20.000 mascaretes que no salvaran cap vida

Als camps de refugiats de les illes gregues, les mascaretes i el confinament estricte es contradiuen amb la impossibilitat de mantenir el distanciament.

MARC SEGUÉS, JOSEP TÀSSIES I JOAN SIMÓ

“La gent no té matalassos, dormen sobre estoretes o mantes. No hi ha calefacció, passen molt de fred. Tampoc hi ha electricitat. A vegades veus que cau menjar a terra, s’hi acosta un gos i no se’l menja. Hi ha moltes intoxicacions per fum, violacions, episodis de violència.

Molta gent mor dins del camp”. Aquesta és la “normalitat” dels refugiats que viuen a Moria (Lesbos) i així ho explica Isabel Rueda que, des de l’agost del 2019, exerceix com a coordinadora de la clínica ginecològica i obstètrica d’aquest camp.

Ja fa cinc anys que l’illa de Lesbos viu en una crisi humanitària perpètua, agreujada encara més per la irrupció de la COVID-19. L’epidèmia, d’escassa afectació en aquest racó del mar Egeu, ha significat el confinament estricte dels prop de 23.000 habitants de Moria, el nucli de refugiats més gran d’Europa. “Només poden sortir del camp amb autorització. Poden anar a la farmàcia i, en casos molt greus, a l’hospital”.

Entre aquestes excepcions no s’hi inclou la d’anar al banc a retirar la dotació de 80 euros que l’Estat grec els dóna cada mes per poder cobrir les seves necessitats bàsiques, fet que ha accentuat la preocupació entre la població refugiada que es veu sense possibilitat d’accedir als seus, ja de per si, escassos recursos econòmics.

El miracle grec
A Grècia el confinament ha estat ràpid, implacable i efectiu. Per a sorpresa de mig món el país hel·lènic va optar pel tancament quan tan sols hi havia un mort a tot el seu territori. Ara com ara el nombre de defuncions no arriba a les dues-centes i alguns mitjans han començat a parlar del “miracle grec”, un cas sorprenent tenint en compte la dramàtica situació d’altres països del sud d’Europa.

Malgrat que el món sencer sembla haver-se abocat en la lluita contra el coronavirus, els refugiats han de conviure amb altres malalties durant tot l’any. És el cas de la sarna, que ha esdevingut endèmica entre la població del camp. “Pràcticament tothom en té. Es passen el dia rascant-se i es provoquen moltes infeccions i ferides a la pell”, diu Rueda.

La solució a aquesta malaltia passa per l’aplicació d’una crema cada 12 hores i, sobretot, per mantenir una higiene constant, hàbit que, amb una dutxa per cada 100 habitants, resulta difícil d’adquirir.

Una lluita inefectiva
Als massificats camps de refugiats instal·lats a les illes gregues, les normes de distanciament social imposades pel govern es fan impossibles de seguir. Els habitants de Moria viuen en espais molt reduïts. Una mateixa tenda de campanya és compartida per famílies nombroses de fins a sis membres, i, per si això no fos prou, es passen el dia fent cues. Davant d’aquesta situació, de poc serveixen les 20.000 mascaretes que se’ls han repartit.

Conscients de la catàstrofe que, d’un moment a l’altre es podria desencadenar en llocs com aquest, més de 6.000 metges europeus han signat un manifest demanant que el trasllat dels refugiats que viuen a les illes. “Si Europa gira la cara, aquesta situació podria escalar i convertir-se en un desastre mèdic”, alerta el document.

Un oceà de brutícia Als camps que hi ha a les illes com Samos els refugiats han de conviure amb tones de brossa. JOAN SIMÓ

La tensió augmenta
“Els camps són olles a pressió”, explica el voluntari madrileny Álvaro Lucas des de Quios. En aquesta illa s’hi troba el camp de Vial que, la matinada del 19 d’abril, va ser greument afectat per un incendi. Tot va començar amb la mort d’una dona iraquiana sol·licitant d’asil que va encendre els ànims de la població del camp. La policia va respondre amb gasos lacrimògens i la cosa va anar a més. Com han explicat fonts de la mateixa organització: “La situació durant l’incendi va ser de caos angoixant, ja que la fugida de les flames entrava en contradicció amb l’estricta quarantena”.

Els més optimistes podrien dir que, al fons del negre túnel, s’hi veu una mica de llum. I és que, el passat 18 d’abril 50 menors no acompanyats van volar cap a Alemanya. No han tingut la mateixa sort les prop de 40.000 persones que continuen esperant a les illes de l’Egeu.

Cronologia

QUÈ VA PASSAR AMB LA FRONTERA TURCA?
09/10/2019
Turquia llança una gran ofensiva en territori kurd en el marc de la Guerra Civil Siriana. La Unió Europea li exigeix que s’aturi.
10/10/2020
Erdogan amenaça d’obrir la seva frontera amb Grècia si la UE no deixa de qualificar la seva operació militar de “moviment d’ocupació”.
28/02/2020
El president compleix la seva amenaça i obre la frontera turco-grega, a través de la qual 30.000 refugiats intentaran entrar a territori de la UE.
01/03/2020
Grècia opta per suspendre el dret a l’asil dels refugiats mentre aquests són brutalment reprimits per les forces de seguretat d’aquest país.
10/03/2020
Es detecta el primer cas de coronavirus a Turquia.
16/03/2020
La crisi sanitària fa que l’estat turc cedeixi i obligui a tornar els refugiats
a l’interior del país. Molts d’ells han perdut tots els seus recursos intentant entrar a Grècia.

Read more

Sankara viu

Han passat més de 32 anys des de la mort del «Che Guevara negre» però el seu esperit combatiu segueix inspirant a milers de joves africans

Víctor Naharro i Joan Simó

Un cotxe, quatre bicicletes, tres guitarres, una nevera i un congelador espatllat. Aquesta fou l’herència material de Thomas Sankara, una de les figures més destacades de la història recent de l’Àfrica. Vist així, hom podria pensar que el seu llegat és prou humil. Res més allunyat de la realitat, dècades després, els ideals de Sankara segueixen més vius que mai.

Per explicar aquesta història caldrà agafar les maletes i fer un llarg viatge que comença en aquestes línies i que ens ha de conduir a Ouagadougou. Aquesta ciutat de difícil pronunciació és la capital de Burkina Faso, un dels països més pobres del món.

Ouagadougou

Aquesta nació africana de 17,5 milions d’habitants té el mèrit de ser l’única del món amb un nom compost en dos idiomes. En mossi (la llengua majoritari al país) burkina vol dir «homes íntegres» i en diula (un altre dels més de 70 idiomes que s’hi parlen) faso significa «pàtria». La pàtria dels homes lliures, així va voler batejar Sankara a la República de l’Alt Volta, independitzada de França l’any 1960.

La independència, però, no va aconseguir millorar gaire la situació inestable del país. De fet, com la resta dels països del seu voltant, no va servir ni per trencar les cadenes que el lligaven amb el món Occidental. El politòleg Saiba Bayo, comenta: «Quan va marxar el blanc, l’indígena aburgesat va passar a substituir-lo, però la maquinària colonial seguia sent la mateixa i hi estava molt present».

Aquí teniu l’entrevista completa:

El primer president després de la independència va ser Maurice Yaméogo, que va retallar llibertats i suprimir el multipartidisme de la constitució. Però el poble, ansiós de llibertat, responia al carrer. Aquestes protestes van motivar els militars a intervenir contra el govern, argumentant que només amb ells es mantindria l’ordre al país.

Després de diversos cops d’estat i reclamacions populars que marcarien intensament el país, noves idees van calar en la societat. Molts grups civils i militars van adquirir un caràcter més progressista i, influïts per idees marxistes-socialistes, demanaven que hi hagués un canvi en el sistema.

Per calmar les masses, el 1982 es va nomenar com a Primer Ministre a un jove capità anomenat Thomas Sankara, que comptava amb gran suport dins i fora de l’exèrcit, en particular dels sectors més progressistes. Sankara, en contra del caràcter antiobrer del règim, va rebutjar el poder declarant: «Desgràcia als que emmordassen el poble!». Immediatament després va ser arrestat. Però el cop d’estat del 1983, organitzat per Blaise Campaoré i recolzat per Líbia, el va col·locar com a president del país, quan tenia 33 anys.

Un nou país

Un cop canviat el nom del país, Sankara va llançar el programa de canvi social i econòmic més ambiciós que mai s’hagi intentat aplicar al continent africà. Acabar amb la fam va ser només una de les moltes coses que va fer amb l’ajuda dels Comitès de Defensa de la Revolució (CDR), una idea importada de la Cuba castrista.

La inspiració cubana no va quedar aquí. Sankara tenia com a referent al Che Guevara, a qui va emular tant estilísticament (vestia sempre amb roba militar i una boina decorada per una estrella), com en la forma de viure «revolucionaria»: ascetisme, rebuig de les possessions materials innecessàries i manteniment d’un salari mínim que l’allunyava de tot luxe.

A més d’una clara aposta per l’educació i l’autosuficiència («Qui t’alimenta, et controla«) , el líder burkinès va destacar pel seu compromís amb els drets de la dona. Va prohibir la mutilació genital femenina, els matrimonis forçats i la poligàmia. De la mateixa manera, va nomenar a dones en alts càrrecs governamentals i les va encoratjar a treballar fora de casa i seguir anant a l’escola encara que estiguessin embarassades.

Les Pionniers de la révolution

Però Sankara no es va conformar a actuar dins les fronteres del seu país, la seva lluita anava més enllà. En un discurs pronunciat a Addis Abeba (Etiòpia) el 29 de juliol de 1987 va proposar la creació d’un front unit integrat per les nacions africanes que s’oposés a pagar el deute extern amb què les potències excolonials els ofegaven. Segons ell, els pobres i explotats no tenen l’obligació de tornar els diners a rics i explotadors.

Aquest tipus d’idees suposaven una clara amenaça per a molts. Sobretot pels interessos econòmics de França i per la veïna Costa de Marfil, que temia una revolució similar. És per això que, aquell mateix any, Sankara va ser assassinat en el marc d’una conspiració liderada pel seu antic company de lluita Blaise Compaoré. S’iniciaven així 27 anys de poder absolut, de corrupció i d’una campanya perpetua per acabar amb tot allò que el seu predecessor havia aconseguit.

Podreu matar l’home però mai les idees

Sankara segueix sent un referent a Burkina Faso

El 2014, però, l’espurna revolucionària va ressorgir. Quan Campaoré va intentar modificar la Constitució per perpetuar-se encara més en el poder, el moviment Balai Citoyen (escombra ciutadana) va sortir al carrer per demanar la seva dimissió. El 30 d’octubre uns quants manifestants van incendiar el Parlament, ocupar la seu de la Televisió Nacional i provocar el tancament de l’Aeroport Internacional d’Ouagadougou. El dictador va haver de fugir de país: ho va fer en un avió francès, rumb a Costa de Marfil.

L’escombra que dóna nom al moviment fa referència al fet de netejar les institucions de corrupció. Però també és una clara al·lusió al seu gran referent ideològic: recorden les neteges setmanals dels carrers que Thomas Sankara va organitzar entre 1983 i 1987. Malgrat la gran campanya propagandística per desprestigiar la seva figura i presentar-lo com un traïdor, existeix una generació compromesa de joves que han pres el relleu del seu pensament.

El llegat i la memòria de Sankara són encara ben vius. Les seves idees revolucionàries han influït a humanistes i polítics d’arreu del món. Albert Botran, historiador i diputat per la CUP al Congrés dels Diputats, el considera un referent, i comenta que és un personatge que no hem d’oblidar. «Sankara estava fent una societat diferent, tenia un compromís molt ferm i una mentalitat oberta que feia pensar que hagués pogut ser un gran líder (…) És el referent d’una Àfrica que podia haver estat, però que, malauradament, no va ser».

Actualment, Burkina Faso viu un moment de transició amb el president Roch Marc Christian Kaboré, escollit democràticament. Però les eleccions són a prop, i el pròxim 22 de novembre es presentaran partits que defensaran obertament els ideals del «Che Guevara negre».

Una de les seves frases més conegudes és: «Mateu-me i naixeran milers de Sankares». Caldrà veure si el futur li donarà la raó.

Read more

Els ocells de la discòrdia

Ja fa anys que les cotorres s’han apoderat dels carrers de Barcelona, però quin perill representen? Què cal fer amb elles?

Miguel Gómez, Albert Berrocal, Marc Segués i Joan Simó

Aquesta és una història d’amor i odi. Tot va començar a finals dels vuitanta, quan, entre els barcelonins, va néixer una nova afició: la de les cotorres. Els exòtics animals ho van tenir fàcil per entrar al cor dels ciutadans i, de la nit al dia, van passar a ser un element més del paisatge urbà.

Però aquest idil·li no duraria per sempre. L’any 2005 la Unió Europea va passar a considerar les cotorres com una espècie invasora i el Govern Espanyol acabaria fent el mateix el 2011. Quedava prohibida la compra d’aquests animals i s’iniciava així una lluita cara o creu contra ells.

Les mesures de control poblacionals no van ser suficients i, tot i que l’Ajuntament no compta amb dades exactes, s’estima que el nombre d’aquestes aus supera els 7.000 exemplars a la Ciutat Comtal.

Mira aquest vídeo per conèixer millor la situació de la plaga a Barcelona:

Quan parlem de cotorres (nom genèric d’aquest tipus d’animals), estem parlant de dos espècies diferents: la Myiopsitta monachus (originària d’Amèrica del Sud) i la Psittacula krameri (provinent de l’Àfrica subsahariana i de la Índia). Ambdues representen un perill per la fauna autòctona i per als barcelonins, els seus gegantescs nius podeu caure al cap dels vianants causant-los severs traumatismes.

Cotorra

Tenint en compte això, quina és la solució? A Madrid ho tenen clar. Davant la «plaga», el consistori de la capital espanyola ha decidit condemnar a mort a 12.000 cotorres (operació que tindrà un cost de 3 milions d’euros). Aquesta proposta ha despertat la fúria entre el col·lectiu animalista, que ha aconseguit reunir 32.000 firmes demanant que s’opti per vies «més ètiques» com és el cas de l’esterilització.

Salvar la natura o els animals?

Polèmiques com la de les cotorres ens son útils per exemplificar un debat que, tot i no estar present en les converses del nostre dia a dia, enfronta a ecologistes i animalistes. Malgrat el tòpic ens porta a creure que aquestes dues ideologies van de la mà, el fet és que no podrien ser més contradictòries.

Mentre els ecologistes parlen de conservar els ecosistemes naturals (eliminat a les espècies invasores si fos necessari), gran part dels animalistes tenen com a objectiu acabar amb el patiment de tots els éssers que senten. S’oposen, per tant, a qualsevol mesura que atempti contra la integritat física o psicològica dels animals no humans, víctimes d’un sistema al qual consideren especista.

Propaganda antiespecista

Més enllà de la simple lluita contra l’explotació animal, l’antiespecisme suposa un plantejament teòric radicalment nou que enten els animals com a «subjectes polítics amb interessos que han de ser tingut en compte en la determinació del bé comú«. No proposen que les vaques puguin votar però sí que ens situen en una visió del món que trenca tots els esquemes coneguts anteriorment. Qui sap si, d’aquí a un segle, matar cotorres serà vist com un genocidi…

Per a més informació podeu llegir «Muerte entre las flores: el conflicto entre el ecologismo y la defensa de los animales no humanos» de la filòsofa i activista Catia Faria.

Read more

L’altre costat de la trinxera

Els mass media van explicar les guerres iugoslaves obviant la versió sèrbia dels fets i justificant així el primer bombardeig de l’OTAN sobre població civil

La del 5 de març és una data inscrita en foc, sang i llàgrimes a la història recent del jove Estat de Kosovo. Vint-i-dos anys enrere, membres de les forces de seguretat sèrbies van assassinar a 58 persones a una aldea anomenada Donji Prekaz. L’excusa per a aquesta matança eren els atacs que l’UÇK (Exèrcit d’Alliberament de Kosovo) havia perpetrat contra membres de la policia sèrbia.

L’operació sèrbia va servir per posar fi a la vida dels germans Jashari (Adem i Hamëz), guerrillers albanokosovars considerats perillosos terroristes a la, ja desintegrada, Iugoslàvia de Milošević. La mort d’aquests dos individus, convertits immediatament en màrtirs de la causa kosovar, va ser un dels fets claus per decantar l’opinió occidental en favor d’una intervenció militar contra Sèrbia.

Donji Prekaz Kosova

Quatre dies després, Madeleine Albright, en aquell moment Secretaria d’Estat de l’administració Clinton, va comparèixer davant els mitjans per deixar clara la posició del seu govern: «hem de respondre abans que sigui massa tard». Començava així, l’inici del final del regnat de Milošević. En poc més d’un any Sèrbia es veuria obligada a capitular davant la brutal campanya de bombardejos de l’OTAN.

El 4 de juny de 1999, dia posterior a la rendició, La Vanguardia obria amb un article on Juan Tapia, director del rotatiu, acusava Milošević de ser el responsable de la destrucció del seu propi país. Segons el periodista, els “dictadors il·luminats” només entenen el “llenguatge de la força”. Aquesta particular forma de referir-se a la primera campanya de bombardejos massius sobre població civil europea des del desenllaç de la Segona Guerra Mundial no fou una rara avis dins el marc de la cobertura oferta per la premsa espanyola durant aquells dies. Mentre els mitjans de tot el món es dedicaven a compadir els milers d’albanokosovars que es veien obligats a fugir davant la màquina de guerra sèrbia, les víctimes civils de les bombes llançades pels “aliats”, entre 1.200 i 2.000, eren considerades com a “danys col·laterals”.

La Vanguardia, 25 de Maig de 1999

La massacre causada per l’OTAN, que, a més, va intervenir contradient les normes del dret internacional, no va perjudicar la imatge pública d’aquesta organització sinó que va contribuir a millorar-la. Segons dades del Real Instituto Elcano, el suport a l’OTAN entre la població va passar d’un 42,4% el 1991 a un 63,2% el 2002. Davant d’aquestes dades és fàcil preguntar-se què va passar durant deu anys de guerra per a què els habitants de Belgrad es convertissin, a ulls de gran part de la població espanyola, en víctimes necessàries per aconseguir la pau?

La construcció del dolent

Desembre de 1994. En mig d’un reportatge sobre la Guerra de Croàcia, Arturo Pérez Reverte, corresponsal de TVE, deia el següent: “Esta guerra la cubrimos desde el lado croata, por lo que ignoramos que sucede exactamente al otro lado”. Aquesta senzilla frase resumeix amb força exactitud la labor realitzada pels mitjans occidentals durant la sèrie de conflictes bèl·lics que van incendiar la península balcànica durant la dècada dels noranta.

El 1991 les repúbliques de Croàcia i Eslovènia havien decidit independitzar-se de Iugoslàvia; en els següents mesos s’iniciarien dues guerres. La d’Eslovènia seria breu, deu dies i pocs morts, mentre que la de Croàcia s’eternitzaria. Hermann Tertsch, corresponsal de El País als Balcans, experimentarà, durant els quatre primers mesos de guerra, un canvi de postura radical. Dues cròniques seves, una redactada a l’agost (Dragan de los Balcanes) i l’altra al desembre (Serbia se queda sin coartadas) serveixen per exemplificar el seu gir cap a la defensa dels postulats croats. Mentre en la primera fa una descripció acurada d’un guerriller serbi dotada de certa heroïcitat, en la segona comença acusant Sèrbia de ser la principal responsable de la guerra i es refereix al govern de Milošević com a “règim de Belgrad”, malgrat que aquest havia sorgit de les primeres eleccions democràtiques del país, celebrades l’any anterior.

Les opinions de Tertsch (dreta) sobre els serbis van portar a Radomir Antić, aleshores entrenador de l’Atlètic de Madrid, a acusar-lo de nazi. La disputa va acabar als tribunals.

Si l’atac serbi sobre Vukovar, que va causar un miler de morts i 30.000 refugiats, se’ns explica amb la història d’una nena croata que es pregunta “per què em passa això a mi?”, la resposta de l’exèrcit croat, iniciada l’agost del 1995, sobre la República Sèrbia de Krajina, on els morts també es van contar per milers i 200.000 serbis es van veure obligats a fugir, és narrada amb absoluta fredor i considerada per Tertsch com una conseqüència necessària de la inacció de l’ONU executada per un govern, el croat, que “ha decidit fer les coses de l’única forma en què funcionen”.

Aquesta dinàmica es repetirà una vegada i una altra durant el transcurs de les guerres balcàniques. Les cròniques televisives de Reverte mostren exclusivament les atrocitats comeses pel bàndol serbi mentre excusen reiteradament als croats i, més tard, als bosnians que “es van veure empesos, contra la seva voluntat, a prendre les armes”. La demonització dels serbis en general i de Milošević en concret, arribarà al seu zenit amb la portada de la revista americana Newsweek que, en la seva edició del 19 d’abril de 1999, obria amb el titular “The face of evil” acompanyat d’una foto del líder serbi envoltat de flames.

Milošević, el rostre del mal

La sobtada febre maniqueista que semblava haver-se apoderat dels mitjans occidentals va tenir també els seus crítics. Des de la seva columna a El País, Vázquez Montalbán definia, mesos abans dels bombardejos sobre Belgrad, la CNN com a “instrument mediàtic per a globalitzar els codis del poder imperial” i atacava la versió parcial i antisèrbia defensada per una premsa espanyola que seguia al peu de la lletra el discurs de l’OTAN, acceptant l’existència d’uns “bons” i uns “dolents” definits segons els interessos de Washington.

Errors que es repeteixen

En una conferència celebrada el passat novembre a la Universitat Pompeu Fabra, la periodista Natalia Sancha va mostrar-se molt crítica amb com s’havia explicat des de la premsa nostrada la Guerra de Síria. D’ençà de les revoltes de 2011, Al-Assad s’ha convertit en una espècie de Milošević del segle XXI, demonitzat per l’opinió pública i acusat de tots els crims haguts i per haver. La política restrictiva del règim de Damasc a l’hora de concedir visats als periodistes ha portat a molts corresponsals a cobrir el conflicte des de la trinxera dels opositors.

Aquesta situació, la d’un règim pseudosocialista opac davant occident i retratat exclusivament des del prisma d’aquells que el combaten, dibuixa certs paral·lelismes entre la Iugoslàvia dels 90 i la Síria actual. Hi ha ocasions en què les guerres lliurades en el camp mediàtic resulten més efectives que els trets. En aquest aspecte cal destacar l’operació propagandística que, des del precís moment de la seva independència, els estats croat i bosnià van engegar en contractar els serveis de l’empresa Ruder & Finn Public Relations.

Al documental de TV3 Miguel në terren s’expliquen, entre d’altres històries, les peripècies de Miguel Gil Moreno durant la guerra de Kosovo. El periodista català va cobrir gran part del conflicte mentre convivia amb guerrillers de l’UÇK, milícia implicada en misterioses desaparicions de membres de la minoria sèrbia després de la guerra i en suposades operacions de tràfic d’òrgans. Al documental s’hi pot veure a Gil Moreno en alegre convivència amb la guerrilla albanokosovar a qui el periodista es mostra orgullós d’haver convertit, amb la seva feina, “en un representant molt vàlid dels interessos albanesos”.

Gil Moreno acompanyat per un membre de l’UÇK (Font: Fundació Miguel Gil Moreno)

L’actitud d’aquest reporter, mort tràgicament a Sierra Leone, pot recordar a la de periodistes com Jere Van Dyk que, a principis de la dècada dels 80, expressava la seva admiració pels “valentsmujahidins d’Afganistan que combatien a l’invasor soviètic. Un altre exemple de com de fina arriba a ser la línia que separa “bons” i “dolents”.

Read more

Nevada Kid

Maria Bach, Víctor Naharro i Joan Simó

El llunyà oest, Far West per als poliglots, va viure, la setmana passada, un duel sanguinari. Sanguinari i desequilibrat. D’una banda els cinc principals candidats demòcrates (Sanders, Warren, Biden, Buttigieg i Klobuchar), de l’altra un pistoler solitari. Solitari i milionari.

Parlem de Michael Bloomberg, exalcalde de Nova York i un dels homes més rics del món, per ser concrets el dotzè. La seva exorbitant fortuna, que ronda el 53.000 milions de dòlars (17 cops superior a la de Trump), va ser un dels principals focus de crítica dels seus rivals. Però això no va ser tot. Al debat de Las Vegas, Nevada se’l va acusar, no sense falta de proves, de racista i misogin.

La seva principal fustigadora va ser Elizabeth Warren que va recordar algunes paraules ofensives que l’empresari havia dirigit al gènere femení sense oblidar l’existència de diversos acords de confidencialitat “tant per assetjament sexual com per discriminació de gènere en el treball” que l’empresari havia fet firmar a dones que havien treballat per ell. 

Durant el seu segon debat (el 10è per a la resta), a Charleston, Carolina del Sud, la cosa no va anar molt millor. Bloomberg va tornar a fer gala de la seva gairebé total absència de carisma polític. Davant un Sanders que es presenta com l’antiestablishment costa creure que l’electorat demòcrata confiarà el seu vot a un magnat que sembla tenir més en comú amb Trump que amb els seus companys de primàries.

Heptagenaris, masclistes, residents a Nova York, immensament rics i vinculats als republicans (el candidat va formar part del GOP entre el 2001 i el 2007). Comparar l’actual president amb Bloomberg és feina fàcil i l’equip de campanya de Sanders no va poder estar-se de fer-ho amb aquest tuit:

Fucking money man

«Només amb el que portem de primàries ha invertit més en anuncis que el que es va gastar Obama en tota la seva campanya presidencial» explica Alexànder Golovín, redactor a 2020.cat (portal de El Nacional sobre les eleccions nord-americanes).

I és que si alguna cosa li sobra a Bloomberg són els diners. És fàcil adonar-se’n pels seus actes. Deixar-se 400 milions de dòlars en una campanya on t’hi presentes a última hora és un risc a l’abast de pocs. Com també ho és ignorar les quatre primeres cites electorals (Iowa, Nevada, New Hampshire i Carolina del Sud) per concentrar-se en el Superdimarts.

Pel que fa a les seves inclinacions polítiques, Bloomberg segueix defensant la mateixa línia d’acció que el va mantenir a l’alcaldia de Nova York del 2002 al 2013. Els seus objectius prioritaris són el creixement econòmic, l’aposta per la sanitat pública i la lluita contra el crim.

Aquest darrer objectiu és el més polèmic, ja que, durant els seus anys com a alcalde va fomentar plans d’acció policial amb un component clarament racista on hi tenien lloc des de la detenció arbitraria d’afroamericans i llatins innocents fins a la creació d’una unitat policial especialitzada en espiar musulmans.

Sigui com sigui, el nostre Nevada Kid compta amb un inesperat suport de darrera hora. I és que en una entrevista al Wall Street Jorunal, Clint Eastwood les seves simpaties per Bloomberg a qui considera el candiat més adient per ocupar la Casa Blanca.

El duel el preveu llarg…

Read more

Vampirs que surten del sepulcre

La Generalitat i l’ILC celebren els 100 anys de Joan Perucho

Per Miguel Gómez, Albert Berrocal i Joan Simó

Fantasmes, vampirs, allipebre i cançons de Rita Pavone. Aquests seran alguns dels ingredients estrella del centenari de l’escriptor Joan Perucho. Així ho va anunciar Julià Guillamon, comissari de la celebració, en l’acte que va donar el tret de sortida a l’Any Perucho el passat 7 de febrer.

En la compareixença també hi van participar la Consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, i el director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Ponsatí-Murlà. A part, s’hi van detallar les diverses activitats que es faran durant aquest centenari i que es desenvoluparan a diversos racons de Catalunya.

Barcelona, Castelldefels, Gandesa, Morella, Figueres i, fins i tot, Madrid, seran alguns dels llocs on l’esperit de Perucho hi serà present en algun moment o altre d’aquest 2020.

Guillamon: un comissari particular

No podria haver estat un altre. A més de ser un dels màxims experts en la seva obra (li ha dedicat dos llibres), Julià Guillamon era amic de Perucho. Es van conèixer quan ell tenia poc més de vint anys. Acabava d’escriure un article sobre l’autor de Llibre de cavalleries i l’al·ludit va decidir convidar-lo a casa seva.

Joan Perucho i Julià Guillamon a Gandia, 1989

Des d’aquell moment va nàixer una llarga amistat que l’ha portat a ser una de les persones més indicades per aproximar-se a la figura de Perucho. Parlem amb ell per entendre millor el món que envoltava a aquest escriptor que, per consell d’Eugeni d’Ors, va guanyar-se la vida com a jutge.

Perucho: gastrònom, crític, escriptor

La de Perucho és una de les figures més polifacètiques de la cultura catalana del segle XX. En la seva obra hi trobem des de poesia fantasmagòrica a assajos sobre arquitectura. A més d’artista prolífic va ser pioner a l’hora de parlar seriosament de temes com el còmic o l’erotisme.

Destacat va ser el seu paper com a crític d’art a la revista Destino, des d’on va impulsar l’obra de pintors com Antoni Tàpies o Joan Ponç. Però això no va ser tot. És impossible parlar de Perucho sense mencionar la seva afició per gastronomia, àmbit on va excel·lir a través de les seves col·laboracions amb Nèstor Luján.

El Bram Stoker català

Des que l’irlandès Bram Stoker va publicar la seva novel·la més famosa l’any 1897, la imatge dels vampirs ha quedat lligada a la del comte Dràcula. Si pensem en aquestes criatures hematòfagues, no ens les podem imaginar en un altre lloc que no sigui la llunyana Transsilvània.

Image«Image» by Mexicaans fotomagazijn is licensed under CC BY-NC 2.0

Més enllà de les seves virtuts com a editor, crític d’art i gastrònom, Joan Perucho serà recordat per aconseguir traslladar als vampirs a ubicacions geogràfiques molt més quotidianes i no per això menys sinistres. Onofre de Dip, protagonista de Les històries naturals, actua a Pratdip (Baix Camp).

Aquesta versió nostrada del famós comte romanès presenta una característica molt pròpia en l’obra de l’autor barceloní. Aquí el vampir no és cap ésser pervers, sinó un home que se sent culpable i busca poder descansar en pau.

Tot i això, sembla que Onofre de Dip ha escapat del seu sepulcre. El podreu trobar donant tombs per Twitter.

Read more

El ‘mandat diví’ de Bukele

El polèmic president de El Salvador amenaça a l’oposició amb una «insurrecció» constitucional

Joan Simó i Rodríguez

Ultimàtum; una paraula que serveix per resumir els fets que es van produir el passat diumenge dia 9 a El Salvador. Al més pur estil Tejero, el president Nayib Bukele va irrompre al congrés d’aquest país centreamericà acompanyat per membres de l’exèrcit i la policia amb la intenció de deixar clar «qui té el control de la situació».

Apel·lant a una suposada conversa mantinguda amb Déu, Bukele va convocar una sessió parlamentària «extraordinària», cosa que, segons l’article 167 de la Constitució salvadorenya, té dret a fer en cas d’emergència nacional. Aquesta ‘emergència’ no és altra cosa que l’aprovació d’una sol·licitud de crèdit de 109.000.000 $ al Banc Centreamericà d’Integració Econòmica (BCIE).

L’objectiu? Segons el president, combatre la delinqüència, especialment la perpetrada per les Maras (bandes armades especialment sanguinàries que també actuen a Guatemala i Hondures). I és que El Salvador és, avui en dia, el país ‘en pau’ més violent del món.

Acabar amb la violència va ser una de les principals propostes de Bukele durant la campanya. Però, per dur endavant el seu pla, necessita el suport d’un parlament on el seu partit està en clara minoria (les eleccions legislatives es van celebrar el 2018, un any abans que l’actual president arribés al poder). L’oposició, que no sembla veure amb bons ull la proposta, va optar per no assistir al ple. La resposta del líder no es va fer esperar:

Per als pocs versats en el constitucionalisme salvadoreny, és important saber que l’article 87 «reconeix el dret a la insurrecció» del poble. Tot i això, el Bukele va optar per mostrar-se clement: «Si volguéssim prémer el botó, només cal que el premem. Però li vaig preguntar a Déu i ell em va dir: paciència». Així doncs, el president ha optat per la paciència: «Donem-li una setmana a aquests pocavergonyes» va dir, deixant el país en plena tensió de cara al que pugui passar el diumenge que ve. Uns 5.000 seguidors incondicionals l’esperaven fora cridant «insurrecció, insurrecció!».

El show d’aquest carismàtic polític ha aconseguit una fita que semblava impossible: posar d’acord als dos partits més grans de l’oposició: ARENA (dreta) i FMLN (esquerra exguerrillera). Però per entendre això, caldria remuntar-nos un xic en el temps:

El president ‘selfie’

Nayib Armando Bukele Ortez va néixer a la capital del país el 1981 i és un dels mandataris més joves del món. Des del seu nomenament, ara farà un any, ha destacat pel seu particular ús de les xarxes socials on ha fet de tot, des d’assenyalar rivals polítics a oferir un càrrec ministerial al youtuber espanyol AuronPlay.

Però més enllà de la seva afició a Twitter, que l’ha portat a ser comparat amb Trump, cal destacar la capacitat del president salvadoreny per canviar constantment d’ideologia. Va començar la seva carrera dins l’FMLN, partit amb el qual va assolir l’alcaldia de San Salvador. Després de la seva expulsió d’aquesta formació va passar a engreixar les fileres de GANA, una escissió de la conservadora ARENA.

Segons ell la seva política va més enllà de l’eix esquerra-dreta, representat per l’antic bipartidisme. Aquesta postura, tot i generar suspicaces entre els seus rivals polítics, no va suposar cap problema per als més 1,4 milions de ciutadans que el van votar en les darrers comicis, un 53% dels electors.

Particular és també la seva religiositat. De mare cristiana i pare musulmà diu creure en Jesús sense estar adscrit a cap confessió. La seva fe, per heterodoxa que sigui, no pot ser posada en dubte, en el seu darrer discurs va invocar a Déu prop de vint-i-cinc vegades.

La creença en la protecció divina es nota en les seves declaracions. Davant les acusacions d’estar atemptant contra la democràcia, Bukele respon confiat i sense complexos: «Si jo fos un dictador ara ja hauria pres el control de tot, el 90% del poble ens recolza». Tot i que potser exagera, les darreres enquestes indiquen que el president ‘selfie’ podria assolir una àmplia majoria en les eleccions legislatives del pròxim 2021. El temps (i Déu) diran.

Read more

Proletaris del món, desuniu-vos!

Més de 30 anys després de la caiguda del Mur de Berlín, els partits comunistes segueixen existint. A Espanya n’hi ha sis.

Per Víctor Naharro i Joan Simó

Des dels primers temps de la Unió Soviètica, el comunisme ha destacat per, entre altres coses, tendir a la disgregació. Quan Marx deia allò de “Proletaris del Món, uni-vos!” poc podia pensar que aquesta proclama seria sistemàticament ignorada pels seus deixebles. Corrents com el trotskisme, el maoisme, el titoisme o l’eurocomunisme han estat responsables d’algunes de les escissions més significatives dins aquesta ideologia.

Idees contradictores sobre com acabar amb el capitalisme, enemistats personals o, fins i tot, disputes sobre el nom que havia de tenir el partit, són alguns dels motius que han contribuït a la divisió continuada del moviment comunista. El cas espanyol és especialment xocant. Segons explica l’historiador Fernando Vera Jiménez, cap a l’any 1977, hi havia a Espanya «més de trenta formacions que incorporaven la definició i els símbols del comunisme».

Tanta divisió no ha afavorit especialment els resultats electorals que mostren una clara tendència a la baixa durant les darreres quatre dècades:

Història d’una ruptura

Segons solia dir l’escriptor i polític Jorge Semprún: «La pròxima guerra mundial serà entre comunistes i excomunistes». Tot i que pot semblar una exageració, dins el Partit s’han produït debats i ruptures terriblement violentes. Només cal pensar en els Fets de Maig de 1937, on trotskistes i estalinistes van acabar disparant-se mutualment al bell mig de Plaça Catalunya.

Avui en dia, la cosa s’ha relaxat força i en l’àmbit estatal ‘només’ existeixen sis partits que s’autodefineixen com a comunistes.

IMG_0528

Partit Comunista d’Espanya / PCE

És el més antic de tots i, sens dubte, el més important. Va nàixer el 14 de novembre de 1921, quan dos grups d’escindits del PSOE es van unir per crear un partit que entrés a formar part de la III Internacional (fundada per Lenin després de la Revolució de 1917). 99 anys d’història els han convertit en el referent del comunisme a Espanya. Des del 1986, forma part del partit Izquierda Unida, que, d’ençà de les eleccions de 2016, s’ha presentat juntament amb Podemos.

El seu coordinador general és l’actual ministre de Consum, Alberto Garzón. A més de Garzón, dins de la coalició Unidas Podemos (amb 35 diputats al congrés) hi ha tres representants del PCE a la cambra baixa: Enrique Santiago, Roser Maestro i Yolanda Díaz (ministra d’Economia Social).

Partit Comunista Obrer Espanyol / PCOE

Impulsat per Enrique Líster el 1973, va separar-se del Partit Comunista d’Espanya a conseqüència de la política reformista de la direcció del PCE, liderat per Santiago Carrillo. La postura de Líster era prosoviètica i favorable a la intervenció russa de 1968 a Txecoslovàquia, un corrent minoritari dins un PCE que havia apostat per l’eurocomunisme.

El 1985, la nova direcció de Gerardo Iglesias al PCE va decidir expulsar a Santiago Carrillo i els seus seguidors van ser destituïts dels òrgans de direcció. En aquest context, el Comitè Central del PCOE, va negociar la seva reintegració al PCE i la conseqüent disolució. Però alguns membres es van oposar a la tornada al PCE, gent que el mateix Líster va definir així: «son cuatro chapuceros que no comprenden una palabra del momento que vivimos»

Les restes de l’organització segueixen en actiu, liderades per Francisco Barjas. Els resultats electorals, però, són discrets: 9.664 vots les eleccions passades, un número que representa un 0.04% del total espanyol.

ADIL CARCANI MEHMET SHEHU KADRI HAZBIU ENVER HOXHA

Partit Comunista (Marxista-Leninista) / PCE (m-l)

Va ser constituït el 1964 per un grup de militants que rebutjava l’eurocomunisme i la política del PCE de Santiago Carrillo de «reconciliació nacional». El caràcter radical del partit, que tenia com a referent al dictador albanès Enver Hoxha (foto) el va portar a crear el seu propi braç armat: el FRAP. Això va retardar la seva legalització fins a finals dels anys 80.

El 1992 es va produir, per motius interns que encara no estan molt clars, la dissolució del partit. Després d’això, els militants i els membres es van dispersar en altres organitzacions com el Colectivo Octubre, creada per l’antic dirigent del PCE (m-l) Raúl Marco.

El 2005, es va decidir unificar totes aquestes organitzacions per crear un nou PCE (m-l). Actualment no es presenta a les eleccions, però treballa per «guiar al proletariat cap al socialisme» i se suma a fer campanya per partits o agrupacions que exigeixen una República Popular i Federativa.

100th anniversary of the Great October Revolution-Moscow-2017_020

Partit Comunista dels Pobles d’Espanya / PCPE

És el resultat de la unió de diversos partits escindits prèviament del PCE degut als seus postulats suposadament ‘reformistes’. El gener de 1984, els membres del PCEU, l’MRPCE, la CC, l’MRUPCE i d’altres grupuscles marxistes-leninistes van deixar enrere les seves sigles per crear aquest partit. Tot i que el nom inicial del partit va ser el de Partit Comunista (PC, sense la «E» d’Espanya), una resolució judicial els va obligar a optar per un nom que facilités la seva diferenciació del PCE. Així doncs, el 1986 la formació va ser rebatejada amb el nom de PCPE.

S’autodefineixen com a «continuadors de la història revolucionària dels i les comunistes a Espanya», a més de rebutjar a l’eurocomunisme d’un PCE que ja no resulta «útil per enfrontar-se al capitalisme en la seva fase superior, l’Imperialisme». Tot i aquesta ambiciosa proposta, les urnes no s’han portat especialment bé amb ells. Si en les eleccions del 1989 van obtenir 62.664 vots; en els darrers comicis es varen quedar amb 14.023.

El seu secretari general és l’arquitecte canari Carmelo Suárez, que exerceix aquest càrrec des del 2002. El partit compta amb diverses seccions regionals com el Partit Comunista del Poble de Catalunya, el Partit Comunista del Poble Canari o el Partit Comunista del Poble Andalús.

Partit Comunista dels Treballadors d’Espanya / PCTE

Aquest partit va néixer a causa de la fractura que es va produir en el PCPE, l’abril de 2017, entre els partidaris de Carmelo Suárez i els d’Ástor García. Aquest segon grup va seguir utilitzant les sigles del PCPE durant dos anys fins que, el març de 2019, es va veure obligat a triar un altre nom: Partit Comunista dels Treballadors d’Espanya.

La seva joventut com a formació independent del PCPE no ha impedit que, a les darreres eleccions, obtinguessin un nombre de vots (13.828) molt semblant al del partit del qual es van escindir. La diferència va ser de tan sols 195 electors.

Partit Marxista – Leninista (Reconstrucció Comunista) / PML (RC)

El PML (RC) té els seus orígens en una plataforma anomenada Reconstrucció Comunista, apareguda el 2009. El seu objectiu és «la conquesta del poder i l’establiment d’una dictadura del proletariat». Com altres escissions oposades al «revisionisme» del PCE, veuen en l’Albània d’Enver Hoxha un model a seguir.

El partit destaca per la joventut dels seus membres i l’agressivitat del seu discurs. Iniciatives com l’organització de campaments amb estètica militar basats en l’adoctrinament ideològic i l’exercici com a «alternativa a l’oci destructiu del capitalisme» fan, d’aquest partit, quelcom molt diferent a la resta. Hi ha qui, fins i tot, els ha titllat de sectaris.

Polèmic és també el seu líder Roberto Vaquero, condemnat a dos anys de presó per suposats vincles amb el PKK (Partit Comunista Kurd) i pel fet que dos dels militants del partit anessin a Síria a lluitar contra l’Estat Islàmic. El seu aspecte físic, més de metre noranta i un cos ple de tatuatges, és poc habitual pel que fa al comunisme del segle XXI.

Millor sols que per reformistes acompanyats

L’Adrián López, militant del PCTC, assegura que la unió entre els partits comunistes actuals és absurda perquè no hi ha una concepció estratègica unitària: «Els altres partits han renunciat a la revolució proletària, són reformistes i alguns són considerats comunistes tan sols perquè porten la falç i el martell al logo».

No és l’únic que pensa així. Els sis partits comunistes d’Espanya creuen ser els veritables hereus del pensament de Karl Marx. Les diferències ideològiques, les disputes internes i les reiterades divisions partidistes han acabat provocant un moviment obrer cada vegada més fraccionat. I res sembla que pugui canviar-ho.

Read more

Salvar al soldat Cinema

Peça original de TV feta per Mònica Homs, Ariadna Pérez, Anna Calderón i Joan Simó

Ja fa anys que cada cop que apareix el nom d’un cinema als mitjans és per anunciar el seu tancament. I és que a ningú se li escapa que la indústria cinematogràfica no passa pel seu millor moment. Les plataformes digitals, la pirateria o la falta d’inversió en cultura són algunes de les causes a les quals se sol apuntar per explicar la decadència dels cinemes.

Això no sempre ha estat així. Fins no fa tant Barcelona era la tercera ciutat del món en nombre de locals cinematogràfics: en tenia més de 160. Això no hauria estat possible sense el paper exercit pels cinemes de barri, establiments que durant dècades van ser un punt de referència per als habitants de la ciutat.

Però no tot són males notícies. Segons dades del Cens de Sales de Cinema (AIMC), publicat l’abril del 2019, el nombre de locals, sales i butaques ha augmentat respecte a l’any anterior. Aquesta tendència a l’alça ha fet que dels 675 locals dedicats a la projecció de pel·lícules que hi havia a Espanya el 2016, s’hagi passat a 723. Pel que fa Catalunya, les dades segueixen una tendència similar:

Estadística de l'ICEC que mostra l'auge del nombre d'espectadors als cinemes catalans. El 2013 van ser 16 milions, el 2017, 19.

A què es deu aquest lleuger repunt en el nombre de sales? Què permet als cinemes resistir en temps de Netflix?

Per saber més sobre la història dels cinemes a Barcelona podeu veure aquesta entrevista a l’historiador Xavier Theros emesa a Betevé:

Read more

Els Gaudí: Una nit amb la tribu

Oblidem per un moment Hiroshima (i Nagasaki i Vietnam i Iraq) i acceptem-ho: en general, els americans fan les coses bé, més encara si aquestes coses tenen relació amb el món de l’espectacle. Els Oscars reuneixen, any rere any, a milions de persones davant una pantalla per convertir-se, durant el transcurs d’un parell o tres d’hores, en còmplices d’aquestes criatures tan estranyes com admirades que són els actors. El problema arriba quan algun il·luminat decideix que és bona idea importar una cosa tan americana com les gales de premis cinematogràfics a un país com el nostre. Quan això passa, acaben creant-se coses tan absurdes com els Gaudí, cerimònia a la qual vaig tenir el dubtós honor d’assistir el diumenge passat.

L’espectacle comença, com no podia ser d’altra forma, amb un número musical d’admirable caspositat que em fa pensar en la possibilitat que, d’un moment a l’altre, entrin en escena Núria Feliu i Joan Pera per, a través d’una ouija, invocar l’esperit de Mary Santpere i acabar brindant plegats per un feliç i pròsper any 1984.

Un cop acabat el numeret s’inicia l’habitual moment reivindicatiu destinat a que la jet-set catalana deixi clar el seu compromís amb el cinema, les dones futbolistes i les tortugues condemnades a ingerir plàstic. La tribu aplaudeix, donant per completa la seva labor revolucionària del dia. Vessada la llagrimeta toca seguir amb l’espectacle i, per alegrar les penes, no hi ha res millor que uns quants gags de l’APM combinats amb escenes presumptament hilarants extretes d’anteriors edicions dels Gaudí. Riures, aplaudiments, endogàmia i uns quants premis tècnics que permeten a algun director de fotografia o tècnic de so agrair el seu èxit al pare, la mare, l’àvia, el cosí segon i la veïna del tercer primera. Aplaudiments, més aplaudiments. Em fascina la capacitat dels assistents per a aquesta simiesca activitat basada en unir i separar les palmes de les mans a gran velocitat. Tot, absolutament tot, és motiu d’aplaudiment: des de la broma més ximple a l’enèsim exabrupte provincià (més d’un premiat acaba el seu discurs fent al·lusió a les virtuts del seu municipi, ja es tracti de Manresa, Terrassa o Sant Cugat).

Abans que anunciïn el nom de la pel·lícula guanyadora que, a hores d’ara, encara desconec, la majoria dels convidats abandona la sala d’actes en direcció a la barra lliure. Vi, cervesa, gintònics, mojitos… El ramat actoral beu amb avidesa, fascinat per la gratuïtat de l’alcohol, cosa que reforça el sentit de les lamentacions d’Isona Passola sobre el mal moment econòmic pel qual travessa el cinema nostrat i fa comprensible la seva demanda de més calerons per al sector.

La festa es desenvolupa a la planta baixa de l’antic edifici del Fòrum, obra faraònica closiana reconvertida en museu de ciències naturals. Així doncs, sota els peus de centenars d’animals dissecats, un altre tipus de feres indòmites s’entreguen a la disbauxa. Tot i la presència sonora de hits com Paco Paco Paco, són pocs els que ballen. Els actors es passegen. Saluden i esperen a ser saludats en el marc d’un subtil joc de mirades, somriures, abraçades i preguntes de cordialitat. El ritual pot recordar al que explica Kapuściński sobre un poble senegalès on, cada matí, els homes s’interroguen els uns als altres sobre l’estat de salut de les famílies o la placidesa del seu son. Segons explica el reporter polonès, el respecte que se li té a una persona dins l’aldea es mesura per la quantitat de temps que duri el nostre intercanvi de preguntes amb ell. Malgrat que les seves elegants americanes podrien fer-nos pensar el contrari, els actors catalans s’assemblen bastant als habitants d’Abdallah Wallo, com a mínim en la forma de comportar-se en societat.

L’actuació va més enllà de les pantalles i hom té, en tot moment, la sensació d’estar parlant amb personatges de ficció que estan sent filmats per una càmera amagada ves a saber on. Més que admirar-los, caldria compadir-los.

La festa s’allargarà, primer a Luz de Gas i més tard en un pis del Poblenou, fins que surti el Sol, fent així que alguna persona normal pugui explicar, al pròxim dinar familiar, que, tot anant cap a la feina, es va trobar l’actor de qualsevulla sèrie tornant cap a casa amb ulleres considerables i cara de pocs amics. “Són un plegat d’antipàtics aquests actors”.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies