Don’t be overconfident about algorithms

Javier Castillo Coronas

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

Mathematical models take millions of decisions reproducing sexist and racist biases without the citizens to notice it

If you are fired, denied of a loan or detained even, these are decisions that, nowadays, can be in hands of algorithms. The problem is that mathematics, unlike many people think, are not neutrals. There are sexist, racist or xenophobic algorithms that take thousands of decisions on the life of millions of people every day. We don’t see them. They work quietly. But the problem is not algorithms. It’s human beings. Mathematical models only imitate the prejudices of the society.

In 2014, Amazon started using an algorithm to save time when contracting staff. The tool of the Seattle’s company, that promised to be more objective and faster, gave each applicant a punctuation from one to five stars. But the artificial intelligence had been trained with the application of use data of the last ten years. In this term, the most part of contracted programmers had been men.

The algorithm learned, thus, that the best candidates had to be men and started to discriminate women. When a CV of a woman was detected, was penalised straightaway and had less punctuation. Amazon took a year to notice that was using a tool that reproduced a bias against women.
However, algorithms are not sexist, they learn to be. “An algorithm is a sequence of steps that are carried out to solve a certain task. For instance, a cuisine receipt can be considered an algorithm as well,” explains David Solans, member of the Science Web and Social Computation Research Group of the Pompeu Fabra University (UPF).

The key is the data
The algorithms that, like the Amazon’s, take decisions in an automatised way learn to identify and reproduce patterns as of the data given by the computer technicians. It is from here when discriminations appear. “A significant volume of the reproduced biases by the algorithms is acquired in consequence of the biases that showed on the data,” points out Solans. That is to say, they discriminate because they are taught it to be with data that is already biased.

Leaving the decision in hands of the artificial intelligences seems to assure a more objective process, but it does not have to be this way. The racism, sexism and xenophobia that persist in the society is reflected in the databases in which the algorithms learn from. “Facing a growing use of these systems in our daily life can raise the problem of the algorithmic discrimination as well in the years ahead,” warns Solans. In fact, as Ricardo Baeza-Yates explains, this discrimination “can affect matters such as selection of staff, bank loans or the legal system.”

Baeza-Yates, teacher of the Northeastern University in the campus of Silicon Valley, states that these stereotypes are also affecting the public administration. “The algorithm biased generates a social cost. Recently, in the Netherlands, a court ruled that the government couldn’t continue using a detection system of social fraud because it discriminated poor people,” he clarifies.

Mathematical models not only reproduce social prejudices; they are perpetuating them. “We can think how our life would look like if, for the simple reason of belonging to a minority, it was denied to us systematically a bank loan or the facial recognition of an airport didn’t allow us in a country due to it’s unable to recognise our faces,” points out Solans.

These are not examples out of reality, these are cases that have already happened.

Joy Buolamwini, an African-American researcher of the Massachusetts Institute of Technology (MIT), discovered that the facial recognition systems did not manage to identify his face, but they did recognise her white colleagues. These artificial intelligences learn through the images showed during its development. As the most part of pictures that they used to train these systems they were from white men, it’s difficult for them to detect black women faces. Buolamwini had to wear a white mask for the system to recognise her. As a result, the researcher of the MIT decided to found the Algorithmic Justice League for, according to her, “creating a world where technology work for all of us, not only for some of us.” “The algorithmic justice is about identifying, isolating and mitigating the biases in the automatised decision systems,” explains Solans, that defends the need of implementing anti-discrimination techniques.

“If we know of which bias is about, we can eradicate it processing the data to take it down. However, the problem is that many times there are some of them that we don’t know and they are not easy to find,” points out Baeza-Yates. The director of the Web Science and Social Computing Research Group of the UPF, Carlos Castillo, affirms that solving this issue “is difficult because, sometimes, the most important question is if it would use an algorithm or not.” “Sometimes, the answer is a no,” he concludes.

And the institutions?
Some administrations are giving answers to the algorithmic discrimination. For instance, the article 22 of the General Data Protection Regulation of the European Union forbid an artificial intelligence to be able to take decisions of its own. It’s always necessary that a human being intervenes. Moreover, this article states the right of a person to receive explanations about any decision in which they are involved and the participation of an automatised system.

But that a person participates in this decision is not guaranteed to be fair. “Even when there is a person in charge of taking the final decision, this person can be work overwhelmed or can be encouraged to accept blindly the algorithm’s indication. If you obey the algorithm and you are wrong, you blame the algorithm. If you go against it and make a mistake, the responsibility is yours.

Lack of transparency
“The algorithmic model itself is a black box; its content, a well-kept corporative secret,” writes Cathy O’Neil in her book Armes de destrucció matemàtica (Weapons of mathematical destruction). That’s because, if the companies are focused on designing mathematical models were not kept in secret, they would run out of their product. Another reason that explains this lack of transparency is that, if people knew how works the system that evaluates them, they would know how to mislead it. Besides, the companies are aware that, hiding the details of their programmes, people can’t question their results easily.

Under the appearance of neutrality, mathematics are taking control of our lives little by little. As it is not a visible phenomenon, it’s difficult to notice about its magnitude. However, according to Cathy O’Neil, “we have to call for responsibilities to algorithms’ creators; the era of the blind faith in massive data has to end.”

“The systems of automatised decisions are not the solution to the human stereotypes, it’s the people who has to solve this problem,” says Baeza-Yates. Nevertheless, he also recognises that “they can help us not only to take decisions less biased, but also noticing our own biases.” David Solans thinks about another topic: “A racist judge can be detrimental to a few tens of people in a day; the problem of algorithms with racist biases is that they can evaluate thousands of people in seconds.”

FAIR, the algorithm of the UPF that fights against discrimination

An algorithm that is able to detect discriminatory biases in other algorithms and correct them. This is the project that has developed the Science Web and Social Computing Research Group together with the Technical University of Berlin and the Technological Centre of Catalunya. FAIR initiative has studied databases of job offers, relapses of convicts and rankings of admissions in the university to detecting discrimination patterns in databases that benefit or are prejudicial to certain social collectives.

FA*IR algorithm detects discrimination patterns on account of genre, physical appearance or skin colour, and corrects them through mechanisms of positive action to guarantee equality.

Read more

No et refiïs dels algorismes

Javier Castillo Coronas.

Read this content in English here

Els models matemàtics prenen milions de decisions reproduint biaixos masclistes o racistes sense que la ciutadania se n’adoni.

Que et facin fora de la feina, que et neguin un préstec i fins i tot que et detinguin són decisions que, avui dia, poden estar en mans dels algorismes. El problema és que les matemàtiques, a diferència del que molta gent pensa, no són neutrals. Hi ha algorismes masclistes, racistes o xenòfobs que cada dia prenen milers de decisions sobre la vida de milions de persones. No els veiem. Treballen en silenci. Però el problema no el tenen els algorismes. El tenen els éssers humans. Els models matemàtics simplement imiten els prejudicis de la societat.

El 2014, Amazon va començar a usar un algorisme per estalviar temps a l’hora de contractar personal. L’eina de la companyia de Seattle, que prometia ser més objectiva alhora que més ràpida,donava a cada candidat una puntuació d’una a cinc estrelles. Però la intel·ligència artificial havia
estat entrenada amb les dades sobre les sol·licituds d’ús dels últims deu anys. En aquest període, la majoria dels programadors contrac-tats havien estat homes.

L’algorisme va aprendre, per tant, que els millors candidats havien de ser homes i va començar a discriminar les dones. Quan detectava que un currículum pertanyia a una dona, directament el penalitzava i li posava menys nota. Amazon va trigar un any a adonar-se que estava emprant
una eina que reproduïa un biaix contra les dones.

Però els algorismes no són masclistes, aprenen a ser-ho. “Un algorisme és una seqüència de passos que es duen a terme per resoldre una certa tasca.
Per exemple, una recepta de cuina pot considerar-se també un algorisme”, explica David Solans, membre del Grup de Recerca Ciència Web i Computació Social de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

La clau són les dades

Els algorismes que, com el d’Amazon, prenen decisions de manera automatitzada aprenen a identificar i reproduir patrons a partir de les dades que els proporcionen els informàtics. És aquí quan apareixen les discriminacions. “Un volum significatiu dels biaixos reproduïts pels algorismes són adquirits a conseqüència dels biaixos que reflecteixen les dades”, assenyala Solans. És a dir, discriminen perquè els ensenyen amb dades que ja estan esbiaixades.

Deixar decisions en mans de les intel·ligències artificials sembla garantir un procés més objectiu, però no té per què ser així. El racisme, el masclisme i la xenofòbia que perduren en la societat queden reflectits a les bases de dades amb les quals aprenen els algorismes. “Davant un creixent ús d’aquests sistemes en la nostra vida quotidiana, el problema de la discriminació algorítmica pot anar en augment en els pròxims anys”, alerta Solans.

De fet, com explica Ricardo Baeza-Yates, aquesta discriminació “pot afectar qüestions com la selecció de personal, els préstecs bancaris o el sistema judicial”. Baeza-Yates, professor de la Northeastern University al campus de Silicon Valley, afirma que aquests estereotips també estan afectant l’administració pública. “Els algorismes esbiaixats generen un cost social. Fa poc, als Països Baixos, un jutjat va dictaminar que el govern no podia continuar usant un sistema de detecció de frau social perquè discriminava
gent pobra”, aclareix.

Els models matemàtics no només reprodueixen els prejudicis socials, els perpetuen. “Pensem com seria la nostra vida si, pel simple fet de pertànyer a un grup minoritari, se’ns denegués sistemàticament un crèdit bancari o el reconeixement facial d’un aeroport ens impedís accedir a un país perquè
no és capaç de reconèixer-nos”, apunta Solans. No són exemples fora de la realitat, són casos que ja han succeït.

Joy Buolamwini, una investigadora afroamericana de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT), va descobrir que els sistemes de reconeixement facial no aconseguien identificar el seu rostre, però sí el dels seus companys blancs. Aquestes intel-ligències artificials aprenen a través de les imatges que se’ls ensenyen durant el seu desenvolupament.

Com la majoria de les fotografies que s’havien emprat per entrenar aquests sistemes eren d’homes blancs, els costava detectar les cares negres femenines. Buolamwini s’havia de posar una careta blanca perquè la reconegués. Arran d’això, la investigadora del MIT va decidir fundar la Lliga de Justícia Algorítmica per, segons va explicar, “crear un món on la tecnologia treballi per a tots nosaltres, no sols per a alguns de nosaltres”.

“La justícia algorítmica tracta d’identificar, aïllar i mitigar els biaixos en els sistemes de decisions automatitzades”, as senyala Solans, que defensa la necessitat d’incorporar tècniques d’antidiscriminació. “Si sabem de quin biaix es tracta, podem erradicar-ho processant les dades per eliminar-lo.

No obstant això, el problema és que moltes vegades hi ha alguns que no coneixem i no són fàcils de trobar”, apunta Baeza-Yates. El director del Grup de Recerca Ciència Web i Computació Social de la UPF, Carlos Castillo, afirma que posar una solució “és difícil perquè, a vegades, la pregunta més important és si hauria d’utilitzar un algorisme o no”. “A vegades, la resposta és negativa”, conclou.

I les institucions?

Algunes administracions ja estan donant resposta a la discriminació algorítmica. Per exemple, l’article 22 del Reglament General de Protecció de Dades de la Unió Europea prohibeix que una intel·ligència artificial pugui prendre decisions per si sola. Sempre és necessària la intervenció d’un ésser humà. A més, aquest article declara el dret d’una persona a rebre explicacions sobre qualsevol decisió que l’hagi afectat i en la qual hagi participat un sistema automatitzat.

Però la participació d’una persona en la decisió no garanteix que sigui justa. “Fins i tot quan hi ha una persona a càrrec de prendre la decisió final, pot estar sobrecarregada de treball o pot tenir incentius per acceptar la indicació de l’algorisme cegament”, adverteix Castillo. Si obeeixes l’algorisme i t’equivoques, pots tirar-li la culpa a l’algorisme. Si el contradius i comets un error, la responsabilitat és teva.

Falta de transparència
“El model algorítmic en si és una caixa negra; el seu contingut, un secret corporatiu ben guardat”, escriu Cathy O’Neil en el seu llibre Armes de destrucció matemàtica. I és que, si les empreses que es dediquen a dissenyar models matemàtics no els mantinguessin en secret, es quedarien sense producte.

Una altra de les raons que explica aquesta falta de transparència és que, si les persones coneguessin com funciona el sistema que les avalua, sabrien com enganyar-lo. A més, les empreses són conscients que, amagant els detalls dels seus programes, les persones no poden qüestionar els seus resultats fàcilment.

Sota l’aparença de neutralitat, les matemàtiques han anat prenent a poc a poc el control sobre les nostres vides. Com que no és un fenomen visible, és difícil adonar-se de la seva magnitud.

No obstant això, segons Cathy O’Neil, “hem d’exigir responsabilitats als creadors dels algorismes; l’era de la fe cega en les dades massives ha d’acabar”. “Els sistemes de decisió automatitzada no són la solució als
estereotips humans, són les persones les que han de resoldre aquest problema”, opina Baeza Yates. No obstant això, també reconeix que “ens poden ajudar no sols prenent decisions menys esbiaixades, sinó també fent-nos notar els nostres propis biaixos”.

David Solans creu que també cal posar l’atenció en un altre tema: “Un jutge racista pot perjudicar poques desenes d’individus en un sol dia; el problema dels algorismes amb biaixos racistes és que poden avaluar milers de persones en pocs segons”.

FA*IR, l’algorisme de la UPF que lluita contra la discriminació

Un algorisme que és capaç de detectar biaixos discriminatoris en altres algorismes i corregirlos. Aquest és el projecte que ha desenvolupat el Grup de Recerca Ciència Web i Computació Social de la UPF conjuntament amb la Universitat Tècnica de Berlín i el Centre Tecnològic de Catalunya.

La iniciativa FAIR ha estudiat bases de dades d’ofertes de treball, de reincidències de condemnats i de rànquings d’admissions a la universitat per detectar patrons de discriminació en bases de dades que afavoreixen o perjudiquen determinats col·lectius socials.

Una de les situacions que els desenvolupadors de FAIR pretenen corregir és, per exemple, quan un portal de cerca d’ocupació té perfils de dones i homes amb una formació similar, però en els primers resultats del cercador solament apareixen homes. L’algorisme FAIR detecta patrons de discriminació per raó de gènere, aparença física o color de pell i els corregeix a través de mecanismes d’acció positiva per garantir la igualtat.

Read more

WHAT HAPPENS IN LAS VEGAS

Javier Castillo

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

A debate is not a football match. For a US politics enthusiast, it’s far better.

The stage is cleared. A multimillionaire, two old people over 70 years old, a mayor from a lost village, a former vice president and a lady from Minnesota show up. This is not a joke. This is the primary elections of the Democratic Party of the United States. It’s not a stage either. It’s a computer screen with a live signal of the US channel NBC. But, if XXI century does any good, it’s the possibility of watching the debate between the candidates of a country that is 9.000 kilometres apart. Absolute geekiness.

It remains three days left for the democratic primaries of Nevada. The debate time has arrived at Las Vegas. A debate is not a football match. For a US politics enthusiast, it’s far better. Today, Michael Bloomberg finally abandons the TV screen and moves to the set. The former mayor of New York has spent more than 300 million dollars in buying TV advertisements in every state. Now it remains to know if money works for him to win debates as well.

It’s already all set up. The candidates go over the last indications with their consultants. Fans refresh their Twitter since, of course, no US debate can be seen without Twitter. Even less in this era in which a funny meme wins more votes than a good argument. Bloomberg is spending weeks preparing the final argument together with the best political analysts. It begins. The NBC connects live with Las Vegas set. The moderator gives the multimillionaire candidate the floor. And the impossible happens.

“I’m a New Yorker and I know how to take on an arrogant one, that comes from New York.” In his head sounded spectacular. As if he was New Yorker but not arrogant. As if being from the same place as Trump gave him special powers to defeat him. The former mayor of New York seems that still didn’t notice that he is in the primaries to govern the United States, not in the elections of his beloved city. To his left, Elizabeth Warren raises her hand to be heeded. This is repeated in every debate.

All the candidates ask for the floor to the moderator raising their hand, making a fuss and jumping ridiculously even. They seem “model students” desperate to answer the teacher’s questions to win a pat on the back. Warren’s turn: “I’d like to talk about who we are competing against. A multimillionaire naming women as fats and lesbians with horse faces. No, I’m not talking about Donald Trump. It’s Bloomberg.” To the jugular. She earned her pat.

Heavy start of the senator for Massachusetts. Sometimes the democratic primaries seem to be all about who can defeat Donald Trump, instead of knowing the policies programmed by the future candidates. As if putting a democrat that implements the same policies as Trump was enough for them. And, indeed, they have Bloomberg for that. Amy Klobuchar appears looking for her pat: “We need someone different to Trump, not someone richer.” The former mayor of New York doesn’t see them coming. But there is more. The senator for Minnesota take advantage of her intervention to denounce the Bloomberg’s team since they suggested that she and other candidates leave primaries, clearing the path for him in the centre. Asking the rest of candidates to retire in order to win. The multimillionaire doesn’t miss a single one.

The president of the neighbour country

Klobuchar hasn’t got everything in control. A few days ago, in an interview with the Mexican channel Telemundo, she was unable to say the name of the neighbour country’s president. Well, it often happens here with Portugal too. The moderator asks her about the topic. The senator, with a so much prepared response, defends herself stating that she does not think that her “momentary forgetfulness” reflects what she knows about Mexico. Buttigieg, that has been waiting for this moment, reminds her that she works in the committee that supervises the border security with Mexico. Phew, bad for her.

The debate finishes. Sanders and Biden have not appeared. Sometimes, the winner of the debate is not the one who does best, but the most unnoticed. If you speak, you can make yourself look freaking great. But you can also screw it up. It’s 4 AM in Spain. It doesn’t matter in Las Vegas. To Bloomberg it seemed endless. Actually, nights in Las Vegas are always endless. Next thing is to wait the poll. Changes in the opinion polls will depend on if what happens in Las Vegas stays in Las Vegas. Bloomberg may prefer it this way. Make your bets.

Read more

EL QUE PASSA A LAS VEGAS

Javier Castillo

Read this content in English here

Un debat no és un partit de futbol. Per a un fan de la política estatunidenca, és moltíssim millor.

S’obre el teló. Apareix un multimilionari, dos ancians de més de 70 anys, un alcalde d’un poble perdut, un exvicepresident i una senyora de Minnesota. No és un acudit. Són les primàries del Partit Demòcrata dels Estats Units. Tampoc és un teló. És la pantalla de l’ordinador amb el senyal en directe de la cadena estatunidenca NBC. I és que, si alguna cosa té de bo el segle XXI, és la possibilitat de veure el debat dels candidats d’un país que està a 9.000 quilòmetres de distància. Frikisme en vena.

Queden tres dies per a les primàries demòcrates de Nevada. Ha arribat el moment del debat a Las Vegas. Un debat no és un partit de futbol. Per a un fan de la política estatunidenca, és moltíssim millor. Avui, Michael Bloomberg per fi deixa la pantalla de televisió per passar al plató. L’exalcalde de Nova York ha gastat més de 300 milions de dòlars per comprar anuncis de televisió a tots els estats. Ara toca comprovar si els diners també li serveixen per guanyar debats.

Ja està tot preparat. Els candidats repassen amb els seus assessors les últimes indicacions. Els fans actualitzen el Twitter. Perquè no, no es pot veure un debat estatunidenc sense Twitter. I menys encara si l’època en la qual un meme graciós guanya més vots que un bon argument. Bloomberg porta setmanes preparant aquest argument definitiu juntament amb els millors analistes polítics. Comença. La NBC connecta en directe amb el plató de Las Vegas. El moderador li dóna la paraula al multimilionari candidat. I succeeix l’impossible.

“Sóc un novaiorquès i sé com enfrontar-me a un novaiorquès arrogant”. Al seu cap sonava espectacular. Com si ell fos novaiorquès però no arrogant. Com si ser del mateix lloc que Trump li donés poders especials per derrotar-lo. L’exalcalde de Nova York sembla que encara no s’ha adonat que es presenta a les primàries per presidir els Estats Units i no a les eleccions de la seva estimada ciutat. A la seva esquerra, Elizabeth Warren aixeca la mà perquè li facin cas. Això és quelcom que es repeteix en cada debat.

Tots els candidats demanen la paraula als moderadors alçant la mà, fent escarafalls i, fins i tot, fent salts ridículs. Semblen “alumnes aplicats” desesperats per contestar la pregunta del professor per guanyar un gomet verd. Warren parla: “M’agradaria parlar sobre contra qui estem competint. Un multimilionari que anomena les dones com a grasses i lesbianes amb cara de cavall. I no, no estic parlant de Donald Trump.Estic parlant de Bloomberg”. A la jugular. Gomet per a ella.

La senadora per Massachusetts comença fort. A vegades dóna la sensació
que les primàries demòcrates van més de qui pot derrotar Donald Trump que de quines polítiques aplicaran els futurs candidats. Com si posar un demòcrata que apliqui les mateixes polítiques que Trump els resultés suficient. I, és clar, per a això ja tenen Bloomberg. Arriba Amy Klobuchar
buscant el seu gomet: “Necessitem algú diferent a Trump, no algú més ric”. L’exalcalde de Nova York no les veu a venir. Però n’hi ha més.

La senadora per Minnesota aprofita la seva intervenció per denunciar que l’equip de Bloomberg li ha suggerit a ella i a altres candidats que es retirin de les primàries per deixar-li lliure l’espai del centre. Demanar a la resta de candidats que es retiri per tal de guanyar. Al multimilionari no se li escapa ni una.

El president del país veí

Klobuchar no té tot sota control. Fa uns dies, en una entrevista amb la cadena mexicana Telemundo, no va saber dir el nom del president del país
veí. Vaja, el que moltes persones els passa aquí amb Portugal. La moderadora li pregunta sobre el tema. La senadora, que porta la resposta preparadíssima, es defensa afirmant que no creu que el seu “oblit momentani” reflecteixi el que ella sap sobre Mèxic.

Buttigieg, que ha estat esperant aquest moment, li recorda que treballa al comitè que supervisa la seguretat fronterera amb Mèxic. Uf, aquesta ha fet mal. Acaba el debat.

Sanders i Biden no han aparegut. A vegades, un debat no el guanya qui millor ho fa, sinó qui passa més desapercebut. Si parles, pots quedar de puta mare. Però també pots cagar-la. A Espanya són les quatre de la matinada. A Las Vegas els és igual l’hora que sigui. A Bloomberg se li ha fet interminable. En realitat, la nit a Las Vegas és sempre interminable. Ara toca esperar les enquestes.

Els canvis als sondejos dependran de si el que ha passat a Las Vegas es queda a Las Vegas. Bloomberg és dels que prefereix que així sigui. Facin les seves apostes.

Read more

El dia després de la majoria d’edat: què passa amb els menors no acompanyats?

Un grup de veïns i veïnes de La Floresta s’organitza per acollir els menors estrangers quan arriben als 18 anys i els fan fora dels centres

SERENA IORDACHE I JAVIER CASTILLO

L’Othman va arribar a les costes andaluses fa sis mesos després d’un viatge de més de 12 hores en pastera a través del mediterrani. El petit de vuit germans va començar un viatge des del sud-est del Marroc amb l’esperança de “treballar i tenir un futur”. Quan l’Othman va arribar a Espanya, tenia 17 anys. Les autoritats públiques el van enviar a un centre d’internament provisional d’Algesires (Cadis), des del qual va ser traslladat fins un altre centre a Almería. Finalment, va acabar al centre d’acollida urgent de menors estrangers de Can Santoi, al municipi de Molins de Rei (Barcelona).

No gaire lluny d’allí, un grup de veïns i veïnes de la Floresta, un barri de Sant Cugat, es va organitzar per acollir als menors estrangers que no tenien un lloc on viure. “Quan estava a Can Santoi, em van dir que aniria al carrer”, explica el jove. Al complir la majoria d’edat i després d’estar tres mesos al centre d’internament de Molins de Rei, l’Othman s’anava a quedar al carrer. Però tot va canviar amb l’ajuda del grup «La Floresta contra Fronteres». El 7 de gener va començar a viure a casa de la Guadalupe Sales i ara afirma que està decidit a «aprendre idiomes i fer cursos de treball”.

«La Floresta contra Fronteres», quan la ciutadania fa el paper de l’administració

L’Othman és un dels tres joves estrangers que han acollit els veïns i veïnes de La Floresta contra Fronteres fins a dia d’avui. No són ni es defineixen com una ONG, però defensen que estan fent el paper que hauria de fer l’administració. Són un grup de persones que s’han autorganitzat al marge de les diferents administracions públiques per ajudar als joves que surten del centre de Can Santoi. La Floresta contra fronteres és una iniciativa ciutadana que va començar amb la idea de proveir a aquests joves una parella lingüística, és a dir, algú amb qui conversar per a aprendre a parlar l’idioma.

No obstant, quan van observar que els joves es quedaven sense llar el dia després de complir els 18 anys, van decidir fer un pas endavant. El grup de veïns i veïnes d’aquest barri de Sant Cugat facilita una estada provisional de màxim tres mesos a nois com l’Othman i, a més, els assignen un mentor o mentora perquè els ajudi en qüestions legals, com són els tràmits burocràtics. Una vegada compleixen els 18 anys, els joves estrangers no acompanyats solen quedar-se en una situació de desprotecció i vulnerabilitat i molts d’ells acaben vivint al carrer. L’objectiu de ‘La Floresta contra Fronteres’ és pal·liar aquesta situació i ajudar amb tot el que poden a aquests joves davant de la inacció de les institucions públiques.

La realitat dels menors estrangers no acompanyats a Espanya i Catalunya

Els nens i nenes provinents d’altres països que arriben sols a Catalunya són un col·lectiu extremadament vulnerable per tres raons: són menors, migrants i viatgen sols. Estem parlant dels MENAS, una abreviatura que s’ha imposat per anomenar aquests nens i que, segons la Sara Collantes , responsable de Polítiques de la Infància de UNICEF Espanya, els estigmatitza i va en contra de l’esperit de la Convenció dels Drets del Nen d’UNICEF.

Sovint els mitjans utilitzen expressions alarmistes per fer referència a l’arribada de nens i nenes no acompanyats i utilitzen números aproximats, però les dades oficials sobre aquests menors es fan públiques un cop a l’any en la Memòria de la Fiscalia. L’últim document publicat, al setembre de 2019, indicava que l’any 2018 havien arribat a Espanya 7.026 menors no acompanyats “per via marítima, en pasteres o altres embarcacions fràgils”. Aquesta dada representa un 200% en relació a l’any 2017, i per fer palesa d’aquest augment la pròpia pàgina web de la fiscalia utilitza l’expressió “alerta màxima menas”. A finals de desembre del 2018, estaven inscrits en el Registre de Menors Estrangers No Acompanyats un total de 13.796 nens i nenes sota la tutela dels serveis de protecció.

Què passa als 18 anys?

Per poder viure en territori espanyol de forma regular és necessari tenir l’autorització de residència. Països com Espanya, França, Itàlia i Romania concedeixen automàticament una autorització de residència als menors no acompanyats que es troben al seu territori. Però, aquesta autorització sovint tarda molt a ser tramitada i això endarrereix el procés per aconseguir els papers. A més, una altra de les característiques requerides per aconseguir l’autorització de residència és tenir recursos econòmics, una condició que es contradictòria en sí mateixa, perquè sense tenir la residència no es pot accedir al permís de treball.

Read more

Biden ressuscita en el superdimarts demòcrata i atura la «revolució» de Sanders

La concentració del vot moderat dóna la victòria a l’exvicepresident Joe Biden en 10 dels 14 estats en joc, en una jornada marcada per la retirada dels candidats Michael Bloomberg i Elizabeth Warren degut als seus mals resultats

Bruno Fortea i Javier Castillo

Joe Biden ha estat el gran triomfador del superdimarts. L’exvicepresident de Barack Obama s’ha imposat en la jornada més important de les primàries demòcrates als Estats Units (EUA), amb votacions simultànies en 14 estats i en joc un terç dels delegats necessaris per ser el candidat a les eleccions presidencials de novembre. Biden ha guanyat botins valuosos com Texas, Virgínia, Massachusetts o Carolina del Nord, mentre que el senador Bernie Sanders, el candidat més progressista de les primàries, s’ha ha hagut de conformar amb la victòria a la preuada Califòrnia, l’estat que aporta més delegats. Amb tot plegat, els mals resultats de l’exalcalde de Nova York Michael Bloomberg i la senadora Elizabeth Warren han precipitat la retirada de les seves candidatures i han dibuixat una lluita a dos entre Biden i Sanders pel que resta de primàries.

Així doncs, d’ara en endavant, Biden podrà erigir-se com a únic representant del sector moderat del Partit Demòcrata. La retirada dels aspirants Pete Buttigieg i Amy Klobuchar abans del superdimarts ja li ha permès concentrar la major part de l’electorat moderat, tant entre els blancs com entre els negres. Però ara, la retirada de Bloomberg deixarà l’autopista del centre completament lliure per a Biden. El magnat abandona la cursa de les primàries després d’haver desemborsat més de 500 milions de dòlars en publicitat per a la seva campanya, que no ha vençut en cap estat. Bloomberg ha copiat la maniobra de Buttigieg i Klobuchar, i s’ha afanyat a donar suport a Biden un cop anunciada la seva retirada.

A l’altre costat, amb la marxa de Warren, Sanders també es manté com a líder de l’ala esquerra del partit. Tot i això, els minsos resultats del superdimarts han aturat l’embranzida que duia la «revolució política» que ell abandera en els seus mítings. El suport dels joves i dels llatins a Califòrnia li han permès compensar els pobres resultats als conservadors estats del sud. Sanders també ha guanyat a Colorado i Utah, a la meitat oest del país, i al seu estat natal de Vermont. En canvi, en d’altres llocs ha perdut vots respecte els resultats de fa quatre anys, quan s’enfrontava contra Hillary Clinton. És el que ha passat a Massachusetts, l’estat d’Elizabeth Warren, un bastió progressista on Biden s’hi ha imposat de manera sorprenent per davant de Sanders i la pròpia senadora, que ha quedat en tercera posició.

A part de Massachusetts, l’exvicepresident també ha guanyat a Texas, Carolina del Nord, Virgínia, Minnesota, Oklahoma, Tennessee, Maine, Alabama i Arkansas. Amb aquestes victòries, Biden s’ha situat al capdavant de la cursa de les primàries acumulant 628 delegats, per sobre dels 545 que ostenta Sanders. Qui vulgui guanyar la nominació a la Casa Blanca, haurà d’arribar als 1.991 al final de les primàries.

Read more

La UPF, primera universitat que ofereix un menú 100% vegetal per aturar la crisi climàtica

SERENA IORDACHE I JAVIER CASTILLO

La Universitat Pompeu Fabra (UPF) s’ha convertit en la primera universitat de l’Estat que ofereix l’opció de demanar un menú 100% vegetal per tal d’aturar la crisi climàtica a les cafeteries de tots els seus campus. La universitat barcelonina és, per tant, la primera en sumar-se a la campanya Menú Por El Planeta, una iniciativa impulsada per un grup d’estudiants per a què totes les universitats de l’Estat incloguin dins de la seva oferta un menú saludable i sostenible basat en fruites, verdures, cereals i llegums. «El nostre objectiu és que la Universitat Pompeu Fabra sigui la primera universitat de moltes perquè no hi ha planeta B«, han dit els estudiants de Menú Por El Planeta.

La UPF ha adoptat aquesta mesura pionera seguint la recomanació de l’informe de l’Organització de les Nacions Unides elaborat per 103 experts de 52 països en el qual s’aconsellava reduir el consum de carn i incrementar el d’aliments vegetals per a combatre la crisi climàtica. La universitat barcelonina va declarar l’estat d’emergència climàtica el maig de 2019 i, des de llavors, ha implementat diverses accions com l’eliminació dels plàstics d’un sol ús, la creació de la taula d’emergència climàtica o l’actual posada en marxa de Menú Por El Planeta a partir del dilluns 2 de març.

El grup d’estudiants de Menú Per El Planeta ha llançat un missatge a les altres universitats: «Una cosa és declarar l’estat d’emergència climàtica i una altra cosa és començar a actuar amb la urgència que requereix una emergència climàtica. La resta de les universitats tenen l’oportunitat de seguir l’exemple de la UPF i sumar-se a Menú Por El Planeta«. No obstant això, han explicat que el seu objectiu és que Menú Por El Planeta «sigui un punt de trobada comú entre totes les universitats per unir forces en la lluita contra l’emergència climàtica».

La UPF s’ha compromès a complir els tres compromisos de Menú Por El Planeta per oferir una alimentació saludable, sostenible i inclusiva a la comunitat universitària. En primer lloc, la universitat inclourà als menjadors dels seus campus, com a mínim, un primer plat, un segon plat i unes postres d’origen vegetal. En segon lloc, garantirà que el preu del Menú Por El Planeta sigui el mateix que el del menú actual per no posar traves econòmiques als qui volen seguir una alimentació sostenible. I, en tercer lloc, garantirà que el menú variï diàriament, sigui nutricionalment adequat i inclogui proteïnes d’origen vegetal com ara els cigrons, les llenties i la soja.

Segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), la ramaderia causa el 14’5% de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle a escala mundial. De fet, les dades evidencien que tant la ramaderia com la pesca tenen un greu impacte sobre el medi ambient. D’acord amb un estudi publicat pel Centre Nacional per a la Informació Biotecnològica dels Estats Units, la creació de pastures i pinso per al bestiar és responsable del 80% de la desforestació de l’Amazònia. I, segons l’UNESCO-IHE, la producció d’un quilo de vedella implica gastar 15.415 litres d’aigua, enfront dels 322 litres d’aigua que s’empren en la producció d’un quilo de verdures.

La pesca i l’aqüicultura també tenen un important impacto sobre el planeta. World Animal Protection estima que el material de pesca rebutjat cada any en els oceans arriba a les 640.000 tones i un estudi publicat a la revista Nature alerta que almenys un 46% de l’illa d’escombraries que sura a l’oceà Pacífic són xarxes de pesca abandonades. A més, com assenyala un altre informe de The Scientific World Journal, Filipines, Vietnam, Bangladesh, Indonèsia i l’Equador han reconvertit 605.123 hectàrees d’aiguamolls en piscifactories.

A la seva pàgina web, els estudiants han obert una recollida de signatures per a què la ciutadania pugui mostrar el seu suport de cara a traslladar aquesta reivindicació a d’altres universitats.

Read more

50.000 personas piden que se les prohíba apostar y jugar

Javier Castillo / Serena Gabriela Iordache

El número de inscritos en el Registro General de Interdicciones de Acceso al Juego (RGIAJ) ha superado en 2019 las 50.000 personas por primera vez, según los datos aún no confirmados del director general de Ordenación del Juego, Juan Espinosa. El RGIAJ es un censo estatal del Ministerio de Consumo en el que pueden apuntarse de manera gratuita y voluntaria quienes quieran que se les prohíba el acceso a apuestas online y la entrada a bingos, casino y salas de juego. Este registro también incluya a aquellas personas que hayan sido declaradas incapacitadas para los juegos de azar por sentencia judicial firme.

Según la información publicada por eldiario.es, el director general de Ordenación del Juego ha explicado que esta cifra supone un “ascenso muy considerable” de las personas inscritas en el RGIAJ. De hecho, esta estimación supone un aumento aproximado del 15% respecto a las 43.796 personas que estaban registradas en el año 2018. A falta de que se publiquen los datos oficiales definitivos, esta es la primera vez que el censo del Ministerio de Consumo supera los 50.000 inscritos desde su creación en 2012, cuando sustituyó al antiguo Registro de Prohibidos a Bingos y Casinos.

Las personas que se inscriben en el RGIAJ deben permanecer un mínimo de seis meses en el registro. Una vez realizada la inscripción, la prohibición para jugar o apostar dura el tiempo que decida la propia persona. No es posible elegir la vigencia de la inscripción en el censo del Ministerio de Consumo, sino que la duración de la prohibición es indefinida hasta que la cancela el propio inscrito. Además, la restricción también se aplica a los juegos online puesto que, tal y como explica la Dirección General de Ordenación del Juego en su página web, antes de permitir a un usuario acceder a los juegos y apuestas en línea “el operador está obligado a comprobar su posible inscripción en el RGIAJ”.

Nueva medida contra la publicidad del juego

Coincidiendo con el Día Internacional del Juego Responsable, el ministro de Consumo, Alberto Garzón, ha anunciado este lunes un Proyecto de Real Decreto para reducir la publicidad de juegos de azar y de las apuestas online. Des de que tomó posesión de su cargo en el gobierno de coalición, Garzón ya advirtió que reforzaría la legislación, ya que según afirmó este tipo de publicidad puede generar ludopatía y se considera “un problema de salud pública”.

Entre las medidas que ya se han dado a conocer está la prohibición de las campañas publicitarias que ofertan bonos de más de 100€ como recursos para captar y fidelizar a los jugadores. Estas medidas son muy frecuentes ya que son una herramienta para expandir el negocio, pero, a su vez, como ha dicho el ministro “es perverso hacer pasar por dinero gratis este tipo de ofertas que llegan con una enorme sensibilidad a los colectivos más vulnerables”. Hasta ahora un usuario podía recibir hasta 200€ a cambio de registrarse o apostar, dinero que posteriormente tenía que invertir en las apuestas.

Además, con esta modificación de la Ley 13/2011, también se restringirá la publicidad de apuestas en radio y televisión, y solo se podrá anunciar entre la franja de la una y las cinco de la madrugada. Pero, según ha revelado este miércoles El Independiente, se librarán de esta restricción “los eventos deportivos que se retransmitan en directo a partir de las ocho de la tarde”, es decir aquellos partidos de máxima audiencia. Como ejemplo, esta temporada todas las jornadas de Liga han incluido al Real Madrid o al FC Barcelona en alguno de los partidos que se emiten a partir de las ocho y el último partido de liga entre el Real Madrid y el Celta Vigo, el domingo 16, tuvo una audiencia media de más de un millón de espectadores.

EFICAZ, un registro contra el endeudamiento

En el primer acto público del Ministerio de Consumo también se ha presentado el registro EFICAZ. Se trata de un fichero similar al Registro General de Interdicciones de Acceso al Juego (RGIAJ), ya que los jugadores se inscriben voluntariamente, pero en este caso el fichero sirve para restringir la capacidad de acceso a financiación en línea o a créditos rápidos y también se aplica para restringir el uso de tarjetas de crédito. De esta forma, se pretende evitar que “los usuarios se endeuden y entren en una espiral de juego y consumo compulsivo”.

Debido a la falta de un marco legislativo en materia de juegos y apuestas para todo el Estado, las comunidades autónomas han regulado de forma distinta y esto ha llevado a grandes desajustes, como por ejemplo entre Madrid y Barcelona.

Read more

Lo que pasó en Iowa no se queda en Iowa

Buttigieg se impone a Sanders en unos caucus caóticos que dibujan una carrera muy abierta a la Casa Blanca

JAVIER CASTILLO / BRUNO FORTEA

El exalcalde de South Bend, Pete Buttigieg, ha derrotado por la mínima al senador Bernie Sanders en los caucus de Iowa. En la primera cita de las primarias del Partido Demócrata, la diferencia entre ambos aspirantes a la presidencia de los Estados Unidos ha sido de tan solo un delegado: Buttigieg ha ganado con 13 delegados frente a los 12 de Sanders. En menos de un año, Buttigieg ha pasado de gestionar el ayuntamiento de una ciudad de 100.000 habitantes a liderar de forma provisional la carrera demócrata a la Casa Blanca. Sin embargo, todo apunta a que esta será una larga contienda en la que van a tener opciones hasta cuatro o cinco aspirantes. En Iowa, detrás de Buttigieg y Sanders, la senadora Elizabeth Warren se situó en tercer lugar (con 8 delegados) por delante del exvicepresidente de Barack Obama Joe Biden (6 delegados) y la también senadora Amy Klobuchar (1 delegado).

A partir de los resultados del voto popular se decide la cantidad de delegados que le corresponden a cada aspirante. Estos representantes serán quienes, en la Convención Demócrata de julio, elijan el nombre del candidato que la formación presenta para disputarle la presidencia de los EEUU a Donald Trump, ya absuelto del «impeachment» celebrado en el Congreso. En Iowa hay 40 delegados demócratas en juego, que el partido asigna en función de quién gana a nivel de distritos (barrio de un municipio), condados (conjunto de municipios) y estado. Este cálculo tiene en cuenta tres ámbitos distintos de votación, de manera que la asignación final de delegados puede ser distinta a los resultados del voto popular registrado a nivel estatal. Esto es lo que finalmente ha sucedido, puesto que Bernie Sanders ha sido vencedor en votos, pero no en delegados

Un problema técnico retrasa la publicación de los resultados

Los caucus de Iowa de este año van a ser recordados por la sensación de descontrol y de caos que ha rodeado el escrutinio. Los problemas informáticos que ha habido a la hora de procesar el recuento de los votos han retrasado durante tres días la publicación de los resultados definitivos. Iowa ha evidenciado las dificultades técnicas que rodean la organización asamblearia de los caucus. Son unas votaciones singulares en las que no hay ni urnas ni papeletas. Los militantes se citan en un edificio público, como un polideportivo, y manifiestan su apoyo a un determinado aspirante colocándose en un sector concreto de la pista. Todos los partidarios de un mismo candidato se juntan formando un grupo, a la espera de que un miembro de la organización haga un primer recuento numérico. Si no superan el primer corte, el candidato queda fuera del recuento final. Entonces, sus votantes tienen la opción de unirse al grupo de otro aspirante al que prefieran como segunda opción.

Este sistema provoca que los caucus se alarguen durante mucho tiempo y sean menos concurridos que las primarias convencionales, celebradas en la mayoría de Estados con urnas y papeletas. Pese a esto, los caucus de Iowa tienen un peso especial en el calendario electoral de los Estados Unidos. Es el primer estado que vota en los procesos de primarias demócrata y republicano, la cual cosa sirve para entrever qué aspirantes tienen más opciones de jugarse el acceso a las elecciones presidenciales. De hecho, desde 2008, todos los candidatos demócratas que han vencido en Iowa han ganado el ticket para la Casa Blanca. Así pues, el calendario convierte a este estado agrícola y rural del Medio Oeste, muy afectado por la guerra comercial con China, en un termómetro electoral decisivo

Los principales aspirantes demócratas, de izquierda a derecha: Elizabeth Warren, Bernie Sanders, Joe Biden y Pete Buttigieg.

Sin embargo, este año es mucho más difícil pronosticar el ganador final de las primarias a partir de los resultados de Iowa. Hay al menos cuatro candidatos en liza, y cada uno de ellos representa una sensibilidad distinta de las muchas ideologías que conviven en el Partido Demócrata. Sanders es el candidato más a la izquierda: se considera a sí mismo como “socialdemócrata” y aboga por la creación de un sistema de salud público y la eliminación de las tasas universitarias. Cerca de él se encuentra la progresista Warren, mientras que Buttigieg y Biden son dos  aspirantes centristas con un perfil más moderado. El exvicepresidente de Barack Obama se ha erigido como el candidato oficialista, avalado por el aparato del partido, mientras que Buttigieg hasta hace poco era un completo desconocido en la escala política nacional.

Todos ellos se van a medir las fuerzas durante los siguientes meses en las primarias de cada uno de los 50 estados que componen los EEUU. Antes de llegar al decisivo ‘Súper Martes’, habrá elecciones en New Hampshire, Nevada y Carolina del Sur, donde Joe Biden tiene puestas todas sus esperanzas para relanzar su candidatura gracias a los votos de la mayoría afroamericana que habita en ese estado. California, Nueva York y Texas tienen mucha importancia por el gran número de delegados que hay en juego. Con todo, el proceso de primarias se alargará hasta junio, cuando votarán los últimos estados. Una vez finalice la carrera, será el momento de contar delegados y proclamar qué aspirante se medirá a Donald Trump en las presidenciales del 3 de noviembre.

Read more

Un año del Centro LGTBI de Barcelona: «Hemos venido para quedarnos»

JAVIER CASTILLO / SERENA IORDACHE

Con los cristales rotos, la pintada “Estáis muertos” y un grafiti de la cruz celta empleada por grupos nazis. Así despertaba hace justo un año el Centro LGTBI de Barcelona. Una semana después de su inauguración, el espacio creado por el ayuntamiento de la capital catalana sufría el ataque de la extrema derecha. Sin embargo, el Centro LGTBI no paró su actividad. Ahora, celebra su primer aniversario. «No nos han asustado, hemos venido para quedarnos y vamos a seguir aquí un año más luchando por la libertad», afirma el director de la Plataforma LGTBI de Catalunya Quim Roqueta. Doce meses después de su apertura al público a finales de enero de 2019, los datos publicados indican que más de 20.000 personas han participado en las 503 actividades acogidas por este servicio municipal.

El servicio municipal ha atendido a más de 300 personas en 2019

El Centro LGTBI de Barcelona es un espacio municipal dirigido al colectivo LGTBI (lesbianas, gais, trans, bisexuales e intersexuales) y el resto de la ciudadanía en el que se ofrecen diferentes servicios, como el asesoramiento psicológico y jurídico en aquellos casos relacionados con la discriminación por orientación sexual o identidad de género. A lo largo del año 2019, este centro ubicado en el barrio de Sant Antoni ha atendido a 309 personas, las cuales han solicitado 339 demandas o prestaciones. “No somos un espacio cerrado, al contrario, desde que entras ves que la fachada es toda transparente porque no queremos esconder nada, al contrario, queremos ofrecernos a la ciudad», afirma Quim Roqueta.

El servicio más solicitado ha sido el relacionado con los trámites de extranjería, asilo y protección internacional para los refugiados LGTBI, aquellos que se ven obligados a huir de sus países porque padecen situaciones de riesgo y persecución. De hecho, de acuerdo con los datos de la Comisión Española de Ayuda al Refugiado, actualmente 72 países penalizan por ley a las personas LGTBI y 8 las castigan con pena de muerte. En el centro, además, existe un espacio gestionado por Gais Positius en el que se puede realizar la prueba rápida de VIH, sífilis y hepatitis C de manera anónima, gratuita y confidencial llamando al 932 980 642.

Un hombre cisgénero de entre 31 y 40 años, el perfil más habitual

Un espacio dedicado a la diversidad con un público también diverso. Así es el Centro LGTBI de Barcelona. En cuanto a la edad de las 309 personas atendidas a lo largo del 2019, el grupo más numeroso es, con un 25%, el de las personas de 31 a 40 años, seguido por las personas de 26 a 30 años y de 41 a 50 años, que representan un 20% en ambos casos. Es decir, se llega a los usuarios jóvenes y de mediana edad, pero cuesta más con los menores de edad (2%) y las personas mayores (3%).

El director de la Plataforma LGTBI de Catalunya hace autocrítica: «No estamos llegando a las personas mayores LGTBI, que tienen problemas específicos». En este sentido, de acuerdo con un estudio elaborado por la Federación Estatal de Lesbianas, Gais, Trans y Bisexuales (FELGTB), el 70% de las personas mayores LGTBI considera que tiene más dificultades como persona de la tercera edad por el hecho de ser LGTBI. Es más, según revela el estudio de FELGTB, las personas LGTBI tienden a volver al armario a partir de los 50 años.

La discriminación por orientación sexual es distinta a la discriminación por identidad de género, aunque ambas también se pueden dar a la vez. De acuerdo a su identidad de género, el 19% de las personas atendidas en 2019 han sido mujeres trans, las cuales casi triplican el porcentaje de hombres trans que han solicitado algún tipo de atención o acompañamiento (7%). El grupo más numeroso es el de los hombres cisgénero (42%), seguidos de las mujeres cisgénero (30%). En total, el Centro LGTBI ha atendido la misma proporción de hombres (49%) que de mujeres (49%). Además, un 1% de los usuarios se ha manifestado de género fluido y otro 1% se ha calificado como no binario.

“Uno de nuestros objetivos estratégicos es convertirnos en un punto de referencia para las personas trans”, explican desde el servicio municipal. Por esta razón, desde el mes de junio de 2019, el Centro LGTBI ofrece un programa de acompañamiento personalizado a personas trans. Por primera vez, la capital catalana cuenta con un equipo multidisciplinar formado por trabajadores sociales y psicólogos especializados que imparte talleres de autoestima corporal y proporciona un espacio de socialización para personas trans de todas las edades.

Un espacio gestionado por el propio movimiento LGTBI de Catalunya

El primer aniversario del centro LGTBI también ha sido el año en el que el Observatori Contra l’Homofòbia de Catalunya ha denunciado 161 incidencias LGTBI-fóbicas, lo cual supone un aumento del 44% respecto al 2018. El Observatori Contra l’Homofòbia es, junto a la Asociación de Familias LGTBI, la Asociación de Padres y Madres de Gais, Lesbianas, Bisexuales y Transexuales, el Casal Lambda y Gais Positius, una de las entidades que ha acogido el Centro LGTBI. De hecho, la apertura de este equipamiento municipal ha supuesto que estas organizaciones hayan trasladado su sede hasta allí para trabajar juntas y coordinarse en un mismo espacio que sirva como punto de encuentro y visibilidad sobre diversidad sexual y de género en la ciudad de Barcelona.

Estas asociaciones forman parte de la Plataforma de Entidades LGTBI de Cataluña, la federación a la cual el Ayuntamiento de Barcelona ha encargado la dirección del Centro LGTBI a través de «un modelo de gestión cívica». Según explica el propio centro, esto les permite nutrirse «de la experiencia acumulada por estas organizaciones» y «facilita la implicación de la amplia base de voluntariado» que aporta la Plataforma. Sin embargo, para el presidente del Casal Lambda Jordi Samsó, el Centro LGTBI se encuentra en “un tiempo de adaptación” en el que se tiene que mejorar “el encuentro y las dinámicas entre las entidades y el propio centro” para que, por ejemplo, no se dupliquen algunos servicios.

Más de 20.000 participantes, 503 actividades realizadas, 309 personas atendidas y 339 servicios prestados. Esta es la respuesta que el Centro LGTBI de Barcelona ha dado en su primer año al ataque fascista que sufrió tras su inauguración. “Un año después, estamos igual de emocionadas, Barcelona es una ciudad LGTBI porque la única normalidad es la diversidad”, dijo la alcaldesa Ada Colau en el aniversario del centro. No obstante, como reconoce la propia Plataforma de Entidades LGTBI de Catalunya y las asociaciones que la integran, aún queda mucho camino por delante. Necesitan coordinarse mejor. Deben solucionar el solapamiento de tareas. Falta llegar a los más mayores. Y también a los más pequeños.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies