Athletic-Barça: el clàssic de Copa

El 1902, un Barça capitanejat pel mateix Hans Gamper i un equip anomenat Vizcaya Bilbao -barreja de l’Athletic Club i el Bilbao FC- s’enfronten a la Copa Coronación. És un torneig organitzat per l’Ajuntament de Madrid a la capital espanyola: no és la Copa del Rei. No obstant això, es tracta del principi d’una llarga història.

Bascos i catalanas s’han trobat a la Copa durant 16 temporades, entre 1929-1930 i aquest 2020. Un total de 41 partits de Copa, 23 pel FC Barcelona, 12 per l’Athletic de Bilbao i mitja dotzena d’empats. D’aquesta quarantena, vuit finals. L’últim divendres de gener, el sorteig a Las Rozas va accelerar la trobada aquesta temporada 2019-2020. Dijous, a les 21:00h, quarts de final de la Copa del Rei en un partit a San Mamés que respira el mateix aire que fa un segle. L’antagonisme centre-perifèria amb els madrilenys queda entre parèntesi. És l’hora del clàssic de Copa.

Barça i Athletic a San Mamés.
Larreina a Marca

La temporada 1959-60 va ser la darrera en què els bascos van eliminar els catalans. Des d’aleshores, nou eliminatòries en 60 anys per al Barça. Són els dos grans guanyadors d’aquest torneig. El FC Barcelona ha guanyat la Copa una treintena de vegades; l’Athletic, 23. Sempre una passa per darrere, però sense allunyar-se del rival. A la Copa és important qui guanya, però també qui juga: dos soldats de diferent bàndol es retroben una vegada i una altra a camp obert, reconeixent-se en la distància.

Aquesta temporada, el Barça ja ha perdut a Bilbao, a la primera jornada de lliga (1-0). Dijous, a la banqueta hi haurà Setién i no Valverde, però ningú pot assegurar que això eviti un altre gol com el d’Aduriza l’agost, a l’últim minut.

D’altra banda, «Un altre cop Messi» és el pensament més recurrent entre els seguidors bascos. És cert que l’Athletic no arriba descansat a dijous, i de ben segur que Gaizka Garitano es preocupa de les cames cansades dels seus jugadors. Però el partit a San Mamés és l’oportunitat d’or de la Copa i el futbol espanyol veu retrobar-se dos rivals històrics. Un clàssic.

Read more

Llums i ombres a l’Open d’Austràlia

Sara Gómez Alburquerque, Cristina de la Rosa

La frustració del perfeccionisme esquitxa l’arbitratge

L’Open d’Austràlia 2020 està sent un camp de confrontació no només entre esportistes, sinó també amb els àrbitres que regulen el joc.  La jutge de cadira Marijana Veljovic, ha estat l’epicentre de les crítiques, fent-se viral després de la seva picabaralla amb Federer durant la seva victòria a cinc sets sobre l’estatunidenc Tennys Sandgren. El 20 vegades campió de Grand Slams i actual número tres del món va superar un partit complex i llarg (6-3, 2-6, 2-6, 7-6 (8), 6-3) que li va fer patir més enllà de la raqueta. L’admirat i mundialment conegut com a respectuós tennista suís va ser manejat amb un codi de violació per obscenitat verbal, mentre que maleïa després de perdre un punt d’inflexió en el tercer set. Així, la Federació Internacional de Tennis (FIT) li ha imposat una sanció de tres mil dòlars, uns 2.730 euros per la falta.

Va ser el jutge de línia qui va denunciar el suís davant el Veljovic després de, suposadament, dir una paraula alemanya amb classificació R que un jutge multilingüe va detectar. No obstant això, el jugador de 38 anys no estava content amb l’advertència quan es va enfrontar a el jutge de línia i a l’àrbitre. Després d’exclamar «Què vaig dir?», la jutge de cadira Marijana Veljovic va respondre: «No puc repetir això». L’estrella suïssa també li va especificar al funcionari: «Si el vas escoltar tan clarament, per què no ho vas cridar? Dóna’m un respir». A la conferència posterior al partit, Federer va manifestar el seu descontent envers el procés d’haver de parlar directament amb el jutges de cadira i no de línia, més propers i accessibles. 

Roger Federer discuteix amb la jutge de cadira Marijana Veljovic. FOTO: EFE ( https://www.marca.com/tenis/open-australia/2020/01/29/5e31a8e646163f057a8b45a1.html )

Un altre cas va succeir en el decisiu partit entre Rafael Nadal i Dominic Thiem amb una altra jutge de cadira degut a la sanció sobre els 25 «de temps que el mallorquí va disposar per treure durant el partit. El partit fou molt intens. Conseqüentment, el número 1 mundial -que ha de defensar- va haver de concentrar-se en precisar el joc a causa del desgast i cansament. Per aquest motiu, va demorar-se uns segons en una posada en joc de la pilota. Després d’un excel·lent punt, llarg i disputat, la jutge Aurelie Tourte es va fer sentir a través del micròfon: “Warning Nadal, ‘Time violation’”. En el rellotge de servei s’havien esgotat els 25 «, però la queixa de Rafa es referia al fet que és l’àrbitre qui estableix quan comença el compte enrere, i ho va fer de manera immediata després de l’exigent punt. Llavors, Nadal es va dirigir a la posició d’arbitratge i va dir clarament: «Després d’un punt com aquest, li dones ràpid a el crono. No t’agrada el bon tennis!, No t’agrada el bon tennis!”.

Ho va deixar aquí, però més tard va comentar la jugada amb el supervisor de la trobada, superior de la jutge de cadira, el suís Andreas Egli. Aquesta no fou la única disputa. En el quart set, Rafa Nadal va tornar a queixar-se ja que Aurelie li va negar demanar ull de falcó a l’interpretar que havia deixat passar molt temps després del punt. La resposta del líder d’ATP va ser molt polèmica i comentada a l’àmbit professional i a les xarxes socials, recriminant Nadal de no acceptar els seus errors. 

Nadal eliminat, Muguruza a la final

Dimecres, Nadal perd front Thiem. Dijous, Muguruza guanya front Halep. L’austríac va frenar l’home dels dinou Grand Slam, que perseguia igualar la vintena de títols de Federer. Hores després, a la calorosa pista de Melbourne, Muguruza referma el seu despertar tennístic en aquesta temporada. Després de 22 anys, una espanyola arriba a la final de l’Open Australia. L’última, la Conchita Martínez, que el 1998 s’enfrontava a Martina Hingis i, el 2020, entrena Muguruza per la propera final. 

Garbiñe Muguruza celebra el pase a la final.
Garbiñe Muguruza després de vèncer Simona Help i assegurar-se la final de l’Open d’Austràlia.
WILLIAM WEST / AFP a ElPeriódico

Garbiñe Muguruza va guanyar el Roland Garros el 2016 i Wimbledon el 2017. Tothom parlava de la raqueta veneçolana-espanyola, però el 2018 no va ser seu any. Muguruza portava dues temporades sense destacar en la competició internacional. No obstant això, sembla que el canvi d’entrenador ha estat una peça clau en el seu ressorgiment: la complicitat amb Conchita Martínez -substituta de Sam Sumyck- es fa evident a la pista. En l’enfrontament amb les ordres del seu ex-entrenador, que ara treballa amb Anastasia Pavlyuchenkova, l’apretada victòria sobre la rusa li va valer el lloc a la semifinal. Que Conchita Martínez ha canviat la mentalitat de Garbiñe s’ha confirmat aquest dijous, quan Muguruza  (7-6(8) 7-5) ha despatxat la romanesa Simona Halep. La final, dissabte a les 09:30h. 

Nadal (dotze trofeus a París, quatre a Nova York i dos a Londres) compta amb una sola victòria a Melbourne. Tot i així, un palmarès definitivament més complet que el de Muguruza, qui és considerada el seu equivalent femení al tennis espanyol. Però l’experiència a les grans finals no ha salvat Nadal de l’eliminació, ni de la polèmica amb els jutges de cadira. Dijous, poc després que Muguruza es classifiqui per la final, Djokovic ha vençut Federer a la primera semifinal masculina (7-6, 6-4 y 6-3).

Read more

La no-paritat en el reconeixement de l’esport

Laura Polo Dalfó i Cristina de la Rosa García

Només tres dels setze premis de ‘Mundo Deportivo’ tenen nom de dona

La 72a Gala de Mundo Deportivo ha reunit aquest dimarts al MNAC tot un ventall de grans noms de l’esport. Dues de les categories -millor esportista masculí i femenina- compten amb quatre nominats cadascuna; en canvi, la resta de categories són patrocinades i lliuren un premi de designació. En total, s’han repartit setze premis, dels quals només tres inclouen dones.

Aquesta xifra tan baixa, però, es redueix encara més si ens fixem en els detalls. Un d’ells és el premi a la millor esportista de l’any. Per tant, només podien estar nominades -i guanyar-lo- dones. Ona Carbonell (natació sincronitzada), Laia Palau (bàsquet), Lydia Valentín (halterofília) i Jennifer Hermoso (futbol) aspiraven al premi. Finalment, la jugadora del FC Barcelona s’ha emportat aquest reconeixement.

Fins i tot, si filem més prim, només un dels premis té el nom d’una dona com a guanyadora en igualtat de condicions. El premi a l’esforç col·lectiu patrocinat per Fira Barcelona ha estat per les seleccions femenines de waterpolo, handbol i bàsquet. És a dir, si ens posem estrictes, no es pot considerar una única dona com a guanyadora.L’únic premi d’aquest any amb nom de dona és el trofeu revelació finançat per Ricoh, per l’Alba Vázquez (natació). La jove de disset anys ha estat campiona del món a la categoria júnior als 400 metres estils. Per això, se la compara amb freqüència amb una recorrent guardonada per Mundo Deportivo, la Mireia Belmonte.

Les dones individuals honrades en igualtat de condicions des de 2015 a la Gran Gala de Mundo Deportivo:

Per tractar de revertir l’escàs protagonisme de les esportistes femenines, diverses institucions catalanes han impulsat la campanya #ThoEstàsPerdent. Aquesta iniciativa vol transmetre que l’esport femení constitueix el 50% del món de l’esport. Així doncs, si no hi parem atenció, ens perdem la meitat. A més a més, pretén “trencar estereotips i consolidar referents femenins per a infants i joves”. 

En el mateix moment en què la reivindicació del paper de la dona en el món de l’esport és molt present, la igualtat no es reflecteix en el reconeixement a les esportistes.

Read more

El G5 del Sahel i França es reuneixen contra el terrorisme gihadista

Els caps polítics de França i el G5S (Mauritània, Mali, Níger, Burkina Faso i Txad) s’han reunit aquest 13 de gener a Pau, a la regió occidental dels Pirineus francesos. Els objectius, polítics i militars, es resumeixen en la gestió d’aquests territoris, més vastos que el continent europeu, molt més despoblats i amb un problema creixent pel que respecta a l’amenaça gihadista.

És important no confondre el G5S o G5 del Sahel amb el G5, el grup d’economies emergents que formen Brasil, Índia, Mèxic, Sudàfrica i Xina. En aquest cas, es tracta d’una taula de diàleg entre Macron, Ghazouani, Keita, Issoufou, Kaboré i Déby. La reunió estava prevista per al 16 de desembre, però Macron i Issoufou (Níger) van decidir el seu ajornament després de l’atac gihadista a una base militar coordinada per França a l’oest de Níger, que va deixar 71 militars morts.

Així mateix, el detonant més immediat de la convocatòria de Macron als líders del Sahel ha estat la mort de 13 militars francesos, també a finals del passat novembre. Es tracta de la major pèrdua militar francesa en les últimes tres dècades. Dos helicòpters van col·lisionar en una operació contra el terrorrisme gihadista a la frontera de Mali: set d’aquest soldats pertanyíen a una divisió de pilots amb base a Pau; per això, s’ha triat aquest enclau.

Resultat d'imatges de sahel mapa
No tots els estats africans que formen territorialment part del Sahel s’inclouen a les converses del G5S.
accionhumanitaria

El Sahel (en àrab, «costa del Sahara») és una franja del continent africà que separa l’ecosistema desèrtic del Sahara de la sabana menys àrida del sud. Històricament, el trànsit comercial de caravanes i les seves condicions de frontera ecològica han beneficiat aquests 5.000 km2. No obstant això, en l’actualitat, l’escalfament global ha disminuït els índex de precipitacions, de manera que la zona es troba en risc de desertització. Després d’un seguit de catàstrofes naturals i crisi humanitàries, el Sahel es coneix com «el cinturó de la fam».

A més a més, i en paral·lel al context internacional, la influència del radicalisme islàmic ha augmentat al Sahel. El territori sofreix una creixent violència gihadista, amb les conseqüents morts de militars i civils. Les regions més afectades pel gihadisme són també les més desfavorides. L’escassa presència dels governs nacionals, així com de la comunitat internacional, ha afavorit l’auge de l’extremisme islàmic.

De les operacions Serval i Barkhane a la Coalició pel Sahel

El desembre de 2012, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va establir l’inici de l’operació Serval. França i Mali van iniciar així una col·laboració militar per frenar l’avançament del terroristes que començaven a envair el nord del país africà. França enviava tropes a Mali per evitar que s’estengués el domini de grups terroristes com Al Qaeda o Boko Haram.

La comunitat internacional implicada -seguint l’exemple de la situació a Afganistan anys abans- es va dividir entre els qui col·laboraren amb soldats i els qui van oferir altres tipus de suport. D’una banda, aquells estats directament afectats per la lluita contra l’extremisme van manar tropes. D’altres, amb interessos més aviat geopolítics o econòmics, van oferir suport logístic i d’intel·ligència. A la reunió de dilluns, el G5 va repetir la idea del «suport essencial dels Estats Units».

El 2012, l’objectiu polític secundari era refer la gestió de l’Estat de Mali, la seva economia i serveis. En els anys successius, la presència militar francesa s’ha vist reforçada en aquesta zona del Sahel. L’objectiu militar i el polític es convinen als pactes entre França i els líders nord-africans. La seguretat és l’eix central d’aquestes converses, però també es parla d’infraestructures, política alimentària i canvi climàtic.

D’acord amb aquests objectius, l’operació Serval va renovar-se el 2014 sota el nom de Barkhane. Alhora, es va definir el grup dels cinc del Sahel, que van signar la seva col·laboració a la ciutat de Nuakchot, capital de Mauritània.

Le président français Emmanuel Macron avec deux de ses homologues sahéliens, le Tchadien Idriis Déby et le Nigérien Mahamadou Issoufou, réunis à Pau, le 13 janvier 2020.
Txad, França i Níger a la taula de la reunió contra el gihadisme de Pau, el 13 de gener de 2020.
Guillaume Horcajuelo (AFP) a Le Monde

Set anys després de l’operació Barkhane, el pacte militar i polític amb França es renova amb la Coalició pel Sahel establerta aquest dilluns. La situació front el gihadisme ha empitjorat, especialment a Mali, Níger i Burkina Faso. Davant aquesta evolució, Macron ha compromés l’enviament de 220 soldats que s’uniran als 4.500 francesos destinats a la missió Barkhane en països del G5S.

Ingerència o ajuda

A banda de reforçar les mesures en la lluita antiterrorista, Macron va convocar la reunió per re-qüestionar als països del G5 el seu acord amb el suport militar europeu, de la ciberseguretat a la pirateria. El president de la República francesa no és al·liè al creixent sentiment antifrancès que es percep als carrers de les nacions del G5S (Mauritània, Mali, Níger, Burkina Faso i Txad). La colonizació europea -francesa, en essència- del nord d’Àfrica ha deixat un llegat històric difícil d’ignorar.

No obstant això, França ha tornat a afirmar que la seva presència a països exteriors és auxiliar, a petició del govern nacional i, en cap cas, intervencionsita. La col·laboració -militar, però també econòmica, sanitària o climàtica- és acceptada per ambdues parts, tot i que sovint liderada per la potència europea. De la mateixa manera, l’Elisi ha agraït que les autoritats públiques del Sahel hagin fet declaracions contra aquest sentiment antiintervencionista que creix a l’opinió pública.

Però el resentiment contra la presència europea creix després de la reunió d’aquest dilluns a Pau. Mali i Burkina Faso han estat els principals exponents d’aquesta crítica a l’actitud de Macron i els seus propis líders polítics. Associacions i grups polítics opositors han acusat de «titelles» Keita (Mali) i Kabouré (Burkina Faso). El fet que el president francès convoqui la reunió al seu terriotri i ells acudeixin a la seva crida s’ha entès als sectors més soberanistes com una «humiliació». El mateix dia de la reunió del G5S, un centenar de manifestants van desfilar a Pô, al sud de Burkina Faso, per denunciar el que entenen com «paternalisme» francès.

La dimensió internacional (Espanya inclosa)

A banda de França i el G5S, a la reunió de Pau han acudit el secretari general de l’ONU, Antonio Guterres; el president del Consell Europeu, Charles Michel; i el representant de política exterior i seguretat de la Unió Europea, Josep Borrell. Presències internacionals que mostren una imatge de cooperació front la lluita terrorista al territori del Sahel.

De fet, la ONU coordina la Missió Multidimensional Integrada d’Estabilització de les Nacions Unides a Mali (MINUSMA). En declaracions recents al Consell de Seguretat, el cap de misions de pau de les Nacions Unides, Jean-Pierre Lacroix, ha alertat de la necessitat de la creixent inseguretat en aquest territori entre l’Atlàntic i el mar Roig. A principis d’aquest gener, 89 soldats nigerians i 18 cascos blaus de la ONU van morir en dos atacs paral·lels a les fronteres i al nord de Mali.

Espanya, sense implicar-se tant com França, és un dels països de la UE que lidera l’esfoç militar al Sahel. La meitat de les tropes de la EUTM Mali (Missió d’Entrenament -de militars- de la Unió Europea a Mali) són espanyoles. Gairebé 300 soldats, a banda del programa de formació per operacions antiterroristes que la Guardia Civil coordina als països del G5S.

Read more

La ‘guerra del narco’ deixa 60.000 despareguts a Mèxic

Les xifres dupliquen les de la dictadura militar argentina

El Govern de Mèxic ha presentat les seves dades de desaparicions, estat per estat. En total, 61.637 desapareguts, el 97% durant aquesta dècada llarga des que el govern de Felipe Calderón va emprendre la lluita contra els càrtels de la droga que condiciona la vida mexicana. Aquest particular conflicte civil duplica les xifres d’El Proceso argentí, la dictadura militar que va deixar 30.000 desapareguts entre 1976 i 1983.

Més d’una dècada de violència entre Govern i narcotràfic

A banda de les desaparicions, a finals de 2019 el govern de López Obrador va confirmar entre 2.900 i 3.000 morts cada mes. Una xifra que estabilitza la tendència a l’alça en l’última dècada. Mèxic no està en guerra, però fa més de deu anys que es troba en el punt de mira. Aquesta particular batalla de l’Estat contra la droga va començar amb la legislatura de Felipe Calderón (2006-2012) i va continuar durant els anys d’Enrique Peña Nieto (2012-2018). Dos mesos després d’arribar al govern, Calderón va instar les forces armades mexicanes a operar contra els líders dels càrtels. Peña Nieto seguí la mateixa estratègia. Els càrtels van rebre un cop fort, però els buits de poder van obrir una nova etapa de violència entre diverses faccions del narcotràfic. 

López Obrador: “El ‘Chapo’ tenía el mismo poder que el presidente”
Andrés Manuel López Obrador, president de Mèxic.
Sáshenka Gutierrez / EFE
La Vanguardia

Quan López Obrador va establir el seu govern el 2018, un dels objectius marcats fou «abraços en comptes de bales». S’havia decidit no atacar els líders dels càrtels, a diferència dels anteriors governs, per evitar reaccions més violentes. López Obrador (AMLO, com l’anomenen els mitjans americans) aposta per erradicar les causes de la violència a través de reformes en economia o educació. No obstant això, al juliol el Govern va crear la Guardia Nacional, un cos policial que ha protagonitzat les darrres intervencions en la guerra del narco. Sectors crítics amb López Obrador han acusat que, en comptes de canviar l’estratègia, la creació de la Guardia Nacional suposa un acció més semblant al discurs de Calderón.

El Mèxic dels càrtels

Els estats de Chihuahua, Sinaloa i Durango són el triangle d’or de la violència mexicana i és on es produeixen la majoria de desaparicions. Els càrtels s’hi estableixen perquè les muntanyes protegeixen les plantacions i el trànsit de droga i armes de les incursions governamentals. Gran part del territori el controla el càrtel de Sinaloa, l’organització de cultiu i distribució de drogues més potent de Mèxic i una de les més influents a nivell internacional. El seu cap, Joaquín “el Chapo Guzmán”, va ser detingut el 1993; no obstant això, és l’únic pres que ha aconseguit escapar dues vegades d’un centre de màxima seguretat. Actualment, compleix la seva condemna a Nova York, havent admès l’assassinat d’entre 2000 i 3000 persones. La seva vida ha inspirat l’argument de més d’un telefilm, però la influència del càrtel i el seu conflicte amb el càrtel de Jalisco Nueva Generación -així com amb el mateix Govern de Mèxic- és molt real. 

Resultat d'imatges de mapa estados mejico
Chihuahua, Sinaloa i Durango són el triangle d’or de la violència mexicana.
Pinterest

De fet, la detenció per part de la Guardia Nacional d’el fill d’“el Chapo”, Ovidio Guzmán, va ser motiu de dues jornades d’enfrontament entre militars i partidaris del càrtel a Culiacán (Sinaloa), l’octubre de 2019. No és l’únic episodi de violència massiva als carrers relacionat amb el crim organitzat. El passat novembre, la família Le Barón va perdre sis nens i tres dones assassinats a la frontera dels estats de Sonora i Chihuahua. Així mateix, aquest dijous, Mèxic ha acceptat la tornada del grup d’experts de la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) per investigar les irregularitats en el cas dels 43 estudiants d’Ayotzzinapa. L’anomenada massacre de Guerrero va tenir lloc el 2014, la nit de setembre que la policia va detenir i entregar aquest estudiants al càrtel que els assassinà.

Testimoni d’un estudiant que va sobreviure a la massacre de Ayotzzinapa.
YouTube de Noticias Telemundo

Es tracta de conflictes que s’han seguit durant aquests 13 anys i que contribueixen als 61.000 desapareguts del recompte de la Fiscalia mexicana. Fa tres setmanes, un tiroteig entre narcos i policies a Culiacán (Sinaloa) causava 21 morts, 14 pistolers de càrtel Noreste i 7 agents. A Mèxic, l’estancament de la violència es relaciona amb la impunitat: assassinats i desaparicions no es castiguen (98% de crims no resolts, segons l’ONU). Tot i que es culpabilitzi un càrtel o organització criminal concreta, no es demostra a judici ni es castiga. Gran part dels casos de violència per narcotràfic són d’origen molt local; disputes entre veïns difícils de resoldre a nivell nacional i que, per norma, se solucionen amb un mort o un desaparegut més. 

La violència no es relaciona només amb el narcotràfic

Un cuiner d’origen espanyol ha mort aquesta setmana, assassinat a Tijuana. En aquesta localitat fronterera amb Califòrnia, el cos de Felipe Antonio Díaz Zamora (43 anys) va aparèixer dimecres amb tres ferides de bala. La Fiscalia descarta una agressió deguda a la seva nacionalitat, així com un robatori. El motiu més probable fins al moment es relaciona amb un conflicte privat de la víctima.

Migrantes centroamericanos miran a través de la valla mientras un agente de la Patrulla Fronteriza vigila cerca del cruce fronterizo de El Chaparral en Tijuana, México, el 25 de noviembre.
A la imatge, la frontera entre Mèxic i els EUA, la més transitada del món. La migració és una font de violència a ambdós nacions americanes.
The New York Times

D’altra banda, també aquesta setmana hem conegut la notícia del suïcidi d’un migrant mexicà. En aquest cas, la violència no és fruit de la droga, ni d’un assumpte mal resolt. L’home es va tallar la jugular a la frontera amb els Estats Units, quan les autoritats van negar-li el pas. Es trobava en el costat mexicà, segons confirma l’agència Reuters. L’Oficina de Duanes estatunidenca no n’ha fet cap declaració.

Read more

La jubilació no és (ni serà) igual per tothom

Cada cop som més grans quan deixem de treballar. Les pensions són cada cop més baixes. Cada cop hi ha més jubilats i menys treballadors en edat de cotitzar. Són afirmacions comuns en l’imaginari de la societat espanyola. El cert és que, aquest any, l’edat real de jubilació ha assolit el seu màxim registrat.

64 anys i cinc mesos

És l’edat mitjana a la qual es jubilen els treballadors espanyols del 2019. Són xifres del Ministerio de Trabajo, que indica que és la més avançada des que es van començar a registrar aquests indicadors socials (2005). Cal distingir, però, entre edat real i edat legal de jubilació. El 2011, es va establir que, a partir de 2013, l’edat legal de jubilació augmentarà progressivament fins arribar als 67 anys (2029). D’aquesta manera, es pretén igualar l’edat legal a l’edat real; cada cop treballem més anys, ja que cada cop vivim més anys. A partir de 2017, el marge entre edat legal i real de jubilació s’escurça més i més ràpid -també, perquè cau el nombre de jubilacions anticipades.

Així mateix, Serveis Socials ha publicat un informe en què es fa visible la diferència de pensionistes i pensions entre sectors demogràfics (homes i dones) i econòmics (general, autònoms, mineria, mar; pensió per accident de treball, per malaltia professional).

«La bústia de les pensions» ha estat un punt de debat recurrent en els discursos polítics de les darreres campanyes electorals, així com una reclamació social candent. En l’àmbit legal, les reformes apunten a contenir la despesa en pensions i augmentar el temps que el treballador cotitza. De nou, aconseguir que l’edat real de jubilació es retardi per apropar-la a aquesta edat legal, cada cop més propera a la setantena. Així mateix, i en previsió de futur, es busca que l’evolució s’ajusti a l’envelliment de la població espanyola -quan la genració del baby boom arribi a l’edat de jubilació.

Perquè la piràmide poblacional s’inverteix. En les properes generacions, els majors de 65 anys superaran el marge de població activa. És per això que, darrerament, el debat de les pensions es reobre amb urgència. El 2013, el govern de Mariano Rajoy va posar en marxa mesures per reformar el futur del sistema de pensions: l’Índex de Revalorització de Pensions (IRP) i el Factor de Sostenibilitat.

Però aquestes mesures es van suspendre durant el mandat del mateix Rajoy. Aquesta setmana, la Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico (OCDE) ha reivindicat la importància de plantejar-se a llarg termini la viabilitat de les pensions espanyoles.

El missatge de l’OCDE s’ha centrat en la relació de l’edat de jubilació amb l’esperança de vida. Per tant, en la defensa d’augmentar l’edat final de productivitat.
Europa Press

Els autònoms haurien de pagar més, segons l’OCDE

El 70% dels espanyols trien cotitzar el mínim possible, prioritzant els seus ingressos inmediats, i no la seva pensió futura. Per això, han de retirar-se més tard. En concret, els autònoms es jubilen més tard, perquè tarden més anys en cotitzar el mínim per l’accès a la pensió, o perquè volen tenir una millor pensió (si cotitzes menys, en els mateixos anys, cobraràs menys quan arribi la teva jubilació).

«Els goberns necessiten establir ràpidament pensions més inclusives i harmonitzades per tothom».

Ángel Gurría, secretari general de l’OCDE.

En refèrencia a aquesta situació, l’OCDE mira cap a una reforma del sistema de pensions orientada a reduir les diferències entre treballadors «estàndar» (sou a temps complet, contracte indefinit) i la resta de treballadors (amb un ampli espectre de diversitat laboral). Tots ells, en paraules d’aquesta organització internacional, han de tenir la mateixa cobertura i drets, però també la mateixa contribució, «segons ingressos».

Read more

La ‘guerra de l’aigua’ a Barcelona

Ariadna Pérez, Amàlia García, Joan Simó i Cristina de la Rosa

La pugna per la gestió de l’aigua a la capital catalana i la seva àrea metropolitana té un nou capítol. El Tribunal Suprem ha fet pública una sentència que dóna la raó a Agbar (Societat General d’Aigües de Barcelona). D’aquesta manera, es complica que l’Ajuntament de Barcelona pugui municipalitzar la regulació d’aquest recurs​. 

Aigües de Barcelona seguirà, de moment, abastint d’aigua capital i àrea metropolitana. La sentència és un revés a la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que fa gairebé quatre anys va anul·lar aquesta concessió, perquè no s’havia fet a través d’un concurs públic. Cal entendre que aquest és el contracte més gran d’Agbar a Espanya i suposa una part essencial dels seus beneficis.

El Tribunal Suprem considera legal la concessió del servei a l’empresa mixta que es va crear, amb aquesta finalitat, el 2012. Agbar en controla un 70%, però també hi participen Criteria Caixa i l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Aigües de Barcelona es va crear l’any 2012, durant el govern municipal de Xavier Tries. No obstant això, el paper d’Agbar en la gestió d’aquest recurs ve de lluny. L’empresa porta exercint la concessió de l’aigua des de 1867, tot i que fins el 1953 no es va formalitzar pel Ministeri d’Obres Públiques. 

En Comú Podem, des de la seva arribada a l’Ajuntament, vol impulsar la municipalització de l’aigua. La sentència del TSJC va portar esperança, però la decisió del Suprem dificulta el camí. Es valida la concessió d’Aigües de Barcelona fins el 2047. A la pràctica, això vol dir que, si l’Ajuntament volgués municipalitzar l’aigua abans d’aquesta data, hauria de pagar a Agbar 476 milions d’euros. 

Què implica la gestió privada de l’aigua? 

Un dels motius pels quals es genera aquest debat és la manera com s’entén l’accés a l’aigua: com un bé, o com un dret. En el context internacional, el 2010, l’Assemblea General de les Nacions Unides va reconèixer explícitament el dret a l’aigua i al sanejament. Aquesta resolució implica que els Estats han de proveir aigua potable, neta i assequible per tothom. En aquest punt, cal posar atenció: la privatització de serveis com l’aigua o la sanitat interfereix en matèria dels drets humans i ciutadans, que, sobre el paper, haurien de ser accessibles per tothom.

Ara bé, en el cas català, cal prendre context històric. En realitat, un dels principals motius pels quals es va iniciar el procés de privatització de l’aigua barcelonina va ser el deute públic; és a dir, salvar el deute públic que afrontava aquest sector.

«La privatització de l’aigua, així com la de la sanitat, comporta un encariment dels serveis públics».

Pedro Arrojo, doctor en Ciències Físiques especialitzat en economia de l’aigua

No obstant això, el problema de privatitzar el servei és que en cap cas una empresa privada afronta el deute, segons explica Pedro Arrojo. Aquesta situació genera que els diners que es donen a la Generalitat per pagar el deute, en realitat, es carreguen automàticament a la tarifa dels ciutadans que rebran aquest servei.

A més a més, a aquesta problemàtica se li suma la negativa de les empreses privades a promoure l’estalvi d’aigua. És a dir, davant de l’emergència climàtica, la gestió de l’aigua s’allunya d’un ús responsable i sostenible. Agbar ha negat aquesta perspectiva, reafirmant el seu treball en favor del mediambient.

Més enllà de Barcelona 

Dels 947 municipis de Catalunya, 507 tenen gestió pública de l’aigua. Tot i això, la gran majoria son municipis petits que representen prop d’un 15% de la població. Així doncs, la majoria dels catalans paguen la seva aigua a l’empresa Agbar. 

En aquest aspecte, Catalunya és una rara avis. De fet, es tracta d’un dels pocs llocs d’Europa on la gestió privada de l’aigua supera el 80% del total. Al conjunt de l’Estat espanyol, només el 50% del mercat està en mans privades. Les dades són encara més sorprenents si creuem la frontera cap al nord: a París, la gestió de l’aigua és totalment pública des del 2010. 

Però, quins beneficis pot suposar per a la ciutadania l’aposta per la remunicipalització de l’aigua?

Arnau Comas, coordinador de l’Associació de Municipis per l’Aigua Pública (AMAP),
en una entrevista per Ce Trencada el 21/11/2019. 

A Catalunya, municipis com Mataró o Reus ja han apostat per la municipalització de la regulació de l’aigua. En concret, Terrassa ha estat de les darreres ciutats que han acordat iniciar-se en le gestió pública. Els detractors d’aquest model asseguren que és difícil de mantenir, ja que implica massa costos a càrrec de l’administració. Els seus partidaris, en canvi, parlen de posar en dubte la seguretat d’aquesta perspectiva econòmica.

És a dir, a l’hora de preguntar-nos per la privatització o no de la gestió dels recursos, cal plantejar-se si aquesta afavoreix, per se, un millor servei,

Arnau Comas, coordinador de l’Associació de Municipis per l’Aigua Pública (AMAP),
en una entrevista per Ce Trencada el 21/11/2019. 

En tot cas, l’administració de Barcelona s’haurà d’esperar dues dècades més per continuar amb aquesta particular guerra de l’aigua. O pot seguir els passos de Berlin i indemnitzar Agbar amb una suma milionària d’euros. Pel moment, només ens queda fer nostres les paraules de Bruce Lee…

Resultat d'imatges de be water my friend
L’actor sinoamericà a la seva darrera entrevista.


Read more

El capitalisme ‘made in China’: nou líder de l’economia mundial?

Anna Ariño i Cristina de la Rosa

És el país més poblat del planeta i el major productor de gasos d’efecte hivernacle: la República Popular de la Xina és la segona economia més gran del món. Així, ha assolit la plata del control del món, front l’or occidental dels Estats Unit d’Amèrica. No obstant això, en l’opinió -pública i experta- es fa palès que el poder xinès és un rival digne de tenir en consideració.  

«La Xina porta anys amb altes taxes de creixement (molt superiors a les dels EUA). Per això, s’espera que abans de 10 anys ja sigui la primera potència mundial, per davant dels nord-americans».

Oriol Amat, catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat Pompeu Fabra

Aquesta lluita de gegants governa les relacions econòmiques internacionals. L’economia és un tema aparentment farragós, que pot explicar-se d’una altra manera. Així, recorrem la trajectòria i el futur d’una nació comunista de segon nivell que ha esdevingut la segona potència mundial, sense por a proclamar-se propera emperadriu de l’economia mundial. Així que tot apunta a què la resposta al títol que encapçala aquest reportatge sigui afirmativa. Però abans, convé analitzar el per què aquesta hipòtesi s’ha establert com a possible realitat.

Quina és la visió interior?

Comencem per acceptar aquesta tensió entre ambdues superpotències: només cal llegir els titulars de la premsa internacional. «Guerra comercial», «guerra de divises», «nous aranzels»… Són alguns dels termes econòmics que s’utilitzen en aquest conflicte entre socis. Una rivalitat que no només es manté en el pla teòric, sinó que també afecta els ciutadans. Els productes que comprem al supermercat, el mòbil que utilitzem o els tòpics que incloem a la imatge «nostra» i de «l’altre» són espores d’una bipolaritat que no queda tan lluny. 

En un món interconnectat i globalitzat, podem qüestionar-nos si aquests tòpics són reals. Per això, abans d’abordar cap explicació tècnica, ens interessem per les experiències personals.

Lin Chen i Pablo Vitoria tenen vint anys i estudien ciències econòmiques a Barcelona. No obstant això, mantenen una relació directa amb la vida xinesa i estatunidenca, respectivament. En concret, están lligats a aquestes superpotències per les seves arrels (la Lin) o per la decisió de pasar-hi cada estiu treballant, des de la Secundària (el Pablo).

Fortaleses i debilitats d’una superpotència

Sabem que els Estats Units i la Xina són rivals. Coneixem Apple, i també sabem que Huawei és més barat. Però els referents culturals d’Europa occidental tenen més a veure amb la producció audiovisual estatunidenca: Hollywood, Marilyn Monroe, Friends, The Simpsons… Coneixem (i de fet, celebrem) Halloween i el Black Friday, però podem no saber de memòria la data del proper Any nou xinès (25 de gener, el 2020). 

La Xina encara ens queda lluny. Així doncs, què sabem sobre el país que pot esdevenir primera economia mundial? 

En primer lloc: la República Popular de la Xina ha esdevingut, en les darreres set dècades, una superpotència econòmica. A l’altra vora de l’Oceà Pacífic, hi ha grans empreses, fortes i amb expansió internacional. S’aposta, sobretot, per la tecnologia i el progrés, científic i tècnic. 

Al gegant oriental no hi falta la mà d’obra -barata i ben formada-, ni els recursos materials. Hi ha una gran cultura de l’estalvi, el treball i la inversió per al desenvolupament del país. Així, els esforços concentrats del Partit Comunista han convertit la Xina en la primera exportadora mundial d’un sector tan estratègic com ho és el tecnològic. El 2019, aquesta nació és sinònim d’innovació, eficàcia, gran producció…

I, alhora, de contaminació, població envellida i desigualtat territorial. És l’altra cara de la superpotència. Mentre anotem xifres de grans poblacions, no podem obviar que la demografia xinesa tendeix a una forma clara de piràmide invertida. És a dir, la població envelleix i el nombre de joves no compensa el de gent més gran, fora de l’edat productiva. La coneguda com «política del fill únic», tot i ser derogada el 2015, té molt a veure en la present situació. Els joves que van treballar per construir aquesta potència s’han fet grans, i el control estatal de la natalitat ha tallat el creixement d’aquesta massa laboral.

La Xina és també -com l’hem presentat- el primer emissor mundial de diòxid de carboni (CO2): el govern implementa un programa de reducció d’emissions i, alhora, necessita el carbó per mantenir els seus alts nivells de producció. Perquè, tot i ser el país més contaminant del món (per dir-ho de manera simple), la potència xinesa té tanta necessitat de consum energètic que es troba en situació de dependència. No són només les fàbriques. Al país més poblat del món -especialment al seu territori més septentrional- també s’encenen les calefaccions als mesos d’hivern, arrenquen els cotxes i despeguen els avions. 

A més, cal puntualitzar que no tota la República Popular de la Xina ha rebut el mateix impuls per al seu creixement econòmic. L’esforç governamental, les grans infraestructures i la inversió (pròpia i estrangera) es concentren a la zona de la costa. L’Estat ha creat zones comercials amb legislació especial, per atreure el comerç internacional: en una superfície que supera els 9,5 milions de km2, és clar que l’economia serà diferent per cada zona o comunitat. No obstant això, el cas xinès és especialment remarcat, perquè el pes de la desigualtat territorial crea dues imatges de la Xina: la zona interior, el món rural, desconegut; i la superpotència, que carrega el seu pes a la costa est. En aquest zona, destaquen els nuclis de la capital, Pekin, i la ciutat de Shanghai, la més gran del món.

I aquest creixement?

Malgrat la contaminació i la resta de les seves debilitats, la Xina contemporània és la segona potència econòmica mundial -l’única candidata, per tant, a fer front a la supremacia dels Estats Units d’Amèrica. Ara bé… com hem arribat fins aquí?

Desde la proclamació de la República Popular de la Xina per Mao Zedong (el 1949, fa exactament 70 anys), el país ha crescut molt i molt ràpid. El creixement econòmic xinès es va disparar des que Deng Xiaoping iniciés la reforma cap a la liberalització de la República, el 1978. El 2019, ja no es tracta de la vella disputa entre capitalistes i comunistes, si no d’un règim d’ideologia comunista que posa l’esforç de l’Estat en liderar l’economia mundial capitalista.

Des de finals del segle XX, el Partit Comunista ha posat l’èmfasi en el comerç internacional. Amb èxit: el 2013 la Xina va superar els EUA en exportacions -essent el sector tecnològic el cop més fort al ring. No obstant això, es manté com la segona potència importadora, darrere dels estatunidencs.

Però aquest creixement -que hom anomenava miraculòs a finals dels segle passat- no pot mantenir-se. La Xina ha crescut tant i tan ràpid, que, per molt que continuï creixent, no pot evitar la desacceleració. L’envelliment poblacional redueix el nombre d’efectius, la dependència energètica manté el seu desequilibri i la contaminació hipoteca una mica més cada generació.

L’economia reflecteix la societat. La República Popular de la Xina ha crescut econòmicament fins assolir les primeres files del capitalisme, sí. No obstant això, encara lluita contra un greu problema de pobresa.

És a dir, el PIB creix, la nació és més rica. Però el PIB per càpita mostra el desequilibri respecte la situació social: la teoria econòmica i la realitat de la població no es corresponen. Molta mà d’obra i molt barata asseguren sous baixos en un gran sector demogràfic. A banda d’això, en aquest règim de base comunista, tot i que l’economia s’ha privatitzat, el Partit manté el control nacionalitzat de certes llibertats individuals, també mitjançant la tecnologia i les comunicacions.

Disparitat en la riquesa: en desenvolupament i benestar social, queda molt camí per recórrer. Durant les darreres tres dècades, el Partit ha fet esforços cap al domini de la globalització, en paral·lel als abismes socials i territorials. Els nivells de PIB són molt alts, però recordem que es tracta d’un territori que aglutina 1.386 milions d’habitants; per tant, la riquesa del país no correspon a la riquesa individual. En aquest sentit, la Xina presenta nivells de benestar (segons l’índex de PIB per càpita) inferiors a altres països econòmicament desenvolupats, com els Estats Units d’Amèrica. 

Dues potències sòcies i rivals

La Xina ven més que mai, però també compra. Aquesta interdependència entre potències assegura, encara, la continuació d’acords comercials amb els EUA. Perquè, fins el moment, Pekin encara necessita els productes de la resta del món, inclòs el soci comercial més potent, Washington.

«La Xina té més a perdre en una guerra comercial contra els Estats Units d’Amèrica, perquè li compra més d’allò que li ven».

Expresident del Consell Nacional de Comerç Exterior dels EUA, a BBC Mundo

«Guerra comercial» és el terme econòmic de moda. Però els estatunidencs i els xinesos no poden fer la guerra, en tant que com a grans eixos del món capitalista, estiren l’un de l’altre. Una relació comercial basada en acordar els desacords que la sostenen.

Ara bé, el pronòstic que la Xina superi els EUA com a líder del món capitalista durant la primera meitat d’aquest segle és nou. El Gegant Asiàtic -tot i que ràpid- no ha crescut de la nit al matí, i els Estats Units, amb especial fervor durant la present era Trump, no es queden de braços creuats.

«Una guerra comercial es produeix quan un país posa limitacions al comerç amb un altre país. Les limitacions més freqüents són la pujada dels aranzels a les exportacions de l’altre país, o les limitacions (o prohibició) d’importar productes d’un altre país».

Oriol Amat, catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat Pompeu Fabra

El darrer 11 d’octubre, a una reunió al despatx oval, el president estatunidenc i el viceprimer ministre xinès, Liu He, van arribar a un acord parcial, a l’espera de la cimera de l’APEC (Asia-Pacific Economic Cooperation) a Xile, el 16 i 17 de novembre. Una reunió que no se celebrarà: dues setmanes abans, Piñera en va anunciar la cancel·lació a causa de les protestes al país. Tot i així, ambdós governs mantenen la seva intenció d’un pacte en dues fases, la primera de les quals hauria de tancar-se aquest mes de novembre, no se sap ben bé on, ni quan. Aquest és el darrer episodi d’un llarg estira-i-arronsa que escala des de fa ja gairebé 20 mesos.

Tot això, fins l’ acord de l’11 d’octubre, a l’espera d’un novembre xilè que no ha d’arribar.

«Socialistes, però amb característiques xineses»

En l’actualitat, s’ha posat en dubte el model comunista de la Xina, en vista de les característiques capitalistes que ha anat incoporant. El país que es va presentar a occident com la fàbrica del món -principalment, gràcies al baix preu del iuan i a la mà d’obra barata- es perfila cada cop amb més fermesa com el proper cap de l’empresa. La propera fàbrica del món (inclosa la Xina) apunta a l’Àfrica… tot i que aquesta hipotesi haurà de comprovar-la el temps.

Un país comunista que lidera el món capitalista, no sense certa tensió interna. Donald Trump i Xi Jinping no han parlat de Hong Kong, però la situació a l’antiga colònia anglesa camina cap al conflicte civil. Hong Kong no vol ser governat des del Partit Comunista de la Xina, que encara busca tenir l’última paraula en aquesta regió administrativa especial, clau al mapa asiàtic contemporani.

En canvi, s’aproven i se suspenen aranzels, es parla sobre la devaluació del iuan i es discuteix sobre la legítima propietat intel·lectual. La Xina es mostra ferma en aquesta pugna pel control del món capitalista, segura de la seva força econòmica. El seu futur social més inmediat, en canvi, es presenta fràgil.

Huawei, Lenovo, Alibaba… Totes són comunistes, adeptes al Partit. «Socialistes -com deia la política econòmica oficial de Deng Xiaoping, fa gairebé mig segle- però amb característiques xineses». Multinacionals multimilionàries amb un públic benestant, propietàries d’una elit burocràtica que creu fermament en la riquesa de l’Estat. Aquesta és la síntesi de la Xina actual.

Per tant, avui dia no es pot resoldre si la Xina superarà econòmicament els Estats Units. Tal i com hem pogut comprovar, tant les dades proporcionades per la història com les veus expertes donen una resposta afirmativa. Però el transcurs del temps i els diners són impredictibles… així que haurem d’esperar.

Read more

Dones, polítiques, embarassades i líders

El dilluns 11 de novembre, després de reduir de 57 a 10 el seu nombre de diputats al Congrés, Albert Ribera va dimitir com a líder de Ciutadans. Una setmana després, a Espejo Público, Inés Arrimadas s’ha afirmat com l’opció més viable, amb més suports, per encapçalar el futur del partit.

Al programa matinal d’Antena 3, la de Jérez de la Frontera, de 38 anys, va explicar a Susana Griso que està preparada per donar el pas a la primera fila de la política espanyola. No obstant això, «cal respectar els temps del partit, perquè (el seu nomenament com a successora de Ribera) no serà com quan Azanar va senyalar Rajoy amb el dit». De moment, Ciutadans es troba a l’espera que l’organització concreti una data perquè se celebri el congrés en què els seus militants tindran l’última paraula sobre el nou lideratge del partit. Però Inés Arrimadas sembla l’aposta més segura.

La candidata a nova dirigent nacional de Ciutadans va començar la seva carrera política -així com Ribera i el mateix partit- a Catalunya. Va començar a militar el 2011 i, el 2015, ja fou candidata a la presidència de la Generalitat. Aquest 2019 ha donat el pas a la política nacional: cap de llista de Ciutadans al Congrés dels Diputats per la circunscripció de Barcelona.

Una carrera d’alt protagonisme encara poc freqüent per una dona en la política, tant autonòmica com estatal. Seria l’única dona avui a Espanya al capdavant d’un dels grans partits polítics (tot i l’absolut descens de Ciutadans) al Congrés. No obstant això, no és la primera líder femenina a la política espanyola, com van confondre algunes reaccions inmediates a la notícia -i d’altres ja s’han encarregat de desmentir.

La imatge destacada d’aquesta peça pertany a les fotografies de Lupe de la Vallina per a una entrevista de Cristian Campos a la revista Jot Down (2015).

Arrimadas és notícia per aquest possible ascens, ho va ser quan va canviar Barcelona per Madrid, quan va obtenir el major nombre de vots a les eleccions catalanes del 21 de desembre de 2018, i ho és sovint per les seves declaracions contra rivals polítics. Però…

«Inés Arimadas està embarassada»

…fa dos mesos, el 29 d’octubre, ho va ser pel seu primer embaràs. Si la vida privada de les persones públiques és o no notícia (o si ho és o no en funció del sexe d’aquesta persona) és un debat que cada mitjà resol amb les seves eines:

La Vanguardia se centrava en la seva relació amb Xavier Cima (antic membre de Convergència i Unió, amb qui es va casar el 2016). A més, inclou un video de fotografies compartides per la parella a les xarxes socials i un titolet -«La parella porta tres anys casada»-, així com la felicitació en video d’Albert Ribera. El diari publica la informació a la secció Política.

Inés Arrimadas junto al cartel que Ciudadanos ha colgado de su fachada.
Ciutadans va penjar pancartes a la façana de la seva seu amb motiu de l’embaràs d’Arrimadas.
El Español (a la secció Jaleos del corazón)

L’Ara, amb el mateix titular, narra com la presentadora Ana Rosa Quintana (El programa de Ana Rosa, Telecinco) va donar la primícia al seu espai matinal. Poc després, Arrimadas va confirmar-ho en un acte, remarcant que «no afectarà la campanya» (d’aquestes darreres eleccions). Aquest diari, per exemple, decideix publicar la informació a la secció Gent.

El País posa el protagonisme en el marit de la diputada: la carrera professional d’ell, la descripció que ella en fa i el desig d’ella de ser mare -expressat al programa de Bertín Osborne-, tot i que esperava «que no sigui massa tard» (als 36 anys). Inclou, a la secció Gente, el video on Arrimadas confirma la primícia d’Ana Rosa front el Congrés dels Diputats i una periodista li regala en directe dos xumets i un biberó.

El mitjà digital eldiario.es narra el mateix acte i la felicitació de Ribera. No obstant això, es tracta d’una nota automàtica d’EFE publicada a Política que «no ha estat editada ni titulada per un periodista d’eldiario.es». Aquella mateixa tarda, però, va publicar una peça de Redacció en relació amb els insults que Arrimadas havia rebut després d’anunciar l’embaràs.

El Mundo va publicar la notícia de la possible substitució de Ribera per Arrimadas a Yo Dona, en una secció de Política que tenyeix de rosa el seu titolet. L’embaràs, en canvi, el trobem publicat a La Otra Crónica (també, Política), apuntant als titolets l’edat d’Arrimadas i el nom i ideologia política del seu marit. A banda, destaca (a l’edició habitual del diari, a Política) com Rufián va condemnar els tuits insultants relatius a l’embaràs d’Arrimadas.

L’ABC fa un enfocament molt concret. Un cop confirmada la notícia de l’embaràs, inclou peces paral·leles sobre Xavier Cimas, «l’home que va deixar la política per amor», en què es remarca la diferència ideològica entre la segona de Ciutadans i el seu «nòvio independentista». Aquesta afirmació relativa a la relació d’ambdós polítics marca el to de la publicació: «No hi ha dubte que Arrimadas és tota una seductora quan s’ho proposa».

No depèn de la ideologia

Carme Chacón va morir l’abril de 2017, als 46 anys, a causa d’una malaltia de cor. Al seu obituari, Verne (El País) recordava la reivindicació de la normalitat laboral durant el seu embaràs com una icona de la seva carrera política. Aquí, passant revista a les tropes com a ministra de Defensa durant el segon govern de Zapatero (2008-2011).

Begoña Villacís (Ciutadans) va ser pionera en utilizar el seu embaràs com a imatge per aquesta campanya. Però tampoc és el primer cop que l’embaràs polític surt a debat. Carme Chacón (PSOE), estava embarassada de set mesos el dia que va prendre càrrec de la seva cartera de ministra de Defensa. De tota manera, el 14 d’abril de 2008, la ministra va pronunciar el seu primer «Capitán, mande firmes«. La imatge de Chacón desfilant embarassada davant les tropes a l’Afganistan també va resultar xocant per aquells qui pensaven que l’embaràs li impediria fer les tradicionals visites als sectors de l’excèrcit destinats a l’estranger.

Soraya Sáenz de Santa María (PP, vicepresidenta durant el govern de Mariano Rajoy) i Susana Díaz (PSOE, presidenta d’Andalucia fins aquest 2019) també han mantingut l’activitat política durant l’embaràs, en les successives campanyes electorals. El 2016, Carolina Bescansa, ex-diputada d’Unidas Podemos (a les darreres eleccions, cap de llista per A Coruña de Más País) va alletar el seu bebé al Congrés dels Diputats, durant una votació. La segona d’UP, Irene Montero (que va donar a llum el 3 d’agost), va decidir votar de manera telemàtica a la investidura de finals d’aquest estiu. Cadascun d’aquests casos -d’altra banda, quotidians a qualsevol empresa, pública o privada, del país- ha despertat l’opinió pública.

La normalització de l’embaràs en l’activitat laboral és un procés lent, que afecta més la imatge de la figura pública que el seu paper real en política. Cada dona decideix en funció (més que de la seva idologia) del seu context: als anys 90, la primera ministra de Pakistan, Benazir Bhutto, va ocultar el seu embaràs al país, tornant a la feina tan aviat com va poder; tres dècades després, la primera ministra de Nova Zelanda, Jacinda Ardern, va avisar sense dubtar-ho que, en sis mesos, hauria d’agafar mig any de baixa per maternitat.

Theresa May és la primera ministra britànica i així és com un diari progressista britànic va descriure el seu marit: «A Philip May se’l coneix en política com un home que ha segut al seient del darrere i ha permès que la seva dona, Theresa May, brilli». Permès. Ara mirem-ho a la inversa. Theresa May ha permès que el seu marit brilli. Té sentit? Si Philip fos el primer ministre, potser sentiríem dir que li ha «donat suport a l’ombra», o és just «darrere seu», o que «ha estat al seu costat», però no sentiríem mai que li ha «permès» brillar.

Chimamanda Ngozi Adichie (1977), autora nigeriana
Read more

Bernardo Atxaga, Joan Margarit i els escriptors en llengua materna

Bernardo Atxaga ha guanyat el Premio Nacional de las Letras Españolas del 2019. Joseba Irazo (Asteasu, Guipuzkoa, 1951) és el primer escriptor en llengua basca que obté aquest reconeixement. Des que es creà el 1984, ningú havia guanyat el Premio Nacional escrivint en basc.

Joan Margarit ha guanyat el Premio Cervantes. No és el primer català que l’obté (el cinquè, de fet), però sí el qui presenta una obra en català tan extensa com la seva producció en castellà. És clar, en aquesta ocasió es tracta d’un guardó de les lletres castellanes. No obstant això, en el seu discurs, Atxaga i Margarit han estat clars.

«Escric en castellà perquè és la llengua que Franco em va fer aprendre; però les llengües no tenen cap culpa, i no li penso tornar (la llengua castellana) a aquell senyor. Escric en català, perquè és la meva llengua».

Joan Margarit (Lleida, 1938), guanyador del Premio Cervantes 2019.

«Escriure en una llengua minoritària fa de cada llibre un acte polític, és a dir, té un ressò inmediat a la societat».

Bernardo Atxaga, a l’entrevista concedida a El País amb motiu del Premio Nacional de las Letras.

L’autor guipuscoà va esdevenir internacional amb un recull de contes mitològics, Obabakoak (1988). Tres dècades després, ha declarat que Etxeak eta hilobiak (2019) serà la seva darrera novel·la. Però la literatura basca no quedarà òrfana: Gabriel Aresti o Jon Mirande; Izagirre, Lertxundi, Sarrionandia o Saizarbitoria. Tots ells donen prioritat a la seva llengua materna, el basc, per expressar la seva literatura.

En una ocasió, Ramon Saizarbitoria va mantenir una tensa polèmica amb Fernando Aramburu. Saizarbitoria escriu en euskera; Aramburu, en castellà. La darrera novel·la d’Aramburu (Patria, 2016) s’ha adaptat per una sèrie d’HBO; Saizarbitoria és conegut a nivell espanyol per la traducció castellana de la seva obra, Ehun Metro (Cien metros, 1976).

Un exemple recurrent en aquesta exposició, tot i que llunyà, és el del Nobel de Literatura del 1978, Isaac Bashevis Singer, qui mai va abandonar del tot el yiddish (llengua del gueto jueu a l’Alemanya nazi), perquè per als morts, aquella era una llengua viva. Com apuntava l’Atxaga, escriure en la llengua materna pròpia, quan es tracta d’una llengua minoritària a la societat en què es viu, es publica i es llegeix, pot convertir-se en tota una declaració d’intencions.

Valencians i balears

A Catalunya, el mercat literari en català s’ha normalitzat. La Renaixença deixà empremta fa dos segles, i malgrat la prohibició dictatorial, els règims democràtics han acompanyat la seva consolidació. No és que al País Valencià o a les Illes Balears no s’escrigui en català; senzillament, no tant.

Isabel de Villena és considerada la primera escriptora en valencià, al segle XV. La seva obra coneguda, Vita Christi, s’ha considerat una rèplica a L’Espill de Jaume Roig. Publicada uns anys abans, L’Espill o Llibre de les dones, adverteix el lector de la vilesa femenina, exceptuant la persona d’Isabel Pellicer (esposa de l’autor) i la Mare de Déu.

Als nuclis urbans d’Alacant, València i Castelló no es parla català. Com més al sud, més evident la castellanització. I, entre els qui s’expressen habitualment en català, ni tots llegeixen, ni tots llegeixen en català. Encara així, la literatura valenciana no és escassa en títols ni noms; pel que fa a editorials i lectors, en canvi, les xifres ballen.

Els autors valencians més reconeguts en llengua catalana publiquen a editorials catalanes -més consolidades i amb major poder de màrqueting-, no valencianes. Pasqual Alapont, Isabel-Clara Simó, Silvestre Vilaplana. Els clàssics es mantenen vius, però no gaire venuts: Josep Palàcios, Joan F. Mira, Josep Piera, Marc Granell, Vicent Alonso, Enric Sòria o Jaume Pérez Muntaner.

Qui sí que ven és el Santiago Posteguillo, Premio Planeta 2018 (Yo, Julia). Posteguillo ha esdevingut tot un besteller els darrers anys. Va nèixer a València el 1967, és professor de Literatura Anglesa a la Universitat Jaume I (Castelló)… i escriu en castellà.

A les Illes Balears tampoc falten noms d’autors, ni iniciativa per part de les institucions públiques. Grans escriptors de la literatura universal s’han inspirat en els seus paisatges i els seus veïns. Però les lletres balears, lluny dels clàssics i els poetes , es mantenen com un repte per la llengua catalana.

Per la seva trajectòria i el seu paper en la defensa de l’escriptura en llengua materna, podríem destacar diversos d’aquests noms. Entre tots ells, el de l’Antònia Vicens (Santanyí, 1941), una poetessa amb inicis narratius. A finals de la dècada de 1960, Vicens va tenir l’oportunitat d’instal·lar-se a la bombolla cultural barcelonina; no obstant això, va preferir escriure desde casa.

El 1967, el jurat va concedir el premi Sant Jordi a una novel·la titulada 39 graus a l’ombra. L’autora tenia vint-i-set anys: pràcticament una desconeguda, i de Mallorca! Amb el reconeixement a aquesta obra, Antònia Vicens va obrir la mira als escriptors de les Illes Balear que (aleshores es van anomenar) de la generació dels 70.

Gallecs i asturians

A Galícia es parla gallec; a Astúries, bable. El primer cas és més evident i reconegut en l’imaginari comú. Pocs no hem estudiat la Rosalía de Castro, però qui ha escoltat, en el nostre entorn, el nom de Diego Ameixeiras? I, en canvi, és un dels autors contemporanis en gallec amb més projecció nacional. Ameixeiras escriu Galícia desde la novel·la negra, tot i que assegura que el seu objectiu no és «ser fotògraf del seu temps». I ho reconeix: no és el primer. Aquesta etiqueta (pioner de la novel·la negra gallega) és per Carlos Reigosa (1984, Crime en Compostela).

El bable és la més desconeguda d’entre aquestes llengües. El 1974, José León Delestal (precisament, un escriptor) va crear el Conceyu Bable. Es tracta de la época del surdimientu («renaixença», salvant distàncies). Així, prop de mig segle més tard, podem llegir les obres d’Ana Vanessa Gutiérrez o Xuan Bello.

L’excepció a la norma

Tot i que, en casos generals, sembli contradictori, hi ha escriptors que publiquen en llengües amb menys parlants que la seva materna, perquè els és més literari. Es tracta d’excepcions que, com sempre, confirmen la norma.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies