Scorpions i Black Sabbath tanquen gira a casa seva

JOAN HERNÁNDEZ

Descarrega’t l’article en PDF

Scorpions i Black Sabbath han acabat les seves gires aquest hivern amb emotius concerts als seus països d’origen: Alemanya i Anglaterra. Els primers seguiran girant, mentre que els pares del heavy metal han dit prou i no tornaran més als escenaris.

 

Read more

Els barcelonins ’77 rendeixen homenatge a Black Sabbath a la sala Rocksound

Black Sabbath són els pares del heavy metal. El 13 de febrer de 1970 van publicar el primer disc de la història del gènere, que no només seria el primer de molts dels seus èxits sinó que esdevindria un referent pels milers de bandes de música dura que van néixer durant aquella dècada i la posterior. Amb lletres desenfadades que flirtejaven amb el satanisme i amb la vacil·lant veu d’Ozzy Osbourne interpretant-les, els anglesos van tardar molt poc en convertir-se en un fenomen de masses entre el jovent.

Durant els seus 50 anys de carrera gairebé ininterromputs (només van deixar de tocar entre 2006 i 2011) Black Sabbath han composat temes molt significatius per la història del metal. I tot i que tenen un bon grapat d’àlbums que freguen l’excel·lència musical, n’hi ha un que destaca entre ells: el Paranoid. Publicat també el 1970, el segon disc del grup conté les tres cançons més conegudes de la seva discografia: War Pigs, Paranoid i Iron Man. Quatre dècades més tard, segueixen estant entre els temes preferits de qualsevol bon heavy.

Per això i per molt més, el divendres passat els seguidors del rock dur tenien una cita obligatòria a la petita però acollidora sala Rocksound. ’77, una banda barcelonina de hard rock que en deu anys de trajectòria ja ha girat per tota Europa, homenatjaven a Black Sabbath interpretant de cap a peus el Paranoid. Amb la sala plena a vessar (les entrades es van esgotar i aquest diumenge repetiran l’actuació) el grup va pujar a l’escenari i van sonar les primeres notes de War Pigs. El públic va embogir. Els assistents, que majoritàriament rondaven els 50 anys, recordaven amb nostàlgia les cançons que van marcar la seva adolescència.

Més enllà d’algun problema d’acoblament dels micros durant Planet Caravan, el so i la interpretació per part de ’77 van ser perfectes. El baix i la bateria feien caminar la banda amb una contundència memorable. La guitarra ens va transportar als 70 en una sola nota i si tancaves els ulls no costava confondre la veu d’Armand Valeta amb la d’Ozzy Osbourne. Amb els hits anomenats unes línies amunt van arribar els millors moments del concert, però també va ser sensacional la posada en pràctica de temes més especials com Rat Salad (un solo de bateria de més de dos minuts) o Planet Caravan (una cançó molt lenta i gairebé ambiental).

Però no en van tenir prou ’77 amb el Paranoid, sinó que després de tancar el disc amb la genial Faeries Wear Boots encara van tenir temps per regalar-nos tres grans temes més de la banda de Birmingham. Davant l’aclamació del públic va caure la cançó Black Sabbath, seguida de Supernaut. I per tancar una nit memorable res millor que Children of the Grave, una cançó espectacular que va fer saltar i ballar la sala sencera.  Sortint de Rocksound no m’ho podia treure del cap: els 70 van ser collonuts.

Read more

Leather Heart: «No volem ser menys que les bandes del segle XX»

A pocs dies de publicar el reportatge sobre el futur del metal, us avancem una entrevista a una de les millors bandes emergents d’Espanya

El Heavy Metal era un dels estils més seguits als anys 80, però avui en dia ja no està de moda. Aviat a Cetrencada es publicarà un reportatge on s’analitzarà el panorama actual d’aquest estil. Costa d’imaginar que es tornaran a donar fenòmens com el de Metallica o AC/DC, sembla que els grups de metal omplint estadis són una raresa en extinció. Però és certa aquesta impressió? De moment, el heavy metal segueix i té noves cares. Una de les moltes bandes espanyoles emergents és Leather Heart. Al 2015 van treure el seu primer disc i en dos mesos tornaran a trepitjar les nostres sales. Leather Heart volen esdevenir la propera llegenda del heavy metal.
Abans de l’entrevista us deixem aquí una cançó del seu darrrer disc.

Considereu que el públic heavy està obert a descobrir noves bandes? 

Personalment considero que hi ha molts tipus de públic. Els que valoren una bona banda sigui com sigui i vingui d’on vingui, els que no surten dels seus favorits, i els que van descobrint música i els agrada o no. En el heavy o el hard rock, per ser un estil que va ser moda anys enrere, té seguidors que en certa manera segueixen ancorats en l’època. No obstant això Leather Heart intentem conservar una essència clàssica i un so orgànic en les composicions que encara que la banda soni fresca i actual, mantingui aquesta espurna, així que personalment rebem bon feedback de totes les classes de públics. Si la banda mereix la pena, per què no ens haurien d’escoltar?

Moltes bandes joves es queden pel camí, però vosaltres ja heu aconseguit treure un EP, publicar un disc i girar regularment per l’Estat. Com ha aconseguit Leather Heart arribar fins a aquí?

Com comentava anteriorment la clau és molt treball, molt esforç… i secundàriament sort, amics i gent que et recolzi. Quan preguntem a una banda quantes hores assagen tots junts cada setmana, si preparen els temes amb metrònom tots, si tenen tota una plataforma mediàtica i de xarxes 2.0 que posi el seu nom a tot arreu, si repeteixen el mateix tema 40 vegades durant tres hores i ningú se’n va a casa fins que no surt amb el groove perfecte, si accepten fer deu dates seguides sense descansar buscant-se la vida amb una furgoneta… Quan preguntem això, sempre ens donen respostes molt diferents al nostre model de treball. No hi ha res regalat, si vols que la teva banda es mogui, mou-la tu. Doncs això hem fet.

Quines expectatives de creixement com a banda teniu? Us heu plantejat objectius a curt o llarg termini?

Sempre és important plantejar-se’n. La idea realment és simple, seguir tocant, seguir component, anar a estudi el 2017 i col·locar el material millor que abans perquè segueixi creixent la bola de neu. Ara estem treballant en un videoclip, una edició en vinil a Alemanya, i les composicions del següent disc. La idea és obrir com més fronteres millor i explotar tots els recursos disponibles. Però hi haurà molt més Leather Heart i cada vegada millor, això ho tenim clar.

heavy, metal, leather camp

Leather Heart. Font: https://leatherheart.bandcamp.com/

Tots els grups dels 70-80 que idolatrem desapareixeran durant els propers anys. Què significa això per a vosaltres?

Pena de no haver-los vist en directe en la seva època. Pena de no veure ni tan sols ara en directe als que puguin quedar. Però aquestes bandes ja van tenir el seu moment, algunes es van retirar en el cim, uns altres van canviar la seva carrera, uns altres van intentar seguir aquí. I precisament per això hem de prendre el relleu i seguir transmetent això que aconseguien transmetre els genis dels 70-80. Noves generacions, la música ara és vostra, no la decebeu!

El públic heavy és molt més reduït que fa unes dècades. Quins creieu que són els motius?

Les modes van i vénen. Com deia Ortega y Gasset, la massa només segueix la corrent. No obstant això considero que el heavy té precisament el públic més fidel de tots. Potser ara es veuen menys jaquetes de cuir, menys homes amb cabells llargs i més gent amb sandàlies i mitjons, però la música es porta al cor. Algú ha fet un cens rocker?

Creieu possible que bandes nascudes al segle XXI prenguin el relleu d’Iron Maiden, Judas Priest o AC/DC quan aquests desapareguin i aconsegueixin omplir estadis i pavellons com ho han fet els clàssics durant tant de temps? 

Des de la meva visió subjectiva, diré que sí, poden prendre el relleu. No sé si quedarà molt bohemi però m’agrada creure que la música segueix sent lliure i segueix tenint el poder de moure muntanyes. D’altra banda podem pensar també que per exemple Woodstock va ser circumstància de l’època, o la NWOBHM també. Potser per omplir estadis fa falta una mica més que solament fer bona música i tenir bon directe, fa falta un moviment social darrere que ho recolzi. Però si hi ha un moment per fer una segona revolució en el hard rock/heavy és ara. Leather Heart està al peu del canó, i no volem ser menys que les bandes del segle XX.

Morirà el heavy metal?

El heavy no morirà perquè mantindrem el seu foc encès nosaltres, ja ho diu la lletra de Comeback. I convidem a la resta de bandes joves a unir-se a la causa; que en comptes de viure a l’ombra d’altres bandes, busquin fer la seva pròpia ombra.

A nivell personal el vostre primer disc em sembla increïble, una animalada. Tinc la sensació que si Leather Heart hagués existit fa 30 anys coincidint amb l’auge del heavy metal el vostre potencial us hauria portat a omplir les millors i més grans sales sense cap dificultat. Ara, no obstant això, que una banda de les vostres característiques toqui davant més de 100-200 persones sembla tot un repte. Quina opinió us mereix aquest fet?

Bé pots multiplicar per dos o per tres aquesta xifra. A Madrid hi ha festivals en els quals hem tocat, de talla més o menys petita, de sala, amb 900 persones en el públic. La gent es mou per als concerts. Però sí que és cert que no és un estil que es trobi al punt més alt, encara que la cosa va creixent cada vegada més. És una pena que la cultura musical hagi canviat i l’elegància d’aquesta música sembla que s’està perdent. No obstant això la quantitat de gent que et ve a veure depèn en gran part de tu, de la teva banda. Així que la nostra opinió és: és igual quant públic vingui, tu surt a donar-ho tot. I si a la gent li agrada, en el següent concert n’hi haurà més. I així és.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies