L’educació sexoafectiva a Catalunya: una assignatura pendent?

AMÀLIA GARCIA, JOSEP TÀSSIES I AROA TORT

A nivell social, la sexualitat segueix sent un tema tabú. Encara costa parlar de plaer, de sexe, d’autoconeixença, de masturbació, de relacions no normatives… I si parlar d’aquests temes es fa difícil en general, parlar-ne amb infants i joves encara és més problemàtic. En aquest context, quin és el paper de les escoles? Com s’educa sobre sexe i afectivitats a Catalunya? 

Educant des d’una perspectiva feminista

Per entendre com es treballa l’educació sexoafectiva als centres educatius partim d’un cas concret. Es tracta de l’Institut Esteve Terrades i Illa, de Cornellà de Llobregat, un centre que treballa la coeducació i l’educació sexoafectiva d’una manera innovadora.

Un dels pilars fonamentals d’aquest projecte és la Xarxa Activa de Joves per la Igualtat (XAJI). Per saber de què es tracta, alumnes de segon de l’ESO ens expliquen en què consisteix la iniciativa i com valoren les seves experiències. 

El que expliquen aquestes adolescents, però, només és una part. A l’Esteve Terrades també treballen l’educació sexoafectiva des de l’assignatura Cultura i Valors, que és l’alternativa a Religió. Ho fan des de primer a tercer de l’ESO i aborden qüestions molt diverses: des d’entendre què és el sexisme, a temes pròpiament lligats a les sexualitats i a les afectivitats. Després, a 4t de l’ESO, ja no treballen el tema dins l’assignatura, perquè no els dona temps. 

Maite Chamizo i Rosa Maria Aznar, cordinadores del projecte de coeducació.

Segons el currículum escolar, dins de Cultura i Valors s’han d’encabir temes molt diversos. L’educació sexoafectiva només és un d’ells, i no es treballa en cap altra assignatura. Que l’Institut Esteve Terrades li doni tanta importància és gràcies a la motivació del centre i, en especial, de la professora Rosa Maria Aznar, que fins a l’any passat coordinava el projecte de coeducació de l’institut.

Per altra banda, al centre també busquen treballar des d’espais més transversals. La professora Aznar, per posar un exemple, explica que a l’hora del pati, dilluns i dimarts, tot l’alumnat sap que en una aula hi ha una professora referent a qui poden preguntar tot allò que vulguin. Sobre relacions, preguntes concretes de sexualitat que no gosen fer a classe, algun problema que tenen amb la seva parella… “En aquest espai podem detectar problemàtiques, per exemple, de violència de gènere, masclisme, o risc medico sexual”, diu la docent.

Les professores de l’institut valoren molt positivament la seva tasca. Segons la professora Aznar, “aquí, si passa alguna cosa que té a veure amb el masclisme o que hi té relació, tothom sap on anar. I saben que ens ho prendrem seriosament. Segur que se’ns escapen coses, i encara queda molt per fer, però, com a mínim, el primer pas a l’Institut Esteve Terrades està fet”.

Coeduca’t: la resposta a una normativa massa genèrica

Cal entendre que actualment treballar l’educació sexoafectiva depèn en gran mesura de la motivació i l’impuls de mestres particulars. Com que la normativa sobre educació sexual i afectiva és molt genèrica i no hi ha un control sobre què fan els centres, professores com la Rosa Maria Aznar es mostren crítiques amb el sistema: “l’educació sexual, o bé la fa gent externa al centre, perquè no es contempla dins del currículum, o bé es fa des de l’assignatura de biologia, sense parlar de plaers ni de desig, ni de col·lectius LGBTIQ+, ni diversitats… I de vegades ni això. Hi ha moltes alumnes que arriben a 2n de l’ESO i no saben ni com és la seva vagina. Nenes que em pregunten si s’han de treure el tampó per fer pipi.”

Sovint, la manca d’educació sexual fa que les adolescents no coneguin el seu propi cos.

Tanmateix, sembla que des de la Generalitat es vol treballar per millorar la situació. En concret, s’està impulsant el programa Coeduca’t, una iniciativa per ajudar els centres a treballar de forma explícita i transversal la coeducació i l’educació afectivosexual. La idea és que s’apliqui des de P-3 fins a 4t de l’ESO, a tots els centres públics i concertats.

Font: Departament d’Educació / Elaboració pròpia

El Departament d’Ensenyament vol formar a dues persones de cada centre, les quals seran responsables de coordinar el programa a les seves escoles o instituts. I és que la intenció és que el Coeduca’t s’adapti a cada realitat. L’Associació Drets Sexuals i Reproductius hi participa a nivell “teòric”, definint quins són els continguts que caldrà treballar a escoles i instituts. Jordi Baroja Benlliure, director del Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats —una entitat que pertany a aquesta associació— , explica que la idea és “poder fer una sèrie de propostes de quines serien les diferents competències i objectius o temes a abordar per cada tram d’edat, perquè els continguts puguin ser evolutius i adaptats a cada cicle vital”.

Calendari de les sessions formatives.

La intenció de l’associació és treballar la sexualitat en totes les seves dimensions. Baroja explica que parteixen de la idea que “molta gent associa la sexualitat només amb sexe i genitalitat”. Però, segons ell, “sexualitat és moltes més coses: és relacions, és autocura, és drets, és valors, és afectes, etc.”

Més enllà de Catalunya

Qui impulsa el programa Coeduca’t és la Generalitat i, per tant, aquest programa s’aplica a Catalunya. Malgrat tot, això no vol dir que a altres punts del territori no hi hagi iniciatives que busquen treballar l’educació sexoafectiva en profunditat, des d’una perspectiva transversal i feminista.

Un clar exemple és la Rosa Sanchis, professora de català a l’Institut Isabel de Villena a València. És també impulsora del blog Karicies, des d’on treballa l’educació sexoafectiva amb els seus alumnes. En aquesta entrevista explica la seva tasca:

L’inici d’un llarg camí

Per tant, existeixen diverses iniciatives personals i concretes que busquen donar a l’educació sexoafectiva l’espai que el sistema li nega. Un espai que des del moviment feminista fa temps que es reclama i que, ara, sembla que a Catalunya es podria fer realitat.

Tot i això, és evident que encara queda molt per fer i millorar. El camí per garantir a totes les escoles una educació sexoafectiva de qualitat és llarg i requereix esforços conjunts. Per a la Rosa Maria Aznar, a més, és important la mirada amb la qual cal enfocar el tema: “nosaltres entenem que hi ha d’haver una mirada feminista, sinó no estem educant. Sobretot si parlem d’afectivitats i sexualitats”. En Jordi Baroja hi està d’acord. Segons ell, “l’educació sexoafectiva s’ha de fonamentar en la mirada de gènere i feminista. Pensem que aquesta ha de travessar tot l’itinerari curricular, posant el plaer i l’autocura en un lloc predominant”.

Read more

Salut Pública anima a la societat a adherir-se a la campanya de conscienciació del consum d’alcohol

El segell Q de festa! ha estat impulsat per garantir la seguretat i bona distribució de l’alcohol a diferents locals, festivals i festes que actuen a l’oci nocturn

Cristina Poyato i Aroa Tort

«L’alcohol és responsabilitat de tothom» és el lema que dóna nom a la Setmana de Sensibilització sobre els Riscos del Consum d’Alcohol. Una campanya que fa sis anys que està en funcionament, i que mobilitza els professionals de la salut i altres entitats a conscienciar sobre els problemes que ocasiona aquesta substància. A un mes de donar per finalitzat el 2019, l’Agència de Salut Pública de Catalunya ha remarcat l’èxit que està tenint la campanya, destacant que ja són 64 organitzacions al territori distingides amb el segell Q de festa! Nits de qualitat, atorgat quan es garanteixen serveis de salut pel seu públic. Entre aquestes entitats reconegudes amb el distintiu es troben locals d’oci, festivals, festes majors i festes universitàries,

Cada any, la campanya es focalitza en un àmbit concret. El 2019 ha estat destinat a treballar en el món de l’oci nocturn, un món que crea un triangle entre cultura i tradició, indústria recreativa i festa. Per no trencar aquest triangle, Joan Guix i Joan Colom, secretari de Salut Pública i subdirector General de Drogodependències, respectivament, han donat a conèixer la guia que han de seguir les entitats amb el segell Q, on es parla de la distribució i consum de l’alcohol a les festes locals. Les normes o passos a seguir, estan explicades a partir d’un «decàleg senzill», segons ha comentat Colom a la roda de premsa convocada, que comprèn els 10 punts clau per poder «afavorir, valorar i distingir les entitats de l’oci nocturn que s’impliquen amb les polítiques de la salut pública».

Qui és «tothom»?

Colom, que ha estat el portaveu principal, ha deixat clar que l’alcohol i el seu consum no són només responsabilitat dels qui treuen algun tipus de profit d’ell. Hi ha un gran llistat de persones, col·lectius i entitats que en major o menor mesura tenen part de la responsabilitat: administració, municipis, empreses productores, comerciants, cossos de seguretat, centres educatius i professionals de la salut, mitjans de comunicació, famílies i grups d’amistats i, per últim, un mateix. Tots aquests són responsables de xifres «impactants», que segons els experts podrien disminuir. Han identificat que pel 2030, aproximadament, podrien assolir-se 14 dels 17 objectius de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides, i on l’alcohol té alguna cosa a veure.

Per tal que això sigui possible, és necessària l’ajuda i involucració de tots els agents que d’una manera o altra són responsables. Una ajuda que es pot aconseguir de diferents formes, com per exemple amb la formació en dispensació responsable al personal de barres i locals, aquestes persones poden utilitzar el decàleg de Q de festa!. Una altra iniciativa de la campanya va ser un vídeo sota el nom «I tu, t’hi adhereixes?» on personatges reconeguts, com Sergi Roberto, Mònica Terribas o Jordi Basté, i no tan reconeguts, animen als usuaris a adherir-se a la campanya. Sota el hashtag #Responsabilitatdetothom, Salut Pública intenta «viralitzar i generalitzar un compromís amb la societat», incloent-hi gent de tots els àmbits: ONG’s, ajuntaments, universitats, periodistes, famílies…

Un consum irresponsable a Catalunya

Segons l’estudi fet al territori català, l’edat d’inici de consum d’alcohol es troba sobre els 13,9 anys, però «això no vol dir que no hi hagi nens que consumeixen amb menys edat», ha destacat Colom, ja que el consum entre els menors és un problema greu. Aproximadament, 1 de 3 menors fa un consum intensiu, i observant les dades, es pot afirmar que aquests fan un elevat «consum associat» d’altres drogues. A més, també ha destacat el fet que persones que no haurien de consumir aquesta substància, com embarassades, persones amb malalties cròniques o que prenen fàrmacs, ho fan. Per tant, hi ha «molt marge per treballar», ha reconegut Colom.

El subdirector de Drogodependències ha fet un crit a la societat, perquè considera que «tenim molt interioritzat el consum d’alcohol» i, cosa que provoca que «no veiem necessari demanar consulta o tractament» quan, en realitat, la taxa de consum és problemàtica i preocupant. L’any 2018, es va registrar que el 56,7% de les urgències hospitalàries a Catalunya relacionades amb el consum de substàncies estaven relacionades amb el consum d’alcohol, segons Salut Pública. Això equival a 27 urgències al dia, de mitjana. També s’ha constatat que en 1 de cada 3 morts en accidents de trànsit es troba present el consum d’alcohol. Al territori català, l’alcohol és la substància més consumida, ja que segons l’estudi realitzat, només un 9% dels enquestats entre 15 i 64 anys, es declaren abstemis, és a dir, que no consumeixen cap tipus d’alcohol. I, en total, el 2016, el consum d’alcohol per persona i any va ser de 9,5 litres.

Read more

Els reptes de la zona euro

La Unió Europea va ser una bona idea? I l’euro? Eliminar totes les monedes pròpies de cada país i fusionar-les totes en una comuna està funcionant? La zona euro, com tot, té les seves coses positives i les seves negatives. És evident que gràcies a l’euro l’estabilitat és major i el risc monetari és menor. A més, els costos de transacció entre els països es redueixen i els preus són més fàcils de comparar, pel que possiblement augmenta la competència. Tanmateix, en els últims anys, sobretot a conseqüència de la recent crisi econòmica, les debilitats de l’Eurozona han començat a aflorar. La crisi del deute a Grècia n’és un clar exemple. Quina és la situació òptima? Estaríem millor si l’euro desaparegués?

L’estabilitat com a punt de partida

Si hi ha una premissa important en l’economia, aquesta és l’estabilitat. Qualsevol empresa vol reduir al màxim possible la incertesa en el seu negoci. Un clar exemple força recent és la caiguda que es produeix a la borsa cada cop que hi ha eleccions, a causa de la incertesa política. En tenir una moneda comuna, la inestabilitat econòmica es redueix dràsticament. Ja no és el banc de cada país qui decideix quines polítiques monetàries aplicar, seguint els seus propis criteris, sinó que és el Banc Central Europeu qui marca la pauta. Per tant, la credibilitat dels bancs centrals de cada país augmenta, ja que es pressuposa que no augmentaran els tipus d’interès o els baixaran de cop arbitràriament.

Per aquesta raó, l’estabilitat també es reflecteix en els preus. És el BCE qui tria la política monetària que cada banc central de cada país ha d’aplicar i, en conseqüència, estableix el tipus d’interès -i qui s’encarregarà de supervisar que això es compleixi. Per això, la inflació no pateix grans fluctuacions, sinó que tendeix a estabilitzar-se. Per tant, els preus són estables, cosa que genera certesa tant entre les empreses com entre la mateixa població.

A més, l’estabilitat permet millors negocis dins de la zona euro. Els costos de les importacions i exportacions es redueixen dràsticament, per la qual cosa el comerç augmenta. Això, lligat al fet que si tenim la mateixa moneda, és molt més senzill comparar els preus de dos productes, fa que la competència comenci a créixer. I, a escala general, si la competència augmenta, els preus seran més baixos i la qualitat del que es produeix serà més elevada. A més, l’estabilitat de l’euro també atrau capital de fora de l’Eurozona, cosa que fa que encara augmenti més el comerç.

Evolució de les exportacions a la Unió Europea (2002-2018)

Les crisis econòmiques: un problema afegit

Amb aquests punts damunt la taula, sembla que l’euro sigui la solució a tots els problemes econòmics que pugui tenir un país. Però, què passa quan arriba una crisi econòmica? Teòricament, quan les crisis no tiren endavant per si soles, l’estat ha d’intervenir per estimular i reactivar l’economia. I, a grans trets, té dues opcions: o canviar la política monetària o la fiscal. Totes dues tenen els seus arguments a favor i en contra. Però el problema que apareix amb la moneda comuna és que els països només poden tocar la segona opció, la política fiscal.

Com és el BCE qui estableix la política monetària, quan hi ha una crisi, és aquesta institució qui decideix si augmenta o disminueix el tipus d’interès i en quina quantitat. I això provoca grans disparitats entre els països de l’Eurozona. Per exemple, el BCE pot decidir baixar-lo poc, i per tant, que el creixement econòmic sigui més lent. Però això el que provocarà és que països com Alemanya segueixin el seu ritme de creixement habitual i que els països perifèrics, com Espanya, acabin estancant-se, perquè el que els convindria seria baixar molt més el tipus d’interès per estimular més ràpidament el creixement econòmic.

Estats Units vs. Unió Europea

El que aquí es fa evident és que les crisis econòmiques no afecten per igual a tots els països de l’Eurozona. Les heterogeneïtats són clares, perquè cada país i cada govern mira pels seus propis interessos i beneficis, per la qual cosa aplica polítiques fiscals al seu criteri. No és el mateix Alemanya que Grècia. I, amb cada crisi, les diferències entre els països s’accentuen més. Trobar una solució igual per a tots és més que complicat. Tanmateix, si prenem com a exemple els Estats Units, a més de la unió monetària -tots els estats tenen el dòlar-, també tenen integració fiscal, és a dir, apliquen les mateixes polítiques fiscals -augmentar o reduir la despesa pública o els impostos. D’aquesta manera, les crisis no afecten amb tantes diferències els diferents estats. Podria ser aquesta una solució per a l’euro?

A més, als Estats Units, les diferències entre els estats també es redueixen gràcies a la mobilitat laboral. És a dir, els treballadors i treballadores es mouen entre els estats. Per tant, ajuden a restablir l’equilibri, desplaçant-se dels que tenen taxes d’atur més baixes als que les tens més altes. Però a Europa això no succeeix. Ara per ara, els desplaçaments per motius laborals no estan generalitzats. Per la qual cosa, l’ajust entre països és lent i més complicat.

Comparació de la mobilitat entre països dins la Unió Europea i entre els estats dels EUA

L’Eurozona té molts deures pendents. La recent crisi econòmica mundial ha fet emergir les debilitats de l’euro. Tota l’estabilitat i certesa que genera, va quedar neutralitzada pels forts impactes que va tenir la crisi en alguns dels països de la Unió Europea, com Grècia. En part, perquè no van poder aplicar les polítiques monetàries més adients pel país i per al moment. Com afrontarà la zona euro la crisi econòmica que comença a fer-se sentir? Si superarà els seus reptes, encara està per veure.

Read more

És possible viure a Barcelona i no generar residus?

AMÀLIA GARCIA i AROA TORT

Residu Zero

Read more

«Cuando las mujeres nos organizamos podemos cambiar la historia»

La escritora y activista feminista Barbijaputa publica su último libro, Nadie Duerme

Barbijaputa es el pseudónimo de la escritora, tuitera y activista feminista anónima colaboradora de eldiario.es. A principios de noviembre ha publicado su última novela Nadie Duerme. Autora de las obras La chica miedosa que fingía ser valiente muy mal y de Machismo: 8 pasos para quitárselo de encima, esta vez vuelve a la ficción con una distopía feminista. En un mundo gobernado por la ultraderecha, las mujeres toman las armas para acabar con el sistema. Una historia que no está dejando indiferente a nadie.

¿De qué va el libro?

El libro va de un país ficticio donde gana las elecciones un partido fascista. A partir de ahí, empieza a haber mucha represión contra las mujeres, personas migrantes, colectivos vulnerables, LGTBI, etc. Y la población empieza a tener cada vez más miedo por la represión y empiezan a callar. Pero entonces hay un grupo de mujeres que se organiza para intentar derrotar el sistema, levantando las armas. Y… no te quiero hacer más spoiler.

¿Como se le ocurrió esta idea?

Estaba un poco harta de distopías feministas donde las mujeres sufren todo el rato, les pasan cosas muy malas, y nunca rompen en lucha. Entonces, entre eso y el ascenso de Vox, pues se me ocurría que muchas de estas cosas de las distopías podían pasar aquí. Y como tenía ganas de leer una historia donde las mujeres se empoderasen y supieran organizarse para luchar contra un sistema opresor, y no la encontraba, pues la escribí yo.

¿Cuál es la intención de esta novela? ¿Entretener, educar o concienciar?

Entretener es secundario. El anterior libro lo escribí con ganas de entretener y de contar una historia. Pero este lo he escrito más desde «las tripas”, explicando una fantasía, que las mujeres nos organizemos. Aunque espero que no haya que hacerlo ni en ese contexto ni en esos términos. Pero tenía ganas de explicar y dar ideas de cómo las mujeres nos podemos organizar, y de que somos más poderosas de lo que nos creemos.

¿Qué recepción está teniendo la novela?

Hay que tener en cuento que es un libro que no puedo decir que sea para todo el mundo. Hay un público objetivo, y creo que la mayoría de la gente, del país, no son ese público objetivo. Estamos hablando de mujeres que cogen las armas para enfrentarse a un gobierno. Entonces, si ya hay mucha derecha en contra del feminismo, imagínate de un feminismo que coge las armas. Aun así, estoy muy contenta, porque la gente que lo está leyendo está entendiendo perfectamente lo que yo quería decir y les ha emocionado, a pesar de que dicen que es muy duro. Aunque yo creo que la portada y el título del libro ya dan pistas de que no va a ser una balsa de aceite.

Por lo tanto, al público al que se quiere dirigir, ¿son mujeres feministas?

No solo mujeres feministas, simplemente mujeres. Aunque también hay hombres que lo están disfrutando, hombres que entienden el sistema en el que estamos, que no son reaccionarios, que quieren abandonar el machismo. Pero yo lo he hecho pensando en las mujeres. Las protagonistas son mujeres, y no se habla de hombres, mas que para los que copan el gobierno. Y esto lo he hecho queriendo, para que las mujeres sean las máximas protagonistas. Por lo tanto, en realidad, estas lecturas las puede disfrutar cualquiera, pero en un país tan machista pues va a haber, por supuesto, muchos hombres a los que no les interese, o a los que directamente les horrorice, la posibilidad de que haya mujeres que combatan.

¿Cuál es la idea que quiere transmitir con el libro?

Que las mujeres, cuando nos organizamos, si lo hacemos, podemos cambiar la historia de un país, y hasta del mundo. El problema es que no estamos organizadas. Pero que podemos hacerlo, y en otros contextos, que no hace falta que llegue el fascismo para ello, podemos hacerlo antes y de muchas formas. Y mi intención es que las mujeres sepamos lo poderosas que somos cuando nos juntamos, y hablamos, y pensamos. Somos muy poderosas, lo que pasa es que todavía no nos hemos enterado.

Read more

“Cal posar l’èmfasi en el comportament de l’autor, no en el de la víctima”

María Acale Sánchez, Catedràtica en Dret penal a la Universitat de Cádiz, explica les diferències jurídiques entre els conceptes d’abús sexual i d’agressió, arran de la condemna per abús de la «Manada de Manresa»

La sentència de la coneguda com a «Manada de Manresa» ha causat una enorme polèmica. Quan va sortir la sentència, a principis del mes de novembre, es van produir centenars de manifestacions per tota Espanya. Per què, si els acusats havien estat condemnats? Doncs perquè, altre cop, tal com va passar amb el cas de la Manada de Pamplona, la sentència no condemna per agressió sexual, sinó per abús. María Acale Sánchez, llicenciada i doctora en Dret per la Universitat de Cádiz, analitza la sentència, desgranant els conceptes d’agressió i d’abús sexual que es reflecteixen en el nostre Codi Penal.

Quina és la seva opinió sobre aquesta sentència?

En què falla?

I què diu el Codi Penal al respecte?

Per tant, amb el Codi Penal actual, es podria haver qualificat el delicte com a agressió sexual?

Tanmateix, creu que és necessària la reforma del Codi Penal?

I com hauria de ser aquesta reforma?

La Fiscalia va dir que recorreria la sentència, que acabarà al Tribunal Suprem. Què creu que passarà?

Cada cop s’escolten més casos de violacions grupals. Quins trets comuns tenen aquestes agressions?

Read more

El Dia del Solter xinès, un nou Black Friday

El grup asiàtic Alibaba supera, un altre any, el seu record en vendes el dia 11 de l’11: 35.000 milions d’euros en un dia

Les vendes d’Alibaba respecte l’any passat han augmentat un 27%

Pels amants de les rebaixes i els descomptes online, l’11 de novembre és un gran dia. Des dels anys 90, a la Xina, en aquesta data (11/11) es commemora el Dia del Solter. I va ser escollida pel fet que el número 1 representa a una persona sola. Des del 2009, però, aquest dia s’ha convertit en una expressió més del consumisme salvatge. En un Black Friday xinès.

Record històric

Amb l’excusa d’alleugerar la solitud i la tristesa dels solters amb compres de rebaixes, el 2009 el Dia del Solter es va transformar en una festivitat comercial. La idea va ser de l’executiu Daniel Zhang, actual director general del grup Alibaba, el gegant tecnològic asiàtic al qual pertany la botiga online Aliexpress. I és aquest grup el que més ha guanyat amb aquesta festivitat, tal com mostren les dades. Aquest 11 de novembre el grup va superar el seu propi record històric. Va facturar, en un dia, gairebé 35.000 milions d’euros. 8.000 milions més que l’any passat. Per fer-nos una idea, aquesta xifra és tres vegades més alta del que es factura pel Black Friday. I és l’equivalent al que aconsegueix facturar el sector tecnològic a tot Espanya en un any.

És evident que al gegant asiàtic la iniciativa del seu actual director no l’hi ha anat malament. La setmana passada, en una entrevista corporativa, Zhang va afirmar que l’11 de l’11, el Dia del Solter, s’ha convertit en una gran festivitat pels consumidors i que, gràcies a això, a Alibaba han experimentat 10 anys extraordinaris. Zhang també va explicar que els consumidors cada cop són més diversos i, sobretot, més joves. En una entrevista a El Mundo, Ángela López, experta digital, també creu en aquest canvi de perfil, en joves que “busquen donar-se un capritx” i que fan compres “més impulsives”. Un concepte de “solter” que “no es treballa gaire en publicitat i que Alibaba ha sabut explotar”, afirma l’experta.

La situació al mercat espanyol

Tanmateix, a Espanya, ara per ara, la data no és gaire coneguda. Entre els joves, poc coneixement de la festivitat; únicament nocions vagues de promocions i ofertes. De més consumisme. De més oportunitats per les empreses per vendre. I, sobretot, descomptes constantment anunciats per la botiga online Aliexpress. Des d’aquí és d’on van arribar la majora d’ofertes del Dia del Solter, tant a Espanya com a la resta d’Europa. Però també altres marques van sumar-se als descomptes, tot i que sempre en la línia d’avançar-se al Black Friday. Per exemple, Mediamarkt va aprofitar la data per fer un dia sense IVA o El Corte Inglés es va afegir a la campanya amb descomptes en 1.111 productes amb el lema “Avança’t al Black Friday”.

Per tant, de moment, les empreses del territori no s’estan abocant cap a una nova data d’ofertes escandaloses. Les campanyes van en la línia d’avançar el Black Friday –previst pel pròxim 29 de novembre–, i també el Cybermonday –el 2 de desembre–, amb l’objectiu de descongestionar les vendes previstes. Per no concentrar-les totes en un sol dia. I un altre apunt: aquestes dues festivitats comercials que actualment tenim en el panorama espanyol són d’origen anglosaxó. Ara per ara, però, falta per veure si el Dia del Solter, aquesta festivitat consumista xinesa que tant rendeix econòmicament en allí, superarà les compres del Black Friday al mercat espanyol. Si, en la seva pugna amb els Estats Units, la Xina els passarà per davant.

Read more

Més polítiques

Aroa Tort – Aquest dijous, de nou, un altre debat electoral. Ja en van quatre en una setmana. Però el de dijous a la nit, a la Sexta, va tenir una particularitat: un debat únicament de candidates. Candidates, en femení. Per contrarestar el debat de dilluns dels caps de llista, on es va fer plausible la disparitat en la política? Més ben dit, la disparitat en el capdamunt de la política. I en el capdamunt de qualsevol àmbit de la societat. Dilluns vam tenir un debat entre els candidats que aspiren a ser presidents del govern, tots cinc, homes. Dijous vam veure l’enfrontament entre les representants dels partits. I les diferències entre aquests dos debats es van fer evidents.

La dinàmica

En primer lloc, elles van tenir una oratòria i un discurs molt més ben format que el d’ells. Van donar arguments millor elaborats i els van saber explicar més clarament al públic. En definitiva, tot i les discussions, trepitjar-se i, fins i tot, els crits en algun moment ─cosa normal, al cap i a la fi, ja que és un debat i, a més, un debat electoral─, els diferents enfrontaments entre les candidates van ser menys durs, en la línia de menor espectacularització. Tot el debat en si va tenir un to més pausat, en comparació amb l’altre. I, tot i que probablement la resposta està en què cada polític és diferent, la veritat és que sorprèn aquesta diferència, en conjunt, en la sobreactuació global del debat, que es va fer notar molt més en el d’ells que en el d’elles.

El format

Tanmateix, el format del debat de dijous era força diferent del del dilluns, cosa que va facilitar la millora de l’argumentari de les polítiques. Aquest cop, la periodista feia les preguntes ─les preguntes concretes─, podia tallar i interrompre i, el més important, en el debat no hi havia blocs temàtics tancats. Això va permetre que cada candidata definís polítiques concretes d’actuació quan se’ls preguntava. En canvi, en el debat d’ells, amb els blocs predeterminats, es produïa una monopolització del tema per cada polític, cadascun l’intentava portar al seu àmbit. Aleshores, no s’acabaven de definir les polítiques detallades i, al final, tot eren reiteracions de temes ─Catalunya, l’exemple paradigmàtic, que apareixia en tots els blocs.

Per tant, el format va jugar a favor de les dones. Van començar sense interrompre’s, pràcticament, encara que després eren inevitables les discussions. Perquè, com he dit, no deixa de ser un debat. I, entrant una mica en els continguts, en aquest es va parlar de les dones, es va parlar de feminisme. Va ser un dels temes centrals i recurrents. I això es va notar especialment en el minut d’or de les candidates, on tres d’elles (UP, PSOE i PP) es van dirigir a les dones directament, a diferència dels seus homòlegs homes.

I un apunt final, sobre la seva vestimenta. És odiós quan només es parla de les dones pel seu físic i la seva roba. Però en aquí voldria fer notar el tipus de sabates que quatre d’elles portaven. Potser les sabates que duien ells el dilluns també fossin incòmodes. O potser no. Tot i això, no em deixa de sorprendre que, en un debat on s’estaran més de dues hores dretes, elles hagin de dur ─sigui per voluntat pròpia o no─ uns talons tan alts i prims que fan mal als peus només de veure’ls.

Read more

3 de cada 10 estudiants de famílies amb pocs estudis accedeixen a la universitat

Un estudi fet per l’Observatori del Sistema Universitari, Qui estudia a la universitat?, explica l’evolució dels últims quinze anys –del 2002 al 2017– de l’accés a les universitats públiques de Catalunya. Centrant-se en les diferències quant a nivell d’estudis dels progenitors dels estudiants universitaris, l’estudi posa de manifest les desigualtats que encara ara trobem dins la universitat. Únicament mirant l’origen familiar de cada estudiant, la poca equitat es fa latent. I encara que hi ha hagut certa millora respecte a l’any 2002 –per exemple, cada cop més famílies tenen més estudis–, les dades fan evident les diferències socials entre universitaris.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies