Anna Gorse: «Penso en la cançó que vaig escriure i és de color rosa pal»

EVA RUZ (@evars21) I ROCÍO DÍAZ (@rocidiaz92)

Descarrega’t aquest article en PDF

Des de fa uns anys, YouTube s’ha convertit en un nou suport audiovisual equiparat a la televisió. Replet d’una multitud de continguts sense horaris, hi ha persones que s’hi han fet un espai. El fenomen youtuber està en alça i promet. Anna Gorse n’és un exemple.

Entrevista_DiazRuz

Anna Gorse rere la pantalla de YouTube, en un lloc emblemàtic de Barcelona. ROCÍO DÍAZ I EVA RUZ

Per què vas començar a YouTube?
Això m’ho pregunto cada dia quan em desperto: “Per què havia begut tant aquell dia?”. Crec que volia trobar un mitjà que no pogués ser alterat, un lloc en què només jo pogués decidir què fer i com fer-ho. Però sobretot vaig començar per la música.

Tens més de trenta mil cinc-cents subscriptors. Què se sent al saber que hi ha tanta gent interessada en el que dius?
Desconcert i respecte. Quan vaig arribar a cinc-cents, la meva mare em deia: “Imagina’t cinc-centes persones davant teu, escoltant-te”. Si abans ja era difícil, ara no puc concebre que trenta mil persones m’estan mirant. És més gent de la que cap al Palau Sant Jordi.

Molts youtubers canvien els seus continguts quan aconsegueixen molts subscriptors. Creus que una xifra podria suposar-te aquesta pressió?
Si ara arribo a casa meva i tinc seixanta mil en comptes de trenta mil continuo sent la mateixa persona. Faig el que faig perquè sóc qui sóc, així que no podria fer res diferent.

Estudiaves Indústria Musical. Per què en passat?
Vaig començar els estudis a Barcelona, però vaig deixar-los un temps per dedicar-me a fer el que m’agrada. Aquest és el moment ideal per fer front a les oportunitats que se’m presentin. Sempre ets a temps per acabar els estudis.

Per tant, t’has arriscat per la música. T’agradaria dedicar-t’hi?
M’encantaria.

Així doncs, si haguessis de triar entre triomfar a YouTube o en la música, per què et decantaries?
Sense cap mena de dubte, em quedaria amb la música. És el que vull. Per això enfoco el meu canal tot el que puc a la música. Sé que és un món difícil, però és el meu màxim desig.

Què creus que busca la gent a YouTube?
La gent vol empatitzar o entretenir-se. O les dues coses.

És per això que combines vídeos d’humor amb temes seriosos?
Tots necessitem una mica de cada. Crec que ha de ser possible un dia penjar un vídeo fent bromes amb amics i, el següent, parlar de qüestions serioses.

Aleshores, què busques tu a YouTube?
Intento transmetre coses i donar visibilitat a certs temes. Vull dir a la gent: “Això és que hi ha i ho heu d’acceptar. Aquest és un punt de vista diferent, i no has de compartir-lo però sí respectar-lo”.

Tens vídeos parlant de la discriminació sexual i el bullying.
La gent ha de ser conscient d’alguns problemes de la societat actual. L’experiència personal pot ajudar algú que està a casa i no sap que li està passant el mateix que a molta gent. És per això que, a part d’entretenir, em sento amb l’obligació moral de parlar de qüestions d’aquest tipus. Mai se sap a qui pots estar ajudant.

També toques el tema de la sinestèsia. Com et vas adonar que et passava això?
Tenia catorze anys i estava preparant una maqueta. Li anava ensenyant les instrumentals a la meva mare i hi havia una que no em convencia del tot. Li vaig dir: “A aquesta melodia no li queda bé aquesta lletra, perquè aquesta cançó és blau elèctric i groc”. Em va mirar amb una cara estranya i em va dir que la cançó només sonava.

Així doncs, per a tu no resulta estrany?
Fins que la meva mare no va reaccionar així jo no m’havia plantejat que no pogués ser una cosa normal. És involuntari. Penso en la cançó que vaig escriure fa uns dies i la veig rosa pal; penso en la que vull gravar pròximament i és de color violeta. No puc evitar-ho.

En un vídeo dius que som massa joves com per no fer bogeries. Quina ha estat la teva major bogeria?
La veritat és que sóc molt de fer bogeries quotidianes, de pensar en una cosa i fer-la d’immediat. Una d’elles va ser venir a viure a Barcelona d’un dia per l’altre. Però la meva major bogeria, sens dubte, ha estat entrar a YouTube i que hagi passat tot això.

Fugir de la raó i seguir els impulsos

Amb tan sols vint-i-dos anys, l’Anna viu sola a Barcelona, lluny de la seva família a Galícia. Fa quatre anys va visitar la ciutat  per anar a una festa i, sense pensar-ho, va acabar matriculada en una escola de música. Tres anys després, ha fet una pausa per dedicar-se a allò que l’apassiona: la música. Ara està bolcant els seus esforços en un disc que sortirà al maig. La seva experiència li ha ensenyat a deixar-se endur per l’espontaneïtat.

Comments are closed.