família, ja que allà normalment destacaran per sobre dels jugadors formats a Àfrica.

Aquest fet es demostra veient el valor de mercat dels internacionals per seleccions africanes que han nascut o s’han format a Europa en relació als jugadors formats al propi país que representen.

Tot i aquest domini, prendre la decisió de representar una selecció no és una decisió fàcil, perquè en el moment en què es debuta a nivell absolut amb un combinat nacional només s’és seleccionable per aquell país, fet que tanca la porta a ser internacional per les seleccions europees.

Renunciar a una selecció europea pot significar també renunciar als èxits intercontinentals, ja que les seleccions africanes mai han guanyat cap Mundial absolut, ni tan sols han arribat mai a semifinals. Per això, aquests jugadors han de tenir clar que mai arribaran a representar la selecció europea a nivell absolut o bé poden voler representar el país d’origen de la seva família per qüestions sentimentals. 

Àfrica representa una gran fàbrica de talent per al món del futbol. Tanmateix, qui recull els fruits d’aquest talent és el continent europeu: el gran dominador d’aquest esport en tots els sentits. Per això, molts jugadors d’origen africà intenten retornar al continent part del que es mereix i fer gaudir als seus aficionats amb les seves seleccions.

Un clar exemple d’això és Frederic Kanouté, exjugador del Sevilla i internacional per Mali durant molt anys. Ell no va néixer allà, però tal com narra al pròleg d’”Indomable”, va sentir la necessitat de representar el país de la seva família quan era a les portes de debutar amb la selecció francesa. Havia de retornar a la “mare Àfrica” allò que el continent li havia donat a ell.

Read more

La sentència dels ERE deixa penes de fins a 8 anys de presò i 18 d’inhabilitació

JULEN CHAVARRÍAS I JOAN FRANCÍ

Després de gairebé dos anys de que comencés el judici, i al cap de diversos mesos de deliberacions, la sentencia dels ERE ha vist la llum. Ho ha fet en un moment molt convuls de la política espanyola, amb Pedro Sánchez buscant per on pot suports per la investidura. Si la seva situació ja l’obligava a fer malabarismes per ser escollit president, aquesta sentència li complica encara més. 

En el cas eren investigats 21 polítics socialistes, dels quals tan sols dos han estat absolts. 10 d’ells, han estat inhabilitats per un delicte de prevaricació, és el cas de l’expresident de la junta Manuel Chaves, que es veurà apartat de la vida política durant 9 anys. Les inhabilitacions sumen, en total, 209 anys.

Els 9 restants, entre els que destaca José Antonio Griñán, successor de Chaves en la presidència d’Andalusia, han estat condemnats també per malversació. Això implica la seva entrada en presó, la sentència condemna a fins a 62 anys entre reixes repartits entre 9 condemnats. Les penes són d’entre 6 i 8 anys. Chaves, a qui molts apuntaven com el principal cap de la trama, ha rebut una de les penes de presó més baixes.

A banda d’aquests quatre, els principals condemnats, també seran empresonats Juan Márquez, Agustín Barberá, Jesús Román i Carmen Aguayo. Els dos primers han rebut una pena més alta que la del mateix Chaves.

Es tracta de la segona gran sentència condemnatòria per corrupció a Espanya en dos anys, després del cas Gürtel, que va tenir conseqüències com la caiguda del govern de Mariano Rajoy. Ara, el protagonista de l’escàndol és el partit socialista, precisament el guanyador de la moció de censura que va acabar amb el govern dels populars.

Principals reaccions

Les respostes polítiques han estat immediates, més en el context en que ens trobem, amb un congrès molt fragmentat i una incerta investidura pel mig. L’estabilitat política a Espanya en els últims anys ha brillat per la seva absència, i aquesta sentència la complica encara més.

Els líders de la dreta espanyola no han tardat en exigir responsabilitats. Cal recordar que Pedro Sánchez va arribar a la presidència amb una moció de censura per la sentència del cas Gürtel, que condemnava a nombrosos líders del PP. Pablo Casado ha demanat al president que apliqui la mateixa lògica i dimiteixi. Al president del Partit Popular s’hi han sumat el líder de Vox Santiago Abascal i també Albert Rivera, màxim dirigent de Ciutadans fins fa pocs dies. Els dos han exigit responsabilitats a Pedro Sánchez.

Amb aquesta sentència, la l’escenari a la seu del Partit Socialista és complicat. L’arma que el va catapultar cap a la Moncloa s’ha girat en contra seva. Ábalos, en roda de premsa, ha llançat pilotes fora, assegurant que no és el partit qui estava investigat.

Qui tampoc es trobava en una tessitura fàcil d’afrontar és Unides Podem i Pablo Iglesias, futur vicepresident si prospera el govern de coalició. Aquesta formació es presentava com a una eina per acabar amb la corrupció sistemàtica del país. Per tant, haurà d’explicar bé als seus votants el pacte firmat un cop hi ha sentència condemnatòria. Iglesias ho ha justificat així al seu compte de Twitter.

Altres partits clau per la investidura de Sánchez, com poden ser ERC i el PNV, han guardat silenci, ningú d’aquestes formacions s’ha pronunciat al respecte. El PSOE, per tant, confia en poder convèncer-les malgrat aquest nou escàndol de corrupció.

Read more

Nou capítol del caos a la banqueta espanyola: Luís Enrique torna a ser seleccionador

El partit de dilluns que va enfrontar la selecció espanyola amb Romania va acabar amb un regust agredolç per Robert Moreno. Tot i la contundent victòria per 5-0, i el gran joc desplegat per l’equip, el seleccionador va dirigir el seu últim partit al capdavant del combinat nacional després de cinc mesos com a tècnic, com a conseqüència del retorn de Luis Enrique.

El passat 18 de juny Luís Enrique deixava el càrrec de seleccionador per posar tots els seus sentits en la seva filla Xana, que va morir de malaltia el 30 d’agost. Però l’adéu de Luís Enrique ha estat realment un fins aviat, que es materialitza aquest dimarts, just cinc mesos després, amb Espanya classificada com a cap de sèrie de l’Eurocopa de l’any vinent.

Malgrat que el fins ara seleccionador, Robert Moreno, hagués agafat el relleu d’Enrique deixant clar que faria un pas al costat si aquest decidia tornar, dilluns va acomiadar-se dels seus jugadors entre llàgrimes. Després del partit, Moreno va cancel·lar la roda de premsa posterior i no va fer cap declaració. El silenci ha durat fins aquest dimarts a les 12:30 del migdia, amb la compareixença davant dels mitjans del president de la Federació Espanyola de Futbol, Luís Rubiales.

“Podem confirmar que Luis Enrique torna al seu lloc de treball”. Així començava Rubiales la roda de premsa a la sala Vilallonga de la Ciutat del Futbol de Las Rozas. Davant la polèmica que ha generat el cas on s’acusava a la Federació d’un mal tracte cap al seleccionador català, el president ha volgut aclarir que el mateix Moreno ha sigut qui ha decidit fer un pas al costat per no ser un impediment, al conèixer la voluntat de Luis Enrique de tornar a entrenar.

Aquest, és el cinquè canvi de seleccionador espanyol des de la marxa de Lopetegui. Rubiales va fulminar el basc dies abans del mundial, quan va anunciar el seu fitxatge pel Reial Madrid. Després d’ell, Hierro va dirigir l’equip a Rússia sense gaire èxit. Luis Enrique el va succeir, després va venir Robert Moreno, i ara l’asturià es veu amb forces per dirigir Espanya a l’Eurocopa.

Aquests canvis constants provoquen que els jugadors no s’acostumin a un determinat sistema de joc. Cada entrenador aporta el seu punt de vista, i l’equip no segueix un rumb determinat que es pugui anar perfeccionant. Amb cada canvi, el treball s’ha de reiniciar en bona part, per integrar els mecanismes del nou entrenador. Iker Casillas, porter de la selecció en la seva època daurada, s’ha pronunciat en contra d’aquesta situació.

Aquesta inestabilitat constant, més greu en les seleccions on els jugadors no conviuen en el dia a dia, pot causar una crisi de resultats, com la que viu Espanya des del 2014. Amb Luis Enrique de nou, s’espera recuperar el rumb i seguir una mateixa línia que torni a Espanya a l’elit del futbol mundial.

Read more

Un mes de revolta xilena

Fa exactament 31 dies, el govern xilè liderat per Sebastián Piñera decidia apujar el preu del bitllet de metro. De 800 a 830 pesos, que en l’economia de la gent treballadora xilena és un augment molt gran. Tant, que suposava que gastessin el 20% del seu sou en transport. Això, sumat en la profunda desigualtat present a l’estat llatinoamericà, va desencadenar un clima de protesta, un clima de revolta, de voluntat de canvi per part de les classes populars. Un clima que, un mes més tard, encara sembla lluny de refredar-se.

La pujada del bitllet de metro va ser l’espurna que va encendre el foc. Un foc que s’havia anat preparant després de molts anys amb profunda desigualtat. Ràpidament, les reivindicacions dels manifestants van deixar de ser només el bitllet de metro, per exigir una nova Constitució, un millor sistema de pensions, i millor salut, entre d’altres.

Sembla que la primera demanda pot arribar a bon port, ja que el passat dijous alguns partits van arribar a l’acord de convocar un plebiscit el mes d’abril per veure si la població vol canviar una Constitució aprovada durant la dictadura xilena. Tot i aquest assoliment, res indica que els manifestants es donin per satisfets, ja que moltes de les seves demandes no han estat ateses. Emiliana Chateau, estudiant de sociologia a la Universitat Catòlica de Xile i manifestant activa en les protestes, explica com s’ha desenvolupat aquest mes en una interessant entrevista.

Para situarnos, ¿Cómo empezó el movimiento? ¿Cuáles son sus principales demandas?

El movimiento partió hace un mes porqué se subió el pasaje de metro. Entonces la gente empezó a evadir el metro y a saltarse los torniquetes para no pagar. Porque lo subieron de 30 pesos que es un montón de plata, o sea, con la subida del precio del metro el gasto que tenía que hacer una persona trabajadora que tenía el precio mínimo en transporte era como del 20% de su sueldo.

Como el gobierno respondió muy violentamente, con la policía en el metro reprimiendo muy violentamente, el resto de la población se enfureció. Ha ido después escalando mucho la violencia, sobre todo los primeros días. Terminaron los militares a la calle. Entonces se comenzaron a reivindicar muchas más demandas que solo el pasaje.

Las principales demandas son una nueva Constitución, porque la que tenemos fue creada en dictadura y genera un país muy desigual, muy neoliberal, un estado subsidiario. Una de las reivindicaciones era que saliera el ministro de Hacienda y que devolvieran los militares a los cuarteles, que dejara de haber estado de emergencia.

Eso ocurrió al final de la primera semana de movilizaciones, se cambió el gabinete, en parte, de ministros. Se acabó el estado de emergencia y el toque de queda. Se ha pedido alza en el salario mínimo, baja en el precio de los medicamentos, mejor salud, mejores pensiones, porque el sistema de pensiones de capitalización privada en Chile hace que haya personas que tengan pensiones de hasta 25000 pesos que no es nada.

¿Cuáles son los principales actores implicados?

¿Después de un mes con tanta movilización, la gente sigue igual de motivada que el primer día?

¿Qué medidas ha tomado el gobierno?

El gobierno, después de como dos, tres días de movilizaciones, los días más intensos en que se quemaron muchísimas estaciones de metro, se saquearon un montón de supermercados y salió la gente a la calle, anunció que eliminarían el aumento del pasaje. No se dieron cuenta que hacía rato que la demanda había dejado de ser sólo el precio del pasaje.

Un par de días después se anunció una agenda social, que significa un par de medidas parche, bastante insuficientes en general, en que el estado va a aumentar los sueldos mínimos, en disminuir los precios de los medicamentos.

Se pasó un proyecto de ley de disminución de la dieta parlamentaria porque ganan sueldos bastante grandes. Pero todas las medidas que se han hecho la gente se ha dado cuenta muy rápido de que eran insuficientes, que eran muy temporales como solución y que en general servían para que el estado iba a gastar dinero en subsidiar a las empresas privadas, entonces sigue habiendo muchísima molestia. Entonces ahora el presidente ha dicho que estaría dispuesto, una vez que haya paz y capacidad de diálogo a discutir todas las propuestas que se están hablando. Ahora, que esté dispuesto a discutir no significa mucho nada.

Se planteó incluso cambiar la constitución, o sea tener esa conversación. Y se ha llamado a una cosa que se llaman diálogos ciudadanos, que es como que el gobierno entre en contacto con los diversos sectores movilizados, pero hay mucho escepticismo con las medidas de este gobierno.

Els manifestants no es conformen amb les mesures de Piñera / Foto: @frentefotografico

Por tanto, la confianza con este gobierno, de derechas, es escasa. Pero, ¿Pasa lo mismo con los partidos de izquierdas de la oposición? ¿Están a favor de las marchas? ¿Con ellos en el gobierno hubiera ido mejor?

La izquierda apoyaba las marchas. Hay como tres bloques en la izquierda, uno son los partidos de centro-izquierda tradicionales, luego están partidos como el Partido Comunista que son de izquierda tradicional. Luego hay un bloque nuevo que es el frente amplio, de izquierda más joven, entre los cuales muchos de los políticos vienen de unas movilizaciones que hubo en 2011 en Chile, que eran de estudiantes universitarios. Entonces en general han apoyado las manifestaciones, apoyan las demandas de la gente que está en la calle.

A los diferentes sectores se le pueden criticar diferentes cosas, pero en general me da la impresión de que son los que han sabido escuchar las demandas de la gente en la calle. No como la derecha que no está siendo capaz de escuchar lo que dice la gente.

¿Cuáles han sido los días clave en este mes?

Los primeros dos días, en el primero se quemaron las estaciones de metro y el segundo fue todavía a más el desastre. Saquearon un montón de supermercados de grandes cadenas, más estaciones de metro, etc. Fue cuando se disparó el movimiento. El presidente sacó los militares a la calle y decretó estado de emergencia, esto hizo que todos aquellos que podían no estar de acuerdo con la quema de los metros se sumaran a la movilización. Es muy fuerte tener a los militares en la calle en un país que hace 40 años estaba en dictadura militar.

Entonces el viernes 25 se convocó una marcha en Santiago que terminó con más de un millón de personas. Llegaron al centro de la ciudad, a Plaza Italia, y eso también fue un hito grande. Y luego las mesuras del gobierno, cuando anunciaron su agenda social.

Lo he contado un poco en desorden, primero se quemaron los metros y las estaciones, se sumó todo el resto de la gente a la movilización. Después de una semana dejaron de haber militares en la calle. El viernes siguiente hubo la marcha del millón de personas.

¿Hay alguna organización que coordine las diversas acciones y movilizaciones?

A mí me da la impresión que no demasiado. Llegan como convocatorias, algunos grupos de estudiantes organizan alguna. Pero no es demasiado dirigido des de nadie. Por eso hay varias convocatorias un mismo día, varias convocatorias un mismo día. De vez en cuando ocurre que se organiza algo más de todos al mismo lugar.

¿Cómo han sido las actuaciones de los militares y de la policía?

La policia ha reprimit durament als manifestants / Foto: @frentefotografico

¿Cómo intenta justificar el Gobierno esta violencia policial?

La violencia policial la justifican porque las movilizaciones comenzaron saltándose los metros, quemando las estaciones, saqueando supermercados… Se justifican diciendo que hay como vándalos, vandalismo y crimen organizado. Incluso el presidente llegó a decir, y tuvo que retractarse, que estábamos en guerra como país contra un enemigo fuerte y organizado. Que en verdad es la gente descontenta que ha salido a las calles.

¿Qué se ha conseguido con estas marchas?

Més d’un milió de persones es van manifestar a Santiago / Foto: @frentefotografico

Ya a nivel personal, ¿Cómo has vivido este mes de movilización constante?

La primera semana estuve saliendo todos los días, la segunda no salí casi nada, salí un par de veces, pero estaba agotada. Ahora ya de nuevo estamos saliendo. Esto y con atención a lo que dicen los diferentes sectores políticos, todo el tiempo atentos a las declaraciones del presidente, a ver lo que va a decir, si algo interesante o si alguna barbaridad.

Atentos a los distintos proyectos que se están llevando a cabo. Se está proponiendo des del partido comunista y des de sectores del Frente Amplio, un plebiscito constitucional, para ver si la gente quiere o no una nueva constitución, y luego qué modo habría que hacer para llevarla a cabo. Se están organizando cabildos, que no son vinculantes pero en que la gente discute los cambios que le gustaría ver en la nueva constitución. He estado participando de esto.

¿Cómo has vivido los días al lado del fuego y la policía disparando?

Algunos días en las manifestaciones da miedo, cuando la policía está disparando. La otra noche estábamos bastante cerca de unos carros de esos que lanzan agua, de la policía. Más adelante había una gente tirándoles piedras y se pusieron a disparar, no supimos si eran balines, creo que eran balines de goma. Andábamos con unos amigos y nos dio mucho susto, cuando se ponen a disparar da mucho susto, cuando se ponen a disparar las bombas lacrimógenas cerca de la gente da mucho miedo.

Pero también es sorprendente, y un poco terrible, como hemos normalizado la violencia. Hoy día vemos barricadas con fuego, escuchamos a veinte metros disparos, y nos hemos acostumbrado. Esto también es fuerte, y es bastante terrible creo.

Nits de foc i barricades a Xile / Foto: @frentefotografico

¿Cómo se aguanta tanto tiempo luchando con este nivel de tensión tan alto?

Creo que se aguanta tomando días de descanso, teniendo gente que te acompañe a salir… Viendo las noticias y viendo las redes sociales, viendo cómo se siguen destapando casos de violaciones a los derechos humanos, gente herida… Y ver como el gobierno no está respondiendo satisfactoriamente hace que uno quiera seguir saliendo.

¿Es suficiente el anuncio de un plebiscito para cambiar la Constitución para satisfacer a la gente mobilizada?

Pues es difícil saber, pero la forma en que se llegó a este acuerdo no fue muy transparente. Además, todas las demandas que existen, a parte de la nueva constitución, seguirán pedidas en la calle yo creo. Ahora hay mucha gente enfurecida por el actuar de la policia y por el hecho de que el gobierno no ha denunciado la violencia.

Hay alrededor de 200 heridas oculares, gente violada, torturada, desaparecida, muerta. Mientras no haya acción respecto a eso la gente seguirá en las calles.

¿Cómo crees que puede acabar esta situación?

Read more

Jorge Lorenzo anuncia la seva retirada

Jorge Lorenzo va posar ahir punt final a la seva carrera com a pilot de Moto GP. El pilot balear no continuarà malgrat tenir encara un any de contracte amb Honda. El calvari amb les lesions i la falta de resultats han portat al cinc vegades campió del món a dir adéu al motociclisme. Lorenzo s’ha acomiadat en una roda de premsa similar a la que va oferir l’any passat el seu compatriota i rival Dani Pedrosa.

La carrera del balear està plena d’èxits. Tres títols en la categoria reina i dos en 250cc avalen un pilot que, fins l’arribada de Marc Márquez, era considerat el millor de la història d’Espanya. De fet, Lorenzo és l’únic que ha sigut capaç de proclamar-se campió des de l’arribada a Moto GP del pilot cerverí.

Lorenzo, visiblement emocionat, ha agraït l’assistència a tots els presents, en una sala de premsa plena fins dalt. Per al mallorquí, aquest és un dels dies més importants de la seva carrera, juntament amb el seu debut, la seva primera victòria i el seu primer mundial. Aquests són els quatre moments que ha volgut recordar.

La seva carrera va començar precoçment, debutant a la categoria de 125cc el dia que tot just complia 15 anys, va ser llavors quan va començar la rivalitat històrica amb Dani Pedrosa, encara que la relació entre els dos és bona a dia d’avui. Els primers èxits van arribar a la categoria de 250, on va aconseguir dos títols.

A Moto GP, va confirmar el seu talent alçant-se campió en tres temporades, i obrint una etapa daurada pel motociclisme espanyol. El 2010 va aconseguir la seva primera corona, establint un rècord de 383 punts, que no s’ha batut fins aquest any, amb un Marc Màrquez imparable que s’enfila fins als 395. Cal dir que abans del seu primer títol, els pilots espanyols només havien aconseguit un títol en la màxima categoria, el d’Àlex Crivillé el 1999.

Lorenzo, al veure que no podia seguir guanyant, ha decidit deixar el que ha sigut el seu modus vivendi des de fa 17 anys. Les lesions no l’han deixat altra sortida, provocant un any per oblidar amb Honda, després dues temporades no gaire bones amb Ducati. El pilot s’ha disculpat per haver decebut la marca japonesa, que li va brindar l’oportunitat que sempre havia somiat.

Veient que no era capaç de lluitar per més que entrar en els punts, i descontent amb aquesta situació Lorenzo ha decidit penjar el casc. Ja no onejaran més banderes de territori Lorenzo, el ‘Game Over’ ara és de veritat. La de València aquest cap de setmana serà l’última carrera d’un pilot que ha marcat una època en el motociclisme.

Read more

L’esport, una cortina de fum per l’Aràbia Saudita

Un país que busca obrir-se a occident i necessita netejar la seva imatge, més uns esports que busquen diners per seguir creixent. El resultat és molt clar. L’Aràbia Saudita vol iniciar un procés per establir relacions amb la resta de països del món, i utilitza l’esport com a mètode per dissimular i encobrir la situació dels seus habitants, que veuen els seus drets humans vulnerats amb freqüència.

Dues supercopes de futbol, un torneig de tennis, el Dakar, i un circuit de Fórmula E, han sigut els encarregats de portar al país àrab als mitjans amb una cara més amable. Una cara que pretén amagar les injustícies socials i violacions als drets humans que es produeixen en aquest país.

L’últim en sumar-se al carro ha estat el president de la RFEF, Luis Rubiales, que ha decidit portar-hi la supercopa. Aquest fet ha aixecat una gran polèmica, fins i tot el govern espanyol s’ha mostrat reaci a aquesta celebració. Vero Boquete, futbolista gallega, també ha mostrat el seu desacord en una entrevista amb el diari Público, on ha denunciat la manca de llibertats en aquest país.

Riad, Yeda, i Diriyya, són els principals nuclis d’aquesta campanya, tres ciutats grans amb una certa història. Diriyya, situada a les afores de Riad, és l’antiga capital, el lloc on va néixer el país, i compta amb diversos monuments històrics com el palau de la casa Saud. Allà s’hi celebra el gran premi de la Fórmula E, el torneig de tennis, i el combat dels pesos pesants.

Yeda és la segona ciutat més important del país, amb un projecte en curs que pot meravellar el món, si aconsegueix construir un gratacel que s’enfilarà més de mil metres. Aquí es va celebrar la supercopa italiana de l’any passat i el gener s’hi disputarà l’espanyola. Riad, per la seva banda, és la gran capital i porta la bandera del procés de modernització que vol mostrar país, serà la seu de la supercopa italiana d’aquest any.

Riad és la capital de l’Aràbia Saudita

Tres ciutats que combinen una gran història amb un cert modernisme. A través dels esports, l’Aràbia Saudita vol mostrar aquestes localitats com les seves meravelles, i ensenyar que el país ha canviat. En aquest sentit va també el projecte del gratacel de Yeda, que pot ser tota una revolució arquitectònica. Entre els edificis i els esports l’Aràbia Saudita pretén demostrar que no és el mateix país que constantment vulnera els drets dels seus ciutadans, o que fa dos anys va assassinar el periodista Jamal Khasoggi.

El país assegura que està canviant i és més respectuós i modern. Pel que sembla, la majoria d’associacions esportives compren aquest relat. Tot i això, associacions com Amnistia Internacional han denunciat aquesta campanya, assegurant que res ha canviat  a l’Aràbia Saudita, i demanant reiteradament als esportistes que no disputin competicions allà.

Un altre gran crític amb aquesta celebració és Javier Nart, diputat al parlament europeu, que ha criticat el blanquejament d’aquest règim. Ha fet èmfasi en l’assassinat de Khasoggi, fet que encara cap autoritat sudita ha condemnat. Un altre revés significatiu per a aquesta celebració, és que Televisió Espanyola s’ha negat a retransmetre’l per raons humiliants.

No sembla que això pugui aturar a la RFEF, que ingressarà 30 milions d’euros per aquest esdeveniment, però el clam contra les relacions amb aquest règim de bona part de la societat és cada cop és evident.

Read more

El Barça busca un canvi de paradigma

Partit gran avui a l’Eurolliga. Barça i Madrid s’enfronten en un duel històric amb un balanç de victòries igualat, però decantat pel conjunt blanc en els últims anys de forma molt clara. Els de Pablo Laso han aconseguit imposar la seva hegemonia, passant constantment per sobre dels blaugrana en els duels europeus. En l’últim lustre, hem vist victòries blanques que rondaven els 30 i fins i tot els 40 punts de diferència. D’altra banda, la victòria culer més gran no ha superat els 10 punts.

Un dels resultats més paradigmàtics d’aquesta mala dinàmica blaugrana és el 63-102 que va rebre al Palau Blaugrana l’any 2016. Resultat que va batre diversos rècords negatius pel Barça. L’any següent, els 39 punts van passar a ser 27, també al palau. La temporada passada, els culers es van imposar a la seva pista, però van caure per 92-65 en territori blanc.

Cal recordar també que aquestes cinc temporades venen precedides per dos desfetes blaugranes més. En especial la de 2014, any en que va rebre una dolorosa derrota per 62-100 a les semifinals de la màxima competició europea. El 2013 els dos equips es van trobar en la mateixa ronda, amb el mateix signe, però amb un resultat menys contundent, 67-74.

Per trobar el primer èxit blaugrana contra el seu màxim rival, ens hem de remuntar al 2010. Un FC Barcelona liderat per Navarro i Ricky Rubio va deixar fora al Reial Madrid als quarts de final. Quatre partits van ser suficients per plantar-se a la final a quatre de París, i acabar-la guanyant amb un Navarro estel·lar.

El Barça va ser campió d’Europa l’any 2010 / Foto: @elmundoes

El 2006 es van creuar a la mateixa ronda, també amb victòria blaugrana, amb Marc Gasol, Grimau, i Sada en les seves files. El Barça es va imposar en el tercer partit (aleshores els quarts eren a 3) al Palau i va desfer-se del Reial Madrid. Va ser en aquesta eliminatòria quan el FC Barcelona va aconseguir la victòria més gran contra els blancs a Europa, en el primer partit al palau, en el que es van imposar per 14 punts. Tot i això, L’Eurolliga va volar lluny de Barcelona, després de la derrota contra el CSKA a semifinals.

Els dos equips s’han enfrontat un total de 25 vegades en l’Eurolliga, amb 13 victòries blanques per 12 blaugranes. Per tant, la història dona uns resultats molt igualats, però amb una última dècada clarament madridista. A més, cal remarcar que les victòries del Barça han estat sempre molt ajustades, mentre que el Reial Madrid ha arriba a guanyar demés de 25 en diverses ocasions.

El Madrid ha estat superior al Barça els últims anys / Foto: GTRES

Avui, el conjunt de Pesic espera sumar la victòria que empati el global i confirmi aquest gran inici de temporada a Europa. Actualment, el Barça lidera la classificació amb només un partit perdut, a la pista del milà, que és el segon. El Madrid, per la seva banda, ha començat la temporada amb molts dubtes, les seves tres derrotes en set partits el situen en la vuitena posició.

Per tant, el Barça buscarà donar un cop sobre la taula per deixar tocat el seu màxim rival i demostrar que, amb la revolució d’aquest any, és capaç d’endur-se el títol. El Madrid, en canvi, necessita reaccionar i remuntar posicions com abans millor, i veu en el clàssic la millor oportunitat per començar a fer-ho.

Read more

Economia per a estudiants

En aquest mitjà volem parlar d’economia, i ho farem de forma diferent a la tradicional. Tot i això, hi ha uns conceptes bàsics que, malgrat sortir contínuament a les notícies, la gent tendeix a desconèixer. Hem cregut oportú començar la secció amb una sèrie d’aspectes bàsics que s’han de comprendre per parlar d’economia.

  • Dèficit Públic: És la diferència entre les despeses i els ingressos d’una administració durant un període de temps determinat, generalment un any. El dèficit públic d’Espanya és de -29.981 €.
  • Deute Públic: Conjunt de deutes acumulats que té un estat respecte a particulars o altres països. És una forma d’obtenir recursos per part de l’estat. Actualment, Espanya té un deute públic equivalent al 97,1% del PIB. Aquest valor és inferior al d’Itàlia (132%) o Portugal (121%), similar al de França (98%) i superior al del Regne Unit (86%) i Alemanya (68%).
  • Inflació: És l’augment generalitzat i sostingut dels preus dels béns i serveis en un país en un any. Reflecteix una pèrdua del valor real de la moneda, ja que si els preus pugen, la moneda pot adquirir menys coses.
  • Llei de l’oferta i la demanda: Principi bàsic de l’economia de mercat. És la relació que existeix entre l’oferta d’un determinat producte i la demanda dels consumidors. El preu d’un producte serà un punt d’equilibri on la demanda sigui igual a l’oferta.
  • PIB: Producte Interior Brut. Potser, el concepte més usat en l’economia. És la suma de tots els béns i serveis produïts en un territori un període de temps determinat, que generalment és un any. És un bon indicador de la riquesa del país. El PIB d‘Espanya en tancar 2018 era de 1200 milions de dòlars americans, essent el 13è país del món. El PIB més alt del món és el dels Estats Units, amb 17400 milions de dòlars.
  • PIB per capita: És la riquesa d’un país que, suposadament, correspondria a cada un dels seus habitants. Es calcula dividint el PIB entre la població. El PIB per capita espanyol en acabar 2018 era de 25.700 € per persona.
Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies