Amb l’aigua al coll

ALBERT BERROCAL I JULEN CHAVARRÍAS

L’últim mundial celebrat a Gwangju l’estiu passat deixa un balanç ben pobre per a la natació espanyola. Només una puntual i , aparentment, alliberadora guspira durant l’última jornada amb Joan Lluís Pons –que va aconseguir quedar quart en la final dels 400 estils– va aconseguir salvar sobre la botzina els mobles d’una delegació i uns resultats ben discrets. De fet, la cita mundialista va precipitar una sèrie de decisions que van acabar esclatant durant l’Open d’Hivern d’aquest mateix any, amb uns resultats molt per sota del que cabria esperar que van esgotar la paciència i van encendre totes les alarmes de les grans veus del món aquàtic nacional. La crisi es va precipitar i materialitzar assenyalant com a caps de turc algun dels alts càrrecs dins la cúpula d’una Federació que va es va veure obligada a renovar la seva imatge i capgirar la seva política d’acció.

Aquest declivi evident és resultat de la multitud de despropòsits que la institució encarregada de dirigir la natació a Espanya ha anat encadenant any rere any i que, a punt d’entrar dins la cresta del cicle olímpic, espera un autèntic miracle si vol complir uns mínims en la trobada més rellevant dels últims quatre anys. Sense anar més lluny, l’últim trobada internacional, l’Europeu de Glasgow en piscina curta, ha deixat com a única dada a destacar una final masculina.

De fet, les grans potencies de la natació nacional, com Jessica Vall, Mireia Belmonte o Joan Lluís Pons, van decidir prioritzar –al contrari de qualsevol altre selecció- el preclassificatori olímpic celebrat a Holanda, un nou invent de la Federació Espanyola de Natació. El director tècnic, Lluis Villanueva, va posar incomprensiblement tot el focus d’atenció en la cita d’Amsterdam, on els Criteris de Selecció de l’Àrea de Natació de la RFEN deien que era la primera oportunitat per fer mínimes olímpiques. Tot i així, crida l’atenció que, tot i que s’aconseguissin les marques durant la cita holandesa, els nedadors que volguessin ser a Tòquio haurien de fer sí o sí la mínima a principis de primavera a Sabadell.

En una entrevista cedida als mitjans de comunicació interns de la Federació, el Head Coach de la natació espanyola, Fred Vergnoux, aplaudia la creació d’aquesta nova competició, tot i que admetia que era “un repte matiner encara que els nedadors haguessin començat a entrenar a finals d’agost”. En aquesta dinàmica de deixar llibertat a nedadors i clubs per treballar cadascú a partir del seu propi projecte, com es ve defensant en aquesta nova etapa, Vergnoux agraïa “l’esforç” de tot aquells que havien viatjat a Holanda “en benefici de la dinàmica general de la nostra natació”. I, d’entre els quals, set han aconseguit rebaixar aquest primer criteri (Pons, Vall, Belmonte, Jimena Pérez, Hugo González, Lidón Muñoz i María de Valdés). Uns criteris que, tot i així, no exclouen als qui no l’hagin pogut complir ni asseguren la classificació als set nedadors mencionats pels Jocs Olímpics d’aquest any pròxim.

I tot això mentre gran part de la natació europea era a Glasgow. La Federació va prioritzar i costejar una competició que no té més transcendència de la que s’ha volgut vendre irònicament al públic seguidor. És més, les marques aconseguides pels nedadors a Holanda, com ja avançava i justificava Vernoux amb les seves declaracions anteriors a la competició dient que era un “repte matiner”, s’allunyen del potencial real de tots els nedadors. Abandonar un europeu per competir en un meeting trivial és una de les accions que posen en el punt de mira la natació nacional.

I és que alguna cosa no s’està fent del tot bé. Els esportistes que pugen des de les categories inferiors fins a l’absoluta pateixen un descens de rendiment i condició digne de ser estudiat. Els resultats assolits com a infantils o juniors honoren i protegeixen amb força bona nota la credibilitat i la imatge del projecte de natació espanyol. Però quan els nedadors arriben al punt més important de les seves carreres, el d’absoluts, que és quan es disputen les competicions més importants, les marques i els resultats no són com els d’abans.

Per exemplificar aquest debilitament i la conseqüent pèrdua de pes dins l’esfera internacional només és necessari viatjar fins als resultats que han obtingut els espanyols en competicions júniors i absolutes fora de les nostres fronteres. En el cas dels homes -on aquest descens és més evident- entre els mundials juniors que van del 2011 al 2019 (es celebren cada dos anys), el número de finals va arribar fins a 22, de les quals set van acabar en medalla. No obstant, als mundials absoluts disputats durant els últims set anys (també es celebren cada dos anys) els homes només han pogut accedir a les finals dos cops (Wildeboer al 2013 en 50 esquena i el ja mencionat Joan Lluís Pons aquest mateix any als 400 estils) i no s’ha obtingut cap medalla.

El cas de les dones, tot i ser menys pronunciat, també evidencia un declivi manifest. Els mundials junior disputats des del 2013 han comptat amb la participació espanyola de dones en fins a 27 finals (al mateix mundial de 2013 n’hi va haver fins a 13), de les quals una desena van acabar amb medalla. Tot i així, amb els campionats absoluts la cosa segueix el mateix patró que amb els homes. Tot i que amb una excepció, que és el mundial de Barcelona de 2013. Allà les dones van arribar fins a 12 finals, arribant a sumar quatre medalles. No obstant, si no tenim en compte aquest campionat, les dones han arribat a 14 finals des de 2011 i s’han aconseguit només quatre medalles.

L’arribada a l’èlit dels joves nedadors es fa molt dura i és motiu de preocupació en la Federació.

A partir d’aquí es descobreixen molts debats sobre com s’hauria d’haver planificat i portat als joves que prometien molt com a juniors i que poc a poc s’han anat desinflant i caient en l’oblit internacional. Molts d’ells han marxat cap a EEUU sense èxit aparent. D’altres no han acabat de funcionar en centres nacionals com el de la Blume, a Madrid. Alguns d’ells no han sabut compaginar com s’esperava estudis i resultats competitius. El cas és que, tret d’un parell d’excepcions, com el de Mireia Belmonte o el grup d’internacionals del Club Natació Sant Andreu, encapçalat per Jessica Vall o Lidón Muñoz, la natació espanyola té un paper més que discret en les grans reunions fora de les piscines domèstiques. I, com ja s’ha citat, el terratrèmol que viu l’eix central federatiu i les decisions que es prenen des del seu nucli organitzatiu no afavoreixen ni a clubs ni a nedadors, les dues peces que haurien de ser sempre l’essència de la natació. Una natació espanyola que, a Tòquio, pot acabar de tocar fons definitivament.

Comments are closed.