Més espai pels vianants: la ‘nova normalitat’ post pandèmia

Algunes ciutats s’han convertit en nuclis urbans colossals que dins dels seus límits apleguen a milers de persones. A Catalunya les tres ciutats amb més densitat de població segons dades de l’Idescat són Barcelona  que té 1.636.762 d’habitants, seguida de l’Hospitalet del Llobregat amb 264.923 i Terrassa amb un total de 220.556. Però tot i això, l’espai reservat per l’ús estrictament per als vianants és el 13,25% del total per una ciutat com Barcelona. Ara la crisi sanitària i la tornada a la ‘’nova normalitat” del Govern de Sánchez ha obligat els ajuntaments a ampliar l’espai per vianants per tal de garantir les distàncies de seguretat. És l’epidèmia l’oportunitat perfecta per repensar els models urbans?

Més verd i menys asfalt. Aquesta és la fórmula que segueixen els consistoris per replantejar l’espai urbanístic de les ciutats. Una decisió que es preveu que a més del vessant sanitari, contribueixi a disminuir els nivells de CO2 de l’aire i generi espais més accessibles per persones amb mobilitat reduïda. En el cas de la Ciutat Comtal aquestes mesures es concreten en una reducció de fins a 12 quilòmetres d’espais per als cotxes que s’han convertit en zones de vianants i per les bicicletes. Altres municipis però, també han seguit iniciatives similars: Sant Joan Despí recentment ha tallat quatre carrers al trànsit durant determinats dies dinss de les franges horàries per fer esport i passejar. Sant Cugat han iniciat una prova pilot per eliminar carrils de circulació a vehicles de motor i crear una anella verda al centre del  municipi. L’objectiu d’aquesta restricció és que els vianants i les bicis guanyin espai per garantir les distàncies de seguretat.

L’Hospitalet, un cas particular

Altres ciutats però, no ho han tingut tan fàcil per implementar canvis substancials i això ha derivat en el malestar dels ciutadans. L’Hospitalet, una ciutat amb més de 260.000 habitants n’és un clar exemple. Es tracta de la ciutat més densa d’Europa i segons les xifres del mateix Ajuntament en el 2019 hi havia un total 46.951 habitatges amb més de dues persones convivint. A més, un estudi de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (2016) revela que si es té en compte el els parcs, jardins i espais agrícoles, la ciutat té un total del 5,70% dels seu territori destinat a espais verds. Amb aquesta realitat urbanística l’Ajuntament ha anunciat que “s’està estudiant ampliar carrers de forma provisional en franges horàries i dies concrets”, tenint en compte que la mesura “permeti guanyar espai significativament i tingui una afectació mínima al transport públic”: A més, durant el confinament s’han acabat algunes obres per ampliar vies i fer-les més accessibles com el carrer Francesc Moragas. En aquest sentit, l’alcaldessa del municipi, Núria Marín, ha anunciat que les modificacions que es preveuen fer es convertiran en “projectes de futur” i que per tant, es continuarà “invertint en aquest model”.  

Les associacions també han volgut donar resposta a la crisi. És el cas dels veïns del barri de La Florida que alerten que “hi ha places i carrers on és impossible mantenir les distàncies de seguretat” i demanen “mesures excepcionals i més espai pels vianants”: Altres associacions es centren en el vessant més medioambiental com l’Hospitalet Verd. A través de les xarxes han iniciat una campanya per aturar la tala d’arbres a la ciutat. Segons l’associació els arbres urbans “són importants per la salut dels veïns” ja que milloren la “qualitat de l’aire, disminueixen la temperatura del sòl al vespre, esmorteeixen els sorolls i proporcionen ombra”: Amb tot això, l’Hospitalet en Verd ha iniciat una campanya de recollida de firmes amb la proclama de “volem una ciutat verda” que ja ha arribat a 740 persones de 1.000, que és el límits que s’han proposat.  

La denúncia de la realitat urbanística de l’Hospitalet també s’ha fet notar entre els ciutadans a títol individual. En Ruben Boo, que viu al barri de Gran Via Sud, creu que “és impossible mantenir les distàncies” però assegura que no és exclusiu d’Hospitalet: no és possible “ni aquí ni en cap altra ciutat”. La Laia Borraz -Santa Eulàlia- també viu aquesta situació i explica que quan surt a córrer es desvia cap a Europa Fira perquè els carrers del seu barri són massa estrets i a vegades “intransitables”. Com ells dos, altres ciutadans s’han manifestat per les xarxes socials, on els internautes lamenten que la ciutat no tingui cap carrer “tallat al trànsit” i les voreres siguin “massa petites”.

Més verd i menys asfalt. Aquesta és la fórmula que segueixen els consistoris per replantejar l’espai urbanístic de les ciutats. Una decisió que es preveu que a més del vessant sanitari, contribueixi a disminuir els nivells de CO2 de l’aire i generar espais més accessibles per persones amb mobilitat reduïda. En el cas de la Ciutat Comtal aquestes mesures es concreten en una reducció de fins a 12 quilòmetres d’espais per als cotxes que s’han convertit en zones de vianants i per les bicicletes. Però també altres municipis com Sant Joan Despí o Sant Cugat han tallat carreteres al trànsit per ampliar l’espai 

L’Hospitalet, un cas particular

Altres ciutats però, no ho han tingut tan fàcil per implementar canvis substancials i això ha derivat en el malestar dels ciutadans. L’Hospitalet, una ciutat amb més de 260.000 habitants n’és un clar exemple. Es tracta de la ciutat més densa d’Europa i segons les xifres del mateix Ajuntament en el 2019 hi havia un total 46.951 habitatges amb més de dues persones convivint. Amb aquest context i l’amenaça d’un rebrot del virus si no es mantenen les distàncies de seguretat, el consistori ha deixat clar que les modificacions que “s’està treballant” i les modificacions ja fetes convertiran en “projectes de futur” i es continuarà “invertint en aquest model”. Però en Ruben Boo -Gran Via Sud- que viu al barri de creu que “és impossible mantenir les distàncies” però assegura que no ho és exclusiu d’Hospitalet: no és possible “ni aquí ni en cap altra ciutat”. La Laia Borraz -Santa Eulàlia- també viu aquesta situació i explica que quan surt a córrer es desvia cap a Europa Fira perquè els carrers del seu barri són massa estrets i carrers “intransitables”. Com ells dos altres ciutadans s’han manifestat per les xarxes socials, on els internautes lamenten que la ciutat no tingui cap carrer “tallat al trànsit” i les voreres siguin “massa petites”. 


La legislació europea

Els canvis que s’estan fent post-pandèmia, per tant, estan reestructurant les ciutats però aquesta voluntat de construir nuclis urbans amb el ciutadà com eix vertebrador ja fa anys que es planteja. L’arquitecte Héctor Maquin Gil explica que a arran de la Carta Europea dels Drets del vianant publicada l’octubre del 1988, es pren consciència i s’insta als països membres a “comprometre’s socialment i políticament” a què certes zones urbanes siguin “per l’ús exclusiu dels vianants” i que aquestes àrees siguin “lògiques, segures i estiguin connectades entre si”. 

A partir de legislar en aquesta matèria es van anar introduint diversos canvis però a finals del segle passat l‘augment de demogràfic i les migracions del camp cap a les ciutats van impedir que un desenvolupament sostenible i amb el vianant com a protagonista. D’aquella època es destaquen els grans edificis i “barris convertits quasi en ciutats” que van haver de construir habitatges ràpidament per rebre als nouvinguts. Amb aquesta realitat Maquin ressalta que a Espanya “els espais peatonals els limitaven a voreres que rodejaven el trànsit” o “places, parcs i espais verds sense connectar”. Un model de ciutat i cultura urbanística que es va centrar a donar habitatge i forma a un creixement urbà cada cop més pronunciat. 

Projectes de futur

Ara, però, es busca una nova sortida a aquests nuclis urbans i la tendència és descongestionar i crear més espais públics. És així, fins al  punt que des de l’AMB al març es van fer els premis Passatges Metropolitans per tal de buscar el projecte arquitectònic que materialitzi les necessitats d’una ciutat del segle XXI. Aquest concurs se centra a remodelar sis emplaçaments de l’àrea Metropolitana que destaquen que “és un repte crucial per garantir l’accessibilitat a les ciutats” Els projectes guanyadors tenen l’àmbit d’actuació en municipis com Badalona o Montcada i pretenen “eliminar barreres arquitectòniques”, connectar les ciutats i recuperar els espais interns d’aquestes.

Però a més de estratègies que engloben tota l’Àrea Metropolitana hi ha plans de desenvolupament de les zones verdes a les ciutats en concret. Projectes amb la mirada posada en la vegetació urbana com element vertebrador del canvi i que ja fa anys que estan en marxa però que tenen una projecció de futur. Pel que fa Barcelona amb un 18,35% de sol destinat a parcs i espais agrícoles des de 2013 s’ha impulsat el que s’anomena Pla Verd; aquest projecte es concreta en 68 accions que busquen naturalitzar els espais públics, una major cohesió en la ciutat i millorar la qualitat de vida de les àrees amb alta concentració d’habitants. 

Una altra ciutat amb una fulla de ruta definida és Cornellà del LLobregat. Amb  86.072 habitants i un arbre per cada tres residents, també va impulsar l’any 2014 un projecte de renaturalització de la ciutat –Cornellà Natura– que ha de culminar al 2026. Aquest projecte a més de la rehabilitació d’edificis en barris més desfavorits planeja crear corredors verds urbans i destinar part del sol a espais lliures, places, parcs, passejos, entre d’altres. Les xifres es concreten en passar de 9,73 m2/h de verd urbà a 15,52 m2/h.

Amb l’arribada del covid i les precaucions que se’n deriven, ha posat sobre la taula la necessitat de models de ciutat amb grans espais pels vianants i amb més verd urbà. En definitiva, un model que pot contribuir, entre altres coses, a la millora de la qualitat ambiental. Maquin en el seu estudi sobre ‘Elementos peatonales de las ciudades medias españolas’ destaca que construir més àrees pels vianants afavoreix la “humanització de la ciutat” i la millora de la “salubritat pública”. En aquest sentit, encara és molt d’hora per veure els efectes que aquestes noves polítiques tindran però de moment, els ajuntaments pretenen mantenir les noves mesures de cara al futur i sembla ser que la natura urbana ha entrat en l’agenda política municipal.

Read more

Quan el talent és més que això

ARIADNA PÉREZ BARTOMEU

IRIS TIÓ CASAS
INTEGRANT DE L’EQUIP NACIONAL DE NATACIÓ ARTÍSTICA

Quan neda sembla que la piscina sencera aguanti la respiració. Ella no és només talent i facilitat per a aquest esport. Hi ha tres coses que també la defineixen: cap, humilitat i senzillesa.

Tió Casas en l’Europeu Absolut a Glasgow on va quedar quarta en la modalitat de solo lliure. GIORGIO SCALA

Com passa sovint en els esports minoritaris i sobretot femenins, el seu nom és desconegut. Però s’acosten les Olimpíades i normalment, això es tradueix en més visibilització per la seva feina. Ella representa l’anonimat per a aquells que no estan lligats a la natació artística i alhora el ressò d’una de les grans promeses d’aquest esport. Amb el cap per avall però tocant de peus a terra l’Iris Tió Casas és d’aquelles persones que es mostren tal com són. D’ella diuen que és molt més que talent i la seva feina fins ara l’avala.

La Sara Levy, exnedadora de l’equip nacional creu que en ella es consagren “potencial innat i treball” dues qualitats per ser una “fora de sèrie”. L’Iris té disset anys i fa tot just dues temporades que va entrar a formar part de la selecció. Aquests dies, però, es fan estranys per una persona acostumada a estar més de set hores dins de l’aigua. Fora del seu medi habitual l’Iris continua entrenant les mateixes hores que abans i treballant amb un objectiu ben clar: els Jocs Olímpics.

No pot amagar la il·lusió que té pel que és un dels esdaveniments més importants per la carrera d’una esportista. L’exigència d’aquest no és menor però intenta no pressionar-se i “pensar que els Jocs són una competició més”. Han entrenat molt dur per arribar on són i si no fos
pel coronavirus, ara mateix estarien al Preolímpic.

L’ajornament de les Olimpíades ha fet que l’Iris s’hagi de replantejar l’any acadèmic. Està estudiant segon de batxillerat i de fet, s’ha dividit el curs en dos per concentrar-se totalment en els Jocs. Per a ella que es facin l’any que ve també implica augmentar altre cop les hores d’entrenament, més exigència i en conseqüència, menys temps. Però té clara una cosa: avui dia la ‘sincro’ és la seva prioritat i amb els estudis no té pressa, si pot entrenar
al màxim i anar estudiant a poc a poc per a ella “ja està bé”.

Una més de la selecció
Quan la van seleccionar al Centre d’Alt Rendiment (CAR) just estava en un Europeu a Glasgow. Aquesta va ser la primera competició absoluta on va aconseguir ni més ni menys que 89.600 punts en el solo lliure i va quedar
quarta. Però malgrat que responia a cada repte que li posaven al davant, hi havia gent que creia que amb 15 anys no estava preparada per al canvi. Però tal com explica ella, cada persona és diferent i ser la petita de l’equip “em va ajudar a espavilar-me”.

Amb més de 100 medalles al seu palmarès l’Iris ha escoltat des de petita que té potencial però creu que el més important és “estar contenta amb la teva feina, que et diguin que ets bona és extra”. Potser no és conscient del tot, però quan neda la gent la mira. Un cop toca l’aigua es fa gran i sembla que tota la piscina aguanti la respiració amb ella. Però com diu el lema olímpic encara es pot fer més de pressa, més alt i més fort, ja que el seu camí en l’alt rendiment tot just acaba de començar.

«Em feia mandra matinar»

L’Iris va començar a practicar a sincronitzada gairebé de manera anecdòtica. Amb cinc anys va veure a la televisió la Gemma Mengual, una de les millors nadadores que ha donat aquest esport, i va dir als seus pares que volia provar. Va començar a entrenar els dissabtes en un dels millors clubs d’Espanya (Kallípolis). Però amb el temps, llevar-se d’hora un cap de setmana li “va fer mandra”. Per això, va demanar al club entrenar entre setmana. Així va entrar a la competició. De la categoria alevina a la júnior va destacar des del primer moment fins avui, que es prepara per participar en els Jocs Olímpics.

Read more

Reptes d’ensenyar a distància

Les diferències entre alumnes en l’educació no presencial van més enllà de tenir ordinador.

MARTA BIETO MASSIP, ANDREA CUESTA DÍAZ I ARIADNA PÉREZ BARTOMEU

Les mares i pares han hagut d’agafar el rol de mestres durant el confi nament. ANDREA CUESTA

“Res és normal, no podem dir que l’educació que s’està fent sigui normal ara mateix”, explica la Núria Puch, mestra de primària i voluntària a l’Escola de Pau de La Mina de Barcelona. “Prioritzem les situacions personals i el contacte amb les famílies per sobre els deures”. Com comenta la Núria hi ha moltes “realitats diferents” i no tothom té accés.

Aquest és el cas d’en Dawook i la Lamis, dos germans de 10 i 13 anys que viuen amb els seus pares en un pis del Raval des que van venir a Barcelona des de Síria fa sis anys. Amb els pocs recursos amb què compten, no podien
fer front a la compra d’un ordinador. Així doncs, la Mariona Tellez i altres voluntaris del barri van organitzar una recollida de material escolar per a Dawook i la Lamis i altres infants del Raval que no han rebut les ajudes de la Generalitat.

La Mariona explica com s’han trobat “molts nens que no tenen ni fulls ni llapis a casa”, encara menys, ordinadors. Una situació que deixa en desavantatge l’alumnat més vulnerable que no pot continuar les classes amb normalitat i que haurà d’acabar el curs a través de les pantalles.

Educar a distància no és fàcil per a ningú. Aquesta és la conclusió a la qual molts mestres han arribat amb l’inici d’un tercer trimestre que a causa de la pandèmia del coronavirus no es podrà fer presencial. Això ha suposat un repte per a un sistema educatiu pensat en la presencialitat i que segons l’acadèmic d’innovació pedagògica Miguel Ángel Prats Fernández, “no estava preparat” per assolir les competències digitals. Aquesta situació. però, també ha visibilitzat una esquerda en l’alumnat: entre aquells que podran seguir les classes per internet i aquells que no tenen material TIC (ordinadors, connexió…).

Per pal·liar aquesta situació, el 14 d’abril, quan s’anava a complir un mes de confi nament i de les escoles tancades, la Generalitat va anunciar una col·laboració amb la Fundació Telefònica i La Caixa per dotar d’ordinadors i internet aquelles famílies amb mancances tecnològiques. Vuit dies més tard
es va començar el repartiment; però, per a la cap d’estudis de l’escola Salvador Sanromà de Llinars del Vallès (Barcelona) , Sílvia Díaz, la decisió anava tard: “Tenim dotze nens que porten un mes sense accés als deures”.

Davant d’aquestes circumstàncies la cap d’estudis del centre explica que, hores abans que s’anunciés el repartiment per part del govern, des de la seva escola ja s’havien mobilitzat per tal d’entregar a la regidora del municipi material TIC. L’equipament que es va distribuir a dotze nens del centre amb l’autorització del departament.

Competències digitals

Segons Miguel Ángel Prats aquesta primera esquerda digital que el mateix conseller d’Educació Bargalló reconeixia, no és el major problema ja que, amb l’entrega de material quedaria resolta. En aquest sentit, Prats considera que hi ha un segon i tercer cribatge digital que referència l’ús de les tecnologies que es té, el control que els pares fan d’aquest ús i el coneixement de les tecnologies aplicades a l’escola.

Com a cap d’estudis, la Sílvia considera que “malgrat la inversió de les escoles en ordinadors i material digital, a l’hora de la veritat els professionals no estaven preparats”. Després de Setmana Santa, el professorat ha hagut d’aprendre a crear webs i adaptar el contingut a la no presencialitat. Una manca de coneixements digitals comuna entre el professorat català que ha hagut d’aprendre a ensenyar a distància.

Com a coordinadora pedagògica, la Sílvia explica com la solució no és posar deures sense criteri, sinó “adaptar la feina perquè els nens puguin aprendre sense deixar a ningú enrere”. Continuar el curs sense deixar a ningú enrere s’ha convertit en tot un repte. Des d’aquells alumnes que no disposen d’ordinadors ni internet a aquells que malgrat tenir-ne, no saben utilitzar- lo per estudiar. Alumnes que necessiten l’atenció personalitzada per mantenir el ritme que se’ls demana o situacions familiars complicades impossibiliten un final de curs normal.

La crisi del coronavirus ha demostrat com el sistema educatiu regent pensat en la presencialitat té difi cultats per adaptar-se. Hauran de ser els professionals els que lluitin per reduir les escletxes digitals que existeixen ara mateix.

QUAN L’ESCOLA ARRIBA A CASA

El que tradicionalment havia estat una excepció s’ha convertit en la regla. L’escola a casa és ara una realitat que viuen les famílies des que va anunciar-se el tancament dels centres per la COVID-19. Acostumats a deixar als seus fi lls a l’escola, els pares ara han invertit rols i s’han convertit en “mestres” dels seus fi lls. Una nova realitat que han hagut de compaginar amb la seva feina, les tasques de casa i el seu rol com a pares.

Més enllà dels dispositius i les competències tecnològiques hi ha altres factors que afecten el rendiment acadèmic dels nens. Els problemes familiars s’han vist agreujats amb la crisi del coronavirus: els ERTE, els familiars malalts, els problemes econòmics, la convivència o l’angoixa del confi nament són alguns dels factors que també han entrat en joc els darrers dies.

Des del Ministeri s’ha assegurat que tots els alumnes arribaran al fi nal d’aquest trimestre tan poc convencional. Després que passi tot això faltarà veure si el model educatiu actual ha respost com hauria a l’emergència o si s’haurà de repensar en un futur.

Sense Internet ni dispositius
L’Institut Nacional d’Estadística (INE) xifra en un 6% les famílies catalanes sense accés a la xarxa i fi ns a un 15% les cases que no disposen de cap ordinador. Segons la Generalitat, actualment hi ha un total de 55.000 famílies catalanes que no poden seguir el curs acadèmic. Organitzacions com Save the Children asseguren que aquest alumnat “corre el risc de desvincular-se de l’escola”.

Falta de coneixemnt digital
Malgrat que les competències digitals poden semblar un requisit indispensable al segle XXI, l’enquesta de l’INE sobre l’ús de les TIC evidencia que més de la meitat de les famílies que no tenen accés a Internet és perquè no saben fer-ne ús. Aquestes xifres mostren una realitat que també forma part de l’escletxa digital i correspon a les competències digitals que es tenen i l’ús que s’en fa.

”Una situació gens normal”
El desenvolupament del tercer trimestre és una situació anormal. El conseller d’Educació, Josep Bargalló, ha remarcat l’esforç dels “equips directius i del professorat” en una entrevista per aquest suplement, on ha recordat que el curs “no ha de replicar el que es feia a l’aula”, sinó que ha d’entendre que “l’alumne està en una situació afectiva i emotiva diferent”
i necessita un major seguiment.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies