Esport Adaptat: Més enllà de la inclusió

Les seleccions catalanes masculina i femenina de futbol per a persones amb paràlisi cerebral es preparen al CAR de Sant Cugat per participar en tornejos internacionals

ANNA HERNÀNDEZ I POL AGUILAR

Reportatge audiovisual de Pol Aguilar, Julen Chavarrías, Joan Francí i Ariadna Pérez.

Sovint es parla de l’esport per a persones amb diversitat funcional com una eina únicament d’inclusió social. Del que no es parla gairebé mai és del caràcter competitiu que també té l’esport adaptat més enllà de la inclusió.

Com a totes les categories esportives convencionals, cada esport té les seves competicions nacionals i internacionals. Ens hem apropat al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès, on les seleccions catalanes masculina i femenina en categoria de paràlisi cerebral entrenen cada mes per preparar-se per tornejos internacionals.

Reportatge audiovisual de Pol Aguilar, Julen Chavarrías, Joan Francí i Ariadna Pérez
Read more

El que passa a l’Erasmus no sempre es queda a l’Erasmus

Un reportatge que descobreix les històries, situacions i sentiments que s’amaguen darrere l’experiència de marxar a estudiar a l’estranger durant una temporada

ANNA HERNÀNDEZ I GARRIGA – ELISENDA ROVIRA POBLET

Arriba l’hora de fer les maletes i camí a l’aeroport, joves i entusiasmats pensen que avui comença una nova etapa. Una etapa que sovint es tradueix en desprendre’s temporalment de «casa», dels amics i la família, de les activitats de lleure i, fins i tot, de les aules universitàries. És el moment de marxar i acomiadar-se de tot per viure una experiència totalment nova: continuar la carrera universitària a l’estranger.

Els intercanvis internacionals són etapes de la carrera d’un estudiant que es preparen amb molts mesos d’antelació, ja que comporten un seguit de decisions i tràmits burocràtics i també emocionals força extenses. És un procés llarg que sovint genera nervis i sentiments contradictoris, però que en la majoria dels casos s’acaba convertint en una «de les experiències més importants de la seva vida», diuen els que ja n’han tornat.

És necessari conèixer les dues cares de la moneda d’una estança a l’estranger. Cal estar informats de la felicitat que comporta però també de tot allò que queda amagat i que, lluny de ser innecessari, no es fa suficientment palès a l’hora d’informar els estudiants que volen marxar.

Les dues cares de la moneda, en primera persona

El que passa en una estança fora no sempre es queda allà. De fet, hi ha cares fosques que, tot i quedar difuminades per la bona experiència, segueixen existint. El procés d‘adaptació a vegades és difícil – sobretot quan es tracta de marxar a països amb cultures molt diferents.

A més, moltes de les persones, com les que es veuen representades en el següent mapa, han tingut problemes burocràtics, bé amb la universitat de destí com amb la UPF. Són vivències que fan de l’experiència de marxar a fora menys agradables però que, en la gran majoria de les persones a qui afecta, no els és causa suficient per valorar com a negativa l’experiència global.

Alguns d’aquests intercanvis, però, es veuen afectats per l’actualitat. En aquest cas, la crisi del coronavirus, una pandèmia que està cada vegada a més gent arreu del món. Per causes com aquesta, hi ha persones que s’han vist obligats a tornar a casa.

És tot un Erasmus?

La terminologia i l’ús del llenguatge és essencial també a l’hora de parlar de les estades a l’estranger.

La universitat, un fre de mà per la muntanya russa emocional

Marxar a l’estranger a fer una part de la carrera és un pas molt important i totes les decisions que això implica requereixen un assessorament concret. Ruth Rodríguez, coordinadora dels programes Erasmus i altres plans d’intercanvi a la Universitat Pompeu Fabra ens explica un seguit de recomanacions que ella fa als alumnes durant aquest procés de tràmits i dubtes.

La coordinadora Ruth Rodríguez també fa molt d’incís en el fet que ara l’Erasmus o altres opcions similars són cada cop més freqüents. En aquest sentit però, no es pot ampliar més l’oferta pel que fa a les xifres, però sí que busquen ampliar els convenis amb més universitats que tinguin una bona aposta en l’àmbit acadèmic.

A la facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, que engloba els graus de Periodisme, Comunicació Audiovisual i Publicitat i Relacions Públiques, prop de 100 alumnes han marxat o marxaran aquest curs a estudiar a l’estranger una part dels seus crèdits.

En aquest sentit, la facultat té dos òrgans que s’encarreguen de gestionar tots els tràmits burocràtics: la Secretaria de la Facultat i l’Oficina de Mobilitat i Acollida (OMA).

Read more

El masclisme s’infiltra a les cançons infantils

Els infants reprodueixen algunes lletres plenes de continguts sexistes que denigren el paper de la dona i banalitzen l’abús sexual i la violència de gènere

Anna Hernàndez, Elisenda Rovira i Bruno Fortea

A casa i a l’escola, els pares i els mestres eduquen la canalla en la igualtat entre homes i dones. Però a l’hora de cantar, aquest discurs s’escapça. Algunes de les cançons més cantades pels infants al parc i al pati de l’escola contenen de manera implícita continguts sexistes que cosifiquen la dona i banalitzen la violència masclista. Les lletres de melodies com La lluna, la pruna o Don Federico exemplifiquen a la perfecció aquesta realitat. El reportatge d’UPF Ràdio «El masclisme a les cançons infantils», produït per Anna Hernàndez, Elisenda Rovira i Bruno Fortea, desemmascara les lletres masclistes que reprodueixen els infants i parla amb docents, pedagogs i animadors de festes perquè expressin els seus punts de vista.

Read more

Estudiants i professionals: trencar el sostre de vidre

Elisenda Rovira i Poblet / Anna Hernàndez i Garriga

Com a molts oficis, les dones pateixen el sostre de vidre. Només un 5% de les periodistes han arribat a càrrecs directius i moltes de les treballadores passen 5 anys de la seva vida laboral sense ascendir en la seva posició. Per tot això, la pedagogia i els referents femenins que trenquin aquests esquemes són indispensables. Per aquesta raó, cada dia ha de ser 8 de març als centres universitaris. Som moltes les noies que formem la redacció de Cetrencada i volem poder ser tot allò que vulguem ser.

Read more

El suprem reconeix el dret a computar el servei social femení durant el Franquisme per a la jubilació anticipada

Aquest dret ja estava reconegut per als homes, els quals cotitzen per haver fet el servei militar obligatori.

Nora Tarnow / Anna Hernàndez

Des del 1937 fins al 1977 uns tres milions de dones van participar al Servei Social de la Dona que va rebre el nom de Secció Femenina. L’organització estava dirigida per Pilar Primo de Rivera, germana del fundador de la Falange José Antonio Primo de Rivera, i estava destinada a totes les dones d’entre 17 i 35 anys. Era una pràctica obligatòria establerta durant el franquisme i, tot i que no tenia cap sanció si no s’hi participava, era indispensable per aconseguir una feina remunerada, un títol acadèmic, obtenir el passaport o el carnet de conduir. 

La Secció Femenina, que té equivalents a altres governs dictatorials com l’associació juvenil Bund Deutscher Mädel (BDM) i la de dones NS-Frauenschaft de l’Alemanya nazi, va servir durant el franquisme per difondre la idea de com havia de ser i comportar-se una dona en el règim: submisa, dòcil i respectuosa amb els homes. De fet, el decret de creació del Servei Social de la Dona justificava que la dona espanyola havia de servir per “aplicar les aptituds femenines en l’alleugeriment dels dolors produïts en la present lluita i en les angoixes socials de la postguerra, així com per fer valer la capacitat de la dona per establir un nou clima de germanor”. Les integrants, a més de participar en activitats formatives, proporcionaven mà d’obra gratuïta a hospitals, menjadors i altres institucions sociosanitàries.

Fins ara, tots aquests serveis no servien per a que les dones cotitzessin i poguéssin arribar a una jubilació anticipada. Ara, les consideracions del Tribunal Suprem de Justícia permeten que les dones nascudes entre el 1920 i el 1942 puguin accedir lliurement a una jubilació anticipada o parcial tenint en compte els anys que van dedicar a la Secció Femenina. Una mesura que es converteix en una bona notícia per a moltes, tot i que deixa de banda totes les dones d’entre 60 i 118 anys que no han pogut ni podran gaudir d’aquest petit privilegi.

La controversia s’ha resolt arrel del cas d’una dona a qui li faltaven només set dies per poder demanar una jubilació anticipada si no es tenia en compte la seva participació a la Secció Femenina. El seu cas ha arribat al Tribunal Suprem que ha dictat a favor seu considerant que “la interpretació literal d’aquest article vulneraria el principi d’igualtat entre dones i homes, ja que suposaria un tracte discriminatori cap a les dones”. D’aquesta manera, ja es reconeix oficialment el dret a computar la Secció Femenina per la jubilació anticipada.


Read more

Els Oscars: l’acadèmia d’homes blancs

Les nominacions als premis cinematogràfics més importants discriminen per gènere i color de pell

ANNA HERNÀNDEZ I POL AGUILAR

Els premis Oscar d’enguany han suposat un fet històric gràcies a la pel·lícula Parásitos, la primera que no té cap component americà o europeu, ni a la producció, rodatge ni direcció i que ha aconseguit arrasar a la gala amb el guardonat de quatre premis: millor pel·lícula, millor guió original, millor pel·lícula de parla no anglesa i millor director.

Sembla que l’acadèmia ha fet un pas endavant desprenent-se de l’americanocentrisme que sempre l’ha caracteritzat, però, en realitat, no és tot tan ideal com sembla. Parásitos, juntament amb Slumdog milionaire (pel·lícula americana però amb actors d’ètnies orientals que va guanyar 6 Oscars l’any 2009), son les dues úniques pel·lícules que, en 92 edicions, han guanyat el premi a millor pel·lícula tractant-se d’actors i escenografies d’altres cultures. Malgrat això, cap de les dues pel·lícules ha estat nominada pel millor actor o actriu. Sembla doncs, que l’acadèmia encara no està preparada per donar el premi a persones que surtin de les fronteres americanes i europees, tot i haver participat en la considerada millor pel·lícula.

La dels Oscars va ser una gala de reivindicacions, des dels premiats – Joaquin Phoenix amb el seu discurs en contra de la violència masclista i el racisme i a favor del veganisme i els drets humans, per exemple- fins els mateixos conductors de l’acte. I és que aquestes reivindicacions es van quedar en el directe, tenint en compte que des de l’acadèmia semblen no posicionar-se al respecte de tots els entramats socials que hi ha més enllà d’uns premis. Malgrat els potents discursos, l’acadèmia dels Oscar no diu res.

Jane Fonda va ser l’última persona a pujar a l’escenari per lliurar un premi – en aquest cas a Parásitos pel premi a millor pel·lícula. L’actriu s’ha convertit en els últims anys en una gran activista. Tot i que el protagonisme era pels coreans, no va voler deixar escapar cap detall en la posada en escena. I és que l’estatunidenca portava penjada i feia onejar el mateix abric vermell que duia una de les vegades que va ser detinguda per manifestar-se davant del capitol contra el canvi climàtic -com fa cada divendres-, fet que va ser vist per tothom.

També van tenir un paper essencial les dones que van tenir l’honor de pujar a l’escenari del Dolby Theatre, reivindicant, un cop més, el dret a ser dona i a ser escoltada, valorada i estimada com a tal. La idea més sonada va ser la de Natalie Portman, la qual es va presentar amb un vestit on hi tenia brodats els cognoms de totes les directores cinematigràfiques que no havien estat nominades – enguany no es va nominar a cap dona.

Scafaria, Gerwig, Wang, Amiel, Diops, Heller, Har’el, Matsoukas i Sciamma són els nou cognoms de les dones que han quedat en un segon pla a l’hora de repartir les nominacions com a millor director als Oscars de 2020. Malgrat que Little Women ha estat nominada en més d’una categoria, com a millor pel·lícula, millor vestuari o millor actriu secundària, Greta Gerwig no ha rebut una nominació per la direcció de la pel·lícula.

Les dades que reafirmen la discriminació

Les crítiques a la Acadèmia per la discriminació de gènere i raça no han aconseguit que aquesta situació canviï. Per exemple, fa 10 anys, la proporció era molt semblant. En quant a raça, els artistes de pell negra pateixen la mateixa discriminació. Per gènere, hi ha més dones nominades que l’any 2010. No obstant això, mentre aquest any no hi ha hagut cap dona nominada a millor direcció, fa 10 anys la directora Kathryn Bigelow va guanyar el guardó pel film The Hurt Locker (En Tierra Hostil).

En la darrera edició dels Oscars, els homes blancs van obtenir el 63,5% de les nominacions i el 44% dels premiats. Les dones, en canvi, només suposen el 29% de les nominacions i el 32% de premiades. Pel que fa a la perspectiva de raça, tant sols el 3% dels nominats eren de pell negra , amb un 6% dels premis. Quant a persones de països fora d’Europa i nord-Amèrica, representen el 8,5% de nominats i el 17,5% de premiats.

La proporció de dones nominades ha millorat però està lluny d’apropar-se a la d’homes. Els nominats i guanyadors de països que no són occidentals ha incrementat en aquesta edició gràcies al fenomen global de Parásitos, la pel·lícula sud-coreana. Aquesta millora contrasta de forma evident amb la forta discriminació de les persones de pell negra. Dels actors i actrius nominats en les categories d’interpretació, només hi havia una actriu de pell negra entre les escollides, Cynthia Erivo per Harriet. Dels 173 nominats, tant sols 5 eren de pell negra. Aquesta dada demostra el racisme crònic de l’Acadèmia i de la pròpia Indústria.

Nominacions esbiaixades

Existeix, encara, una gran diferència entre els rols de cada gènere dins la indústria cinematogràfica. En les principals categories, com direcció, guió i fotografia, només trobem homes nominats. En canvi, en categories que tenen a veure amb l’estilisme i la decoració, com vestuari, maquillatge i perruqueria i disseny de producció, la majoria de nominades són dones. Els homes són els que realitzen tasques tècniques i les dones s’encarreguen dels oficis de disseny. Poc, a poc, les dones realitzen cada cop més feines que sempre han fet homes.La guanyadora a millor banda sonora original, la compositora islandesa del film Joker, Hildur Guðnadóttir, és la quarta dona que s’endu aquesta estatueta i la setena nominada en 92 anys d’història dels premis.

Read more

De Berlín a Barcelona: els preus dels lloguers a les capitals europees

Anna Hernández / Serena Gabriela Iordache

Aquest mes de febrer un milió i mig de berlinesos veuran com el preu del seu lloguer es congela temporalment mentre el preu mitjà del metre quadrat queda establert als 9,8€. Aquesta és la primera fase de la llei impulsada pel Partit Socialdemòcrata, Die Linke i Els Verds, aprovada el darrer mes de gener al parlament alemany. La nova regulació dels lloguers, coneguda popularment com Mietendeckel, que vol dir literalment “tap als preus del lloguer”, tindrà una segona fase prevista per aquesta tardor, en la qual l’objectiu és baixar per llei els preus del lloguer.

El control de preus, no obstant, és molt criticat per economistes liberals sota l’argument de què els preus establerts per sota del preu de mercat real poden generar incentius de pagaments en negre. Així doncs, l’enfocament liberal proposa la desregulació per fomentar la construcció d’habitatge i fer front a l’augment de la demanda.

A Espanya, la dificultat d’accés a l’habitatge ha posat des de fa temps aquest debat damunt la taula. En el recent acord de govern entre PSOE i Unidas Podemos aquesta qüestió es veu reflectida en el punt dos, on s’acorda que es garantirà “l’habitatge com un dret i no com una mercaderia”. En aquest sentit, el president Pedro Sánchez s’ha compromès aquesta setmana en la reunió amb Ada Colau a impulsar mesures per posar límit a les pujades abusives dels preus de lloguer.

L’any 2019 Barcelona va ser per cinquè any consecutiu la província més cara de tot l’Estat, mentre que el preu mitjà de lloguer a la ciutat va ser de 13’94€/m2. És a dir, llogar un pis a Barcelona a finals de l’any passat costava uns 972€/mes de mitjana, mentre que el salari mínim interprofessional a tot l’estat espanyol era de 900€ (actualment 950€).

L’increment continuat dels preus del lloguer ha provocat que els desajustos entre els preus d’oferta i la capacitat econòmica dels llogaters sigui cada vegada més gran. Segons el darrer informe de l’Observatori de l’Habitatge Metropolità, el preu del lloguer ha pujat un 127,7% entre 2000 i 2018 a la ciutat de Barcelona.

Els preus dels lloguers de les diverses capitals té una variació d’entre 200 i 1000 euros de mitjana. Els preus acostumen a oscil·lar entre els 600 i els 900 euros per un pis amb una habitació i entre els 1.000 i els 2.000 euros per pisos amb 3 habitacions, ambdós casos al centre de la ciutat. Fins aquí es poden considerar xifres que una majoria de la població pot permetre’s. 

El problema arriba quan ens fixem amb la dada que revela la mitjana dels sous en aquestes capitals. És aquí on es produeixen les incongruències i és aquest l’epicentre de moltes de les protestes relacionades amb els preus dels lloguers. 

Per exemple, un pis de tres habitacions al centre de la ciutat de Berlín pot costar de mitjana uns 1.550 euros.  Lisboa presenta uns preus mitjans de 1.709 euros per un pis en les mateixes condicions (d’habitacions i localització). Finalment, a Madrid els preus es mouen entorn els 1.603 euros. Les diferències entre uns i altres països no sembla ser exagerada. Ara bé, com s’ha dit anteriorment, cal mirar el salari mínim i la mitjana de diners que cobren els ciutadans de cada localització per entendre que una mateixa xifra pot ser completament assequible alhora que totalment desorbitada. Tot rau en el context. 

Seguint en el mateix exemple, Alemanya té un salari mínim de 1.557 euros i una mitjana de salari net de 2.081 euros per persona. A Portugal, una persona treballadora ha de fer front a un sou mínim de 700 euros i a una mitjana de 879. Unes xifres incompatibles amb els preus del lloguer a Lisboa per un pis de tres habitacions, però també pel preu d’un pis d’una sola habitació, el qual oscil·la entre els 800 i els 1000 euros. Per últim, a Madrid els lloguers que no baixen dels 1000 euros mentre el salari mínim interprofessional a l’estat espanyol és de 950€

Read more

El primer hola i l’últim adeu

La mort perinatal continua sent un tema invisibilitzat en la nostra societat. Cada vegada hi ha més figures que treballen per trencar el silenci i acompanyar el dol de les famílies que pateixen la mort d’un infant durant la gestió o els primers dies de vida

Elisenda Rovira i Poblet / Anna Hernàndez i Garriga

«Tant mare és una dona que porta els seus fills al parc com una mare que els plora i no els té», segons la doula de dol Noelia Sánchez. Cada dia es produeixen a Espanya unes 6 morts gestacionals i neonatals, és a dir, entre les 22 setmanes de gestació i els 28 primers dies d’edat segons l’Institut Nacional d’Estadística. Una xifra que s’enfila fins als 2.500 al final de l’any. No obstant, es calcula que en serien moltes més, si es comptessin aquelles pèrdues anteriors a les 22 setmanes. Moltes d’aquestes morts no són verbalitzades per part de les famílies per motius culturals i per tant, se’ls fa complicat fer una bona gestió del dol i la pèrdua.

Dades extretes del portal Umamanita, a partir de les informacions de l’INE.

Arran d’aquest dol i de l’anhel de visibilitzar-lo, neix la figura especialitzada de la doula de dol. Tenint en compte que una doula és aquella dona que acompanya una altra durant la gestació, part i postpart, la doula de dol ha agafat el rol d’orientar i fer costat a les mares que han vist interromput el seu embaràs per la mort del bebè. És el cas de la Noelia Sánchez, una treballadora social que després de la mort de la seva primera filla Cora, va començar a formar-se en aquest àmbit.

Em vaig formar per poder repartir entre les mares tot l’amor que no li vaig poder donar a la meva filla.

Noèlia Sànchez, doula de dol.

Noelia Sánchez treballa en un local a Barcelona, Cor a Cor (nom dedicat a la seva primera filla Cora), on atén famílies que han patit i viuen la mort d’algun fill. En les seves sessions, acompanya la benvinguda i el comiat del nadó, cosa que molts pares que han patit una pèrdua no fan i que, segons Sánchez, és un procés primordial per integrar aquest dol en la seva vida.

La doula de dol també reivindica que aquest servei hauria d’estar integrat en els hospitals públics perquè des que es comunica als pares que ja no hi ha batec del fill o filla que esperaven, rebessin automàticament l’assistència i acompanyament d’una figura – en aquest cas, una doula de dol- per conèixer tot el ventall de possibilitats que des d’aleshores poden seguir.

Fragment de l’entrevista a Noelia Sánchez, doula de dol a Barcelona

Clicar aquí per veure l’entrevista completa

Com es gestiona amb la parella?

Tot i que és la mare biològica qui viu el procés de la pèrdua de manera física, podent passar per intervencions quirúrgiques i altres dolors, normalment hi ha una parella, home o dona, que també esperava aquest infant. «Una pèrdua pot unir molt però també pot separar molt». Així ho exposava Carlota Iglesias, psicòloga especialitzada en teràpies de parella i que també ha passat per un dol perinatal. Ara també treballa amb parelles que han perdut els fills, donant-los eines per cuidar-se i acomiadar conjuntament aquell infant.

Una de les causes que pot incidir negativament en la relació, i que Iglesias remarca que cal treballar, és que la parella pugui quedar en segon pla durant la pèrdua i el dol. També el fet de passar per fases del dol diferents pot generar incomprensió i distanciament entre els pares.

No diguis per la mort d’un fill [que ha nascut mort] el que no diries per la mort d’un avi.

Carlota Iglesias, psicòloga especialitzada en les parelles.

Iglesias ja tenia una filla de poc més de dos anys quan va perdre el seu segon fill. Des de l’experiència pròpia, encoratja a les famílies que ja tenen altres fills que expliquin també la mort del seu germà o germana. Per una banda, això pot facilitar la integració del dol a la família perquè els més petits «no tenen la concepció del mai més», segons la psicòloga. En aquest sentit, comenta que cal adequar l’explicació sobre la mort a cada edat, però mai s’hauria d’amagar: privar els infants d’aquesta informació no és una manera de protegir-los, sinó tot el contrari.

Associar-se pel dol

Un altre pilar que és essencial per aquest tema, del qual se’n parla poc per la inseguretat social que genera, és el de les associacions: famílies que han patit la pèrdua d’un infant i que es troben per canalitzar el seu dol i acompanyar noves famílies que passin per la mateixa situació. Hi ha associacions pel dol perinatal per tot el territori i la de la Cataluya Central s’anomena Little Stars. Una de les fundadores és Núria Caberol juntament amb el seu marit que, després de perdre la seva filla Aina al cap de pocs dies de néixer, va trobar a faltar aquest servei a la seva comarca.

Entre altres activitats, Little Stars ha desenvolupat un projecte que s’anomena “L’arbre dels records”, un espai als cementiris locals dedicat al record als infants no nascuts o morts durant els primers mesos de vida. S’hi planta un ametller, ja que és una espècie que tarda nou mesos a fer el seu fruit i que, històricament ha estat símbol d’alegria, felicitat i protecció. “Un ametller que tots els pares podran veure créixer, cosa que no han pogut veure a fer els seus infants”, sentencia Caberol.

Altres cementiris catalans estan implantant aquesta mesura que serveix per plorar i exercir el dol d’aquestes famílies.

Crear l’associació m’ha ajudat a poder parlar de la meva filla i a poder anar tancant el meu dol

Núria Caberol, cofundadora de l’associació Little Stars

Feina feta i tota la que queda per fer

Entre totes aquestes, són moltes les eines que ara mateix estan a l’abast de les famílies que passen per la mort d’un fill. Amb l’esperança que cada vegada es faci més visible la gestió d’aquest dol, les diferents figures estan satisfetes de la feina feta, tant en l’àmbit de la visibilització com de la gestió emocional de les pèrdues.

El llenguatge més enllà de les paraules

Tots els actors que treballen al voltant d’aquesta causa, fan incís en la importància d’utilitzar unes paraules concretes i evitar-ne d’altres per tal de cuidar l’espai de benestar de les famílies que viuen aquest dol.

Per Noelia Sánchez, és imprescindible tenir cura de les paraules que s’utilitzen a l’hora de parlar de temes com la mort i del dol. Tenint en compte que són uns fets que causen molt dolor a les famílies que ho pateixen, l’especialista en dol perinatal assegura que part de la teràpia consisteix a analitzar el llenguatge i canviar aquelles paraules que impedeixen desenvolupar el dol de la manera més sanadora possible.

El següent interactiu mostra un conjunt de paraules o expressions que s’acostumen a fer servir de manera interpersonal (fora d’un ambient mèdic) i que, segons Sánchez, caldria analitzar com s’utilitzen i si és realment adient fer-les servir.

Tota aquesta informació pot no ser compartida per a tothom, sinó que es fonamenta en l’opinió basada en l’experiència vital i professional de la doula de dol Noèlia Sánchez.

Read more

Des de lluny i per uns instants

Els presos independentistes surten de la presó per assistir a la Comissió d’investigació del 155.

Junqueras, Forn, Bassa, Romeva, Rull i Turull van tornar aquest dimarts 28 de gener al Parlament de Catalunya. Aquesta vegada però ho van fer en el marc de la comissió d’investigació de l’article 155 de la carta magna espanyola. A les 8 del matí, ja hi havia una concentració convocada per l’ANC per «rebre amb escalf» els presos i també quan aquests han enfilat l’escala d’honor de la institució catalana, un grup nombrós de funcionaris va sortir a donar-los la benvinguda.

La jornada de dimarts va deixar un nou episodi de política de gestos, quan els diputats de Ciutadans van atacar el líder d’Esquerra i van aixecar-se abans de sentir la seva rèplica. Mentrestant, els líders catalans presos van reiterar, cadascú en el seu torn, la seva voluntat de dialogar, convençuts, però, que l’1-O no va ser cap error.

Per alguns dels presos, la de dimarts no va ser la primera vegada que van poder sortir per motius polític. Junqueras ja va sortir de la presó per acudir a una cambra parlamentària. Va ser el 22 de maig del 2019, quan encara estava en presó provisional a Soto del Real, que va sol·licitar assistir a la jornada de constitució de les Corts espanyoles.

Records de fa 30 anys

Aquests dos episodis en què polítics empresonats surten del centre penitenciari per assistir a jornades polítiques que requereixen la seva presència no són casos aïllats. A Espanya hi ha hagut altres persones que també han pogut sortir de presó per motius com el que ocupa a Catalunya des de 2017.

En aquest cas, els altres casos que s’han donat a Espanya s’han concentrat, majoritàriament, al País Basc:

El febrer de 1987, Juan Carlos Yoldi, un exparlamentari d’Herri Batasuna que va formar part del grup terrorista ETA, va arribar en furgó policial a la sessió d’investidura del País Basc perquè, des de la posició de presó provisional, s’havia presentat a les eleccions.

Dos anys abans, el 1985, Yoldi va ser detingut per presumpte col·laborador en atemptats terroristes contra infraestructures ferroviàries a Goyerri, Guipúscoa.

Estant en presó provisional, va ser inclòs a les llistes electorals d’Herri Batasuna, un partit d’esquerra abertzale (patriota en euskera), objectius del qual eren la independència socialista per a Euskal Herria. I no només va ser inclòs en les llistes, sinó que va ser proposat com a candidat a lehendakari per aquest mateix partit. Yoldi es va convertir, aleshores, en el primer i únic rival de José Antonio Ardanza, del Partit Nacionalita Vasc.

Finalment Ardanza va guanyar les eleccions i Yoldi va haver de tornar a presó, on s’hi va passar els següents 16 anys de la seva vida sota una condemna que, inicialment era de 25 anys. Durant aquest període no va poder tornar a cap sessió del Parlament i va haver de cedir el seu escó a José Luís Elkoro, després que, el 1988, la sentència del Suprem passés a adquirir la condició de sentència ferma.

Yoldi recordava, tot just fa un any, la seva experiència com a candidat a la presidència des de la presó en una entrevista a TV3:

Els casos d’excraceració, però, no acaben amb Yoldi. El 1989, Ángel Alcalde es converteix en diputat mentre estava en presó provisional. En aquest cas, Alcalde va poder sortir de la presó el dia 1 de desembre per poder assistir a la sessió d’investidura que es feia tres dies més tard per fer president a Felipe Gonzalez.

En aquella sessió era necessària la seva presència perquè, tot i fer més d’un any que es trobava en presó preventiva per presumpta col·laboració amb ETA, es va convertir en número 2 a les llistes, també d’Herri Batasuna, per Biscaia. Inicialment, Alcalde es trobava en quarta posició, però la renúncia d’un diputat electe i l’assassinat del seu company de partit Josu Muguruza van fer-lo escalar dos llocs fins a poder ocupar un escó al Congrés i quedar en llibertat.

Tanmateix, després de jurar la constitució, va perdre la immunitat, cosa que el podia fer retornar a la presó. No va ser així perquè es va fugar.

Finalment, un altre cas que també es va donar en territori basc va ser el d’Ángel Figueroa, el 1995. El seu cas va ser similar al de Yoldi, ja que el basc va ser excarcerat temporalment per poder complir les seves tasques com a candidat a la presidència.

Figueroa és el que més anys de condemna acumulava, amb un total de 67. Una condemna que va acabar marcant el final de la seva vida, ja que el març de 2013 va morir per una malaltia. No obstant això, l’exetarra va poder morir a casa seva perquè des de 2008 i a causa de la seva condició de salut, va obtenir el tercer grau que li permetia estar al seu domicili.

Figueroa va ser condemnat per l’Audiència Nacional per la col·locació de tres artefactes explosius, tinença d’armes i falsificació de documentació oficial.

Recuperem la noticia d’Eitb recodant aquests 3 casos del País Basc.

Read more

França, un país instal·lat en el conflicte

La societat francesa ha aconseguit, en diverses ocasions, canvis socials i de govern a través de revoltes populars

Franca és un país de tradició revolucionària i vaguista. El 1922, estudiants universitaris francesos ja van aconseguir, gràcies a una vaga que va durar 2 anys, introduir millores a la universitat medieval, així com posar la Universitat de París al punt de mira del papat.

Després del punt d’inflexió que va suposar la Revolució Francesa (1789), els ciutadans d’aquest país no s’han conformat amb les imposicions i lleis dels governs de tots colors que han anat passant al llarg de la seva història. Un inconformisme que tot sovint s’ha traduït en vagues, revoltes i movilitzacions. Un inconformisme que ha assolit objectius, que ha fet cedir el govern.

El passat 11 de gener, la societat francesa va resoldre el seu darrer assoliment a favor dels manifestants. Després que el govern de Macron anunciés que a partir del 2020 l’edat de jubilació augmentaria als 64 anys – fins aleshores l’edat estava fixada als 62 anys-, es va desenvolupar la vaga més llarga de la història de França, que va durar fins a 40 jornades. Finalment, Macron va cedir i continua fixada amb 62 anys l’edat dels primers pensionistes.

A continuació, un repàs per les més destacades etapes de revolta, vaga o mobilització que els francesos i les franceses -de totes les ideologies i posicionaments polítics- han viscut al llarg de la seva història i que han aconseguit fer retrocedir el govern en les seves decisions o, segons molts dels protestants, imposicions autoritàries.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies