«Estem asseguts en una cadira de rodes però per damunt de tot som esportistes»

MARTÍN DE LA PUENTE RIOBÓ. Jugador de tennis en cadira de rodes.

DSC_0002

BLAI BARBER (@blaibarber) i JOSE ANTONIO ALHAMA (@josanp8)

Poca gent pot presumir de tenir una trajectòria esportiva tan brillant amb només 18 anys. Martín de la Puente Riobó va néixer a Vigo però fa dos mesos que va començar a estudiar International Business Economics a la Universitat Pompeu Fabra. Ara, després de proclamar-se campió de l’Open Sion de Suïssa el passat cap de setmana, el jove viguès ha aconseguit col·locar-se el número 18 del rànquing mundial de tennis en cadira de rodes. De la Puente només tenia 10 anys quan va descobrir aquest esport, després que li amputessin el peu esquerre a causa d’una malaltia que pateix, anomenada Síndrome de Proteus. En les seves estones lliures li agrada mirar bàsquet o futbol i reconeix que és fan del Real Club Celta de Vigo. Valent, positiu i lluitador, i sempre lluint un gran somriure que comparteix amb tothom qui passa pel seu camí, espera aconseguir la medalla d’or olímpica algun dia o arribar a ser el número 1 del rànquing mundial.

Estàs en un bon moment ara mateix, no? Recentment has estat proclamat campió de l’Open Sion de Suïssa.

La veritat és que sí. Quan vaig venir aquí no m’esperava que arribés a guanyar tornejos tan ràpidament. Pensava que hauria de passar per un període d’adaptació amb el canvi d’entrenador, la nova vida d’aquí… Estic molt satisfet amb els darrers resultats però sobretot amb el treball que hi ha darrere, que és la clau de tot. Crec que és un dels meus millors moments quant a forma. El torneig de Suïssa, per exemple, era molt competitiu i hi havia deu dels vint millors jugadors del món.

On entrenes ara i com et prepares?

Estic al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat. Cada dia acostumo a entrenar dues hores i mitja de tennis i després faig una hora de gimnàs per treballar la preparació física. Dilluns és l’únic dia que no faig tennis a vegades perquè surto més tard de la universitat.

En els entrenaments sempre seguim dues variables, la mental i la tècnica. De la primera depèn molt la segona. El meu entrenador actual, Fernando San Martín, està en plena exigència amb mi a la pista per aconseguir que en els moments de major rendiment no em posi nerviós i superi qualsevol situació. Ara estem treballant focalitzats en mi. Després ja pensarem més amb l’altre; amb el contrincant i els seus punts dèbils. En la part més tècnica estem treballant l’execució dels cops. El primer que vol el meu entrenador és que faci bé el gest, que els impactes siguin bons. Un tennista no viu de la rapidesa, viu de l’impacte de la pilota. Com més precisos siguin, millor. El bon tennista és el que fa moure al rival.

Com combines la carrera amb tot el que et suposa ser un esportista d’alt rendiment?

És molt sacrifici. Quan els amics diuen de quedar o d’anar de festa, jo sóc el primer que depenc molt dels entrenaments. Crec que és molt important l’organització. Si ets capaç d’organitzar-te bé, jugar a tennis no és cap impediment. A la universitat hi vaig els matins i normalment acabo a les 12; és un horari molt assequible. Jo volia fer les dues coses perquè el tennis m’apassiona però els estudis també són molt importants. Volia fer una carrera que em permetés tenir temps per entrenar i no acabar fent les dues coses a mitges sense gaudir-ho prou tot.

I per què International Business Economics?

Si una cosa he fet amb el tennis és viatjar. Aquest any per exemple he estat més de deu vegades a França, cinc vegades a Anglaterra… Estudiant aquesta carrera volia obrir-me més portes als països pels quals he viatjat. Quan viatjo per competir sempre parlo anglès, francès… M’agrada comunicar-me amb els jugadors i altres persones de cada territori per saber coses sobre el seu país.

I per què la Universitat Pompeu Fabra? Per quina via vas entrar?

Home… Dir que estudies a la Pompeu sempre està molt bé. Però sobretot és perquè jo sabia que tenien un programa de tutor pels esportistes d’elit. Aquest va ser un dels principals motius. Coneixia, a més, gent de Vigo que havia vingut a la universitat i m’havien parlat molt bé d’ella.

Jo vaig entrar per la via d’esportista d’alt rendiment. La meva carrera té una nota molt alta i sabia que per la meva nota de tall no entraria, però que pel camí d’esportista d’elit tenia possibilitats. Així i tot, vaig lluitar per entrar amb la millor nota possible, esforçant-me durant batxillerat i la selectivitat.

Quina diferència té el tennis en cadira de rodes respecte al tennis dempeus?

El camp i les dimensions són iguals. L’única diferència és que la pilota pot botar dues vegades. El primer bot sempre ha de produir-se dins l’enquadrament habitual de la pista però el segon pot produir-se fora. Els jugadors de més nivell acostumen a jugar només amb un bot. Així el joc és veloç i restes temps de reacció al rival. Jo que he jugat als dos tipus de tennis, el que em va costar més al principi va ser sostenir en una mà la raqueta i al mateix temps amb l’altra agafar la roda i empènyer. Hi ha un treball molt important de braços. Crec que la gran complexitat d’aquest esport és la coordinació dels moviments i dels cops. La cadira que utilitzem té unes rodes inclinades per incrementar la velocitat del gir i unes altres més petites anti caigudes.

Quins punts de suport tens ara mateix? Seria possible avançar sense ells?

Aquest any no compto amb cap sponsor. D’ençà que es van acabar els jocs olímpics de Rio que m’he quedat sense. El tennis en cadira de rodes es veu que no estira tant com el tennis dempeus… Estem lluitant per canviar això. Estem asseguts a una cadira, sí, però és un esport. Som persones fent el que més volem i lluitant per uns somnis.

Ara mateix és vital el suport del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat i de la meva família. A vegades també m’han ajudat des de la diputació gallega, la selecció espanyola… Els meus pares, però, han d’assumir molts costos i veig que és un sacrifici per ells. Jo no paro de pensar què puc fer per ajudar-los… El que més espero és que els meus germans també puguin estudiar el que vulguin i que també puguin jugar a tennis. Espero no privar-los de tot això, sabent l’esforç econòmic que està suposant fer-ho per mi.

Quins valors vol transmetre un esport adaptat com el teu?

Quan veus algú que juga en una cadira de rodes el primer que et passa pel cap és: Ui pobre, està assegut en una cadira… Però quan veus que aquesta persona s’esforça, que ho dóna tot, que cau a terra i s’aixeca, que lluita… Quan veus aquesta persona no penses que sigui un discapacitat o que vagi en cadira de rodes, penses que és un esportista, un atleta. Al final això és allò que volem transmetre principalment. Estem asseguts a una cadira de rodes però per damunt de tot som esportistes.

DSC_0005

Com recordes els passats jocs olímpics a Rio de Janeiro ara que ha passat el temps?

Únic. Un moment dels que recordaré tota la vida. Quan estava al túnel de l’estadi de Maracaná i escoltava la gent des de dins se’m posaven els pèls de punta. És un dels millors estadis esportius del món… Quan surts del túnel i veus que totes les grades estan plenes de gent cridant, penses que ha valgut la pena l’esforç que hem fet la meva família i jo. Encara quan miro les imatges m’emociono. He tingut la sort de poder viure unes olimpíades, un somni que no tothom pot complir. Recordo molt algun petit detall com quan estava esperant veient passar als altres països, és un instant de molta adrenalina.

Com controles l’emoció en un moment així?

És difícil. Jo quan vaig jugar la primera ronda ho vaig fer contra un brasiler en la pista central. Quan vaig entrar jo, em van aplaudir i tal, però quan va entrar el brasiler tot eren vuvuzeles que sonaven! Es notava que era el seu jugador. És difícil de gestionar. Tot i que estàs tot sol pensant en tu mateix, quan ell feia un punt notava que tot l’estadi em venia damunt. Com més hi pensava, més em costava. En un moment vaig aconseguir oblidar-me de la gent, focalitzar només la pilota i la pista i va ser llavors quan millor em vaig sentir. Els esportistes hem de saber conviure amb la pressió, en el moment que ho aconsegueixes ja està.

Qui és el teu referent?

Rafa Nadal és un referent esportista i vital, dins i fora de la pista. En tennis en cadira de rodes ho seria Gustavo Fernández, un esportista argentí que està situat en el número 1 del món. He tingut l’oportunitat d’entrenar amb ell perquè el meu entrador és el seu també. En Gustavo és paraplègic i competeix amb gent de lesió més baixa. Ha estat capaç d’enfrontar-se moltes vegades amb desavantatge. Tinc cap a ell molta admiració, a part de ser un gran esportista és pura humilitat dins i fora de la pista. Haver-lo conegut i haver viscut moments amb ell ha estat meravellós.

Terra batuda o pista ràpida?

M’agrada derrapar en terra batuda. És el meu terreny preferit però no és el que millor se’m dóna. M’encanta embrutar-me amb la terra, però tinc un joc molt més agressiu i ràpid i em convé més la pista ràpida. Realment no penses en pistes, penses a adaptar-te. M’he d’adaptar a les circumstàncies com més aviat millor. L’adaptació és crucial, per al tennis i per al dia a dia.

Quin ha estat el teu take break a la vida?

Uf… Quan em van amputar el peu. Jo ho veia tot negre. Em van amputar el peu amb 7 anys i encara no era del tot conscient del que suposaria. Però amb 10 anys, quan anava a la platja i tothom em mirava… Va ser un moment de baixada, no volia viure així… Però he tingut la sort del meu entorn, dels meus amics, de la meva família, de la meva gent… M’han ajudat a capgirar la situació i a acceptar que sóc així. Ara em miren com a persona. I aquestes persones se superen cada dia. El take break, per tant, serien totes les operacions que m’han fet. He sabut portar-les i he aconseguit crear-me un camí.

El match point?

Potser està per arribar. Seria tal vegada un partit on guanyés la medalla olímpica. Tant els campionats del món en júnior com els d’Espanya, però, ja han estat diversos match point que he aconseguit.

Read more

Filosofia i teatre en un espai compartit

BLAI BARBER (@blaibarber)

El món del teatre ha tingut des dels seus inicis històrics una forta relació amb la filosofia. Per veure-ho només cal fer una mirada endarrere i desplaçar-se fins a l’època de les grans obres clàssiques de Sòfocles, Eurípides o Èsquil. Els grecs van ser els inventors de la tragèdia i a través d’ella ja es posaren damunt la taula qüestions com la veritat sobre la naturalesa, l’existència o el destí de l’home.

Oriol Broggi i Josep Ramoneda estan convençuts que avui dia la filosofia necessita més que mai encarnar-se i que el teatre, superat el mite de l’acció, necessita retrobar les paraules. Ells dos estan al capdavant de la direcció d’Escenes de filosofia i teatre. Les nits de la Maleta a la Perla, un pretensiós festival que combinarà pensament i creació teatral i que se celebrarà durant el dijous 26, divendres 27 i dissabte 28 d’octubre al Teatre de la Biblioteca de Catalunya. Es tracta d’una activitat impulsada, coordinada i produïda per la companyia de teatre La Perla29 i la revista d’humanitats i economia La Maleta de Portbou.

WhatsApp Image 2017-10-24 at 10.10.42

L’escenari del Teatre de la Biblioteca de Catalunya ja està preparat per acollir el festival. | Font: LaPerla29

El filòsof i escriptor Enric Puig és el comissari d’Escenes de filosofia i teatre i ell mateix comenta que “s’han proposat vincular les dues coses tant pel que fa a contingut com la forma, creant així una mena d’espai híbrid on es fugi dels protocols habituals de cada àmbit”. És així com al llarg d’aquests tres dies, propostes teatrals contaminaran converses, diàlegs i tertúlies, al mateix temps que es produeixi el fenomen a la inversa.

Seguint la terminologia teatral, el programa està dividit en tres actes diferents, en comptes de parlar de tres dies. Un dels moments més esperats serà la conferència inaugural a càrrec de Jean-Guy Lecat, escenògraf de Peter Brook, on es farà reflexionar als espectadors sobre el poder del teatre en la transformació de l’espai públic. Un altre plat fort del festival serà la darrera conferència de dissabte a càrrec de José María Ridao sobre el teatre com a mirall de la societat.

Però entre aquest primer i últim esdeveniment, el festival tractarà temes com el concepte de la veritat, la construcció del personatge i el vincle amb la construcció dels subjectes individuals, la corporalitat de l’actor o la dimensió social i política del teatre. Paral·lelament estarà en funcionament un cafè filosòfic a l’estil francès en què es faran tertúlies més informals, on el públic podrà acostar-se als conferenciants i on, per exemple, intervindrà en una de les xerrades Francesc Orella, el professor Merlí a la coneguda sèrie de tv3.

És important tornar a trobar en l’actualitat la relació entre teatre i filosofia?

Enric Puig afirma que “actualment estem vivint una espècie de crisi de l’espai públic. En molts casos acabem entenent la xarxa com el nou espai públic, quan en realitat mai ho ha estat». Afegeix que “cal reivindicar el teatre no com un espai estrictament d’entreteniment sinó també de reflexió i d’experiència compartida enfront dels problemes que existeixen avui al món”.

A més a més, Puig afirma que «el festival està en marxa des de fa mesos i té un caràcter experimental. En aquesta primera edició veurem per primer cop com dialoguen filosofia i teatre i la intenció és repetir-ho anualment». Les entrades es poden comprar cada dia per separat a taquilla o per internet. 

 

Read more

El centre d’acollida Assís reflexiona sobre el fenomen de l’aporofòbia; el rebuig a les persones pobres

BLAI BARBER (@blaibarber)

Cada deu d’octubre se celebra el dia internacional de les persones sense llar. Coincidint amb aquest esdeveniment, el centre d’acollida Assís de Barcelona va organitzar unes jornades sobre l’aporofòbia o, el que és el mateix,  el sentiment d’aversió cap a les persones en situació de pobresa. La trobada va aplegar un total de 125 assistents, inscrits prèviament, i es va desenvolupar a la sala La Cuina del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison.

Segons les últimes enquestes realitzades per la fundació Arrels a diversos ciutadans que dormen al ras de la capital catalana, el 31, 6% dels entrevistats afirmen que han estat víctimes d’agressions verbals o físiques alguna vegada; una xifra preocupant que en el cas de les dones puja fins al 40% i que entre els més vulnerables arriba al 60%. Així mateix, Amalia Bartolini, responsable del Voluntariat del centre Assis, recorda que “el 47% de persones sense llar entrevistades per l’Obeservatori Hatento el 2015 també van dir que havien estat víctimes d’almenys un episodi de violència”.

A l’acte hi va assistir en primer lloc Adela Cortina, filòsofa i catedràtica d’Ètica de la Universitat de València i autora del llibre Aporofobia, el rechazo al pobre. D’aquest darrer treball de l’escriptora valenciana se’n poden extreure diverses afirmacions sorprenents, entre elles que darrere l’ona de xenofòbia que existeix actualment a Europa o als Estats Units, en realitat el que hi ha és l’aporofòbia. Cortina afirma que moltes vegades “no marginem a l’immigrant si és ric, ni al negre que és jugador de basquet, ni al jubilat amb patrimoni. Als que marginem són als pobres”.

Al mateix temps, Amalia Bartolini, del centre Assís, declara que “el mecanisme de rebuig es posa en marxa generalment a partir d’una percepció visual. La persona que estant en un lloc públic provoca objeccions és aquella que té un aspecte que respon a l’estereotip construït socialment com a sospitós”. Per altra banda, recorda que “l’actitud de rebuig s’orienta cap a qualsevol persona més pobra, fins i tot persones de la mateixa família poden ser víctimes d’un tracte despectiu”. No obstant això, afirma que “les que viuen els atacs físics i/o psicològics més cruels són aquells que es troben a l’extrem de l’exclusió social, als quals se’ls visualitza a través d’un estereotip de gran degradació”. Una persona sense llar, que pernocta a la via pública, es troba exposada a qualsevol modalitat de violència.

La xerrada també va comptar amb la participació de Marta Llobet, professora del Dapartament de Treball Social i Serveis de la UB i Maite Mauricio, representant de la Xarxa d’Atenció a Persones sense Llar de Barcelona. Elles dues van ser les encarregades d’anar preguntant diverses qüestions a Adela Cortina, creadora del neologisme aporofòbia.

Amalia Bartolini creu que és “fonamental la conscienciació de l’existència d’aquest fenomen, tant en els mitjans  per la seva capacitat d’influència, com en els polítics, perquè la voluntat política juga un paper primordial en la desaparició de la pobresa. Que hi hagi gent dormint al carrer depèn de les accions que la societat emprengui per evitar-ho”. A partir del dimarts 17 d’octubre, que és el dia internacional de l’erradicació de la pobresa, estarà en funcionament la nova pàgina web www.aporofobia.info. Així ho ha afirmat Jesús Ruíz, director del Cente Assís de Barcelona.

Molta gent recordarà encara aquell grup de seguidors del PSV Eindhoven d’Holanda que humiliaven un grup de dones que demanaven almoina enmig de la plaça Major de Madrid. És un exemple gràfic molt clar de l’aporofòbia.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies