ALBERT LLOVERA MASSANA PARTICIPANT PARAPLÈGIC EN EL DAKAR 2020

Read this content in English here

L’Albert no és un pilot qualsevol. Amb 18 anys va tenir un accident que el va deixar en cadira. L’energia i la vitalitat l’han ajudat a crear un món sense límits. Tant, que ha fet sis ‘Dakars’.

ALBERT LLOVERA MASSANA

Quina experiència el Dakar 2020! Satisfet?
L’experiència ha sigut genial perquè he tingut la sort de tenir un entorn molt bo. A la cabina parlàvem tots català, tots érem amics i posàvem la gota llatina a un grup de nòrdics. Tot va sortir rodó.

Quina era la teva màxima preocupació abans de fer-lo?
Tenia por del fred, i va ser molt dur. A les nits en va fer més del previst. Pel que fa al recorregut, intento despreocupar-me una mica i anar-m’ho trobant dia a dia.

Ha estat el més dur de tots?
No ho sé. A mi, no m’ho ha semblat. Tots són durs. Al principi penses “què faig aquí?”, però després, quan portes 30 quilòmetres, trobes la resposta.

I el teu dia a dia allà?
M’aixecava molt d’hora perquè havíem de fer uns quants quilòmetres d’enllaç, que podien ser entre 25 i 300, i allà començava la carrera. És un pal. En arribar al lloc s’iniciava l’etapa del dia i conduíem durant tota la jornada. Quan arribàvem a la destinació, feia rehabilitació de braços i mans, sopàvem i a dormir a les tendes.

I l’adaptació del camió?
Ho porto tot a les mans. Al volant, hi tinc dos cercles: un que, quan
l’empenyo cap als peus, fa d’accelerador, i l’altre, que és el fre. Al
camió, hi pujava amb una politja.

Sis ‘Dakars’… On està el teu límit, Albert?
No ho sé, vaig experimentant i somiant. Sóc dels qui quan tenen una oportunitat l’aprofiten. De fet, aquest any no anava a fer el ‘Dakar’ perquè em van haver d’operar les dues mans i ja feia el mundial de RallyCross. Però, que contactés amb mi l’equip De Rooy Iveco era una oportunitat d’or.

Un ‘Dakar’ històric. Després de sis anys participant en la prova,
enguany, l’Albert, amb el nou equip De Rooy IVECO, ha aconseguit la
15a. posició general en la categoria de camions. Un resultat de somni.

Allà està prohibit l’alcohol. I el cava de les celebracions?
En l’última celebració vam ser convidats a l’ambaixada holandesa i, com que no es considera part del país, ho vam celebrar amb alcohol. La resta van ser sense res. Allà són de rajatabla.

A no tenir por del risc, s’hi neix o se n’aprèn?
Una mica de les dues coses. Ja hi neixes, però la por sempre hi és a dins, i hi ha de ser… Has de ser ràpid, però has d’estar a la pista. Si no tingués una mica de por, no hagués aguantat ni tres anys.

Tens una llarga trajectòria esportiva. Com va començar?
Vaig començar a esquiar de ben petit i vaig tenir la sort de poder competir a la Copa del Món d’Esquí, als Jocs Olímpics de Sarajevo (1984), i als Campionats del Món d’Esquí de Bormio. Després de l’accident, vaig anar als Estats Units a jugar a la WNBA, com l’NBA però de cadira de rodes. Uns anys després, vaig tornar a Andorra i vaig començar a treballar de delineant; però no m’agradava i per això vaig fer el salt cap a les quatre rodes i el motor.

Com va ser l’accident?
Va ser el 15 de març de 1985. Estava fent un descens a Sarajevo per al Campionat del Món d’Esquí de Bormio. Quan arribava a la línia de meta se’m va creuar un jutge i no el vaig veure; feia molt mal temps. Ell era molt gros i jo pesava molt poquet i baixava a tot gas. Em vaig trencar moltes coses, entre les quals la dorsal 3, 4 i 5. Jo només tenia 18 anys.

Es podria dir que vas tornar a néixer?
Sí. Per això faig pinta de ser més jove. Amb 18 anys vaig haver de posar el comptador a zero, sabent-ho tot: mira que bé.

Et consideres un heroi?
No, gens. Crec que sóc un privilegiat de poder fer el que faig. Els herois són els que se n’han d’anar del seu país amb una mà al davant i l’altra al darrere.

Com et definiries amb poques paraules?
I si vols amb una: collonut. He après a gaudir de cada moment de la meva vida.

Ets ambaixador d’UNICEF. Des de quan?
Ja fa dies… Deu fer vuit anys. No sé per què, però em van escollir i jo, encantat! A més a més, sóc l’únic ambaixador amb cadira.

Quina relació tens amb la Guttmann?
És el monestir per a nosaltres. Jo hi vaig perquè em facin les revisions dels “quilòmetres”, però sóc molt mal pacient. Hi tinc molt bona relació i hi faig xerrades. Intento donar una llum d’esperança a la gent que acaba de tenir l’accident. Els dic que no fa falta fer el Dakar ni estar tan boig com jo, ni de bon tros! Però el món no s’acaba, poden tenir una vida normal si estan actius.

Comments are closed.