Adapting to the rhythm

ELENA GARRIDO

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

Sara Suárez in one of her trainings in the C.C Joan Oliver. MIQUEL PASCUAL

Limits don’t matter to Sara Suarez. At hers 32 years old, she has never considered to stop. Surely, since her career has brought her to being able to exploit every opportunity that life offers to her, the biggest challenge we face. A challenge in which nothing can stop her, neither she, nor her girls. Yes, hers.

It all started when she was 16 years old. Sport passionate, she decided to focus in her future in this way. In the research work of high school, Sara’s curiosity led her to meet the adapted sport in its whole. And, either it’s her destiny or just by chance, she met a girl that would mark her path: the daughter of the teacher of Physical Education, Estel Griñó, had Down syndrome. Nowadays, this girl that started being the orientation of a passion in crescendo, she’s a pupil of hers in rhythmic gymnastics, one of her girls.

The decisive rhythm
Getting over the academic goal, she studied Physical Activity and Sport Sciences, she holds a master in secondary teacher training and, finally, took a doctorate in Education and Sport Sciences. The first year of her degree, Sara had her first job, a dream that would mark the rhythm of her life. She worked as a monitor in a special education school, doing any activity they ordered her.

Alba Gabarró, one of the gymnasts in a competition. SARA SUÁREZ

But a girl full of challenges and motivation like her decided to go further and think what was missing in that school. That is when she thought of Estel, she had been who, after all, made her to be there going to the adapted sport classes. Sara had known her very well, her and her disease. She knew the needs and abilities she had and, above all, she was interested in what made her happy. That’s why she thought of rhythmic gymnastics.

From challenges to projects
Sara throw herself at posing the proposition of making a gymnastics group of girls with Down syndrome in the school. It was accepted, but she had to manage it: this is how her project begun. At first, she had considered dance, as it’s important to express oneself. But, as an athlete, she felt more comfortable with a ruling, a language. Although she has never done rhythmic gymnastics before, she believed that, between all sports in the world, in this one expression is what is needed the most. And, Sara, a woman of challenges, decided to give a course to become trainer of this sport for being able to support her girls.

The group worked, it started with five girls, and fast she was aware that all the contributions were reciprocal; the string that bind her to the girls will never be cut. That’s why, it was needed to go further the school.
She accomplished having her club: C.E. Jeroni de Moragas. Nowadays, they train every Wednesday and the reward she obtains isn’t about money, but pride of seeing how this become a family, between the members of which there is a bond and a trust relationship that cannot be explained. “No one does something without receiving something”, and Sara receives enough strength to make it through all week long and face everything yet to come. Currently, she and her girls have a new challenge: the Spanish Championships in Elx, in which they will fight, as always, rhythm by rhythm.

International progress
In 2004, the International Paralympic Committee (IPC) approved the proposition of formalising the paralympic sports inclusion in the international federations of every sport. Since then, it has been experimented a height of the collaboration between international olympic committees and the paralympic ones, that has sped up significantly the inclusion process of every country.

Furthermore, the International Federation of Adapted Physical Activity (IFAPA) has promoted over the last decade structural changes in the educational area that keep moving forward. Without them, the awareness tasks could not be carried out.

Read more

Adaptar-se al ritme

Elena Garrido

Read this content in English here

Sara Suárez en un dels entrenaments al C.C Joan Oliver. MIQUEL PASCUAL

A la Sara Suárez no li importen els límits. Als 32 anys, mai s’ha plantejat l’opció de plantar-se. Segurament, perquè la seva trajectòria l’ha portada a ser capaç d’explotar cada oportunitat que li ofereix la vida, el repte més gran a què ens enfrontem.

Un repte en el qual, per a ella, res la pot aturar, ni a ella, ni a les seves nenes. Sí, seves. Tot va començar als 16 anys. Apassionada de l’esport, va decidir enfocar el seu futur en aquest sentit. Al treball de recerca de batxillerat, les inquietuds de la Sara la van portar a conèixer l’esport adaptat de ple.

I, ja sigui per destí o casualitat, va trobar-se amb una nena que marcaria el seu tomb: la filla de la seva professora d’Educació Física, l’Estel Griñó, tenia síndrome de Down. Ara, aquesta nena que va començar sent l’orientació d’una passió que estava in crescendo, és alumna seva de gimnàstica rítmica, una de les seves nenes.

El ritme decisiu

Superant l’objectiu acadèmic, va estudiar Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport, va fer un màster en professorat de secundària i, finalment, va doctorar-se en Ciències de l’Educació i de l’Esport. El primer any de carrera, la Sara va tenir la seva primera feina, una il· lusió que marcaria el ritme de la seva vida.

Va treballar com a monitora en una escola d’educació especial, fent qualsevol activitat esportiva que li manessin. Però una noia plena de reptes i inquietuds com és ella va decidir anar més enllà i pensar què faltava en aquella escola. És aquí quan va pensar en l’Estel, qui, al cap i a la fi, l’havia fet estar allà fent classes d’esport adaptat. L’havia coneguda molt bé, a ella i la seva malaltia. Coneixia les necessitats i les capacitats que tenia i, sobretot, li interessava allò que la fes feliç. Per això va pensar en la gimnàstica rítmica.

De reptes a projectes

Va llançar-se a plantejar la proposta de fer un grup de gimnàstica a l’escola per a nenes amb síndrome de Down. La van acceptar, però era ella qui se n’havia de fer càrrec: es convertia en el seu projecte.

En un principi, havia pensat en la dansa, per la importància d’expressar-se. Però, com a esportista, se sentia molt més còmoda dins d’un reglament, d’un llenguatge. Tot i no haver fet gimnàstica rítmica mai abans, va pensar que, dins de tots els esports del món, aquest era en el que més necessària és l’expressió. I, la Sara, una noia de reptes, va decidir fer un curs l’entrenadora d’aquest esport per poder portar endavant a les seves nenes.

El grup funcionava, va començar amb cinc nenes, i ràpidament va adonar-se de tot el que s’aportaven mútuament; la corda que la unia amb les nenes ja mai es podria trencar. Per això, calia anar més enllà de l’escola.

Va aconseguir tenir el seu club: el C.E. Jeroni de Moragas. Ara, entrenen cada dimecres i la recompensa que obté no es cobra amb diners, sinó
amb l’orgull de veure com s’han convertit en una família, entre els membres de la qual hi ha un vincle i una relació de confiança inexplicables. “Ningú fa res sense rebre res”, i la Sara rep la força necessària per tirar endavant tota la setmana i afrontar tot el que vingui. Ara, ella i les seves nenes tenen un nou repte: el Campionat d’Espanya a Elx, pel qual lluitaran,
com sempre, ritme a ritme.

El progrés internacional

Alba Gabarró, una de les gimnastes en una competició. SARA SUÁREZ

L’any 2004, el Comitè Paralímpic Internacional (IPC) va aprovar la proposta de formalitzar la inclusió dels esports paralímpics dins les federacions esportives internacionals de cada esport. Des d’aleshores, s’ha experimentat un auge de la col·laboració entre els comitès internacionals olímpics i paralímpics, que han accelerat notablement el procés d’inclusió de cada país.

A més a més, la Federació Internacional d’Activitat Física Adaptada (IFAPA) ha promogut en la darrera dècada canvis estructurals en l’àmbit educatiu
que continuen avançant, sense els quals les tasques de conscienciació no podrien durse a terme.

Read more

El masclisme emmascarat dels escacs

La guanyadora del torneig rep el premi de la categoria femenina en una competició mixta

Una victòria amarga per a les jugadores dels esports es va proclamar el dimecres 4 de març en el Campionat Universitari d’Escacs del País Valencià, quan va deixar una de les escenes més comentades de la setmana passada. Marta García, la guanyadora del torneig celebrat a la Universitat d’Alacant, va ser premiada a la categoria femenina. El problema va sorgir pel fet que aquesta competició era mixta, com totes les que s’organitzen en aquest esport, on s’enfronten homes i dones indistintament del seu gènere. 

La jugadora barcelonina va obtenir un seguit de cinc victòries consecutives en les rondes eliminatòries i un empat a la final, aconseguint d’aquesta manera sumar la millor puntuació, amb un total de 5,5 punts sobre 6. Tot i que García va estar subcampiona d’Europa sub-16 i octacampiona d’Espanya de diferents edats, aquest torneig va presentar una escena que no havia viscut en competicions diferents . Durant la cerimònia de premis, els organitzadors només la van galardonar com a la millor dona del torneig i, a més, va ser premiada en penúltima posició, quan l’última persona en pujar sempre és la guanyadora del campionat. Els coordinadors de l’esdeveniment no van comptar en cap moment amb què Marta va superar cinc homes en el torneig d’escacs.

Reglaments desactualitzats

El causant del problema va ser les bases del torneig, en les quals s’explicava la separació d’homes i dones en diferents categories. Aquesta confusió té el seu origen en el reglament que té la universitat sobre els esports, que és el mateix per a totes les disciplines, en el qual es s’especifica la separació de les dues categories. Per això, Marta García només va se reconeguda com a campiona femenina de la competició d’escacs, un esport que fa anys que es juga de forma mixta.

José Antonio Rodríguez, responsable tècnic de la Universitat d’Alacant, va assegurar que no va haver cap error en el protocol d’entrega de premis, que s’entreguen en primera posició a un gènere o altre de forma aleatòria, i va afirmar que cap persona va protestar anteriorment per aquestes normes. Tanmateix, el secretari general de la Federació Espanyola d’Escacs (FEDA), Ramón Padulles, van demanar al Consell Superior d’Esports una revisió del reglament que va fer servir la universitat quan es va assabentar de la notícia de García.

El nombre de federades en els Escacs a Espanya augmenta progressivament a mesura que passen els anys. Segons les dades oficials de la FEDA sobre el 2019, la plantilla femenina compta amb 3.174 federades, que ha augmentat respecte l’any passat (2.241 jugadores), cosa que ha suposat un augment del 41,6%. El percentatge de llicències femenines sobre el total de persones federades ha passat d’un 7,89% a un 10,66% aquest últim any, cosa que implica un creixement de la presència de les dones en un àmbit encara regit per homes.

Classificació del torneig

TEXT: Victor Tortosa / ADAPTACIÓ: Elena Garrido i Maria Rovira

Read more

Entre grans i futurs dissenyadors

La 080 Barcelona acull cada any 10 escoles de disseny amb l’objectiu de ser una oportunitat pels potencials dissenyadors

Per Elena Garrido i Maria Rovira

Les setmanes de la moda o Fashion Week són esdeveniments semi anuals que se celebren a les capitals més importants del món de la moda. Es tracta d’uns dies en què els dissenyadors exposen les seves creacions per la temporada tardor-hivern o primavera-estiu.

Fa poc que el recinte modernista de Sant Pau va acollir l’edició d’hivern de la setmana de moda de Barcelona: la 080 Fashion. En aquesta, van haver dissenys molt valiosos com els que veureu a continuació. Voleu convertir-vos en jurats de moda per una estona? Som-hi!

Tal com hem vist, el talent dels alumnes es fa el seu espai dins els grans dissenyadors, i així ho han mostrat alguns d’ells a la 080 Barcelona. A continuació, fem una anàlisi de la seva posició dins de l’esdeveniment i, a més a més, fem una repassada a la darrera edició.

Entre grans i futurs dissenyadors

Read more

El coronavirus contagia l’entreteniment

Per Mar Grau i Elena Garrido

L’expansió del virus i la brutal alarma social generada ha sigut causant de múltiples cancelacions d’esdeveniments esportius i culturals arreu del món

El Coronavirus ens inunda amb una onada de cancel·lacions de fires i actes que sembla no aturar-se. Des de la cancel·lació del Mobile World Congress, l’esdeveniment més important de tecnologia mòbil del món, el tancament de portes, l’ajornament o la cancel·lació de cites esportives o culturals han sigut dels fets més recurrents a nivell mundial. Una alarma social que experts sanitaris titllen d’exagerada ha aconseguit que organitzadors d’arreu prenguin mesures severes per prevenció malgrat les conseqüències econòmiques.

El coronavirus ha sacsejat el panorama esportiu posant en alerta els grans esdeveniments sobretot per les aglomeracions que impliquen en més de 60 països arreu del món. Amb més de 90.000 afectats i una alarma social extrema, s’ha provocat un protocol d’actuació cada cop més recorrent: portes tancades, suspensions, ajornaments i, sobretot, precaució extrema amb qualsevol moviment entre països. 

Amb l’avanç del COVID-19, l’esport va començar a veure’s afectat especialment a Àsia: el mundial de tenis taula de Corea del sur s’ajorna fins a finals de juny, la lliga japonesa de futbol no començarà tal i com estava previst i se suspenen tots els partits oficials de primera, segona i tercera divisió fins el 15 de març amb possibilitat d’extensió.

Mesures pel virus en l’esport. Diari AS

Ara, l’implicació és global i les mesures de prevenció toquen des de campionats locals fins a grans competicions de motor. Mentrestant, al Japó i a la Xina s’han aturat totes les competicions nacionals: en atletisme, el Worlds Athletics s’ha aplaçat fins al 2021, Xina i Hong Kong no participaràn en el preolímpic femení d’handbol, se suspen el mundial femení de Yangzhou de volei platja i el Masters de Xina de Badminton ha estat aplaçat sense data, entre d’altres competicions.

Tokio 2020, possible víctima del coronavirus

Un munt d’esdeveniments esportius que es difuminen del mapa d’una o d’altra manera mentre totes les mirades estan pendents de Tokio, perquè els Jocs Olímpics que arranquen el 24 de juliol podrien estar en perill. En un primer moment, les possibilitats de cancel·lar l’esdeveniment esportiu més important del món eren mínimes, però després de la gran alarma mundial i de les reaccions en el món de l’esport davant tot tipus de competicions, les olimpiades d’aquest any no estan garantides totalment. “És una gran, gran decisió que no es pot prendre fins a tenir dades diables”. Amb aquestes paraules, Dick Pound, el membre que més temps porta al Comité Olímpic Internacional (COI) va dir que si es converteix en una pandèmia la suspensió seria molt probable, emplaçant al maig la decisió final. 

El futbol, començant per Itàlia, està començant a patir modificacions considerables. Ja s’han suspès nou partits, entre els quals el clàssic Juventus-Inter, que s’havia de jugar a porta tancada com el Inter-Ludogorets (Europa League) però va acabar sent aplaçat. Portes enfora, tant la Champions League com l’Europa League i la Youth League veuen una amenaça amb la presència d’equips italians i estudien la possibilitat de jugar partits com el PSG-Dortmund sense públic.

La Liga espanyola de futbol està pendent de les mesures que pugui establir el Ministeri de Sanitat am l’augment d’infectats al país, i a altres territoris europeus com a Suïssa s’han suspès jornades senceres. Per altra banda, l’Euroliga de bàsquet va celebrar l’Olimpia Milán-Real Madrid a porta tancada el passat dimarts. 

El virus sobre rodes 

El campionat de MotoGP havia de començar aquest cap de setmana i s’ha ajornat fins a principis d’abril a Austin, Estats Units, després de la aplaçament del GP de Tailandia i la suspensió del de Qatar. La categoria Moto2 i Moto3 no s’ha vist afectada perquè els pilots ja estan al circuit de Losail realitzant les darreres proves de pretemporada. Pel que fa a la Fórmula 1, ha anunciat que començarà sense problemes a Austràlia, tot i que el GP de Xina que s’havia de celebrar entre el 17 i el 19 d’abril ha estat ajornat sense data prefixada.

En ciclisme, el virus ha aturat el Tour dels EAU quan faltaven dues etapes a causa de dos participants infectats en el UAE Team Emirates, deixant als competidors en quarantena. A més a més, la carrera Milan-San Remo i el Giro de Italia estàn en perill, mentre que la Tirreno-Adriático sí que se celebrarà. 

L’expansió del coronavirus i el temor global a què augmentin els casos de la malaltia han obligat a cancel·lar o tancar esdeveniments o llocs emblemàtics del món cultural. Un d’ells és el Louvre, el museu més visitat del món, que ha estat tancat des de diumenge passat fins ahir, 4 de març, i no descarta tornar a fer-ho si la situació s’agreuja. Aquesta mesura arriba poc després que les autoritats franceses prohibissin qualsevol reunió a l’interior de més de 5.000 persones

El museu va tancar de manera indefinida després que els treballadors decidicin per unanimitat en una assemblea mantenir el dret de no treballar per un perill «greu o imminent en la seva vida o salut», segons va explicar el representant sindical de CGT Christian Galani. Els 2.300 treballadors que té argumentaven la seva por en què és un atractiu turístic internacional amb fites històriques de visitants: l’any passat va rebre 9,6 milions de visites, la majoria de les quals eren de països estrangers. Tot i això, el ministeri de Cultura i Salut reiterava que no era necessari tancar-lo i, finalment, ha aconseguit que només es mantingués tancat quatre dies

El fantasma del coronavirus també va arribar al Saló del Llibre de París, que també es va cancel·lar, segons va anunciar el Sindicat Nacional de l’Edició. S’havia de celebrar els dies 20 i 23 de març i reuneix anualment editors, autors i distribuïdors de més de cinquanta països diferents. 

Pel que fa a Itàlia, a Llombardia, a Vèneto, o al Piemont s’han prohibit, de moment, totes les manifestacions culturals, els cines i els teatres. A Roma, també s’ha tancat l’església de San Luis de los Franceses, del costat de la Plaça Nova, «per mesures de precaució». 

En l’univers del cine, s’ha aplaçat l’estrena de l’última pel·lícula de James Bond, fins a finals de l’any. També la nova versió Mulán, a la Xina els cines es mantenen tancats, i suspensió del rodatge de la setena pel·lícula de Missió Impossible a Itàlia. 

D’altra banda, l’edició d’hivern del festival Tomorrowland, que s’anava a celebrar entre el 14 i el 21 de març als Alps francesos, també ha estat anul·lada per les autoritats del país, i el festival Ultra de música electrònica de Miami, n’està pendent: els de l’organització faran un comunicat avui, divendres 6 de març. 

Thierry Breton, el comissari europeu de Mercat Interior, va afirmar ahir que el brot del coronavirus li està costant a la indústria del turisme europeu al voltant de mil milions d’euros.

Read more

Messi o Maradona: l’eterna comparació

Els jugadors argentins han estat constantment comparats per les seves aparents similituds al llarg de la seva trajectòria

Messi o Maradona, qui és millor? L’eterna comparació entre els dos jugadors argentins ha estat un tema clau de conversació en el món del futbol d’ençà que Messi va llançar-se a l’estrellat, i és que, a més de ser argentins, tots dos comparteixen similituds que, de primera vista, criden l’atenció. Tots dos «10» van començar molt joves, són esquerrans, davanters i centrecampistes. A més, han compartit equips, jugant en el Newell’s Old Boys i al FC Barcelona i segueixen una forma de jugar similar, fins i tot alguns dels seus gols han sigut pràcticament idèntics.

No obstant això, més enllà de les aparents similituds hi ha un gran ventall de diferències que fa que els arguments que sostenen la tendència a relacionar-nos es descoronin. Les seves trajectòries no són comparables quant a temps, per una banda, tenim els quinze anys de constància de Messi i, per l’altra, els anys d’or de Diego Maradona, sobretot al SSC Napoli i, per menys temps, al FC Barcelona. Amb tot, el 10 blaugrana triplica en títols a escala d’equip al seu predecessor. Molts aficionats argumenten que Messi va tenir més fàcil el seu ascens, ja que Maradona, en el seu millor moment, es trobava a la lliga italiana, amb més dificultats que Messi a l’espanyola sobretot per la seva posició de superioritat en l’equip. Per això, la victòria de la lliga italiana amb el Nàpols l’ha portat al fet que sigui un dels jugadors més estimats a la ciutat italiana. El passat dimarts se’l recordava perquè Messi visitava el sagrat San Paolo de Maradona, tot i que no va deixar cap gol en el partit de Champions que va acabar en empat d’1 a 1.

Messi, amb un total de 6 pilotes d’or, supera a Maradona en títols individuals i col·lectius, gols, assistències i fins i tot en gols i partits en la selecció, però el Pelusa té una cosa que Leo no té: un mundial amb Argentina, i el sentiment d’estima i d’admiració dels aficionats argentins cap al jugador va multiplicar-se amb aquest fet l’any 1986. A més a més, no era un any qualsevol: el 1982 hi havia hagut la guerra de les Malvines entre Anglaterra i Argentina i quatre anys més tard, arribava el Mundial. A quarts de final, van enfrontar-se aquests dos països, i va ser interpretat com «una segona guerra». Aquí, Maradona va fer el partit de la seva vida, marcant el gol que Messi va imitar el 2007 en un partit de Lliga contra el Getafe i amb «la Mano de Dios», el famós i inimitable gol que va marcar amb la mà. Finalment, van guanyar amb un 2 a 1, i el sentiment que va aconseguir despertar entre els argentins anava més enllà del talent futbolístic.

«La Mano de Dios»

Concretament pel fet de ser comparat amb Maradona, els darrers anys a Messi l’han retret molts cops que no hagi aconseguit cap final, i l’han titllat de «pit fred» perquè mai l’ha caracteritzat l’escàndol ni les declaracions com al jugador retirat. A més a més, la segona vida de Maradona, feia que fos més proper als fanàtics, més visible a l’esfera pública. Això sempre agrada als mitjans de comunicació i als aficionats. En canvi, Messi ha respectat la seva vida privada durant la carrera i les seves paraules sempre han estat tretes amb pinces, i, tot i que cada cop el sentim més, no pot igualar-se al nivell de Diego, que va ser el protagonista de tantes polèmiques, queixes i discussions tant en el món del futbol com en la seva privacitat.

És evident que els dos tenen un talent innat i espectacular, però les similituds entre els jugadors no semblen tant obvies en posar-les sobre la taula. Les estadístiques són com són però, tal com queda demostrat, per alguns els sentiments van per sobre, i també és una realitat innegable.

Read more

L’Antic Teatre, en perill per una pujada de lloguer

Artistes i veïns reclamen accions immediates i denuncien la precarietat del sector

ELENA GARRIDO i BRUNO FORTEA

L’Antic Teatre, el cor de l’avantguarda cultural barcelonina i, més concretament, de Ciutat Vella, està en perill perquè la propietat de l’edifici, Vica Home S.L, els exigeix pagar 7.500 euros de lloguer al mes de forma immediata, suposant un 500% més del que paguen ara. Artistes i veïns s’han reunit aquest dilluns a la sala, al carrer de Verdaguer i Callís de Barcelona, per reclamar a les administracions que resolguin aquest conflicte de forma immediata sota un crit unànime: «volem una solució i la volem ara». El desemparament d’artistes i veïns del barri de Sant Pere davant la seva possible desaparició és per una «qüestió de necessitat», ja que «Barcelona s’està convertint en un desert artístic», tal com ha dit Juan Navarro.

Des de finals d’any l’empresa propietària va començar a plantejar aquesta situació que posa en perill la continuïtat del projecte. «Vol multiplicar-nos el lloguer per fixar un preu que, segons ell, ha de ser de mercat», ha argumentat Semolina Tomic, la directora del teatre. Ara, els exigeix acceptar la renegociació del lloguer o no els renovarà el contracte quan s’acabi el gener del 2027. En canvi, si accepten les noves condicions, el Teatre Antic tindrà contracte fins al 2040. L’equipament cultural està totalment desemparat en aquesta nova situació perquè el seu pressupost no pot assumir un increment tan dràstic del lloguer. «Nosaltres no fem teatre comercial i tota l’activitat ens l’hem de pagar», explica la directora.

El 2019, el pressupost va ser de 349.965,24 euros, del qual un 57% prové de finançament propi i un 43% són aportacions administratives. Amb aquesta situació, el lloguer de 1.500 euros representa un 5,45% de les despeses, però si fos de 7,500 euros, el percentatge pujaria a més d’un 20% dels costos.

L’Antic Teatre mai ha tingut un recorregut fàcil. Al llarg de la seva història, el projecte s’ha vist amenaçat en diverses ocasions. El 2003, quan van entrar a l’edifici, van haver de fer una reforma d’un milió d’euros, dels quals 600.000 provenien d’aportacions públiques. Aquest és un dels arguments als quals s’aferren per defensar que el projecte no es pot deixar de banda, perquè «seria regalar al propietari una reforma feta en part amb els diners de tots», segons Tomic. Després de la remodelació de l’espai van aconseguir la llicència d’exhibició d’espectacles el 2005.

Judici inicial: la façana

Després d’obtenir la llicència, la propietat va reclamar als responsables de l’Antic Teatre que també arreglessin la façana i es van negar. Com a conseqüència, Vica Home S.L va portar-los a judici. La directora del teatre explica que durant el procés legal l’Ajuntament no va donar cap tipus de suport. Finalment, el jutge va resoldre a favor de l’Antic Teatre i la propietat va haver de fer-se responsable dels costos de la remodelació de la façana i del judici.

L’equip de l’Antic Teatre atribueix una gran responsabilitat a l’Administració a l’hora de solucionar el conflicte, i per això les darreres setmanes estan establint converses amb l’Ajuntament i la Generalitat. El delegat de Drets Culturals del consistori, Daniel Granados, es va comprometre la setmana passada a assegurar la viabilitat de l’Antic Teatre, tot i que no hi ha cap proposta concreta de les institucions.

L’esperança es manté a Ciutat Vella perquè la seva reivindicació no es pot deslligar de les situacions en què el consistori ha actuat perquè prevalguin els equipaments culturals davant l’especulació immobiliària. Els veïns recorden esperançats la compra del Teatre Tantarantana el 2017 o la nova seu de la Sala Beckett que es va crear el 2016, entre altres casos.

Read more

Setmana d’or pel circ a Girona

La 19a edició del Festival Elefant d’Or homenatja el circ rus i acull 84 artistes internacionals

Ahir va començar la 19à edició del Festival Internacional del Circ Elefant d’Or a Girona. Després de l’èxit dels anys anteriors, aquest 2020 el festival torna amb força havent venut el 70% de les entrades el passat dimarts. Hi haurà 84 artistes de 12 països diferents participant en el festival, amb un total de 24 números que es repartiran en dos espectacles diferents: el blau i el vermell. L’últim dia tindrà lloc l’Espectacle d’Or, la cloenda del festival on tant l’espectacle blau com el vermell actuarà conjuntament i, al finalitzar, el jurat lliurarà una sèrie de premis als artistes seleccionats. Aquest any es reivindica el seu valor com a “major esdeveniment de circ de l’Estat”.

50 anys de circ rus al país

A més, el director i fundador de l’Elefant d’Or, Genís Matabosch, creu que és l’any adient per homenatgear l’art rus al circ, perquè commemora 50 anys que la primera companyia de circ va arribar a Espanya.Creu que el circ “és l’ànec lleig” de les arts escèniques i aquesta edició farà un homenatge al recorregut del circ rus, incloent imatges històriques.

Hi haurà 16 funcions entre el dia d’avui i el pròxim 18 de febrer, i tots els participants seran avaluats mentre actuen per un jurat format per 15 experts en circ d’arreu del món. Entre totes les actuacions, el director destaca, a nivell de tècnica, a l’acròbata estatunidenc Wesley Williams, que utilitza el monocicle més alts del món (8,5 metres d’alçada). Pel que fa a la coreografia i al nivell de creació, potencia l’actuació d’Ekaterina Zapashnaya, que fa un número amb cintes àrees anomenat Closing eyes.

Actuació d’Ekaterina Zapashnaya, «Fly, Allie»

En un context d’alarma mundial pel coronavirus, el director s’ha vist obligat a parlar-hi per la presència dels seus artistes xinesos. “Tenim acròbates de Anhui i de Yinchuan, que quan va començar l’epidèmia ja estaven fora de Xina fent actuacions”. A més a més, assegura que s’han fet tot tipus de control perquè no hi hagi cap perill.

ELENA GARRIDO I ALBA RIOS

Read more

The Oscar: més enllà de l’èxit

Loading...

Loading…

El vestit de Portman a la catifa vermella

Read more

Parlem del càncer

L’AECC es proposa el repte de reduir els costos familiars que suposa el càncer incentivant la prevenció

Elena Garrido i Marina Arbós

Des de fa 20 anys, cada 4 de febrer se celebra el dia mundial contra el càncer. Segons l’AECC (Associació Espanyola Contra el Càncer), cada any es diagnostiquen entorn de 275.000 casos nous i existeixen aproximadament 1,5 milions de persones afectades per aquesta malaltia. A més a més, el càncer es pot considerar com el problema sanitari, social i econòmic més important de l’estat Espanyol.

Aquest any, s’està promovent la necessitat de divulgar que no es pot tenir por a la paraula «càncer». Amb el hashtag #LlámaloCáncer, l’AECC vol ensenyar tot el que s’amaga darrere la paraula per afrontar una realitat i trencar el silenci:

El cost que no es veu

A més a més, l’AECC ha volgut fer conèixer en aquesta diada el cost econòmic del càncer que no es veu: més de 19.000 milions d’euros a l’any, dels quals les famílies n’assumeixen el 45%, sovint, sense suport econòmic subsidiari. Les despeses que més han de cobrir són les que s’associen a la incapacitació laboral del pacient o del cuidador (4 de cada 10 nous diagnòstics es donen en edat laboral). Segons les estimacions de l’entitat, s’hauria de fer més prevenció i més diagnòstics precoços per poder rebaixar aquestes xifres tan elevades.

Amb motiu d’aquest 4 de febrer, la Noema Paniagua, directora general de l’associació, ha comunicat que l’objectiu principal és «mitigar el cost del càncer per a les futures generacions». Per aconseguir-ho, és necessària una tasca de prevenció i d’adopció d’hàbits saludables i la implantació de cribratges poblacionals per a la detecció precoç: és necessari apostar per la investigació.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies