Santa Nit!

La il·luminació nadalenca vesteix, des de fa poc dies, la ciutat de Barcelona. Tot i trobar-nos a principis de desembre, l’escenari que es perfila als carrers més cèntrics de la ciutat comtal fa pensar en l’arribada imminent del Nadal. Encara queden tres setmanes llargues, però és evident que tenim ganes de celebrar. No obstant, em fa la impressió que el que més desitgem és oblidar, passar pàgina i tirar endavant. Empès, doncs,  per aquesta creença, i amb la idea de confirmar la meva suposició, em llenço a agafar el metro per participar, on sigui, d’aquesta celebració.

Decideixo baixar a Plaça Urquinaona. Els guants i la bufanda que he alliberat fa pocs dies del fons d’un calaix que ni coneixia són insuficients per aturar l’arribada del desembre, que fereix amb una alè fred i punxant que obliga a disfressar-nos fins a tal punt de deixar  només –i per pròpia supervivència- els ulls nus.

Com van fer fa anys els tres Reis Mags, decideixo perseguir la flama per orientar-me. Tot i que, en el meu cas, com el cel és ben negre, només puc seguir l’artificial, la que difama només de mirar-la i la que amaga, amb el seu vessament desmesurat de llum, la foscor més fingida i oblidada de la ciutat.

Baixo per Via Laietana, que sembla més serena que fa unes setmanes, i giro a la dreta, cap al laberint de portes que s’obren camí al Raval. Aquí no hi ha llums. Però l’instint i, sobretot, un murmuri harmònic indesxifrable que cada cop se’m fa més evident, guien els meus passos fins arribar a la plaça de la Catedral.

Allà, l’atmosfera que se m’obra sota el símbol gòtic dedicat a Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, és insolent. La Fira de Santa Llúcia, en peu des de fa un parell de dies, exemplifica la bogeria del Nadal fins a tal punt que obliga, com a mínim, a replantejar-se el significat, l’origen i la motivació d’una festa que presumia ser el paradigma de la modèstia i la humilitat més compassiva. De fet, l’estampa i el resultat assolit és molt semblant a la del camp base de l’Everest, convertit en un autèntic malson per a la naturalesa humana i per a la pàtria primera del món de la muntanya. Riuades de gent amunt i avall; cues, empentes i aglomeracions que fan perdre el nord; i una ambició comuna, la de consumir fins a vomitar l’última gota de judici i sentit comú que encara presumíem conservar.

Embriagat pel paisatge impulsiu que em dona amb els braços ben obert, com a tots els visitats, la benvinguda més cruel i interessada, faig el cor fort i decideixo submergir-me dins l’univers de paradetes i locals que dessagnen, amb una paciència digne dels millors cirurgians, les carteres i els sous de les centenars de voluntats -atordides per aquell murmuri que havia escoltat abans i que no era res més que el cànon de nadales escopides des dels altaveus de la fira- que havien caigut al parany

La barreja d’olors que es forma entre els avets esculpits en plàstic i els centenars de figuretes que evoquen el naixement de Betlem desxifren de mica en mica l’essència de la fira. El recinte, de cel obert per a que ningú se li escapi el que fem aquí a baix, està distribuït en dues fileres de paradetes amb un gran passadís central, per on vaig esquivant com puc l’anhel inquiet i subversiu dels meus veïns. Un nen que plora demanant, sense èxit aparent, un Pare Noel mòbil que puja i baixa d’una mena de caixa que entenc fa les funcions de xemeneia; una parella que discuteix sobre si agafar el nen Jesús de la mida 10 o 12, preocupats per si hi cabrà dins la masia que havien comprat l’any passat; o un grup de joves que no es posa d’acord sobre l’arbre i la conseqüent decoració que han d’adquirir per al local de copes que regenten a Gràcia.

Tot i així, he de reconèixer que, després d’haver fugit i havent paït l’experiència, de camí cap a casa, sota aquest espiral de consumisme descomunal i abusiu que ha relegat la tradició, la llegenda i les creences a un segon pla molts cops ignorat, hi havia un aspecte que em va donar un cert grau d’esperança. Vaig veure una família sencera –dos pares amb tres nens que devien superar els quinze anys- comprar la nova figureta de cada any per seguir incrementant i perfilant el seu pessebre. Vaig veure grups d’amics, parelles, avis amb bastons i pares amb cotxets. Vaig parlar amb un pare i una filla que, junts, portaven més de vint anys venent decorats i regals nadalencs.

I és que, tot i basar-se en fer caixa, en comprar i comprar i tornar a comprar, el fet és que, per Nadal, tot té un rerefons familiar. I si al principi parlàvem d’oblidar, no hi ha millor manera per fer-ho que acompanyat. I dels diners, si ens permeten tirar endavant, ja ens n’ocuparem en un futur. Perquè canviem. Perquè ens transformem en allò que no imaginàvem que podríem arribar a ser. Perquè oblidem, molts cops, allò que ens ha fet ser. Però la realitat és que ho fem tots junts. Ens equivoquem, sí. Però el càstig –diví o no- tindrà el mateix resultat per a tots. Santa Nit…

Read more

Amèrica Llatina es revoluciona

Amèrica Llatina es revoluciona

Read more

La lliçó més dura

Un gran nombre d’universitats s’aprofiten de la situació reguladora per explotar el col·lectiu associat . Mentrestant, les administracions no semblen trobar la solució i no es posen d’acord a l’hora d’aprovar una nova normativa.

Madrid. 9 d’abril de 2012. Els mitjans de comunicació comencen a fer-se ressó d’una nota de premsa que canviaria el futur de dos serveis públics vertebrals tal i com els coneixíem. “L’estalvi previst superarà els 10.000 milions d’euros”, resava un comunicat firmat per Mariano Rajoy que acabava de dinamitar la situació de la sanitat i l’educació espanyola, en un context de plena crisis on les demandes que exigien “apretar-se el cinturó” ressonaven amb més força que mai des d’Europa.

Aquesta data marcaria un abans i un després a causa de la gran repercussió social d’aquesta decisió, que acabaria per pervertir les noves relacions laborals i contractuals. De fet, això és el que va succeir dins l’àmbit universitari amb els professors associats, un col·lectiu que va guanyant ininterrompudament força dins les facultats catalanes any rere any i que persegueix una polèmica que sembla no tenir fi. Unes condicions laborals abusives que enfronten personal docent associat amb rectors i universitats, amb uns contractes entre mig que ni uns ni altres semblen tenir clar com resoldre.

Aquesta figura, la dels professorat associat, va néixer l’any 1983 amb la Llei de Reforma Universitària, amb la idea de fer possible la contractació temporal d’”especialistes de reconeguda competència que desenvolupessin la seva activitat fora de la universitat”. En altres paraules, la teoria pretenia enriquir l’aprenentatge de l’alumnat, creant un context on un professional d’un camp molt determinat compartiria coneixements i mostraria amb exactitud les situacions de la vida real que es trobarien els universitaris un cop s’endinsessin dins el món laboral. Seguint aquesta línia, la diferència que estableix el PDI -el personal docent i investigador de les universitats públiques- és que hi ha professors amb un contracte permanent i ininterromput i un segon grup de professionals contractats amb un temps limitat, l’últim dels quals engloba els professors associats. Per descriure el seu paper, la Generalitat de Catalunya publicava el Conveni col·lectiu per al personal docent i investigador de les universitats catalanes al febrer del 2007, on classificava els professionals dins l’article 11 i descrivia els associats com aquell professorat que “desenvolupa tasques docents a temps parcial i amb caràcter temporal”.

No obstant, la data mencionada anteriorment redefiniria el nou panorama dels professors associats com a conseqüència de la dinàmica que van decidir prendre diverses universitats públiques a l’hora d’optar per contractar-los, substituint així jubilacions o, com era sovint en aquella època, per pal·liar la reducció de la plantilla de funcionaris, una tendència que es manté fins els nostres dies. Mitjançant aquesta figura, s’asseguraven cobrir la vacant amb professionals que entrarien a treballar amb unes condicions precàries i summament barates que no responien als pressupòsits legals dels professors associats.

Una dinàmica predominant a les universitats públiques

Aquesta situació, per tant, ajuda a dinamitar i encendre una polèmica on la situació laboral dels professors associats és preocupant. La contractació d’aquest sector professional s’està utilitzant cada cop més per cobrir les baixes ja mencionades que els professors fixes deixen al marxar de la feina. I l’aura que envolta aquest grup professional està descrita i representada per una tendència cap a la desconsideració i un tracte de subordinació injusta. De fet, l’Ignasi Deulofeu, professor associat per la Universitat Oberta de Catalunya, destaca la “poca sensibilitat i realisme de grans institucions amb forts recursos davant de la debilitat individual del professional”, fent evident el tracte d’explotació opressiu per part de les Universitats. Segons càlculs fets per ell mateix, un professor que “faci una assignatura de més de quatre crèdits amb 25 alumnes pot cobrar uns 1900 euros bruts per semestre, que crec que és poquíssim”.

Tot i així, el més alarmant és el constant augment en el nombre de fitxes utilitzant aquest mètode de contractació. Per posar un exemple, a dia d’avui, la Universitat Pompeu Fabra compta amb 425 professors associats a la seva plantilla, nombre que evidencia la preocupació del sector si s’equipara amb la de cossos docents contractats, que és de 299. I aquesta no és una situació puntual d’una institució. Si donem un cop d’ull per saber quina és la situació arreu del territori nacional, la realitat segueix sent preocupant. Segons dades publicades aquest mateix any del Ministeri de Ciència, Innovació y Universitats, durant el curs 2016/2017 hi havia contractats més de 22.000 associats repartits per les universitats espanyoles, un 40% dels quals eren dones.

De fet, seguint amb dades numèriques, si tenim en compte xifres de l’Institut Nacional de Catalunya, l’augment en la contractació de professors associats és més que evident. Si ens fixem en els últims deu anys, el nombre d’associats ha crescut considerablement. Sense anar més lluny, al 2008 no eren més de 2000 els professors associats contractats, uns nombres que s’han disparat fins als 10.705 durant el curs de l’any passat. Una data a tenir en compte és el 2017, quan van deixar de ser exclusivament les universitats públiques les qui podien optar a comptar amb aquests professionals, tot i que el gran pas es va fer entre els anys 2015 i 2016, quan en tan sols un any es van passar a tenir gairebé 5000 associats més a les universitats públiques catalanes.

La qüestió dels professors associats podria ser una bona opció per enriquir aules i alumnat. L’experiència i el domini d’un àmbit concret ajudaria a crear un context d’aprenentatge potencialment més desenvolupat per a tots els estudiants. No obstant, com ho exemplifica un comunicat escrit per una associació de la Universitat de Barcelona partidària de defensar els drets del personal docent associat, el problema està en que aquest grup “assumeix funcions i tasques que no es corresponen ni amb la situació contractual ni amb la formació acadèmica” dels professors.

La Berezi Ane Elorrieta Sanz és doctora en Geografia i porta vuit anys exercint classes a la Universitat de Barcelona. En una conversa que vam compartir dins la mateixa Universitat, ens explica que ella és considera “falsa associada o associada estructural”, ja que ni el seu perfil ni les seves competències com a teòrica associada són les que recull la legislació catalana vigent, ja que entre d’altres coses la seva “activitat principal és l’acadèmica a la universitat, quan això hauria de ser el contrari”. Ens diu que està obligada a anar combinant feines per fer quadrar números i considera que “la feina de professor associat és un abús absolut, una situació d’explotació”. De fet, argumenta el seu descontentament amb xifres, i comenta que fa “18 ETCS i el 75% de la docència que fa un titular, però només cobro una cinquena part, uns 500 al mes”, uns ingressos que estan per sota del llindar de la pobresa.

Creixen les demandes per regular la situació

Des del sector, s’assenyala directament cap a la Generalitat i cap a la passivitat del la comunitat de rectors. I el més sorprenent és que aquesta situació sembla no trobar una sortida amable que satisfaci a cap dels dos bàndols, dels quals el dels professionals associats surt clarament perjudicat. De fet, com explicava la Berezi, ha aparegut i s’ha consolidat la idea de “fals associat”, fent referència a l’ús inapropiat i a l’actitud de caire explotador cap a aquests professors. Aquesta precarietat laboral es materialitza amb certesa en els sous, que ronden els 500 euros. Si la idea primera dels professors associats fos certa, i que la naturalesa d’aquest col·lectiu fos venir durant un període de temps curt a la universitat per fer un nombre de classes determinades i així poder-ho compaginar amb una altra feina, com podria ser la d’investigació, el sou seria raonable. Però la situació a les universitats, accentuada per la crisis, ha obligat a recórrer cada cop més a la seva figura. I com passa a la Pompeu Fabra, moltes de les universitats catalanes i espanyoles compten amb més associats que amb personal fixe. Això sí, d’associats només tenen el sou. Perquè les funcions són, com anem veient, molt diferents.

Un conflicte que segueix creixent i que cada cop s’allunya més de trobar una solució amable cap a la comunitat més perjudicada, la dels professors associats. De continuar així les coses, s’obre un escenari que pot acabar de consolidar un exemple paradigmàtic d’explotació laboral. Un més.

Read more

El taló d’Aquil·les dels governs nounats

L’IBEX 35 pateix amb cada període electoral una davallada evident, conseqüència principal del context previ d’incertesa que es crea abans d’anar a les urnes

La banca espanyola sembla tenir una relació d’enemistat amb les urnes. Després de les últimes eleccions nacionals a les Corts espanyoles, l’IBEX 35 ha perdut al voltant de tres mil nou-cents milions d’euros de valor borsari, una tendència que es repeteix des de la seva creació a principis dels anys 90. Ni els governs d’Aznar, ni els de Zapatero ni els de Rajoy han tingut una benvinguda plàcida als mercats. I tot i que Pedro Sánchez va trencar aquesta dinàmica en l’última moció de censura de l’abril passat, els nous comicis han seguit la mateixa línia marcada pels seus precedents al càrrec.

La història negra de la borsa nacional durant les hores posteriors a la jornada electoral va començar l’any 1996. La poca confiança dels electors i inversos respecte la proposta del PP va provocar que els índexs del mercat patissin una davallada superior al 5%, la caiguda més alta registrada fins al moment. Tot i que el nou president va admetre i prometre que havia de formar un “govern estable” el més aviat possible, el mercat va seguir patint pèrdues. Per la seva banda, l’anterior cap d’estat, Felipe González, va procurar que la transició fos el més moderada possible en termes econòmics.

Els comicis del 2000 van tornar a donar la victòria als populars. De fet, va ser el millor resultat històric obtingut pel PP, amb 183 escons, més de 10 milions de vots i la possibilitat de prescindir del suport d’altres formacions. Tot i així, el mercat va seguir la mateixa situació de decadència que va patir quatre anys enrere. Això sí, la caiguda va ser menys accentuada, d’un 1.2%.

Amb l’arribada del PSOE i amb l’11M marcant el context social plebiscitari, Zapatero aconseguia vèncer al rival popular, Mariano Rajoy, però no podia frenar la caiguda de l’IBEX 35. Amb el canvi de govern, la xifra va tornar a ser més que significativa, amb números superiors al 4,1%.

No obstant, la segona legislatura del president socialista va arribar amb bones noticies pel mercat –com a mínim no tan pessimistes-, ja que el mercat només va registrar un 0.3% de davallada. Aquest fet accentuava el benefici que té una legislatura respecte al mercat si no és nova dins el govern, si el mateix partit polític arrossega quatre anys dirigint el país. Amb Aznar i amb Zapatero, en les seves respectives segones victòries, van aconseguir frenar considerablement la caiguda dels mercats que havien patit durant la primera experiència a la Moncloa.

I, de fet, amb els govern de Mariano Rajoy la situació es repeteix. Al 2011, tot i aconseguir triomfar amb majoria absoluta, el candidat popular no va ser capaç de moderar la caiguda de la borsa, que va registrar un índex inferior del 3.5%. Una davallada que va ser igual d’evident al desembre del 2015 (3.6%), però que va ser menys emfàtica en la seva reelecció un any després, al juny del 2016, quan va baixar un 1.8%.

Així doncs, no hi ha cap govern que aconsegueixi frenar els mercats just després d’haver estat escollits a les urnes. Les noves mesures econòmiques que entren a la Moncloa i la incertesa de no saber què passarà amb elles genera aquest descens ens els índexs de la bolsa de valors.

Read more

Nike et dóna ales

L’ús de vambes que milloren el rendiment dels atletes, com les que va utilitzar Eluid Kipchoge per baixar de les dues hores en marató, obren un debat sobre els límits de la tecnologia

A finals dels anys 50, un alemany posava en entredit la condició física humana. A la vora germànica del llac Constança, l’atleta Armin Hary desafiava l’univers atlètic professional i aconseguia, per primer cop en la història, trencar la barrera simbòlica dels deu segons en els 100 metres llisos. No obstant, el que hauria d’haver estat una proesa celebrada i admirada per tots, va despertar un núvol de sospita al voltant de la validesa real del rècord. Fins a quin punt era autèntica aquella marca? S’havia agafat bé el temps? S’havia avançat a la sortida? Milers de preguntes van crear un context de dubte i prudència davant d’allò que durant dècades s’havia considerat una autèntica utopia, deixant la fita de Hary en un punt mort.

Fa un mes aproximadament, 60 anys després de la gesta de Hary, un atleta va destrossar una altra frontera mítica dins l’entorn atlètic. Tot i que en una distància i en unes condicions ben diferents a les del velocista alemany. Eliud Kipchoge, campió olímpic i mundial en proves de fons, es convertia fa escasses setmanes en el primer atleta capaç de córrer els 42,195 quilòmetres de la marató en menys de dues hores. Tot i així, la marca final (1.59.40) no estarà homologada a la llista de rècords. La IAAF, l’Associació Internacional de Federacions d’Atletisme, recolza la seva decisió en un seguit de punts que considera van ajudar a que el kenià ho pogués aconseguir, com el suport de més de 40 llebres que anaven marcant el ritme i protegint-lo del vent, un circuit treballat i estudiat al mil·límetre (amb avituallaments, bicicletes i tot de luxes al servei de Kipchoge) i un element clau, l’ús d’unes vambes que s’han convertit en el late motiv de totes les converses dins el món de l’atletisme.

Últim quilòmetre del repte Ineos 1.59

Aquestes sabatilles, que molts comencen a considerar ales per volar sobre l’asfalt en distàncies llargues, han posat en el punt de mira el debat sobre el dopatge tecnològic, que reflexiona fins on podem arribar a l’hora de millorar l’equipament de l’atleta i on hem de posar el límit per frenar un avenç que sembla no tenir fi i que compromet les regles bàsiques de l’esport. L’empresa protagonista d’aquesta millora en el calçat esportiu professional és Nike. La multinacional americana s’ha dedicat, durant els últims anys, a millorar progressivament les vambes d’alt rendiment. Fins a tal punt que els atletes que les porten estan més a prop de levitar que de córrer.

El dissabte 12 d’octubre, al circuit urbà de Viena, Kipchoge calçava les Alphafly, un model que encara no ha sortit al mercat i que és un autèntic misteri només gaudit i utilitzat per l’atleta de Kenia. Les que sí que coneix el públic són les Nike Vaporfly Next%., el tercer pas dins el desenvolupament on tant ha invertit l’empresa. Aquestes són una millora de les Vaporfly 4% -les que va portar el mateix Kipchoge en l’últim intent fallit per baixar de les dues hores al circuit italià de Monza al 2017- i es troben al mercat per un preu que oscil·la al voltant dels 250€. La principal novetat d’aquestes vambes de 190 grams de pes és el component utilitzat per envoltar-les, el Vaporweave, com diu Nike un “nou material extremadament fort i lleuger que, a més, és resistent a l’aigua”.

El nou invent, a més de ser més eficient a l’hora d’estabilitzar el corredor i millorar la seva tracció, ja ha estat protagonista d’algunes de les glòries més recents de l’atletisme mundial de fons, com per exemple del nou rècord mundial de marató de dones a Chicago el mes d’octubre passat per la també keniana Brigid Kosgei. Tot i que la marca (2.14.04) era vàlida per aparèixer als registres com a nova plusmarca mundial, l’ús d’aquestes vambes ha animat als més escèptics.

Una altra “arma secreta oculta”, com la bateja el departament d’I+D de Nike, és la placa de fibra de carboni que es troba a la planta del peu, facilitant l’impacte i proporcionant un conseqüent augment del ritme, donant una sensació evident al corredor d’estar avançant cap endavant. De fet, estudis de l’empresa mostren que millora els temps de la marató en més d’un 4%. Això podria xocar amb el reglament de la IAAF. L’article 143 argumenta que “les vambes no han de proporcionar una ajuda o un avantatge injust”. La comunitat atlètica, no obstant, no ha sabut encara on fixar el límit.

Tot i així, els experts argumenten que no només amb portar aquestes vambes els temps baixen matemàticament. El propi Kipchoge defensa que “el més important és l’atleta, si tens bones sabatilles i no estàs en forma no faràs res”. Però l’ajuda és evident. A dia d’avui, intentar desmentir-la, amb els registres que van destrossant les millors marques de les gran proves internacionals, és un autèntic disbarat.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies