Los musicales de la Gran Vía madrileña aterrizan en Barcelona

Las grandes actuaciones teatrales del Estado tienen la sede en la Gran Vía de Madrid. Y Barcelona, aún siendo vanguardia en otras disciplinas culturales como el arte contemporáneo, no suele atraer este tipo de obras teatrales. Pero, con la llegada del 2020, el Teatre Tívolo también traerá a la ciudad condal tres grandes compañías.

West Side Story

Es una de las grandes representaciones del teatro universal. Este musical que se estrenará en Barcelona es la misma que debutó en el Winter Garden Theatre de Brodway. La historia de Romeo y Julieta se traslada a Nueva York, en el que la pareja enamorada se verá envuelta en la rivalidad entre dos bandas. La obra se podrá ver entre el 20 de diciembre y el próximo 16 de febrero.

Reportaje sobre el musical West Side Story.

A Chorus Line

Antonio Banderas presenta esta obra que tiene como objeto hablar sobre bailarines, sobre sus sueños y esperanzas. Es otro de los clásicos de Broadway que viene durante el 2020 a Barcelona. Se estrenó en 1975, y tiene numerosos premios a las espaldas. Las primeras sesiones empezarán el 21 de febrero, y acabarán el 15 de marzo.

El médico

Arrasó en los premios Broadway World Spain 2019. Y viene tras una gran acogida en Madrid. El musical El Médico se basa el la novela de North Gordon del mismo nombre, y destaca por su gran tamaño: más de treinta actores y veinte músicos crean esta obra española. Se estrenará el 2 de abril de 2020, y acabará el 19 del mismo mes. 

Read more

El tatuatge social i sense estigmes

La pell s’ha convertit en un llenç per mostrar la personalitat d’un mateix. És fàcil trobar coneguts amb tatuatges, amb petits records eterns, o significats vitals. És un fet inimaginable fa poques dècades, quan els tatuatges estaven plens d’estigmes. Ara, moltes persones conceben fer-se el tatuatge com un procés psicològic, o d’embelliment del cos. 

No obstant això, el fet de tatuar-se, és fruit de decisions temporals, d’un moment concret. Però el tatuatge és etern. O gairebé etern. 

Amb la moda del tatuatge, han aparegut un seguit de serveis relacionats amb aquest, que ofereixen cures de la pell, o treure els dibuixos. Tattoo cleaners, per exemple, és una empresa que utilitza la tecnologia làser per esborrar els tatuatges. És un procés de diverses sessions, i que s’ha de tenir molta cura amb efectes secundaris de medicaments, amb prendre el sol, o amb tipus de pell especialment sensibles. El resultat, però, sol ser satisfactori.

Amb el mercat del tatuatge en auge, el factor ‘moda’ no és l’únic, apareixen noves iniciatives que busquen altres usos d’aquesta pràctica.

Desideratum

Existeix un estudi a Barcelona que trenca tots els esquemes. És un espai creat per un grup de dones, concebut per l’art i per a l’art. El que les fa úniques: la labor social. 
A l’estudi de tatuatges Desideratum no només es tatua, es fan piercing o s’eliminen tatuatges. També se superen situacions traumàtiques: tatuatges de recostrucció d’aureola, dubixos per cobrir cicatrius de violència de gènere, d’autolesions o accidents traumàtics. Tots de forma totalment gratuita. Altruisme. Empatia. Per a Noemí Garcia, la mànager del local, el tattoo és xamànic i empoderant.

https://www.instagram.com/p/B2ei-UdCSaI/

Fa tres anys que existeix Desideratum i, des d’aleshores, el brunzit de l’agulla afilada i la tinta han estat testimoni de multitud d’històries de superació i supervivència. L’art i l’expressió de cada tatuatge ha fet de les marques permanents dels cossos de les víctimes un element efímer. L’oblit del record. Del significat de por i dolor al de força i superació.

Read more

Los pensionistas vascos convocan una huelga general el próximo 30 de enero

El Movimiento de Pensionistas de Euskal Herria ha convocado una huelga general para el próximo 30 de enero en el País Vasco y Navarra, junto con los dos sindicatos mayoritarios ELA y LAB, y otros agentes sociales. Las organizaciones convocantes se aglutinan bajo la plataforma Carta de Derechos Sociales de Euskal Herria que trabaja, dicen, en impedir el programa neoliberal en el País Vasco y Navarra. Son tres los ejes de la convocatoria de enero: pensiones, trabajo y vida dignas. 

La huelga pide un sueldo mínimo de 1200 euros, la derogación de la reforma laboral, pensiones mínimas de 1080 euros, y la igualdad de género en el trabajo. A la convocatoria también se han adherido sindicatos de estudiantes, organizaciones juveniles, el movimiento feminista vasco, la CNT, PAH-Bizkaia, etc.

La convocatoria se ha anunciado este martes, en una rueda de prensa conjunta con las diferentes organizaciones. Pero llevaba meses en boga. La plataforma Carta de Derechos Sociales de Euskal Herria había anunciado la huelga general para 2020, con el apoyo de los sindicatos mayoritarios. No obstante, no se había concretado la fecha exacta. El pasado 16 de noviembre, el movimiento de los pensionistas hizo algunas manifestaciones dirigidas a los gobiernos vasco y navarro. Ahora, la huelga general responde, según sus convocantes, a la culminación de estas protestas. 

En la actualidad, las provincias vascas son las que reciben, por media, las pensiones más altas, más de un 25% por encima de provincias como Extremadura o Jaén. Pero el suelo mínimo, la pérdida de poder adquisitivo creado por la inflación, y las alarmas por la crisis del sistema de pensiones hacen avivar las protestas en el País Vasco. 

El movimiento de pensionistas de Bizkaia es uno de los más activos a nivel estatal. Desde hace casi dos años, los pensionistas se han movilizado en Bilbao semanalmente, todos los lunes. Con sus altibajos, este otoño han intensificado las protestas

Las movilizaciones continuas han conseguido un hito reseñable en el País Vasco, en diferencia de otras comunidades: las pensiones son un tema de primer nivel para los partidos políticos vascos. Todos intentan incluir medidas para los pensionistas. EH Bildu y Podemos se adhieren a las demandas del movimiento. Y, el PNV, por su parte, pide un sistema público vasco de pensiones

https://twitter.com/PodemosEuskadi_/status/1195793828910948352

La huelga general de enero medirá la fuerza de los pensionistas, los sindicatos y las organizaciones de la sociedad civil. El distintivo de esta convocatoria está en que, ahora, las peticiones se hacen de manera conjunta, como un todo necesario para garantizar una vida digna. 

Read more

Les Biblioteques de Barcelona, en vaga per millorar el servei

La majoria de les biblioteques de Barcelona van tancar ahir a la tarda a causa de la vaga convocada per CGT, UGT i CCOO en aquests centres. 38 dels 40 centres van aturar els serveis durant el migdia i fins a les sis de la tarda. 

Durant l’aturada, els treballadors/es d’alguns centres han estat informant les persones que no podien accedir a les biblioteques sobre les demandes de la vaga: ampliació de la plantilla d’entre el 10 i 15%, una borsa de treball d’interins per reforçar dies puntuals, augment del pressupost per millorar serveis informàtics i documentals, millores en les instal·lacions, i major participació dels treballadors i la ciutadania a la planificació de les biblioteques.

Xavier Burguete, membre del Comitè d‘Empresa del Consorci de Biblioteques de Barcelona, en una entrevista per Betevé, diu que el problema fonamental està al pressupost: no s’ha canviat en deu anys; les deficiències arrossegades han portat a la vaga. De fet, l’augment del salari no està dins de les demandes de la vaga; la protesta se centra a millorar serveis i condicions laborals. 

El juny passat els treballadors/es de les biblioteques de Barcelona ja van fer tres jornades de vaga. Segons Burguete, hi ha hagut millores, però encara no s’haurien solucionat les mancances en instal·lacions i serveis a la ciutadania. 

Read more

El bàsquet europeu no accepta males conductes esportives

L’esforç de la comunitat esportiva per millorar les conductes xoquen amb polèmiques contràries, com la del metge del Real Madrid

ELISENDA ROVIRA I IÑAKI MARTINEZ — La tensió de l’últim clàssic de bàsquet era més que previsible, però no que aquesta fossi de la mà del metge del Real Madrid, en Miguel Ángel López. S’havia de guanyar “a la colla més gran de rates de l’Eurolliga”, deia als jugadors. Aquestes declaracions es van emetre per directe per Real Madrid TV. Desafortunades. Van comportar un expedient disciplinari al membre de l’staff tècnic del Real Madrid.

El club Blaugrana va lamentar les expressions d’en López, al·legant que “aquest tipus d’expressions no fan més que fomentar un odi que rebutgen completament”. El FC Barcelona va deixar en mans de l’Eurolliga la gestió del cas, i l’òrgan no va trigar ni 24 hores a emetre mesures contra el tècnic.

Tots aquests episodis de violència verbal, que es repeteixen sovint en enfrontaments decisius del món de l’esport, són indesitjats per aquells professionals que s’hi dediquen. Així, cada cop són més les iniciatives que pretenen sancionar aquestes conductes i deixar les discussions únicament a un àmbit tècnic i esportiu.

No és la primera vegada que l’Eurolliga emprèn mesures per sancionar conductes antiesportives. L’Eurolliga va sancionar l’any 2013 el Panathinaikos per un excés d’aforament a l’estadi, sanció que es va agreujar per l’ús de bengales, llums làser i sirenes il·legals durant un partit d’eliminatòria contra el Barça Regal. Els grecs van haver de jugar 4 partits a porta tancada i assumir 100.000 euros de multa. I és que l’Eurolliga penalitza tant els comportaments individuals com els col·lectius.

Un altre exemple de l’aposta pel joc net és la campanya que va llençar contra “tot tipus de violència i discriminació” l’any 2017, que sota el lema Not in my House recordava a la campanya de la UEFA contra el racisme en el futbol de l’any anterior.


Codi de conducta

Tots els clubs que juguen a la màxima competició europea de bàsquet i també els de l’Eurocup, van aprovar al juliol d’aquest any un nou Codi de Conducta en Pavellons. Una iniciativa que pretén regular i garantir el respecte als seguidors, jugadors, entrenadors així com equip tècnic, àrbitres i personal del camp, alhora que vol evitar certs comportaments i agressions verbals.

Les sancions de la competició europea van més enllà de factors merament esportius, ja que també disposa d’un Reglament d’Estabilitat i Fair Play Financer -que ja fa anys que està en funcionament- i permet protegir la sostenibilitat dels clubs i la competitivitat de la Turkish Airlines Euroleague i del 7Days EuroCup.

Els jugadors també parlen

Una altra mostra d’aquesta voluntat de consens i entesa dins es competicions és l’EuroLeague Players Association (ELPA). El sindicat de jugadors de la competició que va consituir-se el juny de l’any passat. També els jugadors van posicionar-se en contra de les declaracions de l’staff López.

L’òrgan treballa per defensar els drets individuals i col·lectius dels jugadors. Una de les seves accions més recents ha estat la d’aprovar el calendari de la lliga europea 2019-20 d’acord amb els canvis sol·licitats pel sindicat.

Read more

La derecha uruguaya acaricia la presidencia del país

Zozobras en la política de Uruguay. Este El partido izquierdista Frente Amplio puede perder la presidencia del país frente al Partido Nacional en la segunda vuelta de las presidenciales de este domingo 27 de noviembre. Las últimas encuestas sitúan al opositor Partido Nacional en un 51% de voto, mientras que el actual partido del presidente obtendría un 43% del voto, muy lejos de su contrincante. Sería el final de quince años de gobierno frenteamplista. 

En la primera vuelta de las elecciones presidenciales del pasado 27 de octubre, el frenteamplista Daniel Martínez fue el candidato más votado, con un 39% de los votos. Tras él, quedaron el Partido Nacional con un 28’6%; y lejos quedaban, en la horquilla baja, el Partido Colorado y el Cabildo Abierto, con 12’35 y 11% respectivamente. Nadie consiguió mayoría absoluta y, por tanto, los dos más votados pasaron a la segunda vuelta. 

En un principio, el Frente Amplio tenía una brecha importante para poder ganar en la segunda vuelta. Sin embargo, los dos partidos minoritarios han respaldado a Luis Lacalle, el candidato nacionalista, en el denominado “coalición plural”. El movimiento ha funcionado, porque ha aglutinado todo el voto de la oposición entorno a Lacalle. El punto de encuentro de todo ellos: derrocar el gobierno frenteamplista. 

Precisamente, el Frente Amplio ha utilizado como arma arrojadiza la excesiva pluralidad de los apoyos del contrincante. Según el partido del gobierno, la coalición electoral opositora ya nace frágil, porque, dicen, lo único que tienen en común son las “ganas de sacarlos del gobierno”.

El Partido Nacional, por su parte, apela a un nuevo gobierno que se base en la pluralidad. Pero, además, al igual que otros movimientos de la derecha latinoamericana, ha desarrollado un discurso de tendencia populista, apelando al concepto del pueblo desencantado con la clase política. 

El legado del Frente Amplio

El Frente Amplio es una coalición de fuerzas de la izquierda uruguaya formada en 1971. Su apoyo fue considerable desde el inicio, siendo una de las piezas que ponía en jaque el histórico bipartidismo del país. Su primer gobierno, empero, no llegó hasta 2004, en plena crisis económica que sufrió el país. 

Desde 2004, la izquierda gobierna en Uruguay, hasta hoy. Los sucesivos gobiernos del Frente Amplio han conseguido un crecimiento económico anual sostenido de un 4% aproximadamente, y han hecho de Uruguay un país estable tanto social como políticamente; un hecho que contrasta con países del entorno, como Brasil o Argentina. 

No obstante, quince años de gobierno han menoscabado la gestión. Existen retos que no se han abordado íntegramente, como son el trabajo, la educación y la seguridad.  El politólogo Adolfo Garcé, en una entrevista ofrecida al BBC, habla de “conformismo”, por haber llegado a tener los mejores resultados de América Latina en ciertos ámbitos. Pero, aun así, las mejoras sociales de los últimos gobiernos son indiscutibles: reducción de la desigualdad social, nuevos derechos civiles, y la acción en ámbitos polémicos como la legalización de la marihuana. 

La oposición ataca la falta de pluralismo de la gestión del gobierno, y tiene el objetivo de impulsar la alternancia. El Frente Amplio alude a los retrocesos de derechos que el Partido Nacional esconde, dicen, tras su discurso. Al final, todo se decidirá el domingo: Daniel Martínez o Luís Lacalle; las urnas decidirán. 

Read more

Europa desembarca al futbol africà

Algunes seleccions d’Àfrica busquen jugadors formats a Europa amb pares africans. Aquests països no tenen prou recursos per formar jugadors propis, ni per tenir lligues de futbol desenvolupades.

Pocs jugadors de futbol poden somiar a jugar a la seva selecció nacional, a ser jugadors internacionals i enfrontar-se als millors del món. Joan López Eló, Joanet, va néixer a Lleida. Fa menys d’un any jugava a la filial del Lleida Esportiu. Aquesta temporada ha fet el salt al primer equip, però, a més, té el privilegi de ser part del selecte grup d’internacionals. Però no juga amb la selecció espanyola.

Sense cap previsió, l’equip lleidatà el va avisar que tenia la possibilitat d’anar a jugar amb la selecció de Guinea Equatorial. Joanet no és guineà; però la seva mare ho és. Solament havia viatjat a Guinea Equatorial dues vegades, de visita. No obstant això, no ho va dubtar: “És una oportunitat única que em pot obrir portes”, diu. López no tenia expectatives d’entrar a la selecció espanyola. I ara és internacional.

“És una forma de retornar al país de la meva mare el que ella m’ha donat a mi”, argumenta López. En poc dies, el jugador del Lleida Esportiu estava camí de jugar en una selecció Àfrica. La coordinadora de la selecció de Guinea Equatorial portava tota la burocràcia; un visat exprés li donà la via per viatjar i jugar allà. Nova nacionalitat; nova carrera futbolística.

Joan López, però, no és l’únic espanyol a la seva selecció, ni tampoc l’únic català. De fet, la selecció amb més catalans a la seva convocatòria és, en contra de la lògica, la de Guinea Equatorial, amb 6 catalans per només 4 a la selecció espanyola.

Aquest fet no és una anècdota, ja que des de fa aproximadament dues dècades els responsables de la selecció del país van començar a buscar jugadors formats a Espanya amb familiars guineans per reforçar la seva selecció, fins el punt que aquests són majoria a la selecció -actualment n’hi ha 16 nascuts a Espanya del total de 25 convocats-.


Un dels primers casos va ser el d’Alberto Edjogo-Owono, exfutbolista nascut a Sabadell i format a la cantera de l’Espanyol. Actualment, exerceix com a periodista de Gol Televisió i acaba de publicar el llibre “Indomable”, un conjunt d’històries dedicades al futbol africà.

Guinea Equatorial és un petit país d’Àfrica meridional amb reserves de petroli i, per tant, possibilitat de tenir recursos econòmics. Va ser una colònia espanyola fins l’any 1968 i, des de llavors, com la majoria de països africans ha estat marcat per la inestabilitat política. Tal com explica Edjogo, és un país que històricament no ha tingut “infraestructures per a formar bons jugadors” i opta per portar jugadors formats a fora per tal de poder competir en el continent.

Tanmateix, la falta de recursos i la inexistència d’una lliga nacional potent no és un fet que passi només a Guinea Equatorial ni molt menys. Altres països veïns com la República Democràtica del Congo, Togo o Gabon tenen el mateix problema i s’han d’abastir de jugadors normalment provinents de les seves antigues metròpolis per completar les seleccions i tenir un nivell competitiu. 

Segons Edjogo, aquesta política ha d’ajudar al desenvolupament futbolístic dels països, ja que competir a un nivell més alt comporta l’arribada de nous patrocinadors i amb això més diners per invertir. Alguns fruits d’aquesta política són l’acadèmia Kano Sports a Guinea o el Vita Club Kinshasa, equips desenvolupats en els seus respectius països que permeten formar a talent local, i que arribi a la selecció, perquè aquesta no depengui únicament del talent que prové d’Europa. 

Tot i que la falta de recursos és un factor explicatiu en alguns països, no explica tots els casos on els jugadors formats a Europa predominen les seleccions africanes. Marroc i Algèria són dos casos clars de potències africanes que es nodreixen de talent exterior per competir al màxim nivell en el curt termini. Això difereix de països com Nigèria o Camerun, que prefereixen competir amb jugadors formats al país. Però, sobretot, és radicalment diferent a Egipte i Sudàfrica, on gairebé tots els jugadors es formen allí i a més juguen a les lligues locals, ja que són competicions amb equips amb diners i que paguen bé els futbolistes.

Europa-Àfrica: un flux bidericcional

Sens dubte, la història recent fa evident que el continent europeu i l’africà estan estretament relacionats. No només pel colonialisme sinó també per la migració. Tal com diu Edjogo, “el futbol és un reflex de la societat”, també a Europa. Això es fa palès observant les convocatòries d’algunes seleccions europees com França, Bèlgica o Països Baixos, on ja és habitual veure com gran quantitat de jugadors són fills d’africans.

Però les seleccions absolutes són només el final del camí del futbol de seleccions. Aquesta imatge ocorre, fins i tot amb més força en les categories inferiors. Per posar un exemple, les seleccions europees que més lluny han arribat al mundial sub-17 han estat França i Països Baixos. Si s’observa la confecció d’aquestes plantilles, la gran majoria estan formades per fills d’africans.

El fet que explica el camí de retorn cap a Àfrica és el moment d’arribada a les seleccions absolutes. Ser internacional absolut amb les seleccions europees és molt difícil, i és una meta que només aconsegueixen els millors jugadors de cada generació. 

Per això, només els jugadors de primer nivell són aquells que representaran a les seleccions europees. Aquells que es troben en un segon esglaó, i tenen la possibilitat de representar una selecció africana, normalment opten per representar al país d’origen de la seva família, ja que allà normalment destacaran per sobre dels jugadors formats a Àfrica.

Aquest fet es demostra veient el valor de mercat dels internacionals per seleccions africanes que han nascut o s’han format a Europa en relació als jugadors formats al propi país que representen.

Tot i aquest domini, prendre la decisió de representar una selecció no és una decisió fàcil, perquè en el moment en què es debuta a nivell absolut amb un combinat nacional només s’és seleccionable per aquell país, fet que tanca la porta a ser internacional per les seleccions europees.

Renunciar a una selecció europea pot significar també renunciar als èxits intercontinentals, ja que les seleccions africanes mai han guanyat cap Mundial absolut, ni tan sols han arribat mai a semifinals. Per això, aquests jugadors han de tenir clar que mai arribaran a representar la selecció europea a nivell absolut o bé poden voler representar el país d’origen de la seva família per qüestions sentimentals. 

Àfrica representa una gran fàbrica de talent per al món del futbol. Tanmateix, qui recull els fruits d’aquest talent és el continent europeu: el gran dominador d’aquest esport en tots els sentits. Per això, molts jugadors d’origen africà intenten retornar al continent part del que es mereix i fer gaudir als seus aficionats amb les seves seleccions.

Un clar exemple d’això és Frederic Kanouté, exjugador del Sevilla i internacional per Mali durant molt anys. Ell no va néixer allà, però tal com narra al pròleg d’”Indomable”, va sentir la necessitat de representar el país de la seva família quan era a les portes de debutar amb la selecció francesa. Havia de retornar a la “mare Àfrica” allò que el continent li havia donat a ell.

Read more

Seis festivales de cine para acabar el año

Zoom Festival en Igualada

Del 26 de noviembre al 1 de diciembre

El Festival Internacional de Contenidos Audiovisuales de Cataluña, el Zoom Festival, quiere recopilar piezas audiovisuales; quieren juntarlas independientemente, dicen en su web, de su formato, canal de difusión y audiencias. Por eso, buscando sus secciones se pueden encontrar géneros como entretenimiento, informativos, cultura o ficción, pero con formatos tan dispares como cortometrajes, programas televisivos sobre elecciones o documentales de casi tres horas. 

El Zoom Festival empezará el 26 de noviembre, y se alargará hasta el 1 de diciembre. Todos los actos se harán Igualada. 

REC de Tarragona

Del 2 al 6 de diciembre

Tarragona acoge la edición XIX del REC Festival Internacional de Cine de Tarragona entre los días 2 y 6 de diciembre. Sus secciones se ordenan por ámbitos diversos: nuevos talentos, directores desconocidos, temática sobre cambio climático, etc. 

Festival Xcèntric del CCCB

Del 21 de noviembre al 4 de diciembre

Cine, ideas y creatividad se dan de la mano en el festival Xcèntric que organiza el Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona. En esta edición de invierno, el programa se hará entre los días 21 de noviembre y 4 de diciembre. Pero también se están haciendo otras actividades, en otras fechas, como conferencias, talleres y cursos

“El Dia més curt” en el CCCB

21 de diciembre

Es la fiesta del cortometraje. “El dia més curt” quiere reivindicar la importancia del cine corto, y lo hace con eventos y proyecciones. En su oferta, estarán las secciones de cineastas de cortometrajes, trabajos de creación local, una recopilación de cortometrajes para niños/as, y otra envoltada de “friquismo”.

DART Festival Barcelona

Del 28 de noviembre al 1 de diciembre

El arte se puede transmitir en distintos formatos, y el cine es una manera para llegar a públicos amplios. Esta es la filosofía del Dart Festival, el Festival Internacional Documental sobre Arte Contemporáneo. Piezas sobre arquitectura, poesía o pintura contemporánea concurren en la programación del festival, que incluso viene con estrenos. Se hará entre el 28 de noviembre y el 1 de diciembre.

Inclús: cine sobre discapacidad 

Del 26 de noviembre al 1 de diciembre

El cine temático es un mundo sin límites. Y la discapacidad funcional puede ser parte del mismo. El Festival Internacional de Cine y Discapacidad de Barcelona. Separadas por secciones según el tipo de trabajo, todas las piezas del festival tratar la discapacidad. En paralelo a las proyecciones, también se han organizado talleres y otras actividades. El festival se desarrollará en el CaixaForum de Barcelona. 

Read more

PSOE-Podem: quins suports poden rebre?

IÑAKI MARTÍNEZ – CRISTINA POYATO – SERGI PERALTA – ARIANA RUIZ

El pacte per formar govern progresista necessita l’aprovació dels grups minoritaris i d’ERC per aconseguir la majoria absoluta

Encara amb la ressaca de les eleccions del 10-N, la incertesa torna a sobrevolar el panorama polític espanyol i els records del passat mes d’abril afloren. El PSOE de Pedro Sánchez va guanyar, un cop més, les eleccions, però necessitarà suports externs per disposar de majoria absoluta. Què ha canviat des de llavors? Dos escenaris similars i, alhora, diferents, on tres formacions jugaran un paper protagonista per garantir —o bloquejar— la governabilitat: ERC, PNV i Ciutadans.

Partit Nacionalista Basc

Després dels resultats de les eleccions d’abril, en les que els nacionalistes bascos van aconseguir 6 escons, el suport a la investidura de Pedro Sánchez no es veia prou clar. Un possible govern sustentat per les bases proclamades per PP i Cs, tenia la negativa del PNV des d’un primer moment.

Durant el debat que va tenir lloc per la seva investidura, Aitor Esteban, diputat del PNV, va deixar clar que tots els partits tenen pressions i aquestes “no es poden fer servir com excusa pel desacord de les negociacions” que en aquell moment hi havia entre PSOE i Unides Podem. Els nacionalistes bascos van deixar clar que el seu vot era l’abstenció. Una abstenció sempre “disposada al diàleg”.

Avui dia, sembla que hi ha un avenç pel PNV. Amb les eleccions de novembre han augmentat un escó. Davant el preacord entre Sánchez i Iglesias, els nacionalistes bascos deixen entreveure un possible suport, però sempre darrere el “hem de parlar, per tant, no podem dir que farem amb la investidura”, que expressa Esteban a una entrevista amb RTVE.

Han de parlar amb tothom. Negociar amb uns i altres, i saber quin serà el desenvolupament de l’acord entre PSOE i Unides Podem, i veure que respostes reben les seves sol·licituds “perfectament assumibles”. Una d’aquestes, i l’única que exposen clarament, és la cerca de solucions pels “problemes d’encaix territorial” que hi ha tant a Catalunya com al País Basc. Tot i això, asseguren que ells no seran els qui facin ensopegar les possibilitats d’aquest preacord.

Esquerra Republicana de Catalunya

La posició d’ERC durant el primer intent d’investidura de Sánchez va ser la de votar en contra. «Vèncer és convèncer i s’ha de convèncer, sobretot, però no es pot convèncer l’odi que no deixa lloc a la compassió. S’ha parlat de catalans i bascs dient-los antiEspanya. Vencereu però no convencereu. Vencereu perquè teniu sobrada la força bruta, però no convencereu perquè no teniu raó i dret» va exposar Rufián en un intent d’homenatge a Miguel de Unamuno. Aquesta posició contrària a la consecució de la investidura va canviar durant el segon debat, al qual la formació independentista va optar per l’abstenció.

«Estan jugant a la ruleta russa donant-li una segona oportunitat a Casado, Rivera i Abascal (…) Estem donant una oportunitat històrica a la paraula front l’odi, i, si nosaltres en som capaços, vostès també» va sentenciar Rufián.

Aquest matí, el vicepresident de la Generalitat Pere Aragonès, en declaracions a Onda Cero, ha afirmat que «la solució és un referèndum d’autodeterminació», ja que «el futur de Catalunya han de decidir-lo els ciutadans». «Catalunya no acceptarà una imposició de l’Estat. O s’entén que la solució política ha d’estar al marc que decideixi la societat catalana o no podrem avançar». Durant l’entrevista d’ahir a Catalunya Ràdio, Aragonès va obrir la possibilitat d’una potencial abstenció: “Ara estem al no, i quan es moguin, veurem”, va afirmar.

Ciutadans

Després d’un descens històric, on s’ha passat de tenir 57 escons a només 10, i la dimissió d’Albert Rivera com a líder del partit, el partit taronja ha perdut protagonisme en l’escenari polític. De ser considerat una possible alternativa de govern a haver de jugar com a segona espasa. 

Al juliol, Ciutadans va votar en contra de la investidura de Pedro Sánchez, postura inamovible si seguia disposat a pactar amb els partits “separatistes”, com declarà Inés Arrimadas a ABC. L’actual portaveu al Congrés no dubtà en qualificar el govern en funcions de “sectarisme sanchista” i “un perill per a Espanya”. 

En aquell moment, Albert Rivera va criticar la falta d’entesa entre Sánchez i Iglesias, que, segons ell, van tractar Espanya com un “botí a repartir-se” i va lamentar que es paralitzés el país “només per un ministeri”. 

Per ara, sembla que Ciutadans es mantindrà ferm a la seva postura del mes d’abril i segueix sense plantejar-se la possibilitat d’unir forces amb els socialistes. José Manuel Villegas, secretari general del partit, va deixar clar davant dels mitjans que votaran “no” a la investidura de Sánchez després del preacord “nefast per a Espanya” que va signar amb Unides Podem. El president en funcions podia, segons Villegas, “mirar al centre i a la moderació, però ha escollit mirar als populistes i nacionalistes”. 

Tot i això, no és un “no” rotund, sinó que es limita a un no “a un govern dolent per a Espanya”. Villegas ha demanat a Sánchez que rectifiqui i trenqui les seves relacions amb Pablo Iglesias i els partits nacionalistes regionals. Com a alternativa, ha proposat una coalició a tres bandes entre PSOE, PP i Cs a canvi del decàleg de 10 reformes proposat per Rivera abans de les eleccions i que afecta camps com la sanitat, la família o l’educació. Aquest pacte ajudaria a establir un govern en minoria, però la formació taronja té la intenció de quedar-se a l’oposició i arribar a acords puntuals per garantir la governabilitat.

Read more

Podcast: fracàs català en els Nobel de literatura

Els premis Nobels de literatura són, moltes vegades, una oportunitat per les llengües petites de fer-se coneguts al món. El català és una llengua amb nodrida tradició literària i poètica, però encara no s’ha guanyat el gran premi de la literatura mundial. 

En aquest podcast es mostren quatre escriptors que han utilitzat el català per la seva creació. Quatre grans de la llengua catalana. Però són quatre fracassos d’un etern retorn de l’oblit de l’acadèmia sueca a una llengua d’un cantó del mediterrani. Quatre possibles ambaixadors que mai han arribat a ser-ho: Àngel Guimerà, Josep Carner, Miquel Martí i Pol, i Pere Gimferrer.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies