L’educació sexoafectiva a Catalunya: una assignatura pendent?

AMÀLIA GARCIA, JOSEP TÀSSIES I AROA TORT

A nivell social, la sexualitat segueix sent un tema tabú. Encara costa parlar de plaer, de sexe, d’autoconeixença, de masturbació, de relacions no normatives… I si parlar d’aquests temes es fa difícil en general, parlar-ne amb infants i joves encara és més problemàtic. En aquest context, quin és el paper de les escoles? Com s’educa sobre sexe i afectivitats a Catalunya? 

Educant des d’una perspectiva feminista

Per entendre com es treballa l’educació sexoafectiva als centres educatius partim d’un cas concret. Es tracta de l’Institut Esteve Terrades i Illa, de Cornellà de Llobregat, un centre que treballa la coeducació i l’educació sexoafectiva d’una manera innovadora.

Un dels pilars fonamentals d’aquest projecte és la Xarxa Activa de Joves per la Igualtat (XAJI). Per saber de què es tracta, alumnes de segon de l’ESO ens expliquen en què consisteix la iniciativa i com valoren les seves experiències. 

El que expliquen aquestes adolescents, però, només és una part. A l’Esteve Terrades també treballen l’educació sexoafectiva des de l’assignatura Cultura i Valors, que és l’alternativa a Religió. Ho fan des de primer a tercer de l’ESO i aborden qüestions molt diverses: des d’entendre què és el sexisme, a temes pròpiament lligats a les sexualitats i a les afectivitats. Després, a 4t de l’ESO, ja no treballen el tema dins l’assignatura, perquè no els dona temps. 

Maite Chamizo i Rosa Maria Aznar, cordinadores del projecte de coeducació.

Segons el currículum escolar, dins de Cultura i Valors s’han d’encabir temes molt diversos. L’educació sexoafectiva només és un d’ells, i no es treballa en cap altra assignatura. Que l’Institut Esteve Terrades li doni tanta importància és gràcies a la motivació del centre i, en especial, de la professora Rosa Maria Aznar, que fins a l’any passat coordinava el projecte de coeducació de l’institut.

Per altra banda, al centre també busquen treballar des d’espais més transversals. La professora Aznar, per posar un exemple, explica que a l’hora del pati, dilluns i dimarts, tot l’alumnat sap que en una aula hi ha una professora referent a qui poden preguntar tot allò que vulguin. Sobre relacions, preguntes concretes de sexualitat que no gosen fer a classe, algun problema que tenen amb la seva parella… “En aquest espai podem detectar problemàtiques, per exemple, de violència de gènere, masclisme, o risc medico sexual”, diu la docent.

Les professores de l’institut valoren molt positivament la seva tasca. Segons la professora Aznar, “aquí, si passa alguna cosa que té a veure amb el masclisme o que hi té relació, tothom sap on anar. I saben que ens ho prendrem seriosament. Segur que se’ns escapen coses, i encara queda molt per fer, però, com a mínim, el primer pas a l’Institut Esteve Terrades està fet”.

Coeduca’t: la resposta a una normativa massa genèrica

Cal entendre que actualment treballar l’educació sexoafectiva depèn en gran mesura de la motivació i l’impuls de mestres particulars. Com que la normativa sobre educació sexual i afectiva és molt genèrica i no hi ha un control sobre què fan els centres, professores com la Rosa Maria Aznar es mostren crítiques amb el sistema: “l’educació sexual, o bé la fa gent externa al centre, perquè no es contempla dins del currículum, o bé es fa des de l’assignatura de biologia, sense parlar de plaers ni de desig, ni de col·lectius LGBTIQ+, ni diversitats… I de vegades ni això. Hi ha moltes alumnes que arriben a 2n de l’ESO i no saben ni com és la seva vagina. Nenes que em pregunten si s’han de treure el tampó per fer pipi.”

Sovint, la manca d’educació sexual fa que les adolescents no coneguin el seu propi cos.

Tanmateix, sembla que des de la Generalitat es vol treballar per millorar la situació. En concret, s’està impulsant el programa Coeduca’t, una iniciativa per ajudar els centres a treballar de forma explícita i transversal la coeducació i l’educació afectivosexual. La idea és que s’apliqui des de P-3 fins a 4t de l’ESO, a tots els centres públics i concertats.

Font: Departament d’Educació / Elaboració pròpia

El Departament d’Ensenyament vol formar a dues persones de cada centre, les quals seran responsables de coordinar el programa a les seves escoles o instituts. I és que la intenció és que el Coeduca’t s’adapti a cada realitat. L’Associació Drets Sexuals i Reproductius hi participa a nivell “teòric”, definint quins són els continguts que caldrà treballar a escoles i instituts. Jordi Baroja Benlliure, director del Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats —una entitat que pertany a aquesta associació— , explica que la idea és “poder fer una sèrie de propostes de quines serien les diferents competències i objectius o temes a abordar per cada tram d’edat, perquè els continguts puguin ser evolutius i adaptats a cada cicle vital”.

Calendari de les sessions formatives.

La intenció de l’associació és treballar la sexualitat en totes les seves dimensions. Baroja explica que parteixen de la idea que “molta gent associa la sexualitat només amb sexe i genitalitat”. Però, segons ell, “sexualitat és moltes més coses: és relacions, és autocura, és drets, és valors, és afectes, etc.”

Més enllà de Catalunya

Qui impulsa el programa Coeduca’t és la Generalitat i, per tant, aquest programa s’aplica a Catalunya. Malgrat tot, això no vol dir que a altres punts del territori no hi hagi iniciatives que busquen treballar l’educació sexoafectiva en profunditat, des d’una perspectiva transversal i feminista.

Un clar exemple és la Rosa Sanchis, professora de català a l’Institut Isabel de Villena a València. És també impulsora del blog Karicies, des d’on treballa l’educació sexoafectiva amb els seus alumnes. En aquesta entrevista explica la seva tasca:

L’inici d’un llarg camí

Per tant, existeixen diverses iniciatives personals i concretes que busquen donar a l’educació sexoafectiva l’espai que el sistema li nega. Un espai que des del moviment feminista fa temps que es reclama i que, ara, sembla que a Catalunya es podria fer realitat.

Tot i això, és evident que encara queda molt per fer i millorar. El camí per garantir a totes les escoles una educació sexoafectiva de qualitat és llarg i requereix esforços conjunts. Per a la Rosa Maria Aznar, a més, és important la mirada amb la qual cal enfocar el tema: “nosaltres entenem que hi ha d’haver una mirada feminista, sinó no estem educant. Sobretot si parlem d’afectivitats i sexualitats”. En Jordi Baroja hi està d’acord. Segons ell, “l’educació sexoafectiva s’ha de fonamentar en la mirada de gènere i feminista. Pensem que aquesta ha de travessar tot l’itinerari curricular, posant el plaer i l’autocura en un lloc predominant”.

Read more

Quin impacte té la decisió dels Estats Units sobre les colònies israelianes?

El secretari d’Estat dels Estats Units, Mike Pompeo, va explicar en roda de premsa que el govern d’aquest país deixa de considerar il·legals els assentaments de colons israelians construïts en territori palestí. Quins són, però, els motius d’aquesta decisió? Quin impacte pot tenir? Què passa realment a Cisjordània?

En les seves declaracions, Pompeo afirmava que “l’establiment dels assentaments israelians a Cisjordània no és incompatible amb la llei internacional”. Segons el secretari d’Estat, la decisió no suposa un canvi de posicionament, sinó que els Estats Units ja no opinen sobre la legalitat de les colònies sionistes. Ni per defensar la seva existència ni per criticar-la.

En realitat, però, no podem parlar d’una decisió neutral. L’Organització de les Nacions Unides considera que els assentaments de colons a Cisjordània són incompatibles amb la llei internacional i, especialment, amb la Quarta Convenció de Ginebra (1949), que prohibeix desplaçar població de la potència ocupant a territori ocupat. Per entendre això cal entendre la realitat de Palestina.

Quina és la situació de Cisjordània?

En el procés de colonització de Palestina, des de 1967 Israel té control militar sobre pràcticament la totalitat del territori. Durant la guerra dels sis dies, Israel va ocupar militarment els dos segments de terra que havien quedat en mans de la població palestina: Gaza i Cisjordània

Font: Palestina Libre

En el cas de Gaza, l’any 2005 Israel va retirar l’exèrcit. Des del 2007, però, el control es fa des de fora: Gaza està assetjada per Israel i Egipte, que controlen les fronteres terrestres, les marítimes i l’espai aeri. Pel que fa a Cisjordània, durant els Acords d’Oslo Israel va assegurar que estava disposat a desmilitaritzar-la. Però van acordar fer-ho a parts. Aquest territori, llavors, es va dividir en tres categories:

Als acords d’Oslo es va prometre que l’any 1999 tota Cisjordània estaria desmilitaritzada i unificada. Les forces armades s’haurien retirat primer de la zona A, després de la zona B i finalment de la zona C. Juntament amb Gaza, aquest territori s’havia de consolidar com un estat reconegut per Israel. La realitat, però, és que avui en dia la divisió en aquestes àrees segueix vigent.

I els assentaments?

La fragmentació de Cisjordània no només segueix vigent, sinó que ha augmentat. Des de 1967, Israel ha anat annexionant més territori. Principalment ho ha fet construint assentaments de colons, poblacions per a israelians jueus que s’edifiquen en territori que hauria de ser palestí. Israel gestiona els assentaments com a part del seu estat, tot i que aquestes construccions estan prohibides per l’ONU i no es reconeixen com a part d’Israel. 

L’existència d’aquestes colònies dificulta encara més la gestió de Cisjordània. Cal entendre que la divisió del territori no es deu només a la presència dels assentaments en si mateixos. Israel connecta aquestes poblacions amb la resta del seu territori a través de carreteres. I aquestes carreteres només són accessibles per als vehicles amb matrícula israeliana (de color groc), és a dir, a les residents d’Israel i persones amb permisos específics.

Mike Pompeo i Benyamin Netanyahu a l’ambaixada d’Estats Units a Jerusalem, l’abril del 2018 – Matty Stern

Una decisió simbòlica?

La decisió dels Estats Units es podria considerar simbòlica, ja que no té un impacte directe immediat sobre el territori. Ara bé, per una banda normalitza i legitima unes accions d’Israel que els organismes internacionals consideren il·legals. Legitima, en definitiva, l’ocupació, de la mateixa manera que quan va reconèixer Jerusalem com a capital d’Israel o els Alts del Golan

Per altra banda, la decisió es pot entendre com una picada d’ullet dels Estats Units a Benyamin Netanyahu, en un moment en què aquest líder necessita popularitat. Israel està pendent d’unes terceres eleccions, ja que fins ara cap formació ha aconseguit els suports necessaris per governar. Si Netanyahu es manté al poder o no dependrà del que passi els pròxims mesos. 


Read more

És possible viure a Barcelona i no generar residus?

AMÀLIA GARCIA i AROA TORT

Residu Zero

Read more

Barcelona i els desnonaments: una realitat enquistada

Aturar un desnonament en el seu cinquè llançament no és fàcil. Avui, però, en Rodrigo ho ha aconseguit, en gran part gràcies al suport del Sindicat d’Habitatge de Vallcarca, la Xarxa d’Habitatge d’Horta-Guinardó i l’Associació 500×20. El seu és un cas especialment alarmant, ja que en Rodrigo encara s’està recuperant d’una operació quirúrgica, des de fa cinc mesos, i no compta amb una alternativa habitacional

Cap a les 10:30h del matí, la comitiva judicial s’ha desplaçat fins al carrer José Millán González, al barri de Can Baró, disposada a efectuar el desnonament. Allà, però, desenes de persones s’hi havien congregat per evitar-ho. I així ho han fet, mentre reivindicaven que l’habitatge és un dret fonamental i no s’hauria de vulnerar. 

El cas del Rodrigo és especialment significatiu, però no és l’únic desnonament que estava previst per avui. Només als barris de Nou Barris, Sant Andreu i Horta Guinardó n’hi havia 8 de planificats. Finalment, tots han estat aturats.

La magnitud del problema

Un dia com avui, però, no és un cas concret ni un fenomen extraordinari. Els desnonaments formen part de la realitat a Barcelona i són el resultat d’un greu problema habitacional. Segons un estudi de l’Observatori DESC, elaborat a partir de dades del Consell General del Poder Judicial, el 2018 a la capital catalana hi va haver un total de 2.381 desnonaments. Si bé és cert que des del 2013 al 2018 el nombre de desnonaments ha anat disminuint progressivament, cal entendre que les xifres encara són altes.

La dinàmica d’aquesta gran ciutat s’insereix dins el ritme de Catalunya, la comunitat autònoma de l’Estat on es produeixen més desnonaments. Només durant el segon trimestre del 2019, 3.433 famílies van ser obligades judicialment a abandonar casa seva per no pagar el lloguer o  la hipoteca. 

D’entre les dades, n’hi ha una que destaca: actualment la majoria dels desnonaments són per impagament de lloguer. A Barcelona, per exemple, l’any 2018 aquesta va ser la causa d’un 66,4 % dels casos. Sembla, doncs, que el problema amb les hipoteques, si bé no ha desaparegut, ha deixat de ser el central. 

Per altra banda, és important entendre que la problemàtica dels lloguers va més enllà dels desnonaments. L’Observatori Metropolità de l’Habitatge exposa que actualment quatre de cada deu famílies que viuen de lloguer han de fer un “sobreesforç” per poder pagar-lo. En general, hi ha una discrepància entre els ingressos familiars i els preus del lloguer, que des del 2013 han pujat un 36,4%

Resposta ciutadana

Davant d’aquesta situació la ciutadania no es queda quieta. En els últims anys els moviments socials en defensa del dret a l’habitatge han pres un nou impuls. La PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) n’ha estat un símbol evident. Però també destaca la creació a diferents ciutats i barris de Catalunya de plataformes com Xarxes d’habitatge, Sindicats de llogaters o Oficines d’habitatge, entre d’altres. 

En el marc d’aquesta lluita, el 16 i 17 de novembre Barcelona acollirà el primer Congrés d’Habitatge a Catalunya. Es tracta d’una iniciativa sense precedents, que busca unir forces entre col·lectius i afrontar de manera conjunta el problema de l’habitatge. Ara mateix ja hi han confirmat l’assistència una setantena de col·lectius d’arreu del territori.

Els principals objectius del congrés són aprovar un programa unitari per a la lluita en defensa de l’habitatge, definir si els diferents col·lectius volen impulsar campanyes conjuntes i crear estratègies comunes en la resistència diària als desnonaments. Amb això es busca oferir una resposta més profunda i a llarg termini. Les plataformes entenen que la feina local i als barris és molt necessària, però consideren que per solucionar realment el problema de l’habitatge cal una resposta global des de la política i les administracions.


Read more

6 claus bàsiques per entendre què passa al Kurdistan Sirià

AMÀLIA, JÚLIA I RUT – Turquia ha llançat una nova ofensiva militar contra el Kurdistan Sirià, pocs dies després que els Estats Units retiressin les seves tropes de la zona. Exactament, però, què està passant? Perquè l’exèrcit turc ataca les forces Kurdes de Rojava? Per respondre a aquestes preguntes hem parlat amb Clara Torres, membre de la Plataforma Azadî i del Comitè Jinelogi d’Europa en solidaritat amb el poble Kurd, i amb David Meseguer, periodista freelance especialitzat en l’Orient Mitjà i Nord Àfrica i doctor en Comunicació Social. 

Què és el Kurdistan?

El Kurdistan és una regió històrica i cultural que s’estén per una zona muntanyosa de l’Orient Mitjà. El poble kurd és la minoria ètnica sense estat propi més important de la regió. Els kurds són una població d’entre 25 i 35 milions de persones, unides per una cultura mil·lenària i una llengua pròpia. El seu territori es reparteix entre Turquia, Iraq, Iran i Síria.

Des de principis del segle XX, molts kurds lluiten pel reconeixement del Kurdistan com una nació autònoma, però tots els intents de formació d’un estat independent s’han reprimit. El poble kurd ha denunciat l’hostilitat del tracte rebut per les autoritats turques des de fa més d’un segle, quan entre 1920 i 30 es va restringir l’ús de l’idioma kurd i es va negar l’existència de la identitat ètnica kurda a la seva població. 

L’actual Revolució de Rojava (que vol dir oest en kurd, i és el nom que rep el Kurdistan Sirià) s’ha d’entendre dins de la lluita del moviment kurd, iniciada el 1978 amb la creació del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). El PKK és considerat un grup terrorista per Turquia, ja que des de 1984 ha estat líder de la freda guerra de guerrilles contra l’exèrcit turc. 

Hereves d’aquesta tradició, l’any 2011 es van crear les Unitats de Protecció Popular (YPJ i YPG), les milícies del Kurdistan Sirià que ara Turquia pretén eliminar. Les YPJ i YPG són la branca armada de l’organisme polític kurd del nord de Síria (Partit de la Unió Democràtica Kurda, PYD) d’inspiració marxista, que ara ha establert una Administració Autònoma del Nord i Est de Síria (NES). La configuració d’aquest autogovern ha estat possible dins l’inestable context de la guerra de Síria, on el règim de Bashar al-Ásad va cedir el control d’aquesta zona i la seva protecció contra Estat Islàmic als kurds. Així, el règim va poder centrar els seus esforços en la lluita contra els rebels a altres punts del país.

Aquest projecte d’autogovern al Nord de Síria està basat en el paradigma del Confederalisme Democràtic: la creació d’estructures socials i un sistema de salut propis, una economia basada en cooperatives i l’alliberació de les dones, entre d’altres. Fins ara, a més, s’ha procurat tenir en compte la diversitat de població del seu territori, multiètnic i multireligiós. Les recents i controvertides ofensives turques, però, posen en risc aquest experiment d’administració autònoma al marge de l’Estat Central Sirià i fan trontollar el fràgil equilibri ètnic de la regió. 

Quin és el paper dels Estats Untis?

Els Estats Units es van convertir en aliats dels kurds el 2014 durant el setge de la ciutat de Kobane per part de Daesh, en plena Guerra Civil Síria. Des de llavors, han mantingut una aliança tàctica, és a dir, els Estats Units i els membres de la coalició internacional proporcionaven armament i servien com a aviació aèria per a les milícies kurdes i de les Forces Democràtiques Sirianes, les úniques organitzacions que lluitaven contra Estat Islàmic a la frontera entre Turquia i Síria.

Aquesta aliança no tenia cap futur donades les discrepàncies ideològiques entre els dos actors. Un cop el Califat d’Estat Islàmic queda militarment derrotat, els Estats Units i els kurds deixen de tenir un objectiu en comú. En aquest moment, els nord-americans i els turcs acorden l’establiment d’una zona de seguretat amb patrulles conjuntes d’ambdós estats a la frontera turca, ja que Turquia argumenta que l’autogovern de Rojava suposa un perill per la seva seguretat nacional.

Amb la retirada de les tropes nord-americanes del Kurdistan Sirià, Donald Trump traeix als que havien sigut els seus aliats i dona llum verda a l’atac turc. Aquesta acció ha estat criticada pel Pentàgon i per senadors tant demòcrates com del mateix partit que el president. Per una altra banda, els Estats Units no són l’única potència que ha permès l’ofensiva. L’espai aeri kurd es troba sota control rus, de manera que la invasió també s’ha executat amb el beneplàcit de Rússia.

La retirada de tropes americanes permet l’atac turc- U.S. Air Force Staff Sgt. Jette Carr

Turquia ataca. Per què?

Turquia ataca perquè veu el poble kurd com una amenaça, donada la històrica discòrdia entre els kurds de la regió turca (un 20% de la població) i el govern turc. Erdogan, el president de Turquia, justifica l’ofensiva amb l’objectiu de crear una “zona segura” perquè els refugiats sirians puguin retornar a les seves llars després de la guerra, “preservant la integritat territorial de Síria”.

L’altra cara de l’objectiu és l’eliminació de les forces kurdes de la zona fronterera (zona nord-est de Síria), cosa que alguns observadors internacionals preveuen que serà una possible catàstrofe humanitària. L’objectiu militar de Turquia és la milícia kurda de les YPJ i les YPG. Turquia els vol eliminar perquè els percep com un grup terrorista, ja que aquestes unitats han tingut vincles amb el PKK (considerat organització terrorista per Turquia, però també per la Unió Europea i els Estats Units). 

L’atac turc serà el tercer que Ankara planteja a Síria des de 2016, deixant 60.000 desplaçats en 4 anys (segons l’Observatori Sirià per als Drets Humans). L’ofensiva turca ja sacseja el debilitat equilibri ètnic i polític de la regió.

La resistència Kurda

Per a les Forces Democràtiques Sirianes (FDS) i, en general, per a la població de Rojava l’atac de Turquia no ha estat del tot inesperat. Era el pitjor escenari imaginable, però era una possibilitat. És per això que des de les milícies s’havia planejat com fer-hi front. 

Tal com s’ha demostrat en la lluita contra Estat Islàmic, les forces kurdes i les seves aliades dominen la guerra cos a cos. Les possibilitats de resistència davant la invasió terrestre, per tant, són més àmplies. No s’ha d’oblidar, però, que Turquia avui en dia és un exèrcit  potent dins l’OTAN

Diversos milicians – hasakah1

Ara bé, el problema central és al cel. Les FDS no tenen capacitat militar per defensar-se dels atacs aeris turcs, perpetrats per avions militars però també per drons, una tecnologia més complexa i avançada. Davant d’això, les milícies kurdes exigeixen a l’ONU que declari Rojava una zona d’exclusió aèria, decisió que impediria a Turquia sobrevolar el nord de Síria. Es tracta, però, d’un escenari poc probable. Encara que Nacions Unides redacti una resolució favorable a l’exclusió aèria sobre el cel de Rojava, el Consell de Seguretat del mateix organisme té dret a veto. Rússia i els Estats Units en formen part, de manera que la decisió final és precisament a les seves mans. Cal entendre que aquests estats són, de fet, qui tenia control sobre aquest espai aeri i han donat el vistiplau a l’ofensiva de Turquia.

Conseqüències del atac

Davant una ofensiva militar d’aquestes característiques és important entendre quines en poden ser les conseqüències. En aquest cas, l’atac de Turquia ha desencadenat una crisi humanitària i moltes persones s’han vist forçades a marxar de la regió. Cal entendre que, sota l’autogovern liderat pels kurds, Rojava s’havia convertit en una zona força estable dins de Síria i una part important de les desplaçades per la guerra s’hi havia instal·lat buscant refugi.

Aquest gran volum de població desplaçada buida un territori on Turquia, si finalment n’aconsegueix el control, vol reassentar una part de les refugiades síries que ara acull. Això suposaria un canvi demogràfic molt important, ja que en general aquesta població és originària d’altres parts de Síria. El que es produiria és un procés de neteja ètnica: la població autòctona de la zona és forçada a marxar i substituïda per un altre grup.

Per altra banda, ara que els Kurds han perdut suports i protecció, el règim de Bashar al-Ásad podria aprofitar la situació i atacar Rojava pel sud amb el suport de Rússia i l’Iran. A més, algunes veus apunten que l’ofensiva turca també podria propiciar un ressorgiment d’Estat Islàmic, ara que les forces kurdes estaran mobilitzades en altres direccions. 

Tot plegat desestabilitzaria encara més l’Autogovern del Nord de Síria, un projecte polític únic dins el context de l’Orient Mitjà. I és que, encara que de manera experimental, es tracta d’una iniciativa que busca anar més enllà de l’Estat Nació i crear una estructura inclusiva ètnicament, confessionalment i culturalment. Cal destacar, a més, la seva reivindicació i defensa dels drets de la dona

Què ha dit la comunitat internacional?

Els països membres de la Unió Europea i de l’OTAN han condemnat l’ofensiva turca i han demanat la seva aturada, ja que desestabilitzarà la regió i danyarà als civils. Tanmateix, no han declarat la intenció de sancionar explícitament a Turquia. Alguns països de la Unió Europea, entre ells Espanya, s’ha decantat per mantenir un perfil baix donats els acords armamentístics que mantenen amb Turquia. Per una altra banda, el president truc, Recep Tayyip Erdoğan, ha amenaçat d’obrir el pas de més de 3 milions de refugiats cap a Europa si mantenen les crítiques a les seves polítiques. 

El president de França es posiciona en contra de la invasió turca al nord-est de Síria.

Qui no ha mantingut el silenci ha sigut la societat civil. Els kurds i els seus simpatitzants han organitzat manifestacions a ciutats de França, Alemanya, Àustria, Itàlia i Grècia per demanar a la Unió Europea que respongui davant de la invasió turca. Pel que fa a Barcelona, unes 400 persones es van reunir per assenyalar els còmplices de Turquia a l’Estat espanyol i per crear consciència social sobre la repressió que viuen els kurds diàriament.

Diverses ciutats s’han manifestat en suport a Rojava- Amàlia Garcia
Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies