#bellsoficis

IÑAKI MARTÍNEZ, VÍCTOR NAHARRO I JOAN SÁNCHEZ

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

GERÓNIMO BLAYA I EVELIN GONZÁLEZ
CARETAKERS

Over the past few years, the traditional figure of the caretaker is disappearing. Many communities of neighbours have decided to do without them and hire an ancillary service company for the cleaning, guard and management of the building, since they save some money this way.

Gerónimo Blaya and Evelin González are aware of this. “We will disappear eventually, in 10 or 15 years maximum I believe. In the next, they fired three”, they say. They both are worried because, unlike the elderly, the younger generations are not get used to the caretakers and, thus, it’s easier for them to renounce to their job.

While they talk about their situation, they greet and wish a nice day to every passing by neighbours: “The caretaker is the responsible for all the people living in a building. It does feel like home to us”. They assure that the loneliness is the worst of their job, but they are lucky to have each other. Despite of all this, they consider that “is a must protect job”.

Read more

#bellsoficis

IÑAKI MARTÍNEZ, VÍCTOR NAHARRO I JOAN SÁNCHEZ

Read this content in English here

GERÓNIMO BLAYA I EVELIN GONZÁLEZ
PORTERS

Els darrers anys, la figura tradicional del porter ha anat desapareixent. Moltes comunitats de veïns han decidit prescindir d’ells i contractar una empresa de serveis auxiliars perquè s’ocupi de la neteja, la vigilància i la gestió de l’edifici, ja que així s’estalvien uns diners.

El Gerónimo Blaya i l’Evelin González en són conscients. “Amb el temps desapareixerem, com a molt ens dono 10 o 15 anys. Aquí al costat ja n’han
fet fora a tres”, comenten. Ambdós es mostren preocupats perquè, a diferència de la gent gran, les generacions més joves no estan acostumades als porters i, per tant, els és més senzill renunciar a la seva feina.

Mentre parlen de la seva situació, saluden pel nom i desitgen un bon dia a cada veí que passa: “El porter és el responsable de totes les persones que conviuen en un edifici. És com si fos la nostra casa”. Asseguren que la solitud és el pitjor de la seva feina, però ells tenen la sort de fer-se companyia. Malgrat tot, consideren que “és un ofici que cal protegir”

Read more

Utopías encajadas a la mente soviética

La literatura de ciencia ficción de la URSS impulsaba los planes del gobierno

Iñaki Martínez Azpiroz i Marc Segués Codina

La ficción literaria puede romper las barreras de lo posible. Ya lo hizo Julio Verne en sus libros cuando inventó el submarino o la más discreta cámara que podía sacar instantáneas bajo el agua. En la Unión Soviética de entreguerras, el régimen estalinista expandió la economía industrial, e hizo llegar infraestructuras básicas a todo el territorio. El desarrollo era el horizonte socialista del momento, la encarnación de una potencia mundial era la manera de posicionar la patria roja en el mapa. Las posibilidades se expandían, y el gobierno desplegó una maquinaria de creación cultural y simbólica para legitimar socialmente los cambios acelerados. Había que cohesionar la Unión Soviética, crear el ‘homo sovieticus’. Y las utopías de la literatura cobraron una fuerza destacado.

La ciencia ficción apareció en la literatura mundial a principios el siglo XIX. Se reconoce a Mary Shelley como la autora que abrió ese género, con su Frankenstein. Rusia cogió la mano de esta ficción, con el que se comenzaría a utilizar para transmitir ideas políticas. Al principio, recrearon sociedades con amplias reformas políticas y sociales de aires liberales, aunque pronto se unieron a la deriva nacionalista competitiva que imperó entre las potencias europeas en la segunda mitad del siglo XIX.

La idea de la revolución fue el siguiente paso de los utopistas. Cuando aún faltaba una década para el año revolucionario de 1917, Alexander Bogdanov describió en la obra Estrella roja un planeta Marte comunista, como un alegato del futuro que llegaría a Rusia.

Resultat d'imatges per a "alexander bogdanov""
Portada de Estrella Roja, de Alexander Bogdánov.
Fuente: El Biblionauta

La URSS se estableció tras la revolución de octubre, la guerra civil que le siguió, y los problemas económicos y humanitarios de principios de los años veinte. Tras ello, el nuevo régimen cerró las aspiraciones democráticas de la izquierda libertaria. Y desde las políticas propagandísticas se creó un entramado de censura para impulsar una nueva cultura soviética. El ‘homo soviéticus’. Y el inicio de la etapa de Stalin hizo de la revolución un Dios redentor totalitario.

Ilustración de Lenin en un mosaico de azulejos. Artista: Kurchatov. Fuente: Piqsels

«Las posibilidades del pueblo ruso, la devoción y el sacrificio, el progreso de la unión»: Alekséi Tolstoi abanderó los literatos oficialistas soviéticos de la ciencia ficción. En su Aelita redescubre -otra vez- a los marcianos. En él, una sociedad oprimida se demostrará capaz de organizar una revolución del proletariado. Stalin ponía la mano, y Tolstoi el imaginario: la revolución comunista no tenía límites, era posible incluso en Marte.

Resultat d'imatges per a "aelita tolstoy""
Portada de Aelita, de Alekséi Tolstoi. Fuente: Archive.org

La creación de entramados clandestinos para publicar libros críticos

La censura, empero, fue dura con las publicaciones que no seguían los objetivos gubernamentales. Evgueni Zamiatin no pudo publicar en su Rusia natal. En el libro Nosotros, reflejó una sociedad encapsulada en un cubo casi infranqueable, y con edificios transparentes. Zamiatin había sido partidario de la revolución, pero, tras la guerra civil que acabó en 1922, la deriva totalitaria del gobierno lo convirtió en un opositor crítico: el estado limitaba la conducta de las personas, e intentaba entrar en todos los aspectos de la vida.

La URSS no abrió las ventanas de la libre publicación hasta las reformas de Gorbachov. Aunque hubo etapas más laxas que otras, muchos autores críticos tuvieron que crear entramados clandestinos para publicar sus libros de ficción. Repensar el futuro podía servir para extrañar el presente y crear un espíritu crítico.

Los literatos cambiaron

La temática de la literatura de ciencia ficción fue cambiando. En los sesenta, los futuros recreados eran más cercanos en el tiempo. La URSS ya se había desarrollado, y los cambios tenían que ser pequeños: «Ya estaban en el futuro». En los setenta, empero, se transmitieron ideas antidesarrollistas: la posibilidad de una guerra nuclear con EEUU era real, y ello derivó a la exaltación de la vida.

Con todo, la ficción, combinada con el presente, sirvió a muchos para trabajar en favor de un objetivo común. Vlodimir Savchenko fue un escritor ucraniano de ciencia ficción. Murió en enero de hace 15 años. En Probando la verdad creó un personaje humano mimetizado con una substancia inteligente superior: acababa generando fenómenos naturales imposibles de entender. Desconocido en occidente, fue un referente de toda una generación de ingenieros soviéticos que querían imaginar nuevos límites de la física.

El mayor logro de la etapa estalinista fue culminar la transición del zarismo hacia la economía industrializada. Y es aquí cuando la ciencia ficción tuvo mayor influencia en la URSS. Los trabajadores tenían que asumir la presión estatal, integrarlo en una cultura del bien superior. El ‘homo soviéticus’. Las personas ya conocían la distopía -el presente macabro-, pero éste se escondió tras la pantalla de los futuros ficticios de brillantez.

Para ampliar información: http://blog.vero4ka.info/blog/2018/06/22/historia-de-ciencia-ficcion-rusa/ https://cultura.nexos.com.mx/?p=14316

Read more

Crònica d’unes eleccions anunciades

Torra convocarà unes noves eleccions al Parlament de Catalunya un cop s’hagin aprovat els pressupostos del 2020. Això és el que va anunciar en una declaració institucional al Palau de la Generalitat el passat dimecres.

La gota que ha fet vessar el got de la legislatura ha estat la suspensió del president Torra com a diputat. Torrent ha escollit complir amb els requeriments de la Junta Electoral Central i retirar la condició de diputat a Torra, arran de la inhabilitació per no retirar una pancarta a favor de la llibertat dels presos independentistes al balcó del Palau de la Generalitat.

En aquest context, la postura de JxCAT ha estat radicalment diferent a la d’ERC. Mentre que els del partit del president van defensar blindar fins l’últim moment la figura del president, ERC va rebutjar la desobediència. Tot i el discurs de Torrent reconeixent a Torra com el president i criticant la situació a què el pressionava la JEC, la fractura del govern va quedar palesa en la imatge dels diputats de JxCAT aplaudint el president mentre que els d’ERC es quedaven asseguts i amb la mirada perduda.

Aquesta episodi, però, no ha fet més que constatar una divisió que ja existeix des de fa temps. En algunes ocasions ha estat més soterrada i, en d’altres, s’ha fet més evident. Tot i que semblava que les reticències s’apartaven arran de la candidatura de Junts pel Sí, la disputa va començar a mostrar-se a partir del 2017.

La trencadissa del govern i de la poca unitat independentista que quedava obre una etapa de gran incertesa. Les urnes hauran d’escollir quin camí cap a la independència prepondera: si la confrontació o el pactisme, el “tenim pressa” o l’“eixamplar la base”. Un cop dirimit qui té l’hegemonia en el sector independentista, caldrà veure si són capaços – o si volen – tornar a pactar. Per ara, cap enquesta preveu majories que permetin governar.

Read more

El Tradicionàrius homenajea a Kepa Junkera, un año después de sufrir un ictus

El Festival Internacional de Folk Tradicionàrius homenajeará al compositor de música tradicional vasca Kepa Junkera tanto por su trayectoria como por su persona, ya que sigue recuperándose de un ictus que sufrió en diciembre de 2018. Lo hará con el espectáculo Kepa Aurrera (‘Adelante Kepa’, en euskera) que abrirá esta trigésima tercera edición del Tradicionàrius. El festival tendrá lugar en el CAT Centre Artesà Tradicionàrius desde el 10 de enero hasta el 3 de abril.

Kepa Aurrera estará dividida en dos partes. Comenzarán las actuaciones de varios músicos que han colaborado con el autor vasco durante su trayectoria. Y les seguirá el conjunto Gaizca Project, un grupo de músicos que mezclan sonidos tradicionales catalanes, vascos y gallegos. Empezará hoy 10 de enero a las 22:30.

Junkera es música tradicional. Pero también es innovación y mezcla. Con su trikitixa, un instrumento vasco que recuerda al acordeón, el gran abanico de su producción no reduce su propio carácter. “Esto es de Kepa Junkera”. Quien lo conoce reconoce fácilmente una canción suya.

El festival Tradicionàrius ha recibido varias veces la visita del músico vasco, con quien han tejido una gran relación: “Kepa no solo es un músico descomunal, es también una gran persona con quien es fácil entenderse”, dice la organización la sinopsis de Kepa Aurrera. La conexión entre Kepa Junkera y Cataluña es estrecha. El disco “Fok”, por ejemplo, es la visión que tiene el compositor de la música tradicional del Principado. Y es que su música trasciende las fronteras. Según la organización del festival “Kepa es un músico trascendental en la vitalidad actual de la música tradicional en Euskadi, en la Península Ibérica y más allá”.

Folk de estreno

Casi una cincuentena de grupos de música pasará por los escenarios del festival, en más de setenta actividades durante los próximos tres meses. Entre ellas habrá catorce presentaciones de disco y once nuevos espectáculos, así como sesiones preparadas especialmente para escuelas. La edición de este año se caracteriza con una presencia catalana más acusada.

Read more

El joc: una addició normalitzada

Ruletes i llums. Pòquer. Sales amb intimitat. Apostes esportives i premis especials. Addició. Ludopatia. El joc s’ha estès per l’Estat espanyol de manera exponencial durant l’última dècada. Sempre han estat; sempre hi ha hagut màquines de jocs i cases d’apostes. Però l’augment d’aquesta addicció està sent ara especialment rel·levant. Alguns el consideren ja un problema de salut pública. Més de 200.000 persones a l’Estat tenen trastorns derivats del joc, segons l’Observatori Espanyol de Drogues i Addiccions.

Els joves són el col·lectiu que més ha entrat a les apostes. Homes joves, entre 20 i 29 anys. Segons un estudi de l’Associació Espanyola d’Apostadors per Internet, el 89% dels apostadors són del gènere masculí, i la dècada dels 20 anys és en la que més tirada tenen les apostes.

Internet, convé subratllar, ha fet que els menors de 25 anys siguin encara més vulnerables enfront del joc. Evita els filtres dels amics i familiars, els primers col·lectius en detectar un comportament estrany o abusiu. A més a més, la internet també posa més fàcil l’accés a persones menors, que no tenen impediments físics i poden falsejar sense massa complicacions la seva edat. 

El registre de persones que tenen prohibit l’accés a establiments de joc és un reflex de la participació dels joves a les apostes. Des del 2012, la dada d’aquest registre del tram d’edat d’entre 18 i 25 anys s’ha doblat. Al total de la població l’augment també és gran, del 40%, però es concentra sobretot en els joves.

Però la dada de la despesa en apostes a Espanya també és clarificadora. Aquesta xifra, tot i baixar sempre alguns punts el tercer trimestre, ha augmentat exponencialment al llarg dels anys, fins arribar als 711 milions d’euros l’octubre del 2018. Això suposa una crescuda de més del 400% des del juliol de 2013, 600 milions més en tan sols 6 anys.

Lleis sense desenvolupar

Les apostes són totalment legals. Però han sorgit moviments de protesta que demanen una regulació més estricta per posar fre a l’augment del joc. L’Estat central té la competència exclusiva en matèria d’apostes en línia, però en apostes físiques fixa un marc legal comú i són les comunitats autònomes les responsables de desenvolupar les regulacions.

Les mesures comunes a les regulacions de les CCAA són la distància entre centres educatius i les sales d’apostes, i la distància que ha d’haver-hi entre les mateixes sales. Les distàncies, per una banda, fan que les sales no es puguin apropar als llocs on freqüenten els menors, i, per altra banda, eviten una concentració de sales de jocs en zones concretes de la ciutat. No obstant això, cada comunitat agafa la distància que estima convenient. Per exemple, mentre que a la Comunitat Valenciana s’està estudiant implantar un perímetre d’un quilòmetre entre les cases d’apostes i les escoles, a Astúries aquesta xifra és de 100 metres.

El fenomen ha sigut diferent en cada comunitat, dependent del model de regulació. Hi ha comunitats pioneres en la regulació del sector, ja sigui pel control de noves llicències, com és el cas del País Basc, o per una fiscalitat més dura de les apostes, com a Catalunya. Però altres comunitats com Madrid, Aragó i Andalusia han optat per la liberalització del sector; això ha portat a l’augment exponencial de les apostes de manera localitzada en barris de rendes baixes.

Amb l’arribada del problema al debat mediàtic, gairebé tots els governs autonòmics han reaccionat, i molts plantegen canvis legals o reglamentaris durant el pròxim any. Alguns, com el govern navarrès o el madrileny, per exemple, han cancel·lat la concessió de noves llicències de cases d’apostes amb moratòries d’uns mesos, amb la intenció de preparar regulacions més restrictives.

Però una bona part del problema no està en les apostes físiques, sinó en les apostes en línia. Aquí, la regulació del joc en línia, competència de l’Estat central, ha sigut mínima, sobretot a l’àmbit de la publicitat i la imatge de les empreses d’apostes, una escletxa que les han permès normalitzar-se en la societat.

Màrqueting: una eina per normalitzar les apostes

La legislació no només és laxa amb les cases d’apostes en sí, sinó que també ho és amb la publicitat que poden fer les empreses d’apostes. De la mateixa manera, l’àmbit on la legislació és més estreta és internet, fet que dona una llibertat molt gran per parlar d’apostes i que les empreses s’hi anunciïn.

Això provoca que apareguin anuncis de diverses empreses d’apostes quan es navega a la xarxa i a les diferents xarxes socials. Com que els anuncis a les xarxes socials moltes vegades apareixen segons les teves recerques anteriors, les persones a qui apareixen els anuncis són jugadors o persones que han buscat sobre apostes.

A més, les grans plataformes d’internet no tenen polítiques d’empresa que s’oposin a fomentar les apostes. Per exemple, Youtube és una plataforma molt restrictiva amb les drogues, el llenguatge ofensiu o els drets d’autor. En canvi, pel que fa a les apostes, no es posa cap tipus de restricció i es tracta com un altre tipus d’entreteniment.

Vídeo d’un youtuber amb 3,5 M de suscriptors on aposta 500 euros en un partit de futbol

Però un dels fenòmens més importants pel que fa a les apostes i la xarxa són els tipsters. Aquestes figures han aparegut, normalment en forma de compte de Twitter o Facebook, i es dediquen a recomanar apostes de diferents esports, com combinar aquestes apostes perquè puguin aportar el major benefici possible, segons ells. 

El seu impacte és força elevat, ja que hi ha comptes que gairebé arriben als 100.000 seguidors a Twitter i tenen una comunitat força important que els segueix. A més, en alguns casos, això també es trasllada en canals de Telegram on hi ha un tracte més proper entre el tipster i l’usuari.

Compte de Twitter d’un tipster amb gairebé 100 mil seguidors
Llista dels millors tipsters de l’ambit espanyol

La publicitat en televisió i ràdio

En canvi, la llei sí que presenta algunes restriccions pel que fa als anuncis que poden passar per la televisió i ràdio, sobretot pel que fa als horaris que es poden emetre. La legislació vigent només permet emetre anuncis de jocs (ruleta, pòquer, apostes,…) entre les 22 h. i les 6h. i els programes dedicats a atzar i apostes només es poden emetre entre la 1 i les 5 de la matinada.

Tot i això, la llei presenta una escletxa que aprofiten, en gran mesura, les cases d’apostes per anunciar-se. I és que aquesta restricció horària desapareix en els esdeveniments esportius, ja que es permet fer anuncis d’apostes durant les retransmissió sense cap restricció horària. 

Això, s’afegeix a què gran part del volum de joc són les apostes esportives, fet que fa que es pugui apostar en l’esdeveniment que s’està mirant per televisió o escoltant per la ràdio. Així, no és estrany veure com a la mitja part dels esdeveniments esportius, amb audiències elevades, la majoria d’anuncis que es passin siguin de cases d’apostes i utilitzant personatges famosos com a protagonistes dels seus anuncis.

Exemple d’anunci de casa d’apostes protagonitzat pel presentador Carlos Sobera

El paper del periodisme

El CAC ha demanat en diverses ocasions canviar la regulació del joc en línia per fer-la encara més restrictiva. Lluny d’això (a excepció de la CCMA que ha prohibit els anuncis relacionats amb el joc), veiem com els mitjans de comunicació estan ajudant a normalitzar el joc i les apostes, tot i l’evident risc de ludopatia al qual deriven.

No només accepten els anuncis, sinó que molts programes esportius tenen continguts patrocinats per aquestes cases d’apostes. A més, com que la majoria de programes esportius de televisió i ràdio coincideixen en la franja horària on es poden anunciar les cases d’apostes (late night), també tenen continguts patrocinats on s’incentiva apostar i es fan ofertes per, en teoria, poder guanyar més diners. 

Tornant a les xarxes socials, aquests mateixos programes també fan el mateix a Twitter o a Facebook o, fins i tot, a Youtube també hi ha alguns canals amb continguts de periodisme esportiu patrocinats per cases d’apostes. A més, i com a últim exemple, el diari més llegit a Espanya, el Marca, compta amb la seva pròpia casa d’apostes: Marca Apuestas.

Aquesta tasca de normalització, a més, es veu reforçada per les pròpies institucions i entitats esportives. La Lliga de Futbol Professional, l’Eurolliga de bàsquet i moltes altres competicions compten amb una casa d’apostes com a patrocinador oficial. Tanmateix, 19 dels 20 equips de primera divisió de futbol masculí (menys la Real Sociedad) tenen una casa d’apostes com a patrocinador, a diferència de països com Itàlia o Holanda on està prohibit que els equips de futbol llueixin patrocinis de cases d’apostes.

En definitiva, la legislació és l’única forma d’aconseguir que les cases d’apostes segueixin estant normalitzades en la societat, ja que els actors que hi influeixen no tenen cap tipus d’interès en deixar-ho de banda. I és que les cases d’apostes cada cop inverteixen més en publicitat i això deriva en més beneficis per mitjans de comunicació i institucions. I ja se sap, que els beneficis econòmics sempre acostumen a prevaldre davant els problemes de la societat.

Read more

Los musicales de la Gran Vía madrileña aterrizan en Barcelona

Las grandes actuaciones teatrales del Estado tienen la sede en la Gran Vía de Madrid. Y Barcelona, aún siendo vanguardia en otras disciplinas culturales como el arte contemporáneo, no suele atraer este tipo de obras teatrales. Pero, con la llegada del 2020, el Teatre Tívolo también traerá a la ciudad condal tres grandes compañías.

West Side Story

Es una de las grandes representaciones del teatro universal. Este musical que se estrenará en Barcelona es la misma que debutó en el Winter Garden Theatre de Brodway. La historia de Romeo y Julieta se traslada a Nueva York, en el que la pareja enamorada se verá envuelta en la rivalidad entre dos bandas. La obra se podrá ver entre el 20 de diciembre y el próximo 16 de febrero.

Reportaje sobre el musical West Side Story.

A Chorus Line

Antonio Banderas presenta esta obra que tiene como objeto hablar sobre bailarines, sobre sus sueños y esperanzas. Es otro de los clásicos de Broadway que viene durante el 2020 a Barcelona. Se estrenó en 1975, y tiene numerosos premios a las espaldas. Las primeras sesiones empezarán el 21 de febrero, y acabarán el 15 de marzo.

El médico

Arrasó en los premios Broadway World Spain 2019. Y viene tras una gran acogida en Madrid. El musical El Médico se basa el la novela de North Gordon del mismo nombre, y destaca por su gran tamaño: más de treinta actores y veinte músicos crean esta obra española. Se estrenará el 2 de abril de 2020, y acabará el 19 del mismo mes. 

Read more

El tatuatge social i sense estigmes

La pell s’ha convertit en un llenç per mostrar la personalitat d’un mateix. És fàcil trobar coneguts amb tatuatges, amb petits records eterns, o significats vitals. És un fet inimaginable fa poques dècades, quan els tatuatges estaven plens d’estigmes. Ara, moltes persones conceben fer-se el tatuatge com un procés psicològic, o d’embelliment del cos. 

No obstant això, el fet de tatuar-se, és fruit de decisions temporals, d’un moment concret. Però el tatuatge és etern. O gairebé etern. 

Amb la moda del tatuatge, han aparegut un seguit de serveis relacionats amb aquest, que ofereixen cures de la pell, o treure els dibuixos. Tattoo cleaners, per exemple, és una empresa que utilitza la tecnologia làser per esborrar els tatuatges. És un procés de diverses sessions, i que s’ha de tenir molta cura amb efectes secundaris de medicaments, amb prendre el sol, o amb tipus de pell especialment sensibles. El resultat, però, sol ser satisfactori.

Amb el mercat del tatuatge en auge, el factor ‘moda’ no és l’únic, apareixen noves iniciatives que busquen altres usos d’aquesta pràctica.

Desideratum

Existeix un estudi a Barcelona que trenca tots els esquemes. És un espai creat per un grup de dones, concebut per l’art i per a l’art. El que les fa úniques: la labor social. 
A l’estudi de tatuatges Desideratum no només es tatua, es fan piercing o s’eliminen tatuatges. També se superen situacions traumàtiques: tatuatges de recostrucció d’aureola, dubixos per cobrir cicatrius de violència de gènere, d’autolesions o accidents traumàtics. Tots de forma totalment gratuita. Altruisme. Empatia. Per a Noemí Garcia, la mànager del local, el tattoo és xamànic i empoderant.

https://www.instagram.com/p/B2ei-UdCSaI/

Fa tres anys que existeix Desideratum i, des d’aleshores, el brunzit de l’agulla afilada i la tinta han estat testimoni de multitud d’històries de superació i supervivència. L’art i l’expressió de cada tatuatge ha fet de les marques permanents dels cossos de les víctimes un element efímer. L’oblit del record. Del significat de por i dolor al de força i superació.

Read more

Los pensionistas vascos convocan una huelga general el próximo 30 de enero

El Movimiento de Pensionistas de Euskal Herria ha convocado una huelga general para el próximo 30 de enero en el País Vasco y Navarra, junto con los dos sindicatos mayoritarios ELA y LAB, y otros agentes sociales. Las organizaciones convocantes se aglutinan bajo la plataforma Carta de Derechos Sociales de Euskal Herria que trabaja, dicen, en impedir el programa neoliberal en el País Vasco y Navarra. Son tres los ejes de la convocatoria de enero: pensiones, trabajo y vida dignas. 

La huelga pide un sueldo mínimo de 1200 euros, la derogación de la reforma laboral, pensiones mínimas de 1080 euros, y la igualdad de género en el trabajo. A la convocatoria también se han adherido sindicatos de estudiantes, organizaciones juveniles, el movimiento feminista vasco, la CNT, PAH-Bizkaia, etc.

La convocatoria se ha anunciado este martes, en una rueda de prensa conjunta con las diferentes organizaciones. Pero llevaba meses en boga. La plataforma Carta de Derechos Sociales de Euskal Herria había anunciado la huelga general para 2020, con el apoyo de los sindicatos mayoritarios. No obstante, no se había concretado la fecha exacta. El pasado 16 de noviembre, el movimiento de los pensionistas hizo algunas manifestaciones dirigidas a los gobiernos vasco y navarro. Ahora, la huelga general responde, según sus convocantes, a la culminación de estas protestas. 

En la actualidad, las provincias vascas son las que reciben, por media, las pensiones más altas, más de un 25% por encima de provincias como Extremadura o Jaén. Pero el sueldo mínimo, la pérdida de poder adquisitivo creado por la inflación, y las alarmas por la crisis del sistema de pensiones hacen avivar las protestas en el País Vasco. 

El movimiento de pensionistas de Bizkaia es uno de los más activos a nivel estatal. Desde hace casi dos años, los pensionistas se han movilizado en Bilbao semanalmente, todos los lunes. Con sus altibajos, este otoño han intensificado las protestas

Las movilizaciones continuas han conseguido un hito reseñable en el País Vasco, a diferencia de otras comunidades: las pensiones son un tema de primer nivel para los partidos políticos vascos. Todos intentan incluir medidas para los pensionistas. EH Bildu y Podemos se adhieren a las demandas del movimiento. Y, el PNV, por su parte, pide un sistema público vasco de pensiones

https://twitter.com/PodemosEuskadi_/status/1195793828910948352

La huelga general de enero medirá la fuerza de los pensionistas, los sindicatos y las organizaciones de la sociedad civil. El distintivo de esta convocatoria está en que, ahora, las peticiones se hacen de manera conjunta, como un todo necesario para garantizar una vida digna. 

Read more

Les Biblioteques de Barcelona, en vaga per millorar el servei

La majoria de les biblioteques de Barcelona van tancar ahir a la tarda a causa de la vaga convocada per CGT, UGT i CCOO en aquests centres. 38 dels 40 centres van aturar els serveis durant el migdia i fins a les sis de la tarda. 

Durant l’aturada, els treballadors/es d’alguns centres han estat informant les persones que no podien accedir a les biblioteques sobre les demandes de la vaga: ampliació de la plantilla d’entre el 10 i 15%, una borsa de treball d’interins per reforçar dies puntuals, augment del pressupost per millorar serveis informàtics i documentals, millores en les instal·lacions, i major participació dels treballadors i la ciutadania a la planificació de les biblioteques.

Xavier Burguete, membre del Comitè d‘Empresa del Consorci de Biblioteques de Barcelona, en una entrevista per Betevé, diu que el problema fonamental està al pressupost: no s’ha canviat en deu anys; les deficiències arrossegades han portat a la vaga. De fet, l’augment del salari no està dins de les demandes de la vaga; la protesta se centra a millorar serveis i condicions laborals. 

El juny passat els treballadors/es de les biblioteques de Barcelona ja van fer tres jornades de vaga. Segons Burguete, hi ha hagut millores, però encara no s’haurien solucionat les mancances en instal·lacions i serveis a la ciutadania. 

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies