Descobrint el «Black Friday»

Mites, origen i alternatives

Anna Ariño i Olma Giró

Un origen incert

No. L’origen del Black Friday no és esclavista. El terme no prové de la baixada de preus en el mercat dels esclaus negres. Així doncs, aquesta creença generalitzada internacionalment és falsa. És un mite que, gràcies a les xarxes socials, s’ha anat propagant arreu del món. Una altra teoria, no tant coneguda, relaciona l’expressió amb què el dia després d’acció de gràcies, els estatunidencs es demanaven festa al treball amb l’excusa d’estar malalts. Fals també.

Està demostrat que aquestes teories no són res més que mites. Tot i que a dia d’avui el seu origen encara és incert.

Una possible hipòtesi recau en el divendres 24 de setembre de 1869. Dos agents de borsa de Wall Street, Jay Gould i Jim Fisk, van intentar fer-se amb la totalitat del mercat d’or, juntament amb Boss Tweed, un polític famós de Nova York. Però la jugada no els va sortir massa bé: el preu de l’or va baixar dràsticament i molts inversors es van veure arruïnats en qüestió de segons. Per aquest motiu, la jornada podria haver-se passat a anomenar “Black Friday”.

Però el terme no va agafar popularitat fins la dècada de 1950, a Filadèlfia. La ciutat es va veure col·lapsada un divendres després del dia d’Acció de Gràcies davant l’allau de persones que van sortir a fer les compres de Nadal, coincidint amb la celebració al dia següent d’un partit molt important de futbol americà entre l’exèrcit i la marina. La policia, doncs, va anomenar aquest caos, “Black Friday”. Van haver de treballar llargues hores per tal de fer un control de la multitud de persones que van sortir al carrer. D’aquesta manera, l’expressió va tenir cada cop més èxit a l’hora d’anomenar la compra massiva que es donava el dia de després d’Acció de Gràcies. Relacionat amb això, també existeix la teoria que sosté que les botigues passaven d’escriure les seves pèrdues -en vermell- a escriure els beneficis amb negre.

A la ciutat de Filadèlfia va acabar de popularitzar-se al 1966, quan va aparèixer imprès per primera vegada a la revista The American PhilatelistFinalment, el terme va aconseguir rellevància arreu del país americà el 19 de novembre 1975, el dia que The New York Times el va utilitzar per referir-se al problema circulatori que es va originar amb els descomptes de després de la festivitats estatunidenca.

Quina ha sigut la seva expansió a Espanya?

Enquesta sobre el Black Friday

A través d‘Instagram hem realitzat una enquesta -que han respòs més de 500 persones- per tal d’analitzar el comportament dels joves el dia de Black Friday. Consisteix en tres preguntes: Has aprofitat mai el Black Friday per comprar algun producte? Creus que té conseqüències negatives? Tens pensat comprar aquest any?

Aquests són els resultats:

Pot ser el que sorprèn més és que un 72% dels joves enquestats considera que el Black Friday té conseqüències negatives; no obstant, un 49% pretén aprofitar aquest dia per comprar. És una actitud incoherent però predominant. Algunes de les reflexions de les persones enquestades són aquestes:

Quines contrapropostes tenim aquest 2019?

Cada any surten diverses alternatives per celebrar el Black Friday amb uns ideals que divergeixen força dels que promou aquesta costum. Alternatives en contra el consum innecessari, en contra la precarietat dels contractes dels treballadors, en contra la contaminació que genera el consumisme, en contra l’explotació infantil i laboral de les grans multinacionals i en definitiva, en contra totes les conseqüències negatives que aquest costum capitalista adquirit té pel planeta.

Aquest 2019 és el primer any que la ratafia catalana l’Hòstia es suma en aquestes alternatives amb la següent proposta: tots els productes es vendran al doble de preu el dia del Black Friday i tot el benefici de més, anirà íntegrament destinat a la Marató de TV3.

Aquest any a nivell mundial s’estrena el projecte Make Smthg Week que en el marc de la setmana del Black Friday diversos paisos ofereixen un ventall d’activitats i tallers gratuits en els que t’ensenyen diverses tècniques de reciclatge perquè tinguis totes les possibilitats abans de comprar-ne un de nou.

Madrid viu alternativament aquesta setmana amb la iniciativa Contra el Black Friday: Semana sin Compras. Petits comerços, botiguers, artistes, dissenyadors de moda, entre molts altres, organitzen activitats i mercats de segona mà arreu de la capital com a contra propostes al Black Friday i el consumisme compulsiu que promou.

Aquest any a les xarxes socials s’ha tornat a viralitzar el hashtag #NoBlackFriday. Milers d’usuaris reflexionaven, criticaven, i anunciaven alternatives en contra el Black Friday.

Read more

Les cuineres espanyoles amb Estrelles Michelin

El sostre de vidre que pateixen les dones s’estén a tots els àmbits professionals de la societat. Així doncs, la gastronomia no s’escapa de les urpes del masclisme. Una clara evidència són els restaurants guardonats amb estrelles de la Guía Michelin Espanya. Les dades ho demostren. Només 18 dels 195 restaurants espanyols reconeguts amb aquest premi funcionen sota les ordres d’una xef (dades del 2018).

Ruscalleda i Arzak no són les úniques. Altres cuineres espanyoles completen la Guia Michelin, tot i que el nombre d’estrelles rebudes és menor al de les nombrades anteriorment. Fina Puigdevall del Restaurant Les Cols manté dues estrelles de la guía, de la mateixa manera que Maria Marte del Restaurant El Club Allard. Finalment, la llista de les professionals gastronòmiques que presenten una única estrella és una mica més llarga. Aquí trobem xefs com:

Aquestes dades ens mostren que, tot i que les cuineres espanyoles han aconseguit escalar la muntanya Michelin, encara els queda molt camí per trencar el sostre de vidre i arribar a la cima de la igualtat.

Read more

El capitalisme ‘made in China’: nou líder de l’economia mundial?

Anna Ariño i Cristina de la Rosa

És el país més poblat del planeta i el major productor de gasos d’efecte hivernacle: la República Popular de la Xina és la segona economia més gran del món. Així, ha assolit la plata del control del món, front l’or occidental dels Estats Unit d’Amèrica. No obstant això, en l’opinió -pública i experta- es fa palès que el poder xinès és un rival digne de tenir en consideració.  

«La Xina porta anys amb altes taxes de creixement (molt superiors a les dels EUA). Per això, s’espera que abans de 10 anys ja sigui la primera potència mundial, per davant dels nord-americans».

Oriol Amat, catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat Pompeu Fabra

Aquesta lluita de gegants governa les relacions econòmiques internacionals. L’economia és un tema aparentment farragós, que pot explicar-se d’una altra manera. Així, recorrem la trajectòria i el futur d’una nació comunista de segon nivell que ha esdevingut la segona potència mundial, sense por a proclamar-se propera emperadriu de l’economia mundial. Així que tot apunta a què la resposta al títol que encapçala aquest reportatge sigui afirmativa. Però abans, convé analitzar el per què aquesta hipòtesi s’ha establert com a possible realitat.

Quina és la visió interior?

Comencem per acceptar aquesta tensió entre ambdues superpotències: només cal llegir els titulars de la premsa internacional. «Guerra comercial», «guerra de divises», «nous aranzels»… Són alguns dels termes econòmics que s’utilitzen en aquest conflicte entre socis. Una rivalitat que no només es manté en el pla teòric, sinó que també afecta els ciutadans. Els productes que comprem al supermercat, el mòbil que utilitzem o els tòpics que incloem a la imatge «nostra» i de «l’altre» són espores d’una bipolaritat que no queda tan lluny. 

En un món interconnectat i globalitzat, podem qüestionar-nos si aquests tòpics són reals. Per això, abans d’abordar cap explicació tècnica, ens interessem per les experiències personals.

Lin Chen i Pablo Vitoria tenen vint anys i estudien ciències econòmiques a Barcelona. No obstant això, mantenen una relació directa amb la vida xinesa i estatunidenca, respectivament. En concret, están lligats a aquestes superpotències per les seves arrels (la Lin) o per la decisió de pasar-hi cada estiu treballant, des de la Secundària (el Pablo).

Fortaleses i debilitats d’una superpotència

Sabem que els Estats Units i la Xina són rivals. Coneixem Apple, i també sabem que Huawei és més barat. Però els referents culturals d’Europa occidental tenen més a veure amb la producció audiovisual estatunidenca: Hollywood, Marilyn Monroe, Friends, The Simpsons… Coneixem (i de fet, celebrem) Halloween i el Black Friday, però podem no saber de memòria la data del proper Any nou xinès (25 de gener, el 2020). 

La Xina encara ens queda lluny. Així doncs, què sabem sobre el país que pot esdevenir primera economia mundial? 

En primer lloc: la República Popular de la Xina ha esdevingut, en les darreres set dècades, una superpotència econòmica. A l’altra vora de l’Oceà Pacífic, hi ha grans empreses, fortes i amb expansió internacional. S’aposta, sobretot, per la tecnologia i el progrés, científic i tècnic. 

Al gegant oriental no hi falta la mà d’obra -barata i ben formada-, ni els recursos materials. Hi ha una gran cultura de l’estalvi, el treball i la inversió per al desenvolupament del país. Així, els esforços concentrats del Partit Comunista han convertit la Xina en la primera exportadora mundial d’un sector tan estratègic com ho és el tecnològic. El 2019, aquesta nació és sinònim d’innovació, eficàcia, gran producció…

I, alhora, de contaminació, població envellida i desigualtat territorial. És l’altra cara de la superpotència. Mentre anotem xifres de grans poblacions, no podem obviar que la demografia xinesa tendeix a una forma clara de piràmide invertida. És a dir, la població envelleix i el nombre de joves no compensa el de gent més gran, fora de l’edat productiva. La coneguda com «política del fill únic», tot i ser derogada el 2015, té molt a veure en la present situació. Els joves que van treballar per construir aquesta potència s’han fet grans, i el control estatal de la natalitat ha tallat el creixement d’aquesta massa laboral.

La Xina és també -com l’hem presentat- el primer emissor mundial de diòxid de carboni (CO2): el govern implementa un programa de reducció d’emissions i, alhora, necessita el carbó per mantenir els seus alts nivells de producció. Perquè, tot i ser el país més contaminant del món (per dir-ho de manera simple), la potència xinesa té tanta necessitat de consum energètic que es troba en situació de dependència. No són només les fàbriques. Al país més poblat del món -especialment al seu territori més septentrional- també s’encenen les calefaccions als mesos d’hivern, arrenquen els cotxes i despeguen els avions. 

A més, cal puntualitzar que no tota la República Popular de la Xina ha rebut el mateix impuls per al seu creixement econòmic. L’esforç governamental, les grans infraestructures i la inversió (pròpia i estrangera) es concentren a la zona de la costa. L’Estat ha creat zones comercials amb legislació especial, per atreure el comerç internacional: en una superfície que supera els 9,5 milions de km2, és clar que l’economia serà diferent per cada zona o comunitat. No obstant això, el cas xinès és especialment remarcat, perquè el pes de la desigualtat territorial crea dues imatges de la Xina: la zona interior, el món rural, desconegut; i la superpotència, que carrega el seu pes a la costa est. En aquest zona, destaquen els nuclis de la capital, Pekin, i la ciutat de Shanghai, la més gran del món.

I aquest creixement?

Malgrat la contaminació i la resta de les seves debilitats, la Xina contemporània és la segona potència econòmica mundial -l’única candidata, per tant, a fer front a la supremacia dels Estats Units d’Amèrica. Ara bé… com hem arribat fins aquí?

Desde la proclamació de la República Popular de la Xina per Mao Zedong (el 1949, fa exactament 70 anys), el país ha crescut molt i molt ràpid. El creixement econòmic xinès es va disparar des que Deng Xiaoping iniciés la reforma cap a la liberalització de la República, el 1978. El 2019, ja no es tracta de la vella disputa entre capitalistes i comunistes, si no d’un règim d’ideologia comunista que posa l’esforç de l’Estat en liderar l’economia mundial capitalista.

Des de finals del segle XX, el Partit Comunista ha posat l’èmfasi en el comerç internacional. Amb èxit: el 2013 la Xina va superar els EUA en exportacions -essent el sector tecnològic el cop més fort al ring. No obstant això, es manté com la segona potència importadora, darrere dels estatunidencs.

Però aquest creixement -que hom anomenava miraculòs a finals dels segle passat- no pot mantenir-se. La Xina ha crescut tant i tan ràpid, que, per molt que continuï creixent, no pot evitar la desacceleració. L’envelliment poblacional redueix el nombre d’efectius, la dependència energètica manté el seu desequilibri i la contaminació hipoteca una mica més cada generació.

L’economia reflecteix la societat. La República Popular de la Xina ha crescut econòmicament fins assolir les primeres files del capitalisme, sí. No obstant això, encara lluita contra un greu problema de pobresa.

És a dir, el PIB creix, la nació és més rica. Però el PIB per càpita mostra el desequilibri respecte la situació social: la teoria econòmica i la realitat de la població no es corresponen. Molta mà d’obra i molt barata asseguren sous baixos en un gran sector demogràfic. A banda d’això, en aquest règim de base comunista, tot i que l’economia s’ha privatitzat, el Partit manté el control nacionalitzat de certes llibertats individuals, també mitjançant la tecnologia i les comunicacions.

Disparitat en la riquesa: en desenvolupament i benestar social, queda molt camí per recórrer. Durant les darreres tres dècades, el Partit ha fet esforços cap al domini de la globalització, en paral·lel als abismes socials i territorials. Els nivells de PIB són molt alts, però recordem que es tracta d’un territori que aglutina 1.386 milions d’habitants; per tant, la riquesa del país no correspon a la riquesa individual. En aquest sentit, la Xina presenta nivells de benestar (segons l’índex de PIB per càpita) inferiors a altres països econòmicament desenvolupats, com els Estats Units d’Amèrica. 

Dues potències sòcies i rivals

La Xina ven més que mai, però també compra. Aquesta interdependència entre potències assegura, encara, la continuació d’acords comercials amb els EUA. Perquè, fins el moment, Pekin encara necessita els productes de la resta del món, inclòs el soci comercial més potent, Washington.

«La Xina té més a perdre en una guerra comercial contra els Estats Units d’Amèrica, perquè li compra més d’allò que li ven».

Expresident del Consell Nacional de Comerç Exterior dels EUA, a BBC Mundo

«Guerra comercial» és el terme econòmic de moda. Però els estatunidencs i els xinesos no poden fer la guerra, en tant que com a grans eixos del món capitalista, estiren l’un de l’altre. Una relació comercial basada en acordar els desacords que la sostenen.

Ara bé, el pronòstic que la Xina superi els EUA com a líder del món capitalista durant la primera meitat d’aquest segle és nou. El Gegant Asiàtic -tot i que ràpid- no ha crescut de la nit al matí, i els Estats Units, amb especial fervor durant la present era Trump, no es queden de braços creuats.

«Una guerra comercial es produeix quan un país posa limitacions al comerç amb un altre país. Les limitacions més freqüents són la pujada dels aranzels a les exportacions de l’altre país, o les limitacions (o prohibició) d’importar productes d’un altre país».

Oriol Amat, catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat Pompeu Fabra

El darrer 11 d’octubre, a una reunió al despatx oval, el president estatunidenc i el viceprimer ministre xinès, Liu He, van arribar a un acord parcial, a l’espera de la cimera de l’APEC (Asia-Pacific Economic Cooperation) a Xile, el 16 i 17 de novembre. Una reunió que no se celebrarà: dues setmanes abans, Piñera en va anunciar la cancel·lació a causa de les protestes al país. Tot i així, ambdós governs mantenen la seva intenció d’un pacte en dues fases, la primera de les quals hauria de tancar-se aquest mes de novembre, no se sap ben bé on, ni quan. Aquest és el darrer episodi d’un llarg estira-i-arronsa que escala des de fa ja gairebé 20 mesos.

Tot això, fins l’ acord de l’11 d’octubre, a l’espera d’un novembre xilè que no ha d’arribar.

«Socialistes, però amb característiques xineses»

En l’actualitat, s’ha posat en dubte el model comunista de la Xina, en vista de les característiques capitalistes que ha anat incoporant. El país que es va presentar a occident com la fàbrica del món -principalment, gràcies al baix preu del iuan i a la mà d’obra barata- es perfila cada cop amb més fermesa com el proper cap de l’empresa. La propera fàbrica del món (inclosa la Xina) apunta a l’Àfrica… tot i que aquesta hipotesi haurà de comprovar-la el temps.

Un país comunista que lidera el món capitalista, no sense certa tensió interna. Donald Trump i Xi Jinping no han parlat de Hong Kong, però la situació a l’antiga colònia anglesa camina cap al conflicte civil. Hong Kong no vol ser governat des del Partit Comunista de la Xina, que encara busca tenir l’última paraula en aquesta regió administrativa especial, clau al mapa asiàtic contemporani.

En canvi, s’aproven i se suspenen aranzels, es parla sobre la devaluació del iuan i es discuteix sobre la legítima propietat intel·lectual. La Xina es mostra ferma en aquesta pugna pel control del món capitalista, segura de la seva força econòmica. El seu futur social més inmediat, en canvi, es presenta fràgil.

Huawei, Lenovo, Alibaba… Totes són comunistes, adeptes al Partit. «Socialistes -com deia la política econòmica oficial de Deng Xiaoping, fa gairebé mig segle- però amb característiques xineses». Multinacionals multimilionàries amb un públic benestant, propietàries d’una elit burocràtica que creu fermament en la riquesa de l’Estat. Aquesta és la síntesi de la Xina actual.

Per tant, avui dia no es pot resoldre si la Xina superarà econòmicament els Estats Units. Tal i com hem pogut comprovar, tant les dades proporcionades per la història com les veus expertes donen una resposta afirmativa. Però el transcurs del temps i els diners són impredictibles… així que haurem d’esperar.

Read more

La setmana de Rosalía

Al llarg d’aquesta setmana, la cantant catalana s’ha convertit en la protagonista de dues esferes diferents: la cultural (en sortir victoriosa dels Premis Grammys 2019) i la política (en demostrar explícitament la seva posició en contra de VOX).

La setmana de Rosalía Read more

Les que parlen clar

Anna Ariño i Mar Bermúdez

L’atur, el model econòmic i fiscal, l’increment del preu del lloguer i la política territorial, són alguns dels temes tractats al debat “Última Oportunidad” de La Sexta, el dia 7 de novembre de 2019. Inés Arrimadas (C’s), Rocío Monasterio (VOX), Irene Montero (Podemos), Maria Jesús Montero (PSOE) i Ana Pastor (PP)  han exposat les seves propostes de partit en un debat electoral rigorós, seriós i clarificador.

Caracteritzat pel respecte a l’ordre i la paraula de cada candidata, les dinàmiques s’han establert des del primer moment: PP i PSOE es remeten als seus passats gloriosos en un cara a cara constant. C’s remarca els seus èxits electorals municipals i les pràctiques impulsades des d’aquests governs. Podemos i VOX, també enfrontades directament, fan declaracions d’intencions amb models de futur.

Cada temàtica introduïda per la presentadora, Ana Pastor, s’inicia amb una pregunta que insistia a rebre una resposta concreta. Un nivell d’especificitat que les candidates no van defugir. En el camp de l’habitatge, per exemple, Podemos proposa augmentar competències en regulació per als ajuntaments qui viuen de primera mà la problemàtica. PSOE, posar sòl públic a disposició per a la construcció, una proposta similar a la del PP que xifra en 100.000 els habitatges a construir. VOX, per la seva banda, defensa la no-intervenció política en la matèria, per tal que s’autoreguli. Ciudadanos aposta per un model de millora de l’habitatge social.

La violència de gènere és un nexe en comú. Amb matisos. Tots els partits es consideren feministes i estan d’acord amb posar fi als abusos i violacions. Però les propostes difereixen. En un extrem, VOX defensa la cadena perpetua per als violadors. Front aquesta declaració, Irene Montero respon que la solució passa per l’educació de les noves generacions. Ciudadanos expressa la necessitat de no patrimonialitzar el tema. Finalment, PP i PSOE posen l’accent en el canvi de la legislació. 

La resposta a aquest debat és molt més positiva que la rebuda pels debats anteriors, protagonitzats pels caps de llista, tot homes, dels principals partits polítics. El nivell de concreció de les respostes, l’agilitat i el nivell del discurs han fet d’aquest un dels debats més valorats. Catalunya ha sigut un punt més, no el centre. El feminisme ha tingut un paper rellevant, no passiu. Els torns de paraula i les apel·lacions directes han estat respectats. El paper de la presentadora, rigorós i professional. Un escenari televisiu de qualitat. Vertaderament, ha estat aquest, el debat que ha permès a la població entendre els posicionaments i les propostes dels partits polítics que es presenten a les eleccions del proper 10N. Una última oportunitat ben aprofitada. I són elles les que ho han aconseguit.

Un debat polític fructífer i dinàmic, veritat? Et sorprèn que s’hagi produït al voltant de figures femenines? Sí, elles també debaten i tenen les capacitats suficients per fer-ho. I això queda qüestionat quan es posa el focus en què són ELLES, en comptes de posar-lo en QUÈ diuen. Que no et sorprengui que cinc dones siguin protagonistes d’un debat electoral. Sorprèn-te per les diferents propostes que expliquen, per la seva oratòria, pel seu esforç en convèncer… Analitza el contingut, no la forma. Ja és hora que les dones deixin de ser notícia pel fet de ser-ho. Emfatitzant això queda patent la inseguretat respecte a la dona pròpia del masclisme que encara viu a la societat. 

Un cop més: NO pel què són, SÍ pel què fan.

Read more

10N: més partits i majories menys sòlides

Divendres dia 1 de novembre comença la campanya electoral pels comicis generals del 10 de Novembre. Aquesta campanya durarà vuit dies a diferència de les campanyes dutes a terme fins ara, que n’han durat 15. Això es deu a la repetició d’eleccions per la impossibilitat de formar govern i a una disposició addicional a la LOREG (Llei Orgànica de Règim Electoral General) aprovada l’any 2016 per evitar, quan es pensava que Rajoy no aconseguiria formar govern, que les eleccions se celebressin el dia de Nadal. Finalment Rajoy va poder formar govern i no es va celebrar cap campanya de vuit dies.

El govern de Rajoy, però, no era prou fort i la moció de censura el va tombar i va fer Sánchez president. Tot i que després de la moció de censura es veia fort, no va aconseguir prou suports per seguir governant i es va veure forçat a convocar eleccions. És per això que, en una primavera on ja hi havia previstes les eleccions municipals i les europees, a més d’algunes autonòmiques, se’n van afegir unes altres, les generals.

Així, el 28 d’abril de 2019 Sánchez sortia victoriós dels comicis, però un cop constituït el parlament no va aconseguir els suports suficients per formar govern. Per això, el PSOE espera, d’aquestes segones eleccions, ampliar majories i poder governar.

Aquestes eleccions arriben, però, en un moment polític i social molt convuls i diferent. És important tenir en compte que els últims deu anys han estat marcats per aquesta tònica i, per això, s’han convocat una gran quantitat de comicis a Espanya, però també a Catalunya.

L’evolució d’aquests últims anys ha significat un canvi polític important a Espanya. Per una banda, l’entrada de partits polítics al Congrés ha significat la fi del bipartidisme que hi havia instaurat a Espanya i que era fruit d’una llei electoral que, si bé és proporcional, té un comportament majoritari per la mida de les circumscripcions.

A més, el conflicte català ha estat al centre de totes les mirades en els últims anys i, tot i que semblava que després dels últims empresonaments a principis de 2018 el moviment independentista s’havia apagat, aquesta tardor ha demostrat que no era així.

Ja abans que sortís la sentència van començar els moviments irregulars i qüestionats pels independentistes amb la detenció dels joves de Sabadell, però amb la sentència del procés es va demostrar que no només l’independentisme no estava mort, sinó que es va fer palès que hi havia moltes ganes de mobilitzar-se i que, com a mínim a una part del moviment, hi havia ganes d’anar més enllà de les manifestacions multitudinàries i els actes simbòlics. S’ha demostrat, a més, una gran capacitat de mobilització i comunicació més enllà dels mitjans tradicionals, que sembla, amb el tancament de pàgines web i l’ordre judicial enviada a GitHub, que posa nerviós a algun poder de l’Estat.

Enmig de les mobilitzacions a Catalunya i per fer campanya, el PSOE va acabar exhumant el cadàver del dictador i el que havia de ser un acte contra el franquisme i de reivindicació de l’estat de dret i democràtic va acabar servint a diversos col·lectius franquistes per donar suport al dictador amb crits i cants en suport de la dictadura.

Amb tota aquesta situació, les eleccions del 10N es presenten amb moltes incògnites a Espanya i a Catalunya. A més, tot i els partits que es preveuen majoritaris, sembla que podria haver-hi una gran afluència de partits i podria acabar sent un parlament molt plural que podria incloure fins a 16 partits polítics.

El més previsible és que el PSOE torni a guanyar les eleccions, però el que no està clar és com aconseguirà les majories necessàries per poder governar. De fet, segons l’enquesta de Sigma Dos, que és qualificat de referent per la pàgina electomania, mentre el PP pujarà, Podemos i Ciutadans sembla que trauran pitjors resultats. Semblaria, a més, que Vox es mantindria estable, tot i que sembla que del que està passant a Catalunya i l’exhumació del dictador els està beneficiant. A banda, entraria un nou actor que és Más País i que segurament traurà vots a Podemos.

Aquest escenari dibuixa un panorama difícil pel PSOE a l’hora de pactar, ja que tant Podemos com Ciutadans, que eren els seus preferits a l’esquerra i a la dreta, respectivament, baixarien i, per tant seria més difícil aconseguir els suports. En aquest mateix escenari, seria possible que el PSOE intentés governar en solitari buscant aliances només en moments clau com la investidura o els pressupostos, tot i que amb aquestes aliances tindrien el mateix problema que si intentessin fer un govern de coalició. L’escenari plantejat, tot i la pujada del PP, no sembla que fos possible una suma de dretes degut a la baixada que Ciutadans patiria.

Pel que fa a Catalunya, cal destacar dues formacions que s’incorporen. Per una banda Más País que a Catalunya només es presenta a Barcelona però que podria aparèixer a l’hemicicle i restar vots a Podemos. Per l’altra hi ha la CUP que no s’havia presentat mai a unes eleccions generals, però que pel moment polític i social que s’està vivint, han cregut convenient fer-ho. Aquesta formació entraria al parlament i podria representar la tercera pota independentista a Madrid, segons algunes enquestes.

La resta de partits, a Catalunya, sembla que seguirien, segons una enquesta d’El Periódico, una tònica semblant a la dels comicis anteriors, amb l’única variació a Ciutadans que, seguint amb la baixada estatal, baixaria de cinc a dos escons.

A aquest escenari que dibuixen les enquestes, però, cal afegir-hi diversos factors. Per una banda cal tenir en compte que  la campanya encara no ha començat i que, encara que sigui més curta, poden passar, encara, moltes coses. A  més, cal tenir en compte la campanya de desmobilització, destapada per eldiario.es, de l’esquerra que està duent a terme, segons ells, “un guru de Pablo Casado”. També entra en joc la sanció que ha rebut Sánchez, per part de la Junta Electoral Central, per fer un ús electoralista de la Moncloa.

Pel que fa a Catalunya, l’escenari d’incertesa i mobilitzacions segueix i el dissabte previ a les eleccions, la jornada de reflexió, hi ha convocada una mobilització pel Tsunami Democràtic, encara per concretar, que també pot influir en els resultats del 10N.

Read more

Les diferents cares de la violència

Els aldarulls i disturbis entre manifestants i policies que s’estan produint al llarg d’aquests dies a Catalunya estan suscitant diverses opinions entre els líders més carismàtics. 

Font: La Vanguardia

“Són aquests incidents els que fan que estiguem a la premsa internacional de manera continuada”. És la polèmica declaració que el passat dilluns, 28 d’octubre, Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC, va fer a TV3. D’aquesta manera, sosté que la violència als carrers “fa visible el conflicte”. Com era d’esperar, aquestes afirmacions han despertat nombroses reaccions. En primer lloc, Societat Civil Catalana les ha considerat com un delicte d’odi i apologia de la violència. Per aquest motiu, presentarà una denuncia a Paluzie el proper dimecres 30 d’octubre. L’Associació titlla les paraules de la presidenta de l’ANC d’”antidemocràtiques i irresponsables”. A més, afirma que “no representen a una part important de l’independentisme que vol que s’acabi aquesta onada de violència”. Finalment, expressa la necessitat de “condemnar sempre la violència de forma contundent i rotunda”, per part de tots els ciutadans i, “especialment dels representants públics, que han de predicar com exemple”.

D’altra banda, Pablo Iglesias també ha analitzat aquestes afirmacions avui, 29 d’octubre,  a una entrevista a RNE. El secretari general d’Unidas Podemosha criticat les actituds que susciten una visió positiva de la violència ja que “fan molt mal a l’independentisme”. A més, ha mostrat la seva esperança en voler creure que “la major part de la societat catalana independentista rebutja sense matisos la violència”. Per últim, ha recalcat que els disturbis “posen més difícil la recerca de solucions dialogades i no ajuden a canalitzar un conflicte i desinflamar-lo”.

Font: Europa Press

Al bàndol completament oposat del pensament de Paluzie trobem les declaracions que el ministre en funcions de l’Interior, Marlaska, va concedir a La Razón el passat 27 d’octubre. “La violència a Catalunya ha sigut de major impacte que en el País Basc”. Evidentment, aquestes també han sigut unes paraules que han generat controvèrsia. Com no podia ser d’una altra manera, la indignació s’ha despertat en motiu de comparar uns disturbis amb el terrorisme d’ETA, que va acabar amb la vida de més de 800 persones. Marlaska ha apuntat que els operatius “no s’havien confrontat mai a una violència d’aquesta naturalesa per com buscaven el cara a cara, a més dels mitjans que van utilitzar”. També ha declarat el seu orgull en vers a l’actuació dels cossos de seguretat a Catalunya, concretament durant les nits: “es va preveure adequadament i es va respondre com s’havia de fer”. 

Han sigut, doncs, múltiples les respostes que les paraules de Marlaska han provocat. Però totes giren al voltant d’una idea: la imprudència. El conseller d’Interior, Miquel Buch, les ha lamentat i condemnat ja que considera que la situació a Catalunya no es comparable a “tants morts”. Per la seva part, Ada Colau reclama una ràpida rectificació del ministre d’Interior per les “declaracions falses i incendiaries” que esdevenen “una ofensa a les víctimes del terrorisme i ens separen cada cop més de la solució”.

“Irresponsable” i “perillosa”, així ha definit Marcel Mauri l’actitud de Marlaska. El dirigent d’Òmnium ha remarcat que “som pacífics, la violència no ens representa”. Finalment, ha mostrat la voluntat que tenen d’una condemna per part de l’Estat a la violència policial. “Es la resposta que ens agradaria d’un Estat que no té ni el més mínim d’empatia ni d’humanitat”, ha afegit.

Així doncs, són diverses les cares que la violència està adoptant des de la declaració de la sentència del procés. Però tot i tenir punts de vista diferents, una cosa és clara: la violència és violència. No es pot idealitzar ni tampoc banalitzar. Els perjudicats som tots. La violència no ajuda a formar camins conjunts. Contràriament ens separa més uns dels altres, tal i com podem comprovar en les diferents declaracions que està estimulant. La violència només té una cara: la de la confrontació. I no és la solució a un conflicte on les úniques armes que han d’empunyar-se són les paraules i la voluntat de comprensió.

Read more

El saló nàutic de Barcelona rumb a la innovació i la sostenibilitat

El saló nàutic de Barcelona va arrencar ahir augmentant en un 7% el nombre d’embarcacions i un 11% en expositors respecte a l’any anterior. Amb aquestes xifres ha aconseguit batre el seu rècord i omplir la seva capacitat màxima

Anna Ariño Gallardo – Vaixells solars, híbrids i elèctrics. Són algunes de les innovacions de la 58a edició del saló nàutic de Barcelona. La sostenibilitat s’ha alçat com la clara protagonista de la fira d’aquest any. Des d’ahir dimecres fins al diumenge els molls de la Fusta i del Port Vell s’ompliran de 700 embarcacions i 290 expositors.

Posant el focus en el respecte a l’entorn marí i la conscienciació mediambiental, tindran lloc diferents exposicions de sensibilització i jornades sobre la gestió de residus marins.

Segons les estimacions de l’organització, el Nàutic espera uns 55.000 visitants, dels quals francesos i portuguesos conformen els principals compradors.

Una de les novetats d’aquest any ha estat el fòrum “La mar en femenino”, celebrat ahir durant el dia inaugural i amb l’objectiu de fomentar el paper de la dona al sector marítim.

Entre les activitats del dia d’avui es troben la xerrada “Save Our Mediterrenean”, encapçalada pel biòleg marí Manu San Felix i la conferència en mans de Didac Costa, el primer català a fer la volta al món en vela en solitari. Finalment, al llarg del matí també es podrà visitar l’exposició “La Francisca”, l’última embarcació de pesca, a vela, de Calafell.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies