Arcadi Oliveres: “Qualsevol tipus d’interès és èticament inacceptable”

BERNARDO FACTA.

L’economista i activista català ens rep a un del punts de referència per als barcelonins, el cafè Zurich. Actualment ha passat a ser un local majoritàriament freqüentat pels turistes i és difícil escoltar cap de les llengües autòctones entre la clientela, però encara conserva part de l’essència d’aquella Barcelona modernista. Acompanyats per l’aroma del cafè i el soroll del vaporitzador de llet, seiem amb l’Arcadi Oliveres per fer un retrat de l’escena bancària a casa nostra.

 

Quins van ser els principals causants de la crisi? Va ser responsabilitat només de la banca o també de la societat?

La principal causa va ser l’especulació immobiliària. La crisi també s’ha agreujat per la pròpia manera de funcionar de l’euro, perquè ha obligat a tenir un control del dèficit públic. Un altre factor és la prima de risc, que ha condicionat la política de préstecs. Jo crec que la responsabilitat és dispersa, tant dels bancs i caixes, com dels clients i també de les entitats encarregades de supervisar els banc. Els bancs estrangers també van tenir la seva culpa ja que van donar crèdits sense garanties.

 

Segons els bancs, la crisi és cosa de les caixes d’estalvi perquè ells no han estat rescatats. Quines han estat les diferències en la gestió de cadascun?

Les caixes eren fundacions instituïdes de manera pública o privada, sense accionistes. Tradicionalment els bancs servien a les empreses i les caixes a les famílies, per això les caixes finançaven més habitatges i han estat més afectades per la crisi. Les caixes funcionaven igual que els bancs: cobraven un interès petit als que tenien diners i un interès gran als que no en tenien. Però com que les caixes no tenien accionistes, distribuïen els beneficis als directius, i allò que quedaven ho donaven en obra social. En canvi, als bancs els beneficis eren directament pels accionistes.

 

Avui encara podem parlar d’obra social a les caixes?

En el sentit clàssic, de les 49 inicials, només queden les dues últimes de la llista: Caixa d’Ontinyent i Caixa de Pollença. La resta han desaparegut, han estat absorbides o s’han convertit en bancs.

 

I per què van caure les caixes?

 En els seus orígens, les caixes tenien unes fortes connotacions ètiques. A finals dels 60s es va canviar la legislació de les caixes i se’ls va permetre operar pràcticament amb la mateixa llibertat que els bancs. Aquest va ser el principi de la caiguda de les caixes. Fins llavors, les caixes tenien una legislació molt estricta i no podien donar préstecs amb interessos.

 

Quines haurien estat les conseqüències de no rescatar les caixes?

No hagués estat greu pels clients, ja que el Banc d’Espanya té el Fons de Garantia de Dipòsits, que garanteix el retorn de fins a 100.000 euros. Per tant, només hagués afectat aquells que tinguessin més d’aquesta quantitat concentrada a la mateixa entitat. Les conseqüències les ha patit l’erari públic. Ha estat el principal perjudicat.

 

Pot ser ètica la banca?

Qualsevol tipus d’interès és èticament inacceptable si supera el cost de la vida. És el mateix que prendre els diners a algú altre, ja que el banc els aconsegueix d’un tercer. A la banca islàmica tenen prohibit cobrar interessos i el negoci bancari és diferent.

 

Hi haurà pocs bancs de grans dimensions que seran més eficients?

A Espanya sembla que es tendeix cap a la concentració, però a Alemanya encara tenen un model molt estens de caixes. D’altra banda, l’aparició de nous models de banca porta més fragmentació.

 

Comments are closed.