Ionquis de la virtualitat

Videojocs: del passatemps a l’addicció

Adrián Soler i Elena Urbán

És la indústria de l’entreteniment amb major facturació a Espanya: tres vegades més gran que la del cinema. Lluny queden les sales de màquines recreatives que tan populars van ser els anys vuitanta: els videojocs s’han instal·lat a les llars. Aquests conformen una activitat d’oci comuna en molts joves. L’Organització Mundial de la Salut va incloure l’addicció als videojocs com un trastorn mental, el juliol del 2018. Colors, personatges i històries configuren un món immersiu amb el jugador al centre. Un fenomen social amb un treball darrere de disseny i programació per atraure l’usuari.

Els videojocs compten amb un disseny que pretén proporcionar una experiència agradable al jugador. A través de les mecàniques del joc i un sistema de recompensa i càstig, els dissenyadors treballen amb l’objectiu principal de construir el joc al voltant de l’usuari. Cada generació és diferent a l’hora de jugar amb videojocs, atès que les formes d’interacció entre els usuaris i els nous dispositius tecnològics evolucionen. Els principals consumidors de videojocs en l’actualitat són persones nascudes entre 1995 i 2012. Pertanyen a la Generació Z, que ha crescut en un entorn on Internet, les xarxes socials i els videojocs són elements omnipresents en la societat. I, és clar, no juguen igual els fills que els pares. Els dissenyadors en són conscients i es dirigeixen a cada generació d’acord amb les seves característiques d’interacció.

AFEGIR GRÀFIC QUI HI JUGA

El professor del TecnoCampus Carlos González Tardón, expert en psicologia i oci, reflexiona sobre aquestes diferències intergeneracionals. Per exemple, explica que les noves generacions no saben jugar al Tetris: «Intenten arribar a dalt els primers».

Mecàniques per enganxar

Els anomenats «cofres» són premis aleatoris que es donen als jugadors cada cert temps. Els usuaris no saben què rebran. Això els provoca incertesa i fa que «es quedin jugant més temps a veure què els tocarà», afirma González.

La competitivitat i la por a decebre els altres són dos factors dels videojocs multijugador que també contribueixen a l’enganxament dels usuaris.

Ús abusiu o addicció

VIDEO TARDÓN

«El videojoc és l’element central en la teva vida i tot el dia estàs pensant a jugar», explica el psicòleg Josep Lluís Matalí, de l’Hospital Sant Joan de Déu. Els perjudicis de l’addicció poden ser diversos, des d’una baixada del rendiment escolar fins a problemes en la convivència familiar o en el contacte social. També es pateix una pèrdua de control sobre la conducta de jugar i una síndrome d’abstinència quan no existeix la possibilitat d’accedir al joc.

Néstor Szerman, cap del servei de salut mental de l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid, defineix aquesta addicció com a comportamental. A més, destaca l’existència d’uns factors genètics i neurològics que fan una persona més vulnerable a l’addicció.

Com a president de la Fundación Patología Dual, Szerman posa èmfasi en el fet que l’addicció es manifesta conjuntament amb altres trastorns mentals —com l’ansietat o la fòbia social—. Una afirmació que comparteix Josep Lluís Matalí, qui també és partidari d’atribuir aquesta addicció a múltiples causes. El malestar psicològic, la baixa autoestima, la frustració i el baix autocontrol són factors que influeixen en el desenvolupament de l’addicció.

L’escassetat d’habilitats socials incrementa el risc a patir d’addicció als videojocs. Matalí adverteix que els nens tímids amb dificultats en les relacions interpersonals se senten més segurs i confiats en la interacció online. Un fet que pot portar-los a dedicar cada vegada més espai de la seva vida als videojocs.

Això sí, diversos estudis relacionats amb les addiccions afirmen que menys d’un 10% dels que fan ús abusiu dels videojocs acabaran desenvolupant una addicció.

Desintoxicació

«Jo jugo el que juga tothom». Una frase que en Josep Lluís Matalí ha escoltat en boca dels seus pacients del Sant Joan de Déu. Hi ha tendència a minimitzar i normalitzar les conductes addictives. Així, part de l’inici del tractament consisteix a prendre consciència del trastorn mental que es pateix.

Des de la unitat de conductes addictives, el primer pas dels especialistes és fer una avaluació completa del cas. Un nen que pateix únicament un «sobregust» pels videojocs i un nen que té un altre trastorn mental a més d’aquesta addicció necessiten rebre un tractament diferent. Hi ha pacients que vénen de situacions problemàtiques de més llarg recorregut, com ara timideses patològiques, depressions, o nens amb dèficit d’atenció que han evolucionat negativament. En aquests casos, és necessari tractar el trastorn mental i el trastorn addictiu alhora. Per aquesta raó, Matalí insisteix en la importància de perfilar clínicament els diferents pacients a fi de fer una intervenció mèdica més especialitzada.

Així mateix, Matalí considera fonamental la incorporació de les famílies al tractament. La participació activa dels familiars que conviuen amb el pacient complementa el treball dels metges. Els pares han de saber manejar la situació.

El debat a l’OMS

González Tardón explica com la intervenció de l’OMS va ser positiva per al sector del videojoc, ja que per primera vegada hi ha uns «requisits» per saber quan un cas és una addicció: «Abans, ser addicte o no depenia de l’opinió de la gent».

Per la seva part, el psiquiatre Néstor Szerman es mostra més escèptic i posa de manifest un debat que existeix a la comunitat científica sobre si és bona la incorporació de noves categories d’addiccions «quan sabem des del punt de vista de la neurociència que això està basat en alteracions del cervell», assegura.

Per al psiquiatre, la part positiva és que permet identificar un problema social. Però, és clar, afegir noves categories implica també crear certa confusió.

Prevenir l’addicció

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya col·labora amb Sant Joan de Déu per incloure continguts per prevenir l’addicció als videojocs dins el programa EduCAC.

En aquesta plataforma, famílies i escoles poden utilitzar una sèrie de recursos en vídeo en què s’explica com fer un ús responsable de les noves tecnologies. Se centra també a explicar com identificar els usos abusius, molt més freqüents que les addiccions.

Per a Szerman, la prevenció ha de fer-se identificant grups de risc. Un dels factors és tenir antecedents amb trastorns mentals o addiccions.

Fa poc que l’addicció als videojocs ha estat acceptada com a trastorn mental per l’OMS. És per això que la investigació sobre aquesta patologia encara té camí a recórrer. Tanmateix, la recerca duta a terme durant els últims cinc anys ha donat claus per entendre l’addicció i tractar-la adequadament.


Read more

La otra cara de Robert Capa

La fotoperiodista Gerda Taro creó el seudónimo Robert Capa y lo usó para publicar algunas fotografías, aunque se han atribuido a su pareja.

La otra cara de Robert Capa

Read more

Les de la inclusió

Polèmica entre els motius i conseqüències de parlar en femení genèric

La llengua catalana està en debat. El llenguatge inclusiu i l’ús del femení genèric són iniciatives que qüestionen les normes establertes i posen en dubte l’estructura de la llengua. Col·lectius feministes, partits polítics, lingüistes i el mateix Govern de la Generalitat han pres posicions al respecte.

Les normes gramaticals de la llengua catalana estableixen un principi general, un que no només es dona en el gènere. Aquest principi diu que existeixen categories marcades i no marcades. Les primeres inclouen a les segones, i no a la inversa. En el cas del gènere, el masculí és el marcat, i el femení, el no marcat.

Aquesta normativa s’ha portat a debat. Un dels posicionaments propugna que el llenguatge és androcèntric. Que invisibilitza les dones i les exclou. Aquest està, per tant, a favor de l’ús del femení genèric. Per contra, la postura oposada defensa que la realitat d’una societat masclista no té res a veure amb la llengua i que, en conseqüència, no té sentit parlar en femení genèric.

Maria Carme Junyent, professora titular de lingüística general de la Universitat de Barcelona, considera que parlar en femení és “una ingenuïtat i una opció política que no té res a veure amb la llengua”. El debat existent és, segons ella, “el resultat d’un mal entès i una desinformació”. Junyent, especialitzada en l’estudi de llengües amenaçades, opina que s’estan mal interpretant les normes gramaticals: “La suposada relació entre el gènere i el sexe és, més aviat, una entelèquia”. I és que, segons la lingüista, són molts els exemples de les confusions generades per aquest ús de la llengua.  

Junyent propugna que la llengua no pot transformar la realitat i que, en tot cas, ja s’hi adaptarà quan aquesta canviï. A més, afegeix que “la llengua ja és inclusiva quan ho ha de ser i quan no ho ha de ser no ho és”.

«La llengua ja és inclusiva quan ho ha de ser i quan no ho ha de ser no ho és»

Carme Junyent

L’origen de tot plegat, per la lingüista, és “dictatorial”. Assegura que l’ús del femení genèric no és una proposta de la gent, sinó que «és un canvi que algú s’empesca i vol imposar als altres». Junyent considera que es tracta d’un posicionament polític i, per tant, “no és espontani, és induït. Per què hauríem de cedir tots als canvis que proposa una persona?”.

La Montserrat Ribas, professora titular del departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la Universitat Pompeu Fabra, creu fermament que canviar el llenguatge pot transformar la societat “perquè dir és fer”. L’experta en Estudis de Gènere argumenta que utilitzant un llenguatge inclusiu les dones perceben que hi són i, en conseqüència, poden sentir-se protagonistes: «Sentiran que poden parlar i que la seva veu serà escoltada». Per altra banda, explica que “parlar en femení genèric ajuda a canviar les coses, però no canviaran gaire si ho fem de manera activista i després tenim actituds socials masclistes”. Considera, per tant, que l’ús d’aquest tipus de llenguatge és una eina més del feminisme activista.

«Utilitzant el femení genèric les dones perceben que hi són, se senten protagonistes. Sentiran que poden parlar i que la seva veu serà escoltada»

Montserrat Ribas

Ribas creu que “el llenguatge és una acció social”. Argumenta que quan parlem, interaccionem. A més, insisteix en el fet que si fem ús del codi amb les normes gramaticals establertes, amb el masculí genèric, invisibilitzem el femení i mantenim el masculí en una posició central.

La lingüista situa els inicis de l’ús del femení genèric en“ una iniciativa feminista que han incorporat alguns partits com la CUP o Unidas Podemos”. Opina que l’acció està vinculada a la política perquè la política és la gestió del social. «Els moviments feministes diem que el personal és polític», explica Ribas. Posa com a exemple la violència masclista, que no és una qüestió domèstica, sinó política.

Així doncs, les opinions són molt variades quan es tracta de l’ús del femení genèric, del llenguatge inclusiu i de les diferents iniciatives per canviar la llengua. Entenent els arguments a banda i banda del debat és ara tasca personal i intransferible, elaborar la crítica corresponent i extreure les conclusions oportunes. La llengua continua en debat.

Reportatge elaborat per Mar Bermúdez i Elena Urbán

Read more

El segon festival del meme torna a Barcelona

Des del típic meme de Julio Iglesias «Y lo sabes» fins al del noi de la mà de la seva novia mirant de reüll a una altra noia, aquest format ha esdevingut tot un fenomen. Els memes tenen el seu propi esdeveniment al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona). El Memefest 2019 se celebrarà el 30 de novembre per homenatjar la cultura digital.

«És una invitació a reflexionar com ens riem i comuniquem avui en dia». Així defineixen el festival les seves creadores, anomenades les Filles d’Internet. L’objectiu del Memefest és visibilitzar temes com la creació des de l’anonimat i l’absència d’autoria definida, la barreja de continguts i els relats populars que s’expandeixen gràcies a la comunicació a la xarxa. Lucía Calvo, una de les quatre creadores, recorda el motiu pel qual neix el Memefest, la festa de folklore digital i l’humor a Internet.

Portar un objecte digital, com és el meme, a un escenari. Aquest és el gran repte que afronta l’esdeveniment. Les Filles d’Internet han organitzat una batalla de memes, de manera que aquest format humorístic pugui traspassar la pantalla. Figures destacades de l’humor i la creació digital concursaran en 5 proves vinculades amb l’actualitat i els memes. La presentació del concurs estarà en mans de la còmica Charlie Pee. Concursants com la memista Raquel Hervás (ehsoytuansiedad a Instagram) i el director d’El Jueves Joan Ferrús seràn jutjats pel públic.

La segona edició del Memefest té un caire més polític. La codirectora del Memefest Lucía Calvo posa l’exemple de la xerrada sobre la precarietat laboral del creador a les xarxes. El nombre de seguidors no sempre es corresponen amb els zeros del compte corrent. La ilustradora Roberta Vázquez i la creadora audiovisual Rocío Quillahuaman exposaran la seva visió sobre la divergència entre el capital cultural i el capital econòmic.

El Memefest també dedicarà un espai a la conversa sobre l’ús de memes per disseminar una ideologia. Calvo explica que el punt de partida és l’apropament dels sectors més conservadors a tots els públics a través de l’ús de memes i símbols de la cultura pop. Sota el títol «L’ Internet fatxa vs. l’Internet que brilla», l’artista Chenta Tsai (Putochinomaricón) i el col·lectiu Proyecto Una parlaran de la dicotomia entre els discursos d’ultradreta i les altres comunitats no representades pel discurs hegemònic.

Meme publicat al compte de Twitter de Vox

El salt generacional a l’hora d’entendre els memes i l’humor és el tema de la xerrada «De què riuen? Internet estrany». La generació Z fa un humor que pot resultar incomprensible per les generacions més grans, i a la inversa. La creadora de memes a La Pícara Justina, Laura Tabarés, i el cofundador d’El Mundo Today, Kike García, compartiran opinions sobre la bretxa generacional en l’humor.

El Memefest conclourà amb un concert i consultori amorós a càrrec del grup SOSUN.dance. Les Filles d’Internet aspiren a donar continuïtat a aquest esdeveniment anual. Calvo insisteix en el tractament més festiu i creatiu de temes com la cultura digital i l’augment del populisme.

Read more

Les navegants de les emocions

Les lluites i precarietat del tercer món són una crisi mundial amb conseqüències greus. Moltes persones arrisquen les seves vides per arribar a Europa a través del mar, fugint de conflictes bèl·lics o de la misèria. Són molts els que, des dels països d’acollida, es llencen a l’aigua per rescatar les persones refugiades. Voluntaris que vetllen per la vida. Són la cara visible de les operacions de salvament. Però, què hi ha al darrere? Una llarga llista d’organitzacions i persones que inverteixen els seus esforços per fer possible les intervencions al Mediterrani. Un exemple són les protagonistes d’aquest reportatge: la Marga Lalande, l’Alma Calvelo, la Marta Lladó, la Mercè Nomen, la Cristina Ramirez i la Monika Rivera. Elles són les sis components de l’equip de suport psicològic de Proactiva Open Arms

Només les missions de rescat més crítiques són cobertes als mitjans. Tothom coneix, per tant, pinzellades de realitat sobre les operacions. Una realitat que queda llunyana i que, si no es viu, és impossible comprendre plenament. De fet, moltes persones que volen actuar amb bona fe no són conscients dels riscos que poden córrer. Entre d’altres, els voluntaris són testimoni de situacions extremes que marquen. L’impacte d’aquestes deixa ferides emocionals greus. Cal curar-les, no es poden deixar obertes. I aquí és, principalment,  on actuen les psicòlogues.

La societat acostuma a infravalorar la psicologia. La Marga Lalande, coordinadora de l’equip de suport psicològic, comparteix la millor definició que diu haver escoltat sobre la seva feina: “Metges de les emocions”. Elles curen les ferides internes dels voluntaris d’abord. Capità, metge, cuiner, socorristes…  La tripulació s’exposa a patir estrès posttraumàtic o síndrome de Burnout, entre altres patologies psicològiques. Viure la mort de centenars de persones, intents de suïcidi al mar, malalties, tancament en un vaixell d’espai reduït durant més de vint dies… Són ferides que no sagnen. A vegades un no n’és conscient, però hi són. Les psicòlogues endrecen els sentiments i emocions que aquestes crisis provoquen en la tripulació. 

Són un lloc a l’altre cantó, una escolta activa que no jutja

L’última gran missió mediàtica d’Open Arms té lloc l’Agost de 2019 a Lampedusa. Un vaixell de la ONG és retingut durant vint-i-dos dies a 20 quilòmetres de la costa. Veient-la, assaborint-la, però sense poder arribar-hi. 134 persones aproximadament, entre rescatats i rescatadors, tancats en un mateix espai, amb recursos limitats. Compartint històries vitals traumàtiques. Esgotats. Les psicòlogues no són a bord físicament, però sí que estan presents. En contacte permanent amb la tripulació els ofereixen aire i suport. Són un lloc a l’altre cantó, una escolta activa que no jutja.

Piulada d’Oscar Camps, fundador i director d’Open Arms
Dia 18 d’agost de 2019 a la 13.36 h
El protagonista d’aquesta trucada no recordava que havia tingut lloc a la matinada. El xoc emocional no era evident, però sí latent. La Marga recorda perfectament cada paraula compartida. (Trucada telefònica en situació de crisi durant la missió a Lampedusa)

Però, com ofereixen atenció les psicòlogues si no són a bord? A través d’aplicacions com Telegram o Skype cada especialista s’encarrega del tractament i seguiment d’un dels membres de la tripulació. Les parelles s’assignen segons els perfils de cada persona. Elles estan constantment disponibles i disposades a ajudar. Qualsevol dia a qualsevol hora. La tripulació pot trucar o escriure sempre que ho necessiti. Les psicòlogues poden prendre la iniciativa si ho creuen convenient. És curios com, sense haver-se conegut, sense ni tant sols saber la cara que tenen, entre l’intervinent i la seva psicòloga s’estableix un fort vincle. A la tornada tots dos descobreixen els rostres d’aquells amb qui tant han compratit. Però la feina que desenvolupen les psicòlogues encara va molt més enllà. Actuen abans, durant i després de la missió.

Les psicòlogues són testimonis llunyanes. Viuen també les conseqüències emocionals de les crisis. La Marga explica com li surten tres herpes durant la missió a Lampedusa. A vegades, també elles necessiten suport. Compaginen la seva vida professional i personal amb aquesta tasca voluntària. Això, afegeix complexitat a la labor. De fet, durant el mes d’agost de 2019, tres de les psicòlogues de l’equip són de vacances amb les seves famílies i s’han de tancar en un hotel, durant hores, per elaborar un informe indispensable. Habitualment es necessiten dies o setmanes per fer aquesta tasca. Continuen treballant per oficialitzar la seva col·laboració amb la ONG.

L’equip de suport psicològic d’Open Arms existeix des de 2015, any en què després del naufragi massiu a Lesbos es considera fonamental la seva creació. La inciativa neix del doctor Juan Luís Ney (cirurgià de guerra i expert en situacions d’estrès posttraumàtic) qui fa reflexionar a l’organització sobre la necessitat de fer prevenció del trastorn d’estrès posttraumàtic en la tripulació. Ara, diferents estudis posen de manifest els beneficis de rebre tractament psicològic. I és que, només en un estat emocional sa els voluntaris poden afrontar bé la seva tasca. La quantitat de persones amb ferides emocionals obertes augmenta considerablement quan no hi ha un suport psicològic.

Tripulació AMB suport psicològic

Tripulació SENSE suport psicològic

La Marga, l’Alma, la Marta, la Mercè, la Cristina i la Monika rescaten emocions. La Marga assegura que “no s’ha d’anar amb la capa per la vida”, però la tripulació els la hi posa. La seva tasca és fonamental i vocacional. L’octubre de 2019 Oscar Camps, director de Proactiva Open Arms, rep la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya. A l’acte també hi assisteixen les psicòlogues. Tots els companys les feliciten pel reconeixement. “És una sensació estranya”, expressa la Marga, “no ens considerem pas heroïnes”. Encara i així, els voluntaris que passen per les seves mans sí que ho creuen. Els treuen les emocions a flot. Els curen les ferides que no sagnen. Elles són les navegants de les emocions.

(Reportatge escrit per: Mar Bermúdez i Elena Urbán)

Read more

Elles també poden ser àrbitres

Només un 5% dels tècnics són dones i una és apunt de debutar a La Liga

Anna Hernàndez

D’entre els més de 15.000 àrbitres col·legiats amb què compta el futbol a Espanya, només 600 són dones. No només el nombre de dones àrbitres no arriba al 5%, sinó que, a més, no n’hi ha cap que tingui la possibilitat d’arbitrar al centre d’un partit masculí de primera divisió.
Si bé al llarg dels anys les dones cada cop s’obren un lloc més gran per a dirigir els partits, només ho poden fer a segona i, més aviat, a tercera divisió.

El relleu de Marisa Villa

Amb un cert retard respecte a altres països com França o Alemanya, que ja han comptat en alguna ocasió amb dones que han dirigit partits de primera divisió masculins com Stephanie Frappart, l’extremenya Guadalupe Porras debutarà, la temporada 2019-20, com a assistent a primera divisió a la lliga espanyola masculina.

Guadalupe Porras arbitrant un partit a Mallorca. EFE

Cal destacar, però, que Porras no ha estat la primera espanyola a aconseguir obrir-se pas entre els grans del futbol. Marisa Villa va ser, el 2007, la primera dona espanyola que va aconseguir l’ascens a primera divisió. Ara bé, tot i estar  cinc anys a la Lliga de Futbol Professional, mai no va debutar a cap partit oficial.
El motiu: no complia amb els requisits físics exigits. Un fet totalment paradoxal si es té en compte que se la va ascendre per la seva capacitat durant tota la seva trajectòria en l’arbitratge.
Actualment, Villas és la coordinadora del nou cos de dones àrbitres que fa dos anys es va constituir per talque la lliga Iberdrola de futbol femení fos xiulada només per dones, com passa a altres lligues europees.
Quatre anys més tard de la seva retirada, arriba Porras per complir el que Villas mai no va poder fer. Un fet que l’extremenya descriu com “un somni fet realitat” i que espera que pugui servir de referent per les 600 dones que cada dia han de fer front a una doble lluita: la d’àrbitre i la de dona.

Les restriccions del debut

En tot el món són 26 les dones que arbitren a la màxima divisió. No obstant, en molt pocs casos arbitren com a centrals, sinó que en la majoria de casos són assistents.
I és que les dones també ho tenen més difícil que els homes en el món de l’arbitratge: és més complicat que assoleixi les dures condicions físiques que es demanen,  han de fer front a agressions verbals, són desmerescudes pel fet de fer d’àrbitres en un partit d’homes…
Tot això fa que molt poques adolescents amants del futbol i de l’arbitratge segueixin ascendint per a convertir-se en professionals.
Tanmateix, les esperances son positives i cada vegada es reconeixen més noms femenins. “Ens hem hagut de guanyar un respecte, però el futur es preveu bo”, afirma Asun Langa, àrbitre en partits masculins i femenins de Bàsquet.

Read more

Pau Gasol deixa de ser jugador del Portland Trail Blazers

Pau Gasol va comunicar el dimecres 20 a la nit que abandonava les files del Porland Trail Blazers. El motiu és la recuperació lenta de la seva fractura al turmell esquerra. L’esportista català va lesionar-se el passat mes de maig i va operar-se per tal de reincorporar-se el més aviat possible. «Malauradament, hem avaluat que la meva recuperació durarà més temps del que esperàvem en un principi», anunciava el pivot a través d’un vídeo al seu compte d’Instagram.

El contracte firmat amb els Trail Blazers el passat juliol ja incloïa la possibilitat de prescindir del jugador en cas que s’allargués la rehabilitació per la lesió. Així, l’equip de Portland podria tenir l’oportunitat d’incorporar un jugador en plena forma per competir.

Tot i això, el periodista esportiu estatunidenc Adrien Wojnarowski ha afirmat que Gasol i l’equip d’Oregon estan negociant la incorporació del jugador al cos tècnic. El pivot passaria a ser l’ajudant de Terry Scotts mentre se centra en la recuperació de la seva lesió.

El jugador català de 39 anys no trepitja la pista de bàsquet des del mes de març. La seva participació ha disminuït en les darreres temporades. Tant en els seus darrers mesos a l’equip San Antonio com en la seva curta etapa als Bucks, Gasol no ha estat titular i ha baixat el seu rendiment anotador.

L’evolució de Pau Gasol

Pau Gasol és el primer català en guanyar l’anell de campió de la NBA (2009 i 2010) a les files dels Los Angeles Lakers. El jugador porta 18 temporades a la lliga nord-americana i és un dels clars candidats a entrar al Saló de la Fama quan es retiri. Tanmateix, el pivot de Sant Boi encara no ha parlat de retirar-se i vol arribar a disputar els Jocs Olímpics de 2020.

Read more

Les futbolistes suspenen la vaga

Sindicats i clubs aproximen postures i marquen el 20 de desembre com a data límit del nou període de negociacions per signar el conveni col·lectiu

La pressió de les futbolistes de la Primera Iberdrola ha aturat la competició a la novena jornada de la Lliga. Els vuit partits de primera divisió femenina previstos el 16 i 17 de novembre no s’han disputat. Les futbolistes han fet vaga davant la manca d’un acord entre els sindicats i la patronal. Les jugadores reivindiquen un salari mínim anual de 16.000 euros, 30 dies naturals de vacances i un protocol de maternitat. Després d’un cap de setmana sense activitat futbolística femenina, la patronal i els sindicats han aproximat postures en una reunió de més de tres hores a la seu del Servei Interconfederal de Mediació i Arbitratge (SIMA).

La vaga s’ha suspès arran de l’aproximació entre les dues parts. L’Associació de Clubs de Futbol Femení (ACFF) ha acceptat la proposta de mediació de la Direcció General de Treball. Així, han cedit a la demanda salarial i la parcialitat laboral. Els sindicats (AFE, Futbolistes On i UGT) ja havien aprovat la intervenció de la DGT abans de la vaga. Aquest primer acord obre un nou període de negociacions fins el 20 de desembre. El propòsit és arribar a un acord definitiu de cara a la firma del primer conveni col·lectiu de la història del futbol femení espanyol.

En general, els noms de jugadors masculins ens són familiars. Però, qui són les protagonistes d’aquesta vaga?

Genially: Anna Ariño

Les jugadores demanen un conveni col·lectiu per sortir de la precarietat laboral

«És fruit de la lluita de les nostres companyes», afirma David Aganzo. El president de l’AFE considera que la jornada de vaga ha aconseguit el seu objectiu i ha donat visibilitat al problema de les futbolistes. El president de l’ACFF, Rubén Alcaide, ha agraït que les negociacions continuïn sense la pressió de cap vaga. «No beneficia a ningú», ha comentat Alcaide sobre l’aturada. Encara no hi ha data per als partits suspesos, però es preveu que la desena jornada de la Lliga es desenvolupi amb normalitat. Alcaide s’ha compromès a continuar negociant per intentar arribar a un acord.

La fi del conflicte entre la Federació i Mediapro és fonamental per desbloquejar el finançament. El bloqueig de Luis Rubiales a Mediapro pel que fa als drets audiovisuals impedeix que gran part del capital per complir amb les exigències de les futbolistes arribi als fons dels clubs.

Solidaritat entre col·legues

Cinc futbolistes de primera divisió masculina han donat suport a la vaga de les futbolistes públicament. Antoine Griezzman (Barça), Raúl Navas (Osasuna), Lucas Pérez (Alavés) i Borja Iglesias (Betis) s’han pronunciat a favor de les reivindicacions de les futbolistes a través dels seus comptes de Twitter. També ho ha fet Andrés Iniesta des del Japó.

La reivindicació d’un conveni col·lectiu contra la precarietat laboral per part de les futbolistes ha rebut el recolzament del Barça i l’Athletic. Ni l’entitat blaugrana ni la vasca pertanyen a l’ACFF i ha considerat que les jugadores demanen la garantia d’uns drets bàsics dels esportistes professionals.

Read more

L’Alternativa 2019

El Festival de Cinema Independent de Barcelona celebra la seva 26a de l’11 al 17 de novembre

L’Alternativa és un festival que pretén descobrir el cinema més amagat. La codirectora del festival Cristina Aguilera explica que l’objectiu és donar visibilitat a un cinema que normalment no té oportunitats dins els canals comercials, ja siguin sales o plataformes online. Al llarg d’una setmana s’ofereix al públic i als professionals projeccions i activitats cinematogràfiques que fomenten la diversitat, la creativitat, la llibertat i el compromís. El programa de L’Alternativa inclou la presentació 10 llargmetratges i 12 curtmetratges, a més de la realització de tallers cinematogràfics. Les diferents activitats del festival tindran lloc a espais del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

L’Alternativa neix gràcies a la iniciativa d’un grup del Col·legi de Directors i Directores de Cinema de Catalunya que volen que el cinema més alternatiu que s’allunya de les demandes més comercials guanyi visibilitat.

La codirectora del festival Cristina Aguilera explica l’aposta de l’Alternativa

Aguilera destaca la pluralitat de temàtiques que tracta l’oferta cinematogràfica de L’Alternativa. «Són temes que responen molt al que és el nostre entorn actual», afirma la codirectora del festival. La immigració, l’ecologia, conflictes bèl·lics, la gentrificació, la superació personal, la identitat de gènere, feminisme, sexualitat… Tota una sèrie de mirades diverses sobre la realitat que ens envolta. L’Alternativa aposta per experimentar amb el llenguatge cinematogràfic i no limitar-se als condicionaments més comercials.

L’Alternativa pretén donar l’empenta a autors desconeguts a través d’una oferta variada dividida en seccions. La primera és l’Alternativa Oficials en què els films competeixen en tres categories: Nacionals, Llargmetratges internacionals i Curtmetratges internacionals. La segona secció és l’Alternativa Paral·leles dedicada a les pel·lícules més poc conegudes i de nous creadors. Per últim, l’Alternativa Hall és la secció que ofereix un seguit d’activitats gratuïtes relacionades amb el món cinematogràfic, des de projeccions dins a debats.

Aquesta edició s’hi afegeix una secció especial sobre el Mur de Berlín en commemoració als 30 anys de la caiguda del mur. Amb films de diferents autors alemanys -com Thomas Heise i Klaus Maeck-, es repassaran les realitats socials, polítiques i culturals prèvies i posteriors a la reunificació d’Alemanya.

Read more

Generació X: la nova aposta de Netflix

Martin Scorsese i The Irishman són la punta de llança de l’estratègia de la plataforma per obrir nous mercats, com els majors de 50 anys

Pere Mercader i Joan Ventura – Les plataformes de streaming han copsat les pantalles de cada cop més cases; s’ha convertit en un dels negocis més innovadors i rendibles de l’última dècada, però l’augment de competència que arriba a partir d’ara, amb l’aparició de Disney+ i Apple, promet una etapa d’incertesa per a les companyies que controlen el mercat.

Netflix, la reina d’aquestes plataformes, té preparada una de les estrenes més esperades de l’any: The Irishman. Dirigida per Martin Scorsese i interpretada per Robert de Niro, Al Pacino i Joe Pesci, entre d’altres, reuneix una llista de protagonistes típiques dels films sobre el crim organitzat dels 80 i 90. La gran inversió que han fet per reunir aquests referents del cine sobre la màfia italoamericana, destinant-hi gairebé uns 130 milions d’euros, és una de les més fortes de la plataforma. La pel·lícula s’estrena el 27 de novembre a Netflix, però abans es projectarà en una petita selecció de cinemes a partir del divendres 14. Es podrà veure en VOSE als mítics cinemes Phenomena i Verdi de la capital catalana.

La majoria de contingut propi de la plataforma sembla estar destinat sobretot a la població jove, amb títols de consum massiu i transportant el concepte “fast food” de McDonald’s a les pel·lícules. Però amb l’aposta per a directors de renom i de més de 50 anys Netflix vol donar resposta a un nínxol de mercat per explotar: la generació del Baby Boom i la generació X. Les persones de més de 54 anys consumeixen moltes hores de televisió, encara que sigui tradicional. Més de la meitat en consumeix entre 2 i 5 hores al dia. Dins dels que utilitzen plataformes de streaming, són el tram d’edat que més hores davant de Netflix o HBO s’hi està: sis hores i 35 minuts de mitjana.

L’aposta per part de l’empresa per les produccions pròpies és innegable; només al 2019 n’hi ha destinat 15.000 milions. Universal en l’anterior temporada va invertir 8.700 milions en les seves produccions. Però alerta, segons fa públic de The Information, Netflix es planteja ser molt més selectiu amb les grans produccions, sobretot pel·lícules, a causa d’alguns fracassos de gran magnitud. L’última aposta fallida: Triple Frontera, amb un cost de 115 milions de dòlars i que en principi apuntava bones maneres amb grans noms com Ben Affleck, Oscar Issac i Charlie Hunnam. Tot i els seus voluminosos ingressos, Netflix perd diners any rere any. De fet, arrossega un deute de 4.800 milions de dòlars.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies