Ionquis de la virtualitat

Videojocs: del passatemps a l’addicció

Adrián Soler i Elena Urbán

És la indústria de l’entreteniment amb major facturació a Espanya: tres vegades més gran que la del cinema. Lluny queden les sales de màquines recreatives que tan populars van ser els anys vuitanta: els videojocs s’han instal·lat a les llars. Aquests conformen una activitat d’oci comuna en molts joves. L’Organització Mundial de la Salut va incloure l’addicció als videojocs com un trastorn mental, el juliol del 2018. Colors, personatges i històries configuren un món immersiu amb el jugador al centre. Un fenomen social amb un treball darrere de disseny i programació per atraure l’usuari.

Els videojocs compten amb un disseny que pretén proporcionar una experiència agradable al jugador. A través de les mecàniques del joc i un sistema de recompensa i càstig, els dissenyadors treballen amb l’objectiu principal de construir el joc al voltant de l’usuari. Cada generació és diferent a l’hora de jugar amb videojocs, atès que les formes d’interacció entre els usuaris i els nous dispositius tecnològics evolucionen. Els principals consumidors de videojocs en l’actualitat són persones nascudes entre 1995 i 2012. Pertanyen a la Generació Z, que ha crescut en un entorn on Internet, les xarxes socials i els videojocs són elements omnipresents en la societat. I, és clar, no juguen igual els fills que els pares. Els dissenyadors en són conscients i es dirigeixen a cada generació d’acord amb les seves característiques d’interacció.

AFEGIR GRÀFIC QUI HI JUGA

El professor del TecnoCampus Carlos González Tardón, expert en psicologia i oci, reflexiona sobre aquestes diferències intergeneracionals. Per exemple, explica que les noves generacions no saben jugar al Tetris: «Intenten arribar a dalt els primers».

Mecàniques per enganxar

Els anomenats «cofres» són premis aleatoris que es donen als jugadors cada cert temps. Els usuaris no saben què rebran. Això els provoca incertesa i fa que «es quedin jugant més temps a veure què els tocarà», afirma González.

La competitivitat i la por a decebre els altres són dos factors dels videojocs multijugador que també contribueixen a l’enganxament dels usuaris.

Ús abusiu o addicció

VIDEO TARDÓN

«El videojoc és l’element central en la teva vida i tot el dia estàs pensant a jugar», explica el psicòleg Josep Lluís Matalí, de l’Hospital Sant Joan de Déu. Els perjudicis de l’addicció poden ser diversos, des d’una baixada del rendiment escolar fins a problemes en la convivència familiar o en el contacte social. També es pateix una pèrdua de control sobre la conducta de jugar i una síndrome d’abstinència quan no existeix la possibilitat d’accedir al joc.

Néstor Szerman, cap del servei de salut mental de l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid, defineix aquesta addicció com a comportamental. A més, destaca l’existència d’uns factors genètics i neurològics que fan una persona més vulnerable a l’addicció.

Com a president de la Fundación Patología Dual, Szerman posa èmfasi en el fet que l’addicció es manifesta conjuntament amb altres trastorns mentals —com l’ansietat o la fòbia social—. Una afirmació que comparteix Josep Lluís Matalí, qui també és partidari d’atribuir aquesta addicció a múltiples causes. El malestar psicològic, la baixa autoestima, la frustració i el baix autocontrol són factors que influeixen en el desenvolupament de l’addicció.

L’escassetat d’habilitats socials incrementa el risc a patir d’addicció als videojocs. Matalí adverteix que els nens tímids amb dificultats en les relacions interpersonals se senten més segurs i confiats en la interacció online. Un fet que pot portar-los a dedicar cada vegada més espai de la seva vida als videojocs.

Això sí, diversos estudis relacionats amb les addiccions afirmen que menys d’un 10% dels que fan ús abusiu dels videojocs acabaran desenvolupant una addicció.

Desintoxicació

«Jo jugo el que juga tothom». Una frase que en Josep Lluís Matalí ha escoltat en boca dels seus pacients del Sant Joan de Déu. Hi ha tendència a minimitzar i normalitzar les conductes addictives. Així, part de l’inici del tractament consisteix a prendre consciència del trastorn mental que es pateix.

Des de la unitat de conductes addictives, el primer pas dels especialistes és fer una avaluació completa del cas. Un nen que pateix únicament un «sobregust» pels videojocs i un nen que té un altre trastorn mental a més d’aquesta addicció necessiten rebre un tractament diferent. Hi ha pacients que vénen de situacions problemàtiques de més llarg recorregut, com ara timideses patològiques, depressions, o nens amb dèficit d’atenció que han evolucionat negativament. En aquests casos, és necessari tractar el trastorn mental i el trastorn addictiu alhora. Per aquesta raó, Matalí insisteix en la importància de perfilar clínicament els diferents pacients a fi de fer una intervenció mèdica més especialitzada.

Així mateix, Matalí considera fonamental la incorporació de les famílies al tractament. La participació activa dels familiars que conviuen amb el pacient complementa el treball dels metges. Els pares han de saber manejar la situació.

El debat a l’OMS

González Tardón explica com la intervenció de l’OMS va ser positiva per al sector del videojoc, ja que per primera vegada hi ha uns «requisits» per saber quan un cas és una addicció: «Abans, ser addicte o no depenia de l’opinió de la gent».

Per la seva part, el psiquiatre Néstor Szerman es mostra més escèptic i posa de manifest un debat que existeix a la comunitat científica sobre si és bona la incorporació de noves categories d’addiccions «quan sabem des del punt de vista de la neurociència que això està basat en alteracions del cervell», assegura.

Per al psiquiatre, la part positiva és que permet identificar un problema social. Però, és clar, afegir noves categories implica també crear certa confusió.

Prevenir l’addicció

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya col·labora amb Sant Joan de Déu per incloure continguts per prevenir l’addicció als videojocs dins el programa EduCAC.

En aquesta plataforma, famílies i escoles poden utilitzar una sèrie de recursos en vídeo en què s’explica com fer un ús responsable de les noves tecnologies. Se centra també a explicar com identificar els usos abusius, molt més freqüents que les addiccions.

Per a Szerman, la prevenció ha de fer-se identificant grups de risc. Un dels factors és tenir antecedents amb trastorns mentals o addiccions.

Fa poc que l’addicció als videojocs ha estat acceptada com a trastorn mental per l’OMS. És per això que la investigació sobre aquesta patologia encara té camí a recórrer. Tanmateix, la recerca duta a terme durant els últims cinc anys ha donat claus per entendre l’addicció i tractar-la adequadament.


Read more

Privatització de l’AVE: descarrila el monopoli

Les claus de la liberalització de l’alta velocitat: Afavorirà a l’usuari o a les empreses?

MARC GARCÍA, JOANA GARRETA, ELOI DE MIGUEL I ADRIÁN SOLER

El dia 1 de novembre va finalitzar el termini en què empreses ferroviàries podien presentar-se al concurs públic convocat per ADIF i poder competir amb RENFE en el sector de l’alta velocitat.

Aquest concurs l’han guanyat tres empreses, RENFE, ILSA i SNCF, que d’aquí al març hauran de negociar un contracte marc que establirà quines circulacions, quants viatges i els horaris, poden fer en les diferents línies.

De moment, les línies que es liberalitzen són només tres que pertanyen a l’alta velocitat. Aquestes són la que connecta Madrid amb la frontera francesa, la que connecta la capital amb llevant i la que arriba fins al sud peninsular.

Com funciona el sector actualment?

Per entendre què significa la liberalització, primer cal tenir present que, actualment, a Espanya els trens són gestionats a través de dues empreses públiques. Tot i que abans hi havia una sola empresa pública que ho gestionava, la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles o RENFE, l’any 2005 aquesta es va dividir en dues empreses, ambdues públiques. Aquestes són RENFE Operadora, que és l’empresa que efectua els transports, és a dir que porta els trens, i per altra banda ADIF, que és l’encarregada de les infraestructures, és a dir, les vies i les estacions.

Aquesta separació de les dues empreses l’any 2005 ja estava encarada a la liberalització del sector ferroviari, però en aquell moment no va entrar cap empresa, de fet, la previsió és que aquestes noves empreses comencin a operar a partir del 14 de desembre de 2020, tot i que no es preveu que aquell dia comencin a operar totes. Aquesta mesura s’ha pres en compliment de la directiva de la Unió Europea que obliga els països membres a liberalitzar aquest sector de cares al 2020.

És difícil de mesurar l’impacte que la liberalització tindrà en el dia a dia dels usuaris, treballadors del sector ferroviari o l’amortització de les infraestructures. El que està clar és que l’apertura del monopoli farà augmentar el nombre de circulacions diàries en aquestes línies, en un país amb una de les xarxes d’alta velocitat més extenses del món.

Per l’altra banda, els treballadors es queixen de la precarització que suposarà això en el sector ferroviari. El Sector Federal Ferroviari –del sindicat CGT– ha convocat diverses vagues al llarg del mes de desembre: «Volen vendre els ferroviaris i l’empresa a preu de saldo», segons diuen en el comunicat. Una eventual baixada de preus podria revertir en una precarització de les condicions laborals en aquest sector.

La Unió Europea, al darrere de les liberalitzacions

Aquesta liberalització, però, no és una iniciativa espanyola, sinó que prové d’una llei europea aprovada l’any 2016. Segons han explicat a Cetrencada fonts europees, aquesta és l’última d’un paquet de quatre legislacions que tenen l’objectiu de formar una única àrea del sector ferroviari europeu.

L’objectiu d’aquesta llei és, doncs, «obrir el mercat de passatgers» i que hi hagi competència. Amb això s’aconseguirà, segons les fonts consultades, la descarbonització, eficiència energètica, descongestionar ciutats i crear una mobilitat inclusiva, perquè serà un servei atractiu pel que fa a qualitat, puntualitat, fiabilitat i preu.

Segons la UE, «es crearan nous serveis, models de negoci i augmentarà la innovació»

L’objectiu de la UE és «obrir el mercat de passatgers» a la competència

A part, asseguren que amb aquesta liberalització es crearan nous serveis, com l’alta velocitat, nous models de negoci, com pot ser el low-cost i innovacions tecnològiques. Així doncs, consideren que «ha generat un impacte positiu en usuaris» pel que fa a «preus més baixos, més freqüència de trens, millor qualitat i creixement de la demanda i l’oferta.

A més, insisteixen en el fet que aquesta legislació s’ha fet acompanyada d’altres regulacions en la seguretat de les vies, els drets dels passatgers, els permisos per conduir trens i les especificacions tècniques dels combois.

Es deixa 5.000€ l’any a l’AVANT: «RENFE castiga els usuaris habituals»

Tot i els arguments a favor de la liberalització que ofereix la Unió Europea, però, no tothom està d’acord amb aquesta mesura. Carles Feixa, catedràtic d’antropologia social i usuari habitual de RENFE, creu que la liberalització no afavorirà a tothom, alhora que creu que RENFE està fent, actualment, una mala gestió.

L’oposició sindical

Des dels empleats de RENFE i ADIF i els sindicats associats, el concurs es veu amb escepticisme i incertesa. La progressiva privatització del sistema ferroviari espanyol podria comportar tancaments de línies i canvis en les condicions de treball i salaris. De fet, el sindicat CGT va convocar parades parcials a escala estatal en ambdues empreses el 5 de desembre de 2019 com a protesta contra la privatització. Des de l’organització obrera argumenten que la privatització s’està fent “en contra dels interessos de la majoria”, per afavorir des del Ministeri de Foment «les empreses dels ‘amics’ que després, en abandonar la vida política, els oferiran un càrrec d’assessor ben remunerat».

Segons s’exposa al diari Rojo y Negro, òrgan de premsa de la CGT, s’està aconseguint “la degradació del ferrocarril a Espanya”. L’organització també reclama que la situació interna a ADIF i RENFE és catastròfica i respon a una mala organització: la plantilla d’ambdues companyies s’ha anat envellint i jubilant, i recursos humans ha emprès «una gestió desastrosa» segons el diari.

CGT ha optat per l’acció vaguística per defensar els drets dels treballadors. Font: TerceraInformación

Des de Comissions Obreres el panorama no és massa més optimista. Segons Rafael García Martínez, membre de la Comissió Executiva Ferroviària de CCOO, el servei públic actual és «insuficient per escàs», però es presta amb «alts estàndards de qualitat, fiabilitat i seguretat, a més de drets, condicions i salaris dignes per als treballadors com marca l’Organització Internacional del Treball«.

El testimoni de García Martínez, tot i que més moderat que el de CGT, segueix les mateixes línies de crítica a la liberalització. «Amb l’argument formal d’incentivar la lliure competència per abaratir els preus per al client, cosa que no sempre es produeix, es passa d’una situació de monopoli a oligopolis.» Més enllà dels efectes per als usuaris, el comissari també ha esmentat les conseqüències per a les infraestructures, que no obtindran millores encara que circulin diverses empreses «mentre no hi inverteixin adequadament». El tancament de les línies menys transitades «és un risc si sols es contempla la rendibilitat econòmica i no la social».

Els treballadors tampoc seran aliens a la privatització segons García Martínez, que tem que amb la liberalització les empreses privades «arribin amb treballs i condicions precàries, que provocaran un empitjorament de les condicions laborals en els ferroviaris públics per dumping social

Qui et durà a casa?

Les empreses seleccionades per l’empresa pública ADIF han estat RENFE, la francesa SNCF i el conglomerat ILSA –format per Trenitalia i Air Nostrum. Així doncs, les dues empreses que competiran en aquest sector amb RENFE seran, en part, públiques, tot i que d’altres països –França i Itàlia.

RENFE ha aconseguit la part més gran del pastís, ja que podrà mantenint la major part de les circulacions. ILSA, ha sigut beneficiària del segon paquet, amb 16 circulacions diàries per eix. La francesa SNCF, per la seva part, ha aconseguit el paquet més petit –amb 5 circulacions per eix– previst per a la implantació d’un servei low-cost.

Les circulacions augmentaran un 60% amb la liberalització

Amb l’entrada del sector privat, hi haurà una opció ‘low-cost

Ara, les empreses tindran tres mesos per negociar quin volum de circulacions faran finalment. De moment, RENFE ha dit que vol assumir menys del 90% de les 128 circulacions que li han atorgat. L’empresa francesa és l’única que assumirà tot el volum.

No totes les empreses començaran a operar el 14 de desembre –data prevista per la liberalització– sinó que ho faran quan tinguin l’equipament necessari. És per això que ILSA ja ha manifestat la seva intenció de començar un any més tard. És a dir, durant el primer any de liberalització, l’empresa RENFE només haurà de competir amb la seva homòloga francesa, que només podrà oferir 5 circulacions per eix.

Read more

Merlí torna però a la tele de pago

Movistar+ ja ha estrenat l’spin off de Merlí (TV3), que de moment només la podran veure els usuaris de la plataforma de Telefònica

«Merí Sapere aude» és el nom de la nova entrega d’aquesta sèrie, creada per Hèctor Lozano i que va arribar a fer la volta al món amb Netflix. Pol Rubio (Carlos Cuevas) començarà els seus estudis universitaris a la Facultat de Filosofia amb una altra professora (María Pujalte) que el marcarà. «És una tia canyera, intel·ligent i amb molt caràcter», així va definir Pujalte el seu personatge –María Bolaño– en una entrevista amb Fórmula TV.

Bruno (David Solans) continuarà enganxat al Pol, però en aquest cas tindrà una situació més difícil, després de la mort del seu pare: haurà de viure amb la seva àvia –la Calduch (Ana María Barbany). En el seu cas, estudiarà Història.

És la primera vegada que Movistar+ aposta per produir una sèrie en català en l’àmbit de tota Espanya: «Escriure la sèrie en la seva llengua original és mantenir la seva essència», opina el seu creador, Héctor Lozano.

Apareixeran nous personatges –integrats principalment pels amics de Pol– que faran evolucionar un format que ja va ser un èxit a Catalunya i a la resta del món amb Netflix. Una sèrie que va integrar diferents valors, entre ells la llibertat sexual.

Read more

Ja hi ha llista: més de 1.200 estudiants de la UPF volen marxar a estudiar fora

Els sol·licitants tenen fins al 12 de desembre per presentar al·legacions

La Universitat Pompeu Fabra va obrir a principis de novembre la convocatòria per anar a estudiar fora durant el curs 2020-2021. Ara, s’ha fet pública la llista de les sol·licituds admeses –que aquest any són un total de 1.273–, en participació condicionada (40) i excloses (7). Les sol·licituds admeses podran concórrer en primera assignació, mentre que les condicionades només podran accedir a aquelles places que quedin després d’aquella primera assignació.

No serà fins al gener que sortirà el primer llistat d’assignació de places i les estudiants sabran si poden o no marxar a l’estranger d’ERASMUS o conveni internacional.

Perfil dels sol·licitants

La mitjana de les notes és de 7,25


Un 80% dels estudiants ha acreditat nivell d’anglès i només un estudiant sap xinès

De mitjana, la nota dels alumnes admesos se situa en 7,25. La moda és 6,8 –amb un total de 107 estudiants–. Gairebé el 80% ha acreditat ja tenir coneixement d’anglès, mentre que només una persona disposa d’un nivell de xinès –la llengua menys freqüent a la universitat. Un 7% dels admesos tenen un nivell de francès acreditat, mentre que únicament 25 persones saben parlar alemany.

Els ajuts econòmics

La convocatòria ERASMUS disposa de diferents ajuts que els estudiants poden demanar: la beca ERASMUS+ –l’ajut varia segons el destí i si tens la beca del Ministeri–, la beca Santander Erasmus –complementària a l’anterior– i la beca MOBINT –de l’AGAUR. Si el teu país de destí és Suïssa, la universitat en qüestió t’ofereix una beca de 375€ mensuals.

Les estudiants que vagin a fora d’Europa d’intercanvi podran demanar la beca UPF World –de 1.000€, o 2.000 en el cas dels becats pel Ministeri–. Els alumnes que obtinguin plaça en algun dels països de Llatinoamèrica, podran optar a la beca Santander Iberoamèrica, de 3.000€.

En el cas de la beca Erasmus + Internacional, podran optar aquells alumnes que facin estada a alguna de les universitats del Líban o Rússia que participen d’aquest programa.

Read more

La lluita contra la polarització 2.0

Un experiment fet als Estats Units ha explorat una nova tàctica per lluitar contra la polarització en xarxes

Helena Puig és emprenedora social d’Ashoka i cofundadora de Build Up, una organització sense ànim de lucre per fer de mitjancera en conflictes. Aquesta ONG americana es va adonar que a les eleccions presidencials dels Estats Units hi va haver un fenomen de polarització extrema. Les característiques de la polarització es podrien resumir en la desaparició dels actors neutres, un augment en la rigidesa de les posicions i un estancament en el diàleg. És a dir, cada cop hi ha menys canvis i més estereotips.

«La polarització és una advertència», explica Puig, ja que és un dels símptomes que ens indiquen que es podria arribar a la violència física. És per això que s’han de «traslladar les dinàmiques de diàleg que hem utilitzat en altres llocs a les xarxes socials», segons explica l’emprenedora social.

«Intentem transformar els conflictes perquè no siguin violents»

Helena Puig, cofundadora de Build Up

És així com va començar el projecte «The Commons«, una iniciativa de mediació en línia amb l’objectiu d’aconseguir alertar a la gent que forma part d’aquestes dinàmiques de polarització per fer que canviïn la forma amb què interactuen amb el problema –no la seva opinió.

Així funciona «The Commons»

Va ser diferent l’estratègia seguida a Twitter i a Facebook, ja que la forma d’interacció de totes dues xarxes és diferent.

El funcionament va ser complex: un equip de ‘facilitadors’ va començar a interactuar amb persones que –segons el perfil– estaven formant part de la polarització. I per això els hashtags i els actors polítics són importants. Mitjançant una escala d’1 a 5, van assignar una nota a cadascun dels actors polítics o socials que eren importants –com senadors– depenent la seva ideologia i grau de polarització. Després van identificar als usuaris de menys de 5.000 seguidors en funció del hashtag. El facilitador –mitjancer amb experiència en generar diàleg– es posava en contacte amb aquests usuaris: «Envia un missatge a l’usuari i li proposa una reflexió sobre el tema de l’etiqueta sobre el qual l’hem identificat», explica Puig. Aquest és el primer contacte. Si l’usuari accedia a reflexionar, començava una conversa. Quan ja portaven diverses interaccions, el facilitador «convidava a un canvi individual», relata Puig.

És així com van aconseguir incidir en el comportament de més de 1000 usuaris i 700 van accedir a fer un canvi individual.

L’inconvenient és clar: es tracta d’una població molt petita en comparació amb el total d’usuaris americans de Twitter. És per això que cal trobar alguna manera d’escalar els resultats. Això sí, segons Puig «és un senyal que anem cap a la direcció adequada».

Els resultats els van mesurar fent un seguiment dels retweets dels usuaris abans i després de la interacció amb el facilitador. I els resultats van ser bons: «Veiem que per al grup de tractament havien pujat els RT’s amb grups diferents amb opinions diferents»

A Facebook van cercar quines àrees geogràfiques estaven més polaritzades en funció de les cerques a Google relacionades amb el discurs d’odi

A Facebook, el funcionament va canviar radicalment. En comptes de seguir hashtags, van fer recerca per saber quines àrees geogràfiques estaven més polaritzades. Es basaven en els resultats electorals i les cerques a Google relacionades amb discurs d’odi. I creaven posts dirigits a aquesta població i els hi enviaven mitjançant anuncis estratègics. Als comentaris d’aquestes publicacions creades per l’ONG, els facilitadors responien els missatges dels usuaris.

Build Up és una associació sense ànim de lucre que ha ajudat en la instauració de processos de pau en diferents països, com Somàlia, Colòmbia o Síria. Helena Puig va explicar la seva experiència a «The Commons» en un acte de deba-t.org que va tenir lloc a l’Auditori de Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra.

Read more

Més de 40 anys d’història del bàsquet badaloní podrien acabar a causa d’una llicència

El club de bàsquet Sant Josep haurà de deixar les instal·lacions, que són propietat de l’Església

ADRIÁN SOLER I SERENA G. IORDACHE (BADALONA)

Emiro Guerrero fa 17 anys que és conserge i la meitat de la vida del pavelló Sant Josep de Badalona s’ha anat desenvolupant davant els seus ulls. Milions de bots i triples i milers de nens i nenes han passat per aquest emblemàtic edifici situat al centre de Badalona que acull al Club de Bàsquet Sant Josep -del qual participen uns 300 jugadors de bàsquet actualment, distribuïts en 22 categories.

Guerrero explica la importància que té aquest edifici per ells, també pel fet que no hi ha més pistes a Badalona. «Ha funcionat 50 anys sense llicència, ¿què guanyen tenint-lo tancat?», raona. «Si es tanqués per fer reformes, estaria bé; però estem tots a la corda fluixa», explica Guerrero, que sap ben bé que si l’ajuntament no mou fitxa, hauran de marxar el dia 30 de novembre.

L’arquebisbat de Barcelona és el propietari de les instal·lacions i ha promès que hi ha un projecte per construir un nou pavelló. Des del club es queixen que aquest no té data d’inici d’obres. Tampoc els han informat de les deficiències que impedeixen continuar-hi jugant.

Álex Mumbrú i Ricky Rubio van jugar al pavelló Sant Josep

D’una caixa de sabates, Emiro Guerrero treu piles de desenes de fitxes d’antics jugadors que han anat passant pel club. Allí hi ha la d’Álex Mumbrú, que va començar en aquest club i va arribar a jugar a la Lliga ACB. També Ricky Rubio va jugar algun partit al pavelló badaloní. Moltes històries que emocionen el conserge i també alguns dels entrenadors actuals, que han vingut a mig matí per preparar les pancartes de la manifestació que tindrà lloc a la tarda.

«No pot ser que ens deixin a meitat temporada sense pista», afirma Irene Carbonell. Ella és jugadora de bàsquet i no entén tampoc per què els fan fora. Un dels entrenadors afirma que l’Església -propietària dels terrenys- podria voler especular amb aquests per requalificar i treure benefici. També ho confirma un dels veïns, que viu al davant del pavelló i sempre ha estat vinculat a les instal·lacions: «Podria ser que vulguin especular».

Segons el veí, no és solament un pavelló: «Implica moltes activitats socials que no es poden substituir fàcilment». En els mateixos terrenys, l’Esglèsia també té un amfiteatre, un bar -que va tancar el setembre- i una pista de patinatge -amb un centenar de patinadors habituals. Fins i tot el club d’escacs es reunia en un dels locals.

Una denúncia d’un veí, l’inici de tot

Va ser un veí dels llindars del pavelló que va denunciar el soroll que sentia. L’Ajuntament de Badalona va obrir un expedient i va descobrir que les instal·lacions no tenien la perceptiva llicència per poder acollir activitats esportives.

Des del club no entenen per què els fan fora, ja que no hi ha cap informe relatiu al mal estat de les instal·lacions. Si no hi ha un canvi en la resposta del consistori, dissabte 30 el pavelló quedarà clausurat i, amb ell, la seva història quedarà tancada a la caixa de sabates.

Read more

La UE plantarà cara a les ‘fake news’ aquest 2020

L’«European Youth Seminar» convida els joves a reflexionar sobre la lluita contra la desinformació

Theresa Griffin, europarlamentària pel Partit Laborista del Regne Unit, va escoltar les propostes dels joves assistents.

ADRIÁN SOLER (BRUSSEL·LES)

L’associació de la Universitat Pompeu Fabra deba-t.org va arribar al Parlament Europeu dimarts al matí. Convidats per l’oficina d’aquesta institució a Barcelona, els integrants van poder participar a l’«European Youth Seminar». Durant poc més de sis hores, estudiants d’Irlanda, República Txeca i Barcelona van poder discutir sobre mesures concretes per millorar l’educació i combatre el canvi climàtic i les fake news. Sobre aquest últim tema, la UE porta fent recerca des de fa uns quants anys i legislarà a començaments de 2020. El desembre de l’any passat ja es va publicar el Pla d’Acció contra la Desinformació, i ara cal posar en marxa la maquinària legislativa per fer que es compleixi.

El problema de la desinformació intencionada és la seva estratègia. Normalment són atacs que pretenen provocar respostes emocionals. I no van dirigits només en una direcció, sinó el que volen és extremar les postures per fer trontollar les democràcies occidentals. És a dir, incidir en l’opinió que la gent ja té sobre temes socials i polítics i fer que aquesta es vegi reforçada.

L’estratègia de les ‘fake news’ és polaritzar l’opinió pública per desestabilitzar les democràcies occidentals

Actualment, hi ha molts actors en el terreny de la indústria que provoca desinformació. La majoria dels assenyalats al seminari europeu són governs de països amb democràcies qüestionables. Rússia lidera un rànquing amb una llarga llista de 30 països que difonen atacs de notícies falses, segons la UE. El govern xinès també ha sigut acusat recentment de produir desinformació per controlar l’opinió pública sobre les protestes a Hong Kong.

Construir fake news és molt fàcil. Els participants al seminari van desenvolupar la seva creativitat en un joc en què hi havia una sèrie de columnes. Cadascuna responia a una pregunta periodística: Qui? / Fa què? / Amb què propòsit? […]. L’objectiu era crear una notícia falsa que pogués generar reaccions emocionals massives.

Una llarga llista d’uns 30 governs han sigut assenyalats per difondre ‘fake news’

Ja entrada la tarda, el seminari es va convertir en una pluja d’idees sobre com lluitar contra aquesta problemàtica. Dividits en tres grups, irlandesos, txecs i barcelonins van proposar idees que anaven des de promoure el fact checking (verificació) fins a instruir les persones d’avançada edat en el reconeixement de notícies falses –ja que un estudi afirma que són els més indefensos davant aquesta problemàtica.

Després d’escollir les tres idees més rellevants –en l’àmbit individual, dels estats i de la UE– per lluitar contra les fake news, la diputada laborista Theresa Griffin va escoltar una a una les propostes i les va anar responent.

La importància de les fonts

Una estratègia freqüent per difondre notícies falses és copiar l’estètica d’un portal d’informació amb prestigi. Per això és molt important fixar-se en l’URL de la pàgina abans de fiar-se del contingut. Els dissenys de les pàgines semblen reals en comparació a la font que volen imitar.

També una de les estratègies per no estar desinformat és no deixar-se portar pels titulars i entrar a dintre de la pàgina. Això permet comprovar la veracitat de la font –si és o no un mitjà reconegut– i també no caure en la trampa dels titulars sensacionalistes, que poden fer-nos arribar a conclusions errònies.

Read more

MAPA: resum de la nova Guia Michelin a Barcelona

La capital catalana guanya tres estrelles Michelin en uns premis amb força desigualtat entre homes i dones

SERENA GABRIELA I ADRIÁN SOLER (BARCELONA)

La nit de la gastronomia ha deixat un balanç de 30 noves estrelles Michelin entre Espanya i Portugal i ha consolidat al basc Martín Berasategui com a rei absolut de la guia amb un rècord de 12 distincions. La capital catalana no ha ressaltat pels seus guardonats, ja que no ha guanyat un pes especial en la guia 2020. A Barcelona solament han sumat estrella tres restaurants, mentre que dos, La Barra de Carles Abellán i Gaig, han perdut la menció que tenien per haver traslladat el seu local. 

Els tres xefs barcelonins que han estat els afortunats de vestir la jaqueta Michelin han estat Alberto Durà, cap de cuina del restaurant Angle, que ha guanyat la seva segona estrella Michelin. Darrere d’aquest local que es presenta com “alta gastronomia per a cada dia” trobem el talent i l’enginy del xef Jordi Cruz, que ha mantingut les tres estrelles Michelin que té en el restaurant ÀBaC. 

Els altres dos restaurants que han entrat a la Guia amb una estrella Michelin han estat l’Aürt, dirigit per Artur Martínez, i Cinc Sentits, encapçalat per Jordi Artal, que va perdre l’estrella l’any passat per tancament i trasllat després de mantenir-la durant deu anys. D’aquesta forma, a la ciutat de Barcelona trobem 23 restaurants que compten amb el guardó de la prestigiosa guia francesa; 2 amb tres estrelles, 5 amb dues estrelles i 16 amb una estrella. 

Els restaurants que mantenen el màxim premi i prestigi a Barcelona són el Lasarte de Martín Berasategui, i l’ABaC, de l’abans mencionat Jordi Cruz. L’únic restaurant en l’àmbit nacional que aconsegueix entrar en la màxima categoria de la guia és el Cenador de Amós, que es troba a Villaverde de Pontones, a Cantàbria, i està a les ordres de Jesús Sánchez. 

On estan les xefs?

La foto final de la nit de les estrelles no va ser gens paritària, però. Entre totes les estrelles repartides, un nombre molt reduït d’aquestes va ser per a dones. Indirectamente, Marian Martínez, directora de sala del Cenador de Amós, també va ser guardonada, no obstant, no a títol personal com ho va ser el xef Sánchez. A nivell català, el restaurant Moments de la Carme Ruscalleda, que es troba a l’hotel Mandarin de Passeig de Gràcia, ha mantingut les seves dues estrelles, així com també ho ha fet Fina Puigdevall del restaurant Les Cols, d’Olot.

Les dones que s’han estrenat aquest any en la guia amb una estrella Michelin han estat; Begoña Rodrigo, xef de la Salita (València), María Gómez, xef de la Magoga (Cartagena) i Clara Puig de la Bellacasa, xef conjunta amb Borja Susillo de Tula (Jávea).

Read more

La batalla digital per a aconseguir que es respectin els drets laborals

«Molta droga, però molta. Sense ella els cambrers no aguanten l’estrès»

Explota Brava (31/05/19)

«Ni un dia de descans en tot l’estiu. Té a tot el personal esclavitzat»

Explota Brava (29/05/19)

JOANA GARRETA I ADRIÁN SOLER

Aquests són només dos dels exemples dels més de 130 casos que –a data d’aquest reportatge– han sigut denunciats a Explota Brava. Aquesta és una iniciativa d’Arran Alt i Baix Empordà que serveix de plataforma per parlar sobre la precarietat laboral a la Costa Brava. El funcionament és senzill: l’usuari envia un missatge directe als organitzadors explicant la situació injusta i l’empresa on la pateix. Després, ells s’encarreguen de fer-ne difusió mantenint l’anonimat de la persona denunciant.

Explota Brava, però, no és la primera iniciativa d’aquestes característiques. De fet, una membre de la plataforma –que vol mantenir-se en l’anonimat– exposa que es van «inspirar en Trabajos Ruineros», que és un compte a escala estatal que va començar a finals de 2018.

La plataforma està orientada a tothom, tot i que majoritàriament a la gent jove. El sector amb més denúncies a Explota Brava és l’hostaleria i ells ho relacionen amb el turisme. Els organitzadors d’aquesta iniciativa també posen en contacte els denunciants amb la Coordinadora Obrera Sindical, que pot ajudar-los en temes jurídics o el que necessitin.

La resposta d’algunes empreses

«Hem rebut amenaces de denúncies» per part d’algunes empreses

Organitzadors d’Explota Brava

Segons l’organització, s’han «rebut amenaces de denúncies» per part d’algunes empreses assenyalades a la plataforma, però també expliquen que «la problemàtica s’ho val com per continuar denunciant l’explotació laboral que patim a la Costa Brava».

Defensar-se individualment

Aquesta és una iniciativa més de resposta davant situacions de confrontació entre l’empresari i els treballadors, com la de les Kellys –que van sortir al carrer per queixar-se de la situació precària– o la dels riders, que són autònoms però depenen de l’empresa multinacional que els contracta. Amb la diferència que són persones individuals les que fan la denúncia de casos concrets. A més, es manté l’anonimat, ja que en una protesta col·lectiva és més fàcil defensar-se davant represàlies que no quan ho fa una persona.

Jonathan Gallego, Director Professional del Gabinet Jurídic de CCOO Catalunya, explica que «moltes vegades, no es denuncien situacions perquè la gent –lògicament– té por de ser acomiadada». Sobretot en situacions de crisi. L’advocat també defineix el Dret Fonamental a la Garantia d’Indemnitat, que diu que «no et poden acomiadar perquè facis ús dels teus drets».

Les denúncies més freqüents

Des d’Explota Brava no es revisen les denúncies que es reben, el marc que presenten és útil per posar en context quina és la situació a la Costa Brava.

Tot i que plataformes com Explota Brava no tinguin els recursos per revisar les denúncies i, a més, no estiguin pensades per això, segons explica Gallego, el tipus de denúncies que es poden trobar a la plataforma coincideixen amb aquelles que més es tenen en compte des del sindicat. A més, el fet que la Costa Brava sigui un lloc on l’hostaleria té un gran pes, també la fa susceptible de patir més aquestes situacions.

Cetrencada no ha pogut contrastar les situacions exposades a la plataforma Explota Brava, però diverses fonts expliquen que, tot i que no es poden entendre com un dibuix clar de la realitat, sí que mostren una problemàtica real. Gallego exposa quines són les denúncies més comunes i perquè el sector de l’hostaleria és un dels més perjudicats.

Mirada històrica: organitzar-se col·lectivament és la clau per defensar els drets laborals

Les relacions laborals actuals es veuen inscrites en el neoliberalisme que va aparèixer a mitjans dels 70. Així ho explica Pere Jodar, sociòleg i professor a la Universitat Pompeu Fabra. Margaret Thatcher al Regne Unit i Reagan als Estats Units van ser dels primers a dur a terme aquestes polítiques neoliberals basades en la idea d’individualisme: «La Thatcher deia allò de «no hi ha societat: només individus»», explica Jodar.

Aquestes mesures, que es van generalitzar per pal·liar els efectes de la crisi del Petroli en l’atur, es basaven en la flexibilitat laboral i van acabar produint una precarització del treballador, segons explica el sociòleg.

«L’única manera de revertir la situació de precarietat és fent que els sindicats tinguin poder de negociació davant la Patronal»

Pere Jodar, sociòleg

A Espanya, en canvi, no van funcionar. Es va intentar aplicar el 1994 una reforma per afavorir el treball temporal, però tres anys més tard es va revertir: «A la resta d’Europa, el treball temporal ajudava a mantenir taxes d’atur baixes; no va passar el mateix a Espanya». No va ser fins al 2010, amb la reforma laboral de Zapatero, que es van començar a aplicar aquests principis neoliberals. Segons Pere Jodar, la reforma del PP el 2012 va acabar de trencar definitivament amb l’antic paradigma: «Va anar en contra de la negociació col·lectiva, afavorint la temporalitat i facilitant l’acomiadament», explica Jodar.

Per revertir la situació actual de precarietat, el sociòleg recomana tornar a l’acció col·lectiva per «trencar la idea d’individualisme». En aquest sentit, els sindicats tenen un repte al davant per adaptar-se a la nova situació: «Cal fer que els sindicats tornin a tenir poder de negociació davant la Patronal», segons el sociòleg.

En cas que tingueu dubtes sobre els vostres drets laborals, us proposem un test molt bàsic que us permetrà conèixer alguns dels vostres drets laborals. Si us trobeu amb alguna situació similar o que penseu que vulnera els vostres drets, us recomanem que us poseu en contacte amb serveis jurídics de la vostra confiança.

powered by Typeform

Read more

Els 10 anys del Campus de Poblenou: de fabricar tèxtil a crear i transmetre coneixement

El futur més immediat del campus és obrir-se al barri i al teixit empresarial del 22@ i la investigació interdisciplinària pel Benestar Planetari

D’una fàbrica tèxtil a una «fàbrica de coneixement», aquesta és l’evolució experimentada a Ca l’Aranyó i el missatge d’aquest acte commemoratiu organitzat pel professor Jaume Guillamet. La segona part de l’esdeveniment ha consistit en una taula rodona sobre el projecte de Benestar Planetari –en què la universitat està plenament involucrada– i sobre el paper de les disciplines (Ciències del Llenguatge, Comunicació i Enginyeries) en aquesta línia de recerca conjunta.

Representants de les tres unitats de coordinació han coincidit en remarcar que la construcció d’aquest campus ha permès a la universitat créixer. L’any passat, més de 3.000 estudiants de grau van passar per aquestes instal·lacions.

Però el futur d’aquesta infraestructura és l’obertura al barri i a la ciutat. Perquè la universitat ha crescut dins el 22@, un districte centrat en la creació de continguts i la tecnologia. Segons Sergi Jordà, professor d’Enginyeries i Tecnologies de la Informació, és molt important «el lloc on estem, al 22@, on podem establir connexions amb el teixit de la zona». Una situació privilegiada que encara no s’ha acabat –segons el professor– d’aprofitar: «Hi ha feina per fer».

Anna Belchi, Directora del Campus de Poblenou, explica com, des de la universitat, s’està treballant en una «obertura cap al barri» per a incloure a «més agents socials». Fer que la universitat sigui més transversal. Un projecte que també s’impulsa amb la nova Àrea Tallers. Amb la convocatòria de residents, volen convidar a «alumnes d’altres carreres, campus o de fora de la universitat» a integrar-se dins aquesta, ja que poden aportar «visions trencadores». Facilitar la participació del barri en activitats que siguin del seu interès també és un dels objectius de futur del campus, explica Belchi.

Canviar el sistema educatiu, vital per a aquesta nova manera d’entendre el coneixement

Louise McNally, catedràtica del Departament de Traducció a la UPF, explica com «hem de promoure un canvi en el sistema Secundari d’educació per integrar ciències i humanitats». Segons la investigadora, la decisió que es pren abans del Batxillerat entre ciències i lletres impedeix fer estudis interdisciplinaris. Segons McNally, també cal «replantejar com tractem els graus».

Ana Maria Freire, del Departament de Tecnologies de la Informació i les Comunicacions, coincideix amb McNally: «Fomentar el treball en grup, impulsar dobles graus, assignatures transversals o els TFGs tutoritzats des de diferents facultats, és fonamental per a aconseguir la transversalitat i interdisciplinarietat» en les investigacions. La professora també ha denunciat la necessitat de «crear equips diversos perquè el desenvolupament de la tecnologia pugui ser utilitzat en igualtat de condicions». També fent al·lusió al gènere i a la diversitat cultural.

El Periodisme, una eina que pot ajudar al Benestar Planetari

En l’àmbit de la comunicació, el Benestar Planetari permet obrir nous horitzons. Marcel Mauri ha ressaltat com, en l’actualitat, ja s’està fent experimentació en projectes com «explicar de què manera la comunicació oral impacta en malalts amb malalties degeneratives, o amb robots per donar assistència a persones grans». I això és Benestar Planetari.

Concretament en l’àmbit del Periodisme, Mauri ha reflexionat sobre els possibles efectes d’aquesta professió en el Benestar Planetari: «Hi ha un Periodisme capaç d’anar en contra dels valors del Benestar Planetari, encara que hauria de ser el contrari. El Periodisme té com a missió garantir drets fonamentals». Segons Mauri, l’exercici del Periodisme permet mantenir la democràcia i, en aquest sentit «una premsa lliure, forta i independent juga un rol en l’aprofundiment d’una democràcia forta i una governança global».

El Diari de Barcelona, un mitjà per fer fomentar el servei públic

Segons Mauri, el Diari de Barcelona –que sortirà a mitjans de 2020– «interpel·larà als estudiants, a les persones joves per fer una comunicació responsable, de qualitat i que permeti assolir els objectius de Benestar Planetari: un Periodisme que ajudi a salvar el planeta». Formar professionals que «mirin la comunicació amb vocació de servei públic».

Un mitjà de comunicació obert a totes les Facultats, tal com ha ressaltat la Directora del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge: «El Diari de Barcelona és un projecte il·lusionant i on pensem que podem fer una gran aportació. Tant de bo podem sumar nous projectes comuns en un futur».

El paper de les Ciències del Llenguatge al Benestar Planetari

Louise McNally, professora del Departament de Traducció, explica la connexió entre l’idioma i el Benestar Planetari: «L’idioma és l’artefacte cultural més important». I no és només un, hi ha entre 6.000 i 7.000 llengües.

La catedràtica defensa el multilingüisme, ja que és important per entendre les cultures «però també és una llàstima si perds el que portes de bagatge de la teva llengua materna». Això lliga amb el problema de l’extinció de moltes llengües: «Dintre de 100 anys, hauran desaparegut la meitat de les llengües que es parlen actualment».

La inauguració del campus

Era febrer del 2009 quan el Campus de Poblenou de la Universitat Pompeu Fabra va començar a funcionar. Els estudis de Comunicació, Enginyeries i Tecnologies de la Informació i Traducció i Ciències del Llenguatge tenien un espai propi dins de la universitat amb equipaments específics. Ara, més de 3000 estudiants vénen cada dia a estudiar en aquest centre de coneixement situat al cor de Poblenou.

La inauguració va tenir lloc el divendres 13 de febrer del 2009. Estudiants es van concentrar a la Plaça Gütenberg per expressar el seu malestar pel Pla Bolonya. A l’acte hi va assistir José Montilla –per aquell moment president de la Generalitat–, Jordi Hereu –alcalde de Barcelona– i Josep Joan Moreso, rector de la universitat. Les protestes estudiantils van obligar a traslladar l’acte a la planta soterrani, on el president va signar el Llibre d’Honor de la UPF. El projecte arquitectònic en el qual s’inscriu el campus va ser premiat amb el Ciutat de Barcelona.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies