Arrenca el camí cap a la World Series 2019

Gerard Comas Robert (@gerardcomas96).

Ja fa dues setmanes que va començar la nova temporada de la Major League Baseball, la lliga americana de beisbol, on 29 equips intentaran derrocar els Red Sox de Boston del tron del beisbol mundial en una nova edició de la World Series. Així, tornen els partits en els estadis d’arreu del país, després d’un hivern que ha estat marcat per les contractacions records de Manny Machado pels Padres de San Diego i de Bryce Harper pels Phillies de Philadelphia, ambdues superant els 300 milions de dòlars. D’altra banda, dos dels grans jugadors convertits en agents lliures, Dallas Keuchel i Craig Kimbrel, obriran la temporada des del sofà de casa seva, a l’espera de millors ofertes contractuals al llarg de l’any.

D’altra banda, i com a principal novetat, aquesta temporada estarà marcada per ser la primera de la història en jugar partits oficials a Europa. Serà el mes de juny a Londres, on els Yankees i els Red Sox disputaran dos partits de lliga regular.  Però això tan sols serà un breu parèntesi a una llarga temporada de 162 partits on tots els equips tindran l’objectiu d’allargar-la al mes d’octubre. Arribats a aquest punt, quins equips es classificaran per la post season? Quines seran les divisions més competitives? I sobretot, quins són els màxims candidats a fer-se amb la World Series 2019?

ALUn any més, les coses segueixen igual a l’Americana. Boston, Nova York i Houston es mantenen com les tres principals franquícies de la lliga i són les grans favorites per arribar a la World Series de l’octubre. Cleveland (campió dels últims 3 títols divisionals i amb Clorey Kluber) i Minnesota es postulen com a màxim candidats de la Divisió Central i es disputaran una plaça a la post season. D’altra banda, Tampa es perfila com a equip revelació, després d’un bon inici de temporada i de quedar-se a prop dels playoffs l’any passat. Així i tot, sembla difícil que els Rays puguin competir amb els gegants de la costa est (Red Sox i Yankees), tot i que el Wild Card seria un gran premi per un equip que, encapçalat pel Cy Young de l’AL 2018, Blake Snell, està cridat a grans coses. Per últim, Seattle es percep com a única alternativa a la dictadura dels Astros a la Divisió Oest, tot i la presència de Mike Trout als Angels.

 

NL

Pel que fa a la Lliga Nacional les coses no estan tan clares. Els Dodgers continuaran sent els principals favorits, sobretot tenint en compte que han estat finalistes en les últimes dos World Series, però equips com Philadelphia, Milwaukee, St. Louis o Washington són alternatives molt fiables.  Però comencem pel principi. La Divisió més desigualada és sense cap mena de dubte la de la costa oest. I és que a no ser que hi hagi una hecatombe, els de Los Angeles seran campions divisionals. Als Clayton Kershaw, Walker Buehler, Cody Bellinger i Max Muncy se’ls hi han sumat homes com Joe Kelly o A.J. Pollock. Un equip fiable i complet que no sembla tenir rival ni en els Padres del nouvingut Manny Machado ni en els Rockies de Nolan Arenado, potencial MVP, que han fet un inici de campanya per oblidar.

Pel que fa a la Divisió Central, les coses no estan tan clares. En un principi, sembla que el títol divisional se’l disputaran els Cardinals i els Brewers. St.Louis ha fet la feina a l’hivern amb el fitxatge del primer base Paul Goldschmidt, que complementa una plantilla que opta a tot i on destaca el pitcher Miles Mikolas. Així mateix Milwaukee ha tancat la contractació de l’ex catcher dels Dodgers Yasmin Grandal en un equip que continuarà estant liderat per l’MVP de la National League 2018, Christian Yeich, i que té l’objectiu de millorar la bona temporada de l’any passat. Per últim, mai es pot descartar als Cubs. Kris Bryant, Anthony Rizzo i una World Series ara fa tres anys en són suficient motiu, tot i la irregularitat de la temporada passada.

I per acabar, un autèntic meló per obrir. I és que això és una Divisió Est on l’única cosa que queda clara és que els Marlins no hi tenen res a rascar. Per la resta tot és possible. Els favorits seran els Phillies, després d’un mercat a través del qual han arribat a Philadelphia J.T. Realmuto, Andrew McCutchen i sobretot, després d’un etern serial i un contracte rècord de 330 milions de dòlars a raó de 13 anys, el jardiner Bryce Harper. Precisament a l’ex equip de Harper,  els Nationals, ha arribat un altre dels grans noms de l’hivern, el pitcher Patrick Corbin, a través del qual els de Washington han construït una rotació de somni, junt amb Max Scherzer i Stephen Strasburg. Una altra de les grans rotacions de la lliga és l’encapçalada per Jacob deGrom, en uns Mets que han incorporat a Robinson Cano i Jed Lowrie com a armes ofensives. L’últim equip en joc seran els Braves, que també s’han reforçat amb l’arribada del tercera base Josh Donaldson, a raó de 23 milions de dòlars per un any de contracte.

 

ELS GRANS CANDIDATS: EL «BIG THREE»

Els tres candidats per alçar la World Series 2019 seran, una temporada més, els Red Sox de Boston, els Yankees de Nova York i els Astros de Houston. És a dir, els dos últims campions i l’etern candidat. Tres equips de la Lliga Americana que l’any passat es van convertir en les tres primeres franquícies de la història en guanyar més de 100 partits en una mateixa lliga.

 

Boston Red Sox

Els de Boston buscaran convertir-se en el primer equip que aconsegueix repetir títol en el segle XXI, una fita que no s’aconsegueix des dels Yankees de 1998-2000. Les opcions les mantenen intactes. Els principals arguments: Una de les millors ofensives de les Grans Lligues encapçalada per Mookie Betts (MPV de la Lliga Americana 2018) i J.D. Martínez (43 HR, 130 RBI el 2018) i una rotació de garanties que inclou Chris Sale (renovat amb una extensió de contracte de 150 milions de dòlars), David Price, Rick Porcello i Nathan Eovaldi.

Tot i això, un punt on poden tenir problemes els de la costa est és al bullpen. La pèrdua de dos homes forts com Joe Kelly i Craig Kimbrel, convertits en agents lliures, tan sols ha estat compensada per la contractació de l’ex de San Diego Colten Brewer. A més, el manager Alex Cora haurà de buscar un nou closer, amb Matt Barnes i Ryan Brasier com a principals pretendents.

Amb tot, tot un inici de temporada dubitatiu on la rotació ha fet aigües, els de Boston es perfilen com un dels màxims candidats per alçar-se amb el títol de la Divisió Est, junt amb els Yankees de Nova York. La post season és una obligació i repetir títol un somni. Quatre World Series en els últims quinze anys els avalen.

 

New York Yankees

L’altre gran candidat de la Divisió Est. Els de Nova York obren la temporada amb la voluntat d’aconseguir un campionat divisional a la temporada regular que se’ls hi resisteix des de 2012. Però la realitat és que el gran objectiu és, sense cap mena de dubte, la preuada World Series. Un títol que ja es comença a observar amb certa obsessió des del Bronx, després del domini dels de Boston a l’actual segle.

Per aconseguir-ho seguiran comptant amb l’ofensiva capaç de situar en 267 el nou rècord de homeruns en temporada regular l’any passat. Les estrelles de l’equip, Aaron Judge (27 HR, 67 RBI) i Giancarlo Stanton (38 HR, 100 RBI), continuaran estant flanquejats pels Miguel Andújar (27 HR, 92 RBI), Didi Gregorius (27 HR, 86 RBI) i Aaron Hicks (27 HR, 79 RBI) que tan bons resultats van donar la temporada passada.

A més, l’equip dirigit per Aaron Boone ha incorporat el llançador James Paxton i el rellevista Adam Ottavino que, junt amb la firma de millores contractuals a pals de paller de l’equip com CC Sabathia i Luis Severino, han afermat la seva zona de llançament. Així, els del Bronx no haurien de tenir problemes per arribar a la post temporada, amb un equip més preparat i segur des del bullpen per fer front als partits decisius de l’octubre.

 

Houston Astros

El campió de la World Series 2017 buscarà repetir títol aquest 2019, després de quedar-se  a les portes la temporada passada. Tan sols els Red Sox van poder frenar un equip que fa dos anys que lidera la Divisió Oest amb mà de ferro (101 victòries el 2017 i 103 el 2018) i que un any més parteix com a màxim favorit a tot. Els de Houston han mantingut la seva columna vertebral, amb un dels millors infields de les Grans Lligues (Yuli Gurriel [1B], José Altuve [2B], Carlos Correa [SS] i Alex Bregman [3B]). A la zona exterior, seguiran comptant amb els jardiners George Springer i Josh Reddick, i han aconseguit suplir la baixa de Marwin González als Twins amb un home de garanties: Michael Brantley, fins ara als Indians.

Un aspecte en el qual poden tenir majors problemes els de Houston és a la rotació. Charles Morton (als Rays) i Dallas Keuchel (agent lliure) han deixat l’equip i Lance McCullers Jr. estarà fora de combat tota la temporada per una cirurgia Tommy John. En el seu lloc, Collin McHugh i Brad Peacock han passat a la rotació i s’ha tancat la contractació de Wade Miley, provinent dels Brewers. Així, queda l’interrogant de fins a quin punt aquestes novetats podran estar a l’altura d’uns Astros que, això sí, seguiran comptant amb dos segurs de vida com són Gerrit Cole i l’incombustible Justin Verlander.

 

BRACKET DE LA TEMPORADA 2019 DE LA MLB

BRAAACKETAPOSTA: Els Red Sox repeteixen títol, tot i entrar a la post temporada a través del Wild Card. Els Phillies arriben a la seva primera World Series des de 2009 i els Mets es converteixen en l’equip revelació de la temporada.

Read more

Kurt Cobain: 25 anys de l’adeu a la veu d’una generació

5 d’abril de 1994. Una data que va quedar gravada a foc a la ment dels joves d’una generació que van veure com s’apagava abruptament la llum del seu líder espiritual. Un geni turmentat que, liderant Nirvana, va abanderar un nou moviment musical, el grunge, fins a convertir-lo en predominant a la llista d’èxits d’arreu del món. Una carrera intensa a la qual va decidir posar punt final el mateix Kurt Cobain, després de disparar-se un tret que va posar fi a la seva vida. Almenys això explica la versió oficial, tot i que algunes veus continuen sense acceptar, 25 anys després, el seu suïcidi. El preu de ser considerat el màrtir d’una generació.

Nascut el febrer de 1967, Kurt Cobain va passar la seva joventut a l’aïllada ciutat d’Aberdeen, Washington, en una etapa marcada pel divorci dels seus pares i l’assetjament que va patir en la seva època d’estudiant adolescent. Dos fets que van marcar la seva vida i que van quedar reflectits en la seva obra. Un clar exemple en seria el videoclip del seu futur gran èxit «Smells like teen spirit» on entre feliços joves ballant apareix un oprimit conserge fregant. Una situació que va assegurar haver sentit en la seva pròpia carn.

«Smells like teen spirit» (Nevermind, 1991)

Fervent admirador de John Lennon i David Bowie, Kurt Cobain va trobar en la música en el seu principal subterfugi. Després de concebre la seva primera banda Fecal Matter, que tan sols duraria un any, el 1987 Cobain (vocalista i guitarrista) va proposar a Krist Novoselic (baixista) la creació d’un nou grup. El resultat seria Nirvana, al que més tard se li uniria el bateria Dave Grohl.

L’explosió de Nirvana

Si bé és cert que Nirvana va començar a fer-se visible amb el seu primer àlbum Bleach (1989), va ser Nevermind el treball que els va catapultar a la fama. Publicat el 1991 i amb més de 35 milions de còpies venudes a tot el món, Nevermind va suposar un punt i a part en la popularitat del rock alternatiu, i en concret el grunge, sent caracteritzat com el símbol  de l’alça de la música alternativa sobre el pop a la dècada dels 90.

Juntament amb el posterior èxit comercial adquirit per l’àlbum Ten de Pearl Jam, van aconseguir consolidar i expandir el fenomen grunge arreu del món, permetent l’entrada a les grans llistes d’altres treballs de grups com Soundgarden o Alice in Chains. Tots ells originaris de l’estat de Washington, havien convertit Seattle en el bressol d’un moviment que havia transgredit fronteres i s’havia convertit en mundial. El grunge havia arribat per quedar-se.

 

“I hate myself and want to die”

El descomunal èxit que va significar el fenomen Nirvana, convertit en màxim exponent de la generació X, va suposar una gran pressió per Cobain, a la que s’hi va sumar una creixent addicció a l’heroïna i un sever quadre de depressió crònica, acompanyades del constant dolor produït per una malaltia estomacal.

El 1993 arribaria el tercer àlbum de la banda, In Utero, un treball que el líder de Nirvana havia volgut titular I hate myself and want to die. Un fet que seria premonitori, ja que el 5 d’abril de 1994 Kurt Cobain se suïcidaria a la seva casa de Seattle després de disparar-se un tret al cap. Cobain feia cinc dies que estava desaparegut, després d’escapar-se d’una clínica de desintoxicació de Los Angeles, i el seu cos no va ser trobat fins tres dies després de la seva mort.

«Heart-Shaped Box» (In Utero, 1993)

Al costat del cos van trobar-hi una nota de comiat a la seva dona, la també cantant Courtney Love, i a la seva fill d’any i mig, Frances Bean, acabant amb un vers de la cançó «Hey Hey, My My» de Neil Young. “És millor cremar que apagar-se lentament”.

 

El Club dels 27

Kurt Cobain moriria amb 27 anys, sumant-se a l’anomenat Club dels 27. El grup de grans músics morts a aquesta mateixa edat i originat després de la mort de Brian Jones, Jimi Hendrix, Janis Joplin i Jim Morrison en un interval de tan sols dos anys de diferència. Al voltant dels seus membres s’ha creat una certa aura mística, influenciada per les estranyes circumstàncies d’algunes de les seves morts.

Kurt Cobain: «Crec que la joventut tan sols dura fins als 27, a partir d’aquest moment amb la joventut també se’n va la vida«.

2019-04-05 (8)

Clica per veure els membres del Club dels 27

Unes circumstàncies que també han sobrevolat sobre la mort de Kurt Cobain, donant lloc a teories conspiratòries al voltant de la possibilitat que el cantant no s’hagués suïcidat. Aquestes apunten des de la seva dona, Courtney Love, basades en un divorci permanent i la voluntat de la cantant de no perdre ni un centau, fins al govern dels Estats Units, davant l’auge de les posicions d’esquerra, l’antimilitarisme i el consum de drogues. Teories sense fonaments, sobretot tenint en compte que Cobain ja havia intentat sense èxit suïcidar-se un mes abans a Roma, després d’ingerir una seixantena de pastilles de Rohipnol.

Amb tot, unes postures que no fan sinó engrandir la figura de Kurt Cobain, com sol passar en totes les morts prematures del rock. Però en tot això, l’únic cert de debò és que ja fa 25 anys que tota una generació va haver d’acomiadar una de les veus més icòniques del segle XX.

«Come As You Are» (Nevermind, 1991)  durant el MTV Unplugged (1993)

[«And I swear that I don’t have a gun»]

Read more

Crimea, 5 anys després: al precipici de la guerra?

Gerard Comas. (@gerardcomas96)

17 de març de 2019. Es compleixen cinc anys de la proclamació oficial de la República de Crimea com a Estat independent, juntament amb la Ciutat de Sebastòpol, i la seva posterior annexió a Rússia com a subjecte federal. Però amb quina situació es troba la península de Crimea actualment? Per quins països ha estat reconeguda la seva independència? I el més important, estem realment davant la possibilitat d’una guerra entre Ucraïna i Rússia?

Localització geogràfica de la península de Crimea.

Localització geogràfica de la península de Crimea.

 

La península de Crimea

La república de Crimea i la ciutat de Sebastòpol formen l’anomenada península de Crimea, situada a l’est d’Europa i banyada per les aigües del mar Negre. Ubicada com a pont entre Rússia i Ucraïna, la península de Crimea ha sigut un motiu de disputa històrica, amb constants canvis governamentals i territorials.

Clica per a anar a la cronologia de la història de la península de Crimea.

Clica per a anar a la cronologia de la història de la península de Crimea.

Però per què és tan rellevant la península de Crimea en el context polític rus actual? Primer de tot, per evitar l’allunyament dels seus antics Estats satèl·lits, davant de l’augment de tropes de l’OTAN en els seus països fronterers. En segon lloc, per la rellevància geogràfica de la península de Crimea, banyada per un mar de gran importància estratègica comercial i amb nombrosos jaciments de subministres energètics. I per últim, però no menys important, per la necessitat de controlar i dominar la ciutat federal de Sebastòpol on es troba la base de la Flota del Mar Negre de l’Armada Russa, amb sortida directa al mar Mediterrani.

 

Gran diversitat ètnica

Per un dels fets que destaca l’actual territori de Crimea és per la gran diversitat ètnica de la seva població. Segons dades nacionals del cens de 2001, la població crimeana la formen un 58% de russos, un 24% d’ucraïnesos i un 12% de tàtars de Crimea, entre d’altres. A més, el 77% dels seus habitants consideren el rus la seva llengua materna (90,6% en el cas de Sebastòpol), i tan sols un 10% l’ucraïnès.

Percentatge d'habitants amb el rus com a principal llengua segons la província d'Ucraïna

Percentatge d’habitants amb el rus com a principal llengua segons la província d’Ucraïna.

Això converteix Crimea en la província d’Ucraïna amb una major proporció de russòfons, en un mapa ucraïnès clarament dividit en dues meitats: amb una meitat occidental proucraïnesa i una meitat orientat prorussa.

 

L’inici del conflicte

Aquesta tendència divisòria, amb Crimea com a màxim exponent, es va veure reflectida des del principi del conflicte actual. Ens situem el novembre de 2013, quan esclata una revolució a Ucraïna, l’Euromaidan, amb un seguit de propostes que exigeixen una major integració europea del país. Aquest acostament a la Unió Europea va ser rebutjat pel president del país, Víktor Ianukòvitx, de tendència prorussa i que seria destituït el febrer de 2014.

A partir d’aquí, el conflicte agafa una nova perspectiva, amb l’esclat de manifestacions prorusses a l’est i sud del país, contràries al nou govern establert a Kiev després de l’Euromaidan. Una divergència política que esclata en dos fronts diferents de gran conflictivitat: el Conflicte de Crimea i la Guerra del Donbass.

El primer punt de conflicte és el procés d’independència iniciat per la República de Crimea i la Ciutat de Sebastòpol. Un procés que va concloure amb la declaració oficial del 17 de març de 2014 i la posterior adhesió a Rússia. En una decisió que va ser considerada d'»il·legal» i «anticonstitucional» per Ucraïna.

ddd

El segon capítol a tenir en compte és l’originat a l’est del país, a la regió del Donbass. Un territori on l’abril de 2014, es van començar a produir una sèrie d’enfrontaments armats com a recció contrària a l’Euromaidan. Uns conflictes derivats de les protestes prorusses a la zona i a la declaració d’independència de Donetsk i Lugansk, les dues principals províncies de la regió. Una guerra que ja ha deixat 10.000 morts i més de dos milions de desplaçats, tot i que es troba en treva des de 2015.

 

La situació actual

Al llarg d’aquests cinc anys la situació quant al reconeixement polític de la República de Crimea i la Ciutat de Sebastòpol segueix en el mateix estat: en punt mort. Ambdós han estat reconeguts per Rússia i inserits dins de la seva sobirania com a territoris federals, però tant Ucraïna com la Unió Europea i els Estats Units continuen rebutjant la seva nova situació política.

D’altra banda, el que sí que ha variat notablement ha estat la relació política entre Rússia i Ucraïna. Després de cinc anys de certa ‘guerra freda’, el novembre de 2018 la situació va arribar a un punt límit, amb el xoc d’ambdós països en la seva crisi més perillosa en els últims anys. L’espurna que va encendre el conflicte va ser la captura de tres vaixells de la marina ucraïnesa per part de les forces navals russes, després que aquestes obrissin foc. El principal motiu de Moscou es basava en una suposada «violació de la frontera russa».

La resposta ucraïnesa va ser la declaració imminent de l’estat d’excepció al país, davant d’una “agressió russa” que obria el risc d’una “guerra total”. Amb tot, aquest conflicte suposava el primer xoc de manera directa d’ambdós exèrcits, en una situació que per sort no va tenir majors conseqüències i que va finalitzar amb la posada a fi de l’estat d’excepció ucraïnès un mes més tard.

Però el cert és que la possibilitat d’un nou esclat bel·ligerant del conflicte segueix més viu que mai, obrint el risc d’una guerra que podria tenir conseqüències fatals en el sistema polític actual.

Read more

L’última polèmica de Toni Albà

Gerard Comas Robert (@gerardcomas96).

Toni Albà ha protagonitzat una nova polèmica a les xarxes socials, però aquest cop amb greus conseqüències per l’actor. La productora Minoria Absoluta ha decidit apartar temporalment l’actor vilanoví del programa de sàtira política ‘Polònia’ després d’un desafortunat tuit contra Inés Arrimadas. En ell, Albà feia una clara referència al ‘Districte Vermell’ d’Àmsterdam, famós pels seus locals de prostitució, deixant entreveure que allà la dirigent de Ciutadans hi tindria tots els seus «drets laborals respectats».

https://twitter.com/tonialba/status/1099208841084977152

Aquesta no és la primera polèmica de l’actor amb Inés Arrimadas. Mesos després del referèndum de l’1-O li va dedicar un poema a través de Twitter on la tractava de «mala puta».

Però el cert és que la diputada i cap de l’oposició al Parlament no ha estat l’única diana dels insults de Toni Albà, que té un llarg repertori de polèmiques, majoritàriament en el camp de la política.

ddddClica per veure les polèmiques de Toni Albà.

Amb tot, aquesta nova piulada ha estat la gota que ha fet vessar el got de la productora catalana, així com del seu propietari, el periodista Toni Soler, que ha expressat la seva disconformitat amb el tuit de l’actor, que fins ara havia encarnat el paper de Joan Carles I al seu programa.

Davant d’aquesta decisió, el propi Toni Albà ha assegurat que tant de bo els espectadors «continuïn disfrutant del ‘Polònia'», ja que «no seria just per la família ‘polaca’ que per culpa d’una situació personal meva, castiguéssiu a tots demanant un boicot que tan sols donaria ales als que volen tancar TV3″. D’altra banda, no s’ha volgut disculpar per unes paraules que, segon ell, «no ha dit».

https://twitter.com/tonialba/status/1099977435439947776?ref_src=twsrc%5Etfw

Read more

Arranca la vaga indefinida de la plantilla de Gallina Blanca

Gerard Comas (@gerardcomas96)

Els treballadors i treballadores de Gallina Blanca han iniciat una vaga indefinida com a resposta a l’anunci del tancament de la planta de Sant Joan Despí i el seu trasllat a Ballobar (Osca).  Des del sindicat Comissions Obreres (CCOO) s’ha assegurat que no tenen “més alternatives” que aturar la producció, davant la insistència de l’empresa en el cessament de l’activitat al Baix Llobregat.

La fàbrica, que produeix sopes deshidratades, dóna feina a 70 persones, 43 de la plantilla de Gallina Blanca i la resta d’empreses subcontractades. En aquesta direcció, els representants laborals de CCOO lamenten que l’equip directiu no ha ofert “garanties reals” de mantenir l’ocupació, incomplint les “obligacions socials” amb els treballadors que formen part de la plantilla.

Agroalimen, el grup propietari de l’empresa, havia comunicat la decisió el passat mes de desembre argumentant una futura requalificació dels terrenys on està ubicada la planta industrial. Una decisió que ha estat qualificada de “purament especulativa” pels treballadors. Des de llavors, les protestes i concentracions de la plantilla han estat freqüents, fins a arribar a una aturada sense data final.

2019-02-19 (3)Clica per veure la cronologia del tancament de la planta de Gallina Blanca a Sant Joan Despí.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies