«Amb l’excusa d’ajudar-te, les discogràfiques abusen»

MARTA ANDREU (@martandreurojo) ISAAC GARCIA (@otvs_scxps)

Descarrega’t l’article en PDF

Una cançó emesa a la televisió el passat abril li ha obert a A Cámara Lenta les portes de l’èxit musical. Des de llavors no han deixat de sumar seguidors i de tocar per tot Espanya. Ara es troben en un moment decisiu de la seva carrera: acaben de gravar el primer disc i estan negociant amb tres discogràfiques la seva sortida.

Foto entrevista

D’esquerra a dreta: Isaac Mordoh (guitarra), Kiko Ujaque (baix), Miguel García (bateria) i Martín Ferler (teclat). A baix: David Teruel (veu). E. TUNKER

Què va suposar l’aparició de la vostra cançó a El Hormiguero 2.0?
DAVID TERUEL: Va ser el reconeixement a tot l’esforç que havíem dedicat durant dos anys. En aquell moment, el programa, només a Espanya, l’estaven veient vuit milions de persones. Això ens ha portat al següent esglaó: que hi hagi una expectativa, un disc, gent esperant-lo…

Quines dificultats heu trobat com a grup?
DT: És complicat perquè la música encara no ens dóna de menjar. Cadascú es guanya la vida pel seu compte. El més difícil de tot és la relació entre nosaltres perquè cada un té la seva forma d’entendre les coses, però al final sempre acabem buscant el consens. En resum, que és com tenir quatre xicotes. (Riuen.)

I ara en quin punt us trobeu?
DT: Acabem de gravar un disc i estem en procés de canvi. Fins ara, hem hagut d’invertir el nostre temps i diners, però estem molt a prop d’arribar a algun lloc. Quan vam estar a El Hormiguero 2.0, Pablo Motos ens va dir que no sabíem la quantitat de gent que abandona sense saber que els falten dos metres per arribar a la meta.

Ha valgut la pena fer tot aquest camí?
DT: Una vegada vaig llegir que triomfar era fer allò que faries d’una forma gratuïta, fent-ho d’una manera que et paguessin per això. Sigui poc o molt, estem a punt de triomfar, de menjar d’això. No sé si patates o marisc, però m’és igual. El que volem és dedicar-nos plenament a ser les persones que volem ser.

Quan sortirà el disc?
DT: El disc ja el tenim a les nostres mans, ara ve la bèstia negra d’aquest món: les negociacions amb discogràfiques. Aquestes són les que posaran les dates.

No us plantegeu treure-ho de forma independent?
DT: Afortunadament, hi ha gent darrere nostre. Ara, hem de valorar el que ens ofereixen i pensar si pot funcionar. Amb l’excusa d’ajudar-te, les discogràfiques abusen; però sent honestos, avançarem amb l’ajuda d’alguna.

Creieu que les ràdios i, en general els mitjans de comunicació, afavoreixen l’entrada de nous músics?
MIGUEL GARCÍA: No, perquè les ràdios també formen part d’aquest merchandising. Per estar en segons quina llista has de pagar, i d’això se’n fa càrrec una discogràfica o promotora. És difícil que et recolzin quan són les multinacionals les que manen a les ràdios el que han de posar.

Això no beneficia sempre els artistes amb talent…
DT: Triomfes si estàs en el lloc i en el moment adequat, que siguis fill o amic de, que caiguis bé o que emplenis un nínxol de mercat. Res a veure amb el talent. Amb tot el meu respecte i afecte… Que vingui per exemple la Ylenia, que agafi una guitarra i ens canti una cançó. A veure què passa.

Què penseu de Youtube com a plataforma per a músics?
MARTÍN FERLER: És genial. És l’únic que està apostant perquè la gent tingui l’oportunitat de fer allò que realment vol fer.

Creieu que l’augment de l’IVA cultural suposa un llast per l’entrada de nous grups musicals?
MG: Que veure pornografia tingui un IVA menor que consumir música no té cap sentit. A més, quan es puja un impost es fa amb l’objectiu de recaptar més diners, el problema és que això no està passant.

Us pot passar el mateix que a La Quinta Estación?
DT: Si això ha de passar, nosaltres encantats. Al final, el que volem és estar sobre un escenari, ens és igual el terra sobre el que estigui muntat.

D’aquí uns anys on voleu veure a A Cámara Lenta?
DT: A mi m’és igual la repercussió econòmica, jo el que vull és créixer com a persona i artista; i veure com aquelles cançons, que m’han sortit de dins, 50 ó 25.000 persones la fan seva i la canten amb nosaltres.
MG: A més, la música té quelcom místic. És un llegat que sempre estarà present. Potser és una idea romàntica, però que és certa.

Comments are closed.