El rastre d’un assassí imperfecte

Prescriu el cas de Pedro Álvarez sense més pistes que una bala i un cotxe a la fuga

Ariadna Mañé Esteban i Andrea Pacha Röper

“Ha estat el malson de la meva carrera; sempre he tingut el pes de no haver pogut resoldre-ho, pels pares” és la reacció de la magistrada María José Magaldi Paternostro quan sent parlar del cas de l’assassinat de Pedro Álvarez. En Juanjo ha dedicat els darrers vint-i-set anys a buscar l’assassí del seu fill: “Per molt que fem pressió, si qui ha de buscar les proves no ho fa, no podem fer res més”.

L’assassinat prescriurà el proper setembre si no es reobre abans. En un últim intent d’aclarir els fets, la família, assessorada per l’advocat Benet Salellas, ha demanat una reobertura de la investigació, que ha estat denegada pel jutjat d’instrucció nº4 de l’Hospitalet considerant que l’assassinat ja ha prescrit.

Nit del 15 de desembre de 1992. En Pedro i la Yolanda són una parella de vint anys que ha sortit a celebrar el seu quart aniversari i tornen a casa. En acomiadar-se, la noia creua l’Avinguda de Catalunya, a l’Hospitalet, i un cotxe que se li apropa a tota velocitat aconsegueix frenar pocs segons abans d’atropellar-la. Espantada, increpa el conductor, que surt del cotxe, comença a discutir-s’hi i la pega. En Pedro, que ho ha vist tot, s’apropa a defensar la seva nòvia. El conductor ha sortit del cotxe, però en un moment donat entra al seu Opel Vectra blanc, agafa una pistola i dispara contra el noi. Un dels trets, al cap, serà mortal.

La jutgessa Magaldi Paternostro estava de guàrdia aquella nit, però no va ser fins al matí següent que se li notifica l’assassinat d’en Pedro. En aquella època, eren els jutges els encarregats d’aixecar l’acta de la defunció, però la informació que se li proporciona és que en Pedro no ha mort al carrer, sinó mentre era traslladat a l’hospital i, per tant, la jutgessa mai no veurà l’escena del crim.

Proves inconcloents. Aquella mateixa tarda, el comissari de la Policia Nacional encarregat de la investigació avisa a la jutgessa que han identificat un agent del cos com a presumpte assassí; tenen la certesa que ell és l’autor del crim. També han anat a buscar a la Yolanda a l’enterrament del Pedro i està preparada per la roda de reconeixement. “Reconec que aquí vaig ficar la pota”, afirma avui en dia Magaldi Paternostro, “no hi hauria d’haver anat, perquè la noia estava histèrica”.

En estat de shock i després d’haver estat retinguda durant catorze hores, la Yolanda no és capaç d’identificar el sospitós. Inicialment senyala un home, però estona més tard es desdiu a si mateixa, no n’està segura. Es conclou que no ha estat capaç d’identificar a José Manuel S. F., el detingut per la Policia Nacional que ja ha sigut interrogat sense cap nou indici que el vinculi amb l’assassinat: té una coartada. Diu que va passar la nit amb la seva dona, i ella així ho corrobora. La investigació ha portat fins a ell després que la Yolanda donés una descripció física i recordés dos números de la matrícula del cotxe de l’assassí, que coincideixen amb els del Vectra blanc del detingut.

Tot i que la investigació sembla que no arriba a res, la jutgessa procedeix amb les proves de balística. Fa analitzar la bala i el casquet, i es determina que poden ser de tres models de pistola Star diferents, armes que fa servir la Policia Nacional. Per a intentar determinar qui va disparar el tret mortal, es fan disparar totes les pistoles de la comissaria on treballa José Manuel S. F. per trobar si les marques del casquet corresponen a alguna d’elles. El resultat és negatiu.

Les investigacions s’han estancat. Cap pista descobreix proves noves, i res assenyala directament a en José Manuel S. F., així que la jutgessa fa servir un últim recurs: la regressió hipnòtica, un mètode molt poc usual en aquest investigacions. La Yolanda és hipnotitzada, però no recorda res de nou. Finalment, el 24 de novembre de 1994, la jutgessa María José Magaldi Paternostro declara la conclusió del sumari, és a dir, arxiva el cas.

Moltes preguntes i cap resposta. La família denuncia que les investigacions no es van dur a terme correctament, i que no es van fer totes les proves necessàries. A l’última petició de reobertura, presentada al febrer, demanen que se’n facin de noves, aquest cop portades pels Mossos d’Esquadra. “La tècnica ha innovat i millorat”, afirma l’advocat Benet Salellas, “i volem que es posi al servei de la investigació”. En Juanjo està convençut que, si les aconsegueixen, podran aclarir d’una vegada per totes què va passar aquella nit de desembre i qui és l’assassí del seu fill. Si, en canvi, se’ls denega la reobertura i finalment l’assassinat prescriu, ell no es rendeix: “Nosaltres seguirem lluitant contra els abusos de poder policials i judicials, perquè el cas del Pedro no és l’únic”.

Read more

Afamats d’escenari

La persistència és l’únic que permet a actors i actrius de Barcelona intentar sobreviure en la precarietat sense renunciar a la seva professió

Carles Fernández, Andrea Pacha i Mireia Ruiz. Fotografia: Víctor Naharro

Tothom pot imaginar-se què suposa superar un càsting per treballar en una obra de teatre: la constant formació d’actors i actrius; buscar audicions i preparar-les a consciència; disposar de pocs minuts per captar l’atenció d’un director, que et doni l’oportunitat d’entre les 500 persones que competeixen pel mateix paper.

Però als pocs privilegiats que aconsegueixen treballar, Catalunya no els ofereix un panorama gaire més esperançador. Un cop viscuda l’alegria d’aconseguir un paper, arriba el moment de conèixer les condicions laborals i signar el contracte – si és que existeix.

Barcelona, com totes les grans ciutats amb activitat teatral, té un conveni firmat per l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) sobre les condicions laborals dels actors. S’estipula com han de ser els contractes, el salari mínims d’assajos i funcions, i les relacions laborals per als actors i actrius.

Però a la pràctica, el conveni només s’aplica a grans produccions i la remuneració no és fixa, sinó que s’estableix per taquilla. En aquest cas, una productora ofereix el seu espectacle a una sala perquè el programin i es pacten les condicions: s’estableix quin percentatge dels guanys de la funció rep la sala i el restant es reparteix segons el criteri de la companyia.

Bona part dels actors treballen per una remuneració miseriosa: com més gran és l’elenc i menys aforament té el teatre, menys cobren. A més, sovint han de fer-se autònoms per accedir a produccions, assajar sense cobrar o no estar assegurats. Tot plegat, en una nebulosa legal que sovint ratlla la il·legalitat. L’Adrià Andreu va formar part d’una gran producció al Teatre Grec però no hi constava: “Econòmicament vaig cobrar un entrepà; legalment, no existia”.

Arena d’individualitats

Tot i la situació d’actors i actrius a Catalunya, és un sector molt individualitzat i no hi ha una lluita col·lectiva per reivindicar els seus drets:

Ruïna barcelonina

La precarietat dels artistes està emmarcada en un sector amb una salut delicada. Arran de la crisi econòmica, a Barcelona han tancat nombrosos teatres, mentre que cada cop hi han aparegut més sales petites. Tot plegat, en detriment de les condicions professionals dels actors,perquè les sales reben bona part de les subvencions públiques i solen quedar-se un percentatge alt de la recaptació.

Per altra banda, companyies i productores també es troben una situació complicada: Barcelona té una afluència irregular de públic i poca cultura teatral en comparació amb d’altres ciutats. En nombroses ocasions, es tiren endavant produccions de baix cost en sales petites que no són rendibles o s’aturen espectacles grans perquè tenen poc èxit.

Tot i que les productores sovint saben que perdran diners, l’actriu Júlia Bonjoch reclama que això no pot anar en detriment de l’elenc: “Si pots treure 10.000 euros per pagar els drets d’una obra, has de poder treure’n 10.000 més per pagar a qui la farà possible”.

La majoria dels actors barcelonins treballen per amor a l’art. I si es cronifica la tendència actual, hi ha el risc que visquin de l’aire in aeternum. I que el teatre a Catalunya perdi cada cop més qualitat.

Read more

L’extrema dreta dificulta les tasques d’ajuda humanitària a Grècia

Miquel Pascual, Víctor Naharro i Andrea Pacha

Grups d’encaputxats agredeixen periodistes i membres d’ONGs
La frontera entre Turquia i Grècia viu una nova situació de crisi després que Turquia trenqués ‘de facto’ l’acord migratori amb la UE. El flux migratori cap a Europa s’ha intensificat i ha topat amb l’oposició frontal del govern grec, que ha desplegat recursos per evitar l’entrada de migrants i ha informat que denegarà les sol·licituds d’asil de totes les persones que entrin il·legalment durant aquests dies, tot i l’opinió contrària de l’ONU.

Això ha generat situacions de tensió en diversos punts del país i que han acabat derivant amb la mort d’un nen refugiat davant de les costes de Lesbos. En primer lloc, a la frontera terrestre que separa Turquia i Grècia, separada pel riu Evros, on centenars de migrants han intentat travessar la frontera a través del riu, 193 dels quals han estat detinguts per les autoritats gregues. L’altre punt de tensió és les illes del mar Egeu, sobretot Lesbos i Quios. Allí, s’han vist imatges de la guàrdia costanera intentant impedir l’entrada d’immigrants en pastera fins i tot amb trets. Aquests enfrontaments van acabar provocant la mort del nen refugiat ofegat després que bolqués la seva embarcació.

EL PAPER DE LES ONG

Aquesta situació no posa les coses gens fàcils a les organitzacions humanitàries que ajuden a rescatar migrants. Però si amb això no n’hi hagués prou, aquestes i els mateixos migrants s’han trobat amb el rebuig de part de la població. Més concretament, grups d’extrema dreta s’han organitzat a Lesbos per evitar l’arribada de migrants i han acabat agredint a aquests migrants, a membres de les ONG i també a periodistes.

L’organització basca Zaporeak, desplaçada a Lesbos, va denunciar diumenge que els seus membres havien estat agredits per un grup encaputxat, que també els havia destrossat el cotxe durant una manifestació, que va coincidir amb el desplaçament de l’ONG fer les tasques de distribució d’aliments entre els refugiats. El periodista alemany Michael Trammer també va informar que havia estat atacat per un “grup feixista” i va denunciar atacs a les organitzacions d’ajuda humanitària desplaçades a l’illa.

Aquests atacs no són fortuïts, ja que els grups agressors han establert barricades a la carretera entre Mòria i Mililini, la ciutat més propera, que serveixen com a control per detectar si la gent que circula és grega, migrant o es tracta d’organitzacions humanitàries, segons informen periodistes desplaçats al terreny com Hibai Arbide i Ane Irazabal.

A més, aquests periodistes també denuncien a Twitter que aquests grups “feixistes” compten amb la complicitat de la policia, que no actua per fer-los fora o evitar les agressions, sinó que la policia es dedica a dir que “té altres coses a fer” o que “no poden fer res”. Irazabal relatava una conversa amb un policia on l’agent l’advertia que hi havia “controls improvisats de gent enfadada” -referint-se als grups d’extrema dreta- que ho trencaven tot quan veien un cotxe de lloguer.

Tensió perllongada

Els aldarulls a Lesbos i Quios no van començar aquest cap de setmana, sinó que van començar dimecres i dijous de la setmana anterior també relacionats amb el tema dels refugiats, però en aquest cas com a rebuig a la intenció del govern a construir nous camps de refugiats “tancats” a les illes.

Dimecres i dijous els habitants de les dues illes del mar Egeu van convocar vaga i van milers de persones van sortir a protestar, fet que va provocar enfrontaments amb la policia, que els va voler dissuadir amb gasos lacrimògens. Finalment, els aldarulls van acabar amb més de 60 ferits lleus, 43 dels quals van ser policies, segons un portaveu de la mateixa policia.

Tanmateix, els manifestants en contra dels camps de refugiats no estan relacionats amb l’extrema dreta que ha atacat en les últimes hores, sinó que la vaga i les manifestacions van estar convocades per sindicats propers al Partit Comunista, mentre que el govern del país està format pel partit conservador Nova Democràcia.

Els habitants s’oposen a la idea de crear camps a les illes, ja que consideren que s’ha convertit en una “gran presó de migrants” i aposten per construir centres de registre i que després els migrants siguin traslladats a la Grècia continental. Tot i les protestes, el govern encara segueix apostant per tancar els camps actuals, clarament superpoblats -hi consten 38.000 persones i la capacitat teòrica és de 6.000- i amb molt males condicions per a les persones per tal d’obrir unes noves instal·lacions tancades a Lesbos, Quios i Samos. 

Read more

«Els hi costa creure que ho faig bé, i sóc tatuadora»

L’entrada de les dones en oficis tradicionalment masculintizats és encara avui tot un repte. Un clar exemple d’aquest fet és el món del tatuatge, on els estereotips i rols de gènere fan difícil que es valori el treball de les dones, pel simple fet de ser-ho en un espai on els homes són molt més visibles.

Des del seu aspecte físic fins el tipus de línia que faran servir en els seus dissenys, les dones tatuadores treballen cada dia contra els estereotips que el gènere els ha imposat. Alhora, han creat un espai segur per a dones que, sigui pel motiu que sigui, es senten més còmodes sent tatuades per una altra dona.

Read more

La irracionalitat tomba el Mobile World Congress

GSMA va anunciar ahir la suspensió del congrés, que havia d’aportar 492 milions d’euros a Barcelona, malgrat que des de les administracions se’n confirmés la seguretat

Maria Bach, Andrea Pacha, Mariona Sales i Emili Serra

La por ha vençut la ciència? GSMA, la patronal mundial d’operadors mòbils ha decidit cancel·lar l’edició del Mobile World Congress d’enguany davant el nombre de participants que se n’havien fet enrere per por al coronavirus COVI-19. Enmig d’un caos informatiu en què, en principi, s’havia d’anunciar la decisió final divendres, l’associació es va reunir dimecres d’urgència per analitzar l’impacte del brot en la celebració del congrés, que havia de tenir lloc del 24 al 27 de febrer a Barcelona. La baixa de més de trenta companyies, preocupades per la salut dels seus empleats, va acabar sent determinant per a l’anul·lació del esdeveniment, malgrat que des de l’OMS i les administracions públiques (Govern, Generalitat i Ajuntament de Barcelona) s’hagués confirmat la seguretat de celebrar el Mobile a la ciutat. 

LG va ser la primera companyia en retirar-se de l’esdeveniment i, amb la seva marxa, es va desencadenar una fuga massiva d’altres empreses, com SonyAmazonEricssonRakutenFacebookIntelNokiaDeutsche Telekom i Vodafone. Aquesta última, a més de ser una de les principals operadores europees, és membre del Consell d’Administració de GSMA. Els missatges de tranquil·litat dels organitzadors, que havien anunciat restriccions a aquells qui havien viatjat a la Xina els darrers quinze dies, així com un augment de les mesures higièniques, no han estat suficients per aturar les baixes massives. Des de l’organització s’ha confirmat que el Mobile tornarà a Barcelona l’any que ve.

Mats Granryd, director general de GSMA, va explicar ahir en la roda de premsa d’organitzadors i polítics implicats que s’han vist “forçats” a cancel·lar el Mobile i ja que es tracta d’una “situació de força major”. Granryd, malgrat els anuncis del Departament de Salut, ha declarat que la prioritat és “la seguretat de tothom”. Per altra banda, John Hoffman, conseller delegat de GSMA, va explicar que que es va pensar en reduir la dimensió del congrés, però que finalment els seus assessors els van assegurar que “la majoria de gent no vindria”. Aquesta voluntat “d’adoptar mesures excepcionals” es va valorar per part de Pau Relat, president del consell d’administració de Fira de Barcelona, que també els ha agraït el compromís amb la ciutat. Ada Colau, l’alcaldessa de Barcelona, va expressar la seva comprensió al respecte però ha lamentat “l’impacte fort en la ciutat”.

L’impacte de la cancel·lació, en xifres

Quan la GSMA va presentar l’edició 2020 del Mobile World Congress, va xifrar en 492 milions d’euros l’impacte econòmic sobre Barcelona. Aquest esdeveniment és el congrés que més beneficis aporta a Fira de Barcelona, que va trencar rècord de facturació l’any passat precisament pel Mobile. Des dels gremis d’hotelers i restauradors no s’expliquen la cancel·lació del Mobile, quan des de les administracions se’n garantia la seguretat. El sector hoteler, que es troba en temporada baixa, és un altre dels principals sectors afectats. Jordi Mestre, president del Gremi d’Hotels de Barcelona, calcula de forma aproximada que un 20% d’aquests 492 milions d’euros haguessin estat per a l’hostaleria. L’agència oficial del Mobile havia reservat 40.000 habitacions en hotels de la ciutat a preu pactat amb els hotels. 

GastroFira, l’empresa que s’encarregava de l’alimentació del congrés, rebrà el mateix impacte. L’any passat es van servir, en quatre dies, 140 tones de menjar. Les contractacions temporals, sovint mal pagades, de cambrers, cuiners, hostes, xofers, netejadors o personals de seguretat, també es frustrarà. Pere Chías, president del Gremi de Restauració de Barcelona, calcula que l’impacte per al sector serà d’uns 20 a 25 milions d’euros.

En canvi, el sector del taxi, al qual aquest any se li presentava un terreny menys complicat pel que fa al conflicte amb els Vehicles de Transport amb Conductor (VTC), no ha valorat de forma negativa la notícia. Tito Álvarez, portaveu d’Élite Taxi, va declarar ahir a El Matí de Catalunya Ràdio que, en dies com els del Mobile, es perd molt de temps en arribar a la localització de l’esdeveniment. A més, va valorar que els dies corrents ja circulen per Barcelona una quantitat prou rendible de taxis. De manera aproximada, va xifrar entre un 20% i un 30% l’augment en guanys que el congrés provocava.

Caos informatiu

La cancelació del Mobile World Congress s’ha vist altament afectada per un caos infrmatiu que s’ha donat a través dels mitjans de comunicació, les xarxes socials, les plataformes virtuals de la ortganització i les empreses participants, i els comunicats dels goberns.

Mentre l’Organització Mundial de la Salut i el gobern insistien en que la celebració d’aquest congrés no suposaria cap tipus de risc vinculat a la dispersió del virus, cada vegada eren més les empreses que confirmaven, a través de les xarxes socials, que no viatjarien a Barcelona.

El GSMA, per la seva part va deixar de publicar continguts a Twitter dimecres 12 de febrer, en plena incertesa sobre la continuitat de l’esdeveniment. Aquella mateixa nit va comunicar amb un breu de deu línies a la pàgina oficial del MWC, que aquest havia estat cancelat; i no va ser fins l’endemà que va citar els mitjans de comunicació per a una roda de premsa, a la que també hi va intervenir Ada Colau.

El Coronavirus, desmitificat

El tractament d’aquest tema des dels mitjans de comunicació i les xarxes socials ha posat el focus en el número de morts i no en la baixa mortalitat. Les administracions sanitàries han comunicat, en tot moment, que no hi havia motiu d’alarma mèdica i que es tenen els recursos suficients per controlar aquesta situació. Malgrat això, les indicacions no s’han tingut en compte i la por s’ha estès mundialment. A banda d’aquests temors, les xarxes socials també s’han omplert de missatges xenòfobs dirigits a la comunitat xinesa pel fet que el virus s’originés a Wuhan (Xina). Les xarxes socials s’han omplert de missatges d’odi cap als xinesos, que se’ls culpa d’aquesta malaltia. Com a resposta a això, han nascut campanyes com #nosoyunvirus, en què persones d’origen xinès protesten en contra de l’estigmatització que pateixen. Per evitar més situacions de xenofòbia, l’OMS va comunicar dimarts un canvi de nom del virus: Covid-19. La seva intenció era establir un nom “que no al·ludeixi a una localització geogràfica específica, un animal o un grup de persones”.

És la tercera vegada que un coronavirus salta d’animals a éssers vius des de l’any 2003. La constant mutació dels virus fa que, de tant en tant, apareguin greus epidèmies inesperades. Però això no vol dir que no es pugin controlar un cop detectades. L’actual virus pertany al mateix grup de virus de ARN que va causar el SARS (Síndrome Respiratori Agut i Greu) o el MERS (Síndrome Respiratori de l’Orient Mitjà), tot i això, hi ha grans diferències entre ells. El Covid-19 presenta importants diferències genètiques amb aquests dos virus, per això, els símptomes són diferents que els coronavirus anteriors. Per exemple, el coronavirus actual no provoca símptomes intestinals o mocs.

Un factor clau entre aquests virus és el grau de letalitat. La taxa de mortalitat del SARS era del 9,6%, la del MERS era del 34% i la del Covid-19 es creu que està entre el 2 i el 3%. Fins i tot, alguns epidemiòlegs creuen que podria ser inferior a l’1%, ja que, suposadament, hi ha molts casos d’infectats sense detectar. Amb aquest nou coronavirus han saltat totes les alarmes socials, però, en canvi, en el cas de la grip, cada any moren entre 290.000 i 650.000 persones sense que se’n desencadeni aquest grau d’alarma.

Read more

Mirall, mirallet: què puc fer per ser la persona més bonica del món?

ANDREA PACHA RÖPER/CARLES FERNANDEZ FIGUERAS

En ple segle XXI, la medicina i la tecnologia han avançat fins a límits insospitats. Tant que fins i tot aconsegueixen, a través d’intervencions quirúrgiques senzilles, modificar el cos humà amb finalitats estètiques. Aquestes operacions plàstiques són una realitat relativament moderna, però que ja no és tan nova.

Tot i que el target de les operacions estètiques ha evolucionat molt des del gran boom que aquestes intervencions van viure als anys 80 del segle passat, avui en dia se segueixen relacionant amb un perfil molt determinat: dones de classe alta amb molt poder adquisitiu i de mitjana edat.

Tot i que aquest prejudici es manté, la realitat és que el sistema capitalista ha impulsat una certa democratització del sector i cada cop més persones poden operar-se. De mitjana, una operació estètica costa entre 3.000 i 6.000 euros. Tot i així, s’ha creat tota una indústria estètica que ha normalitzat aquest tipus d’intervencions i ha promocionat ofertes i descomptes. En definitiva, cada cop més persones de classe mitja-baixa tenen accés a la cirurgia estètica.

Per altra banda, és notori l’augment de persones joves, menors de 30 anys, que han passat per quiròfan per motius estètics, trencant així el tòpic que només s’operen persones en procés d’envelliment. Malgrat tot, les dades indiquen que les operacions estètiques segueixen destinades molt majoritàriament a dones, en un voltant del 90%.

A més, tot i que la cirurgia estètica és cada cop més popular, les persones que hi passen denuncien que hi ha una certa estigmatització. De fet, la majoria coincideixen a explicar que és un tema tabú en els seus entorns.

Però les operacions estètiques van molt més enllà d’intervencions que tenen lloc pel desig d’una persona de canviar el seu cos i embellir-lo. Segons afirmava RAC1 al 2018, fins a un 20% de les operacions estètiques es fan per corregir una intervenció anterior.

I és que la cirurgia estètica no només s’utilitza per la voluntat de canviar el propi cos fent-lo més bell, sinó que en molts casos també es fan intervencions per paliar les marques que han deixat en el cos certes malalties o operacions, o també per modificar certes parts que ocasionen problemes de salut.

Aquestes altres tipus d’intervencions, que també s’inclouen dins del món de la cirurgia estètica, solen estar cobertes per la seguretat social i, per tant, tenen lloc dins del sistema de la sanitat pública. Alguns dels casos més recurrents són les reconstruccions de pit després d’una mastectomia fruit d’un càncer o la reconstrucció de l’abdomen després d’una cesària.

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va compartir a les xarxes socials a finals del 2019 un text on explicava la seva experiència operant-se l’hèrnia que tenia fruit del seu últim embaràs, visibilitzant-ne així un efecte poc conegut i que sovint es té poc en compte.

Cal remarcar que totes les xifres que envolten les operacions estètiques, malgrat que se n’hagin aportat algunes fins ara, són aproximacions poc fiables. Això es deu a què, malgrat la certa democratització i normalització d’aquestes pràctiques, la gran majoria dels doctors de clíniques d’estètica privades no comparteixen les dades.

La visió psicològica de les operacions estètiques

Inqüestionablement, l’era tecnològica i de comunicació de masses a través d’Internet han canviat la manera com els humans ens relacionem i ens percebem. I, avui en dia, podem afirmar més que mai que el cos és la primera carta de presentació de qualsevol persona en el seu entorn social.

Aquesta importància cada cop més gran que agafa el cos en l’aspecte social va estretament lligada al fenomen de les operacions estètiques. Per això resulta imprescindible posar el focus en la vessant psicològica i sociològica d’aquestes cirurgies. Ho fem de la mà de Pilar Medina, doctora en psicologia i especialitzada en consum, publicitat, identitat i gènere.

Malgrat tots els recels que la psicòloga expressa envers les operacions estètiques, hi ha una màxima que vol sobreposar a la resta: “cal escoltar molt a cada persona, no hi ha una única resposta”. Amb això es refereix que els motius que duen una persona a operar-se són múltiples i cal entendre’ls i ponderar-los abans de determinar si hi ha una conducta psicològica poc sana.

La imatge de la madrastra de la Blancaneus posant-se davant d’un mirall màgic cada matí per comprovar que, un dia més, segueix sent la dona més bonica del regne pot semblar-nos, des d’una perspectiva actual, que ha quedat totalment anticuada i arrelada en una manera d’entendre la bellesa d’una altra època. Sembla que estimar el propi cos “tal com és” s’ha convertit en una moda del segle XXI, gràcies a recents moviments d’empoderament dels cossos i les estètiques fora de la normativitat, principalment promoguts pel feminisme i els col·lectius LGBTI+.

Però la realitat és que la tirania de la bellesa i la joventut segueixen més presents que mai, en una societat en què l’individu no pot parar de consumir per ser més acceptat pel grup, a un cost econòmic cada cop més baix, però també millor vist als ulls de la resta.


Read more

Les empreses espanyoles al Regne Unit troben un futur incert després del Brexit

Regne Unit deixarà de formar part de la Unió Europea avui, i serà la primera vegada a la història que un estat s’hi desvinculi.

El Brexit es farà finalment efectiu tres anys i mig després del juny de 2016, quan el llavors Primer Ministre, David Cameron, va preguntar a britànics i gibraltarencs si “el Regne Unit ha de romandre com a membre de la Unió Europea o ha d’abandonar la Unió Europea” en un referèndum on la opció per la sortida va guanyar amb un 51,89% dels vots.

Al març de 2017 va ser Theresa May, elegida Primera Ministra després de la dimissió de Cameron, qui va formalitzar l’inici del termini de dos anys que preveu el Tractat de la UE en la seva Clàusula de Retirada a l’Article 50. Després de mesos de negociacions, canvis constants al govern britànic i que la Cambra dels Comuns refusés l’Acord de Retirada al qual d’havia arribat amb la Unió Europea, la sortida del Regne Unit s’hagués hagut d’eventualitzar el 29 de març de 2019, però dues setmanes abans, els diputats a Londres tornen a votar en contra, i May es veu obligada a demanar una pròrroga de tres mesos. Però l’acord és rebutjat al parlament per tercera vegada, la Primera Ministra pacta amb Europa una nova data per a la desconnexió –el 31 d’octubre- i dimiteix com a líder del grup conservador.

Turista mirant la pantalla d'horaris de vol d'un aeroport britànic. A l'esquerra de la pantalla s'indica la direcció cap al Brèxit i a la dreta cap a la Unió Europea. La turista s'ho mira amb dubte de saber cap on ha d'anar.
Turista dubtant enfront les dues direccions: Brèxit o UE?

Boris Johnson, exministre d’exteriors i un dels principals promotors del Brexit, arriba llavors al 10 de Downing Street amb la promesa que la desconnexió de la Unió Europea es durà a terme amb o sense acord a la data fixada. A l’octubre, un nou acord és votat i refusat a la Cambra dels Comuns, el parlament obliga el Primer Ministre a sol·licitar una tercera pròrroga i convoca eleccions generals anticipades on obté la majoria absoluta.

Finalment, el passat 20 de desembre la Cambra dels Comuns va avalar l’Acord de Retirada proposat per Johnson, i un mes més tard, la reina Isabel II va donar el seu consentiment.

Paral·lelament a les tasques diplomàtiques, britànics i europeus s’han hagut d’adaptar a la nova situació legal del Regne Unit.

Els espanyols residents a Gran Bretanya i Irlanda del Nord, que van arribar-hi amb tots els drets i deures de qualsevol ciutadà de la Unió Europea han hagut de fer una sèrie de tràmits administratius per poder assegurar la seva permanència al país. Explica Elena Mariñán, una basca que viu i treballa a Londres des de fa més de dos anys, que adquirir el Pre-settled Status -permís de residència per als ciutadans europeus que visquessin al Regne Unit abans del Brexit- va ser molt fàcil per a tots aquells que comptessin amb els contractes de feina i lloguer, i que l’ambaixada espanyola va ajudar-la a alleugerir els tràmits. En Miguel Fuentes, gallec a Londres des de l’any passat, remarca que l’ambaixada espanyola ha treballat per alleugerir els tràmits als seus ciutadans. Però ambdós coincideixen en que la gestió per obtenir el número de la seguretat social britànica a l’administració anglesa -requeriment prèvi a la sol·licitud del Pre-settled Status- va ser més llarg i pesat.

El procés per a les empreses segueix sense estar gaire ben definit, segons ha explicat Alberto Oliva, XX de la Cambra de Comerç d’Espanya al Regne Unit, tot i que des d’aquesta institució no s’ofereix un servei específic en relació al Brexit, afirma que “el nostre objectiu es centra en disposar de la major informació possible per poder donar resposta als dubtes quan les empreses ens les plantejen; tot i així, una vegada es conegui el context final del Brexit, no descartem ampliar els nostres serveis d’assessorament”.

Fins el moment, les empreses espanyoles al Regne Unit que vulguin seguir exportant i important productes entre ambdós països, han hagut de gestionar la disposició d’un Economic Operator Registration and Identification -XX- per inscriure’s al pla de Transitional Simplified Procedures, que les permetrà seguir important productes des d’Espanya. Pel que fa a possibles aranzels i impostos d’aduana, la informació disponible és encara molt ambigüa i caldrà esperar un període d’uns mesos de transició per observar com es gestionarà finalment.

Read more

Salvant vides a contracorrent

L’Open Arms fa una crida a la solidaritat ciutadana per poder continuar treballant, sinó hauran de plegar

Marina Arbós, Andrea Pacha

L’Open Arms va salpar divendres passat en la seva 74a expedició cap al Mediterrani Central amb el mateix objectiu de sempre: salvar vides. Al matí van trobar una pastera a la deriva amb 44 persones i al vespre una altra amb 72. Entre les quals, 15 dones i 18 menors. La majoria eren provinents de Sabrata una ciutat líbia de la qual havien fugit divendres a la matinada. 

Una patrullera dels guardacostes de Trípoli finançada per la Unió Europea i formada per la milica que opera al servei del govern de Fayez al- Sarraj, vigilava de prop el rescat amb l’objectiu de frenar les pasteres que intenten arribar a Europa. Això, segons fonts de l’organització badalonina, ha provocat el “pànic” entre els nàufrags, que, tenien por a ser retornats. 

Després de cinc dies al mar han pogut desembarcar en un port segur, en aquest cas ha estat a Messina, Itàlia. Amb aquest, ja són 60.150 les persones rescatades en els quatre anys que porta en marxa l’organització.

Les 118 persones salvades en aquest darrer rescat al Mediterrani Central han arribat a port segur a bord de l’Open Arms, que amb 47 anys d’antiguitat i un quilometratge equivalent a gairebé tres voltes al món en els darrers dos anys i mig, no aguantarà tornar a sortir al mar sense les reparacions pertinents: el motor ha tornat a fallar, i es preveu que el problema no sigui pas superficial. En diverses ocasions i amb persones a bord, han hagut de fer reparacions al mig del mar i en situacions adverses. Han anat fent reparacions provisionals i momentànies perquè les definitives no les poden assumir. Però, afirmen que caldrà fer un replantejament per poder continuar. 

És per això, que Oscar Camps, director i fundador de l’ONG badalonina ha cridat -el passat dilluns, 13 de gener- a la societat civil catalana per recaptar uns dos milions d’euros, el pressupost necessari per reparar l’embarcació de rescat o comprar-ne una de nova. Assegura que sense aquesta inversió, Open Arms no podrà seguir salvant vides.

Vaixell d’Open Arms al Port de Barcelona

Amb només 24 hores, han aconseguit una resposta: 50.000 euros provinents de 1.300 donacions. Tot i que la xifra es troba lluny de l’objectiu, des de l’organització s’ha valorat positivament la xifra que exemplifica la solidaritat de la ciutadania. Amb l’objectiu d’accelerar l’increment de les donacions, es durà a terme durant les properes setmanes una sèrie d’activitats i propostes: el Conservatori Professional de Música de Badalona ha organitzat un concert benèfic el dia 24 de gener i el mateix Open Arms programarà diades de portes obertes i conscienciació.

Read more

I els més petits?

Cinc partits d’entre un i dos diputats han determinat la investidura

Víctor Naharro, Andrea Pacha, Joan Simó

Espanya és un país divers i més encara després de les darreres eleccions, que han generat el Congrés dels Diputats més fragmentat de la història de la democràcia recent. Per tal d’entendre els entrellats d’una investidura tan ajustada com la d’avui cal tenir en compte l’opinió d’aquells partits que, amb un o dos diputats, l’han condicionat. És per això que avui ens hem preguntat: què voten els partits petits? I, el més important, per què?

En aquest breu repàs no s’han inclòs els partits Compromís, Navarra Suma i Foro Asturias ja que formen part de coalicions vinculades amb partits d’àmbit nacional com Más País, el PP i Ciutadans i, per tant, responen a la seva disciplina de vot.

Teruel Existe

Pintada contra el representat de Teruel Existe apareguda en un poble de Terol.

Tomás Guitarte, únic diputat per Teruel Existe, ha passat la darrera nit abans de la sessió d’investidura en una ubicació secreta a Madrid, amagat de les pressions i amenaces que l’agrupació aragonesa ha rebut des de la signatura de l’acord amb el PSOE divendres passat.

Aquest tractat posa el focus sobre el compromís de subscriure un pacte d’estat per la repoblació i el reequilibri territorial amb la creació d’un ministeri específic que s’ocupi exclusivament d’abordar aquest tema.
Es preveu també impulsar l’accessibilitat a les zones més rurals de la província de Terol amb noves licitacions de projectes constructius a nou trams de sis autovies i carreteres que connecten el territori, i el desenvolupament del tram Saragossa-Terol-Sagunt de la línia ferroviària del Corredor Cantàbric-Mediterrani. En la línia de millorar la xarxa de comunicacions, s’ha pactat la implementació de banda ampla de cobertura mòbil i internet arreu de la regió.

Pel que fa a l’economia, s’ha compromès el pla d’invertir en la industrialització de la comarca d’Andorra Sierra de Arcos amb la creació d’un polígon industrial supracomarcal amb l’aprofitament de la Central Tèrmica CTT i la creació d’una nova terminal ferroviària.

En els últims dies, el partit ha deixat clar en diverses ocasions que la decisió de donar suport a la investidura de Pedro Sánchez està presa i que no hi ha cap possibilitat de canviar el vot d’última hora.

Partido Regionalista Cántabro

El partit de Revilla i el PSOE s’han distanciat en els darrers dies.

El PRC va dir «no» a la investidura de Pedro Sánchez a la primera votació diumenge passat per evitar donar suport al pacte entre PSOE i ERC, el qual ha considerat «inassumible» perquè «no nomena el respecte constitucional», en paraules de José María Mazón, únic diputat del partit al Congrés dels Diputats. Avui, a la seva intervenció prèvia a la segona votació ha ratificat la mateixa postura, però no ha acabat de tancar la porta a un possible canvi de vot: «Si l’acordat en aquesta taula ho votés tot Espanya, votaria sí. Si només es vota a Catalunya, votaré no».

Bloque Nacionalista Galego

Adriana Lastra (PSOE) i Ana Pontón (BNG) amb l’acord entre les mans.

El BNG manté el vot afirmatiu a Pedro Sánchez: «Votarem sí en defensa de Galicia». El seu únic diputat, Néstor Rego, lliga el suport a la investidura al fet que hi hagi una solució pel que consideren «una discriminació flagrant a Galícia» per la pujada dels peatges a l’autopista AP-9, que en deu anys ha arribat al 30% d’increment. Una «AP-9 galega e sen peaxes», és a dir, transferida a Galícia, serà un punt determinant de l’acord entre els dos partits, però no serà l’únic.

Les mesures acordades pel BNG i el PSOE passen també per ajudar a la gent més vulnerable i a empreses en dificultats: pretenen abaratir els peatges, el rebut de la llum o socórrer les drassanes gallegues en crisi com Barreres (en preconcurs de creditors), Vulcano (en liquidació ia l’espera de comprador) i Navantia (gairebé paralitzada a Ferrol a l’espera d’iniciar les fragates F-110 de l’Armada el 2022).

El partit gallec considera que l’acord és positiu perquè inclou mesures progressistes i la repetició electoral només beneficiaria la dreta. Tot i això, Rego assegura que el BNG no es quedarà impassible, ja que els queda molta lluita i treball parlamentari per aconseguir encara més mesures que assegurin la qualitat de vida i benestar dels gallecs.

Coalición Canaria-Nueva Canarias

Ana Oramas ha contradit la disciplina de vot del seu partit.

Els dos partits nacionalistes canaris, separats des que el 2005, van optar per presentar-se en coalició a aquestes eleccions. En virtut d’un acord amb el PSOE que, segons Nueva Canarias, compleix amb el «95%» del seu programa, els dos diputats d’aquesta coalició havien de decantar-se per l’abstenció. Tot i això, Ana Oramas, portaveu de Coalición Canaria, va donar la campanada optant pel «no» en la votació del diumenge passat. Oramas va justificar el seu vot al·legant que no volia ser «còmplice» d’un govern que optava per «agenollar-se davant el secessionisme». La reacció del seu partit no es va fer esperar. El Secretari General, José Miguel Barragán, de CC «molt greu» la desobediència de la diputada.

Durant la segona votació Oramas ha aprofitat per fer una crida a la tolerància i el respecte, mostrant-se crítica amb el to general del debat d’investidura i les amenaces rebudes pel diputat de Teruel Existe. «Que està passant? No podem contribuir a això» ha dit la canària en un breu discurs on, tot i defensar el «no» a la investidura, ha volgut apostar per la convivència i el diàleg.

El representant de Nueva Canarias, Pedro Quevedo, ideològicament més proper al PSOE, s’ha decantat per «sí». El seu discurs s’ha centrat a posar fi al bloqueig polític. També ha tingut temps per parlar d’aquells diputats que s’han dedicat a enviar «mensajitos» amenaçats. «Baldoví els hi recomana til·la i jo, que sóc metge, els recomano Valium, és bastant útil».

CUP

Mireia Vehí durant la seva intervenció del diumenge passat.

La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) ja va anunciar que anava a Madrid amb el propòsit de fer el Congrés dels Diputats «ingovernable». Així doncs, els vots negatius dels diputats Mireia Vehí i Albert Botran són previsibles. La raó principal de no donar suport a Pedro Sánchez és que la coalició PSOE-Podem no qüestiona els «aparells de l’Estat», com la Constitució i la Monarquia per resoldre el conflicte a Catalunya no reconeix el dret d’autodeterminació.

A més, la CUP ha retret que no hi hagi res en l’acord de Govern que tingui l’objectiu d’aturar la violència contra el moviment independentista: «Aquesta proposta no fa cap referència al règim del 78 com anomalia històrica ni de posar una referència al dret d’autodeterminació com a manera concreta de resoldre el conflicte».

Pel que fa al tema econòmic, la formació independentista ha apuntat que l’acord de Govern no es podrà complir si, com preveu, manté el compromís amb l’estabilitat pressupostària que marca la Unió Europea: «O bé vostès són uns ingenus o bé enganyen a la ciutadania». A més a més, ha criticat que es queda curt en matèria d’habitatge, pensions o reforma laboral.
El PSOE, per la CUP, no deixa de ser un còmplice de la repressió contra els catalans.

Però el to de la CUP s’ha moderat i Mireia Vehí ha desitjat, potser amb una mica d’ironia, sort i encerts a Sánchez en el seu nou Govern.


Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies