«Això no és viure, és existir»

CÈLIA ROURA (@celiaroura6) i MARTA CASADO (@martacasadop)

Descarrega’t l’article en PDF

A Barcelona, fins a 945 persones vivien en l’espai públic i 1.854 en centres assistencials o en situació de mal habitatge l’any 2015. MARINA RIERA

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Un home a qui denominarem ‘A’ treballava com a xofer recollint xatarra fins que el seu company, propietari del cotxe, se’n va tornar a Romania sense ell. Fa tres dies que viu als carrers de Barcelona, intentant recollir diners per tornar al seu país.

Un altre home, ‘B’, va venir fa tres anys, procedent de la República Txeca, atret per la riquesa de Barcelona. “Vaig venir per aconseguir més material: roba, diners, drogues… Barcelona té de tot”. En canvi, es va trobar un panorama ben diferent. Sense feina i sense contactes, va acabar vivint al carrer.

Tal i com diu Albert Sales, assessor de la Tinença d’Alcaldia de Drets Socials de l’Ajuntament, moltes de les persones que viuen al carrer han patit uns processos migratoris molt durs que els han portat a una situació de vulnerabilitat.

Però les causes d’aquesta situació són infinites. Les més comunes són trencaments personals i/o amb el mercat laboral; entre aquest col·lectiu destaca el perfil d’homes de mitjana edat divorciats que alhora han perdut la feina.

També trobem joves que han patit processos emancipatoris frustrats i que han trencat les relacions amb la seva família i no se n’han ensortit en l’àmbit laboral. En alguns casos, també podem trobar persones dependents mancades d’una xarxa de familiars i sense resposta a la xarxa pública.

Precisament aquests familiars són els responsables del denominat “efecto llamada” que atrau els migrants a un nou país on esperen millorar les seves condicions de vida; encara que no sempre és així. ‘C’ va venir de Polònia seguint els passos dels seus amics però quan va arribar a Barcelona, molts d’ells no havien trobat feina i no el van poder ajudar.

El dia a dia al carrer
Un cop al carrer, la cobertura de les necessitats bàsiques requereix molt de temps. Han de proveir-se de menjar, i per això acudeixen a menjadors socials o d’entitats religioses.

“Només puc passar dues hores o tres al dia demanant diners. La resta del temps vaig a un menjador i també he de buscar un servei de dutxa”, diu C. Contràriament al que es pensa, les persones sense sostre mantenen la seva higiene, ja que durant el dia busquen llocs públics o d’alguna entitat on dutxar-se.

Una de les tasques més feixugues està relacionada amb la gestió de documentació, com serien intentar recuperar el DNI en cas que l’hagin perdut o tramitar l’accés als serveis socials, entre d’altres.

C va deixar de treballar perquè la seva feina il·legal; en poc temps es va trobar sense ingressos i vivint al carrer. Tot i que ha intentat trobar un nou treball per la via legal, l’estigma de ser una persona sense sostre li ha suposat un greu inconvenient.

Ara, demana diners al carrer per poder mantenir els seus fills. Els caps de setmana va al Parc de la Ciutadella i intenta aconseguir diners fent bombolles de sabó per als nens. En total, guanya entre 30 i 40 euros a la setmana però lamenta: “això no és viure, és existir”.

“Al carrer no pots ser feliç. Només els idiotes poden ser-ho”, assegura B. Segons ell, els “idiotes” són els que segueixen uns patrons marcats pels més poderosos sense qüestionar-los. Considera que el sistema condueix a un model determinat i defensa l’anarquia com a modus vivendi.

En un mateix sentit, entén l’home en un estat natural en què no es protegeixi als més dèbils. B preferiria una societat regida per la llei del més fort: “per què no puc viure tal qual sóc? Per què m’impedeixen robar?”, es pregunta.

L’única sortida que troben a la seva situació és tornar als seus països d’origen però, o bé no tenen els diners per fer-ho, o el context polític i econòmic allà és difícil. De la mateixa manera que R estalvia diners per poder tornar a Romania, C es lamenta de la política polonesa. Tot i que les ganes hi són, ambdós veuen difícil tornar als llocs d’on provenen.

Visió institucional
Igual que ells, l’any 2015, 942 persones més vivien en l’espai públic. A aquestes, se n’hi sumaven 1.854 més que vivien en centres assistencials o en situació de mal habitatge, segons dades de l’Ajuntament.

Es tracta de persones que es troben afectades pel sensellarisme, que no només inclou a les persones sense sostre, sinó també a totes aquelles que resideixen en albergs, pisos d’inclusió, apartaments amb risc de desnonament i habitacions de relloguer. Aquestes situacions es consideren el pas previ a viure al carrer.

El rebuig de la societat s’explica en la necessitat de creure que les persones que viuen al carrer són diferents a ells per tal de justificar el distanciament.

El sociòleg americà Douglas S. Massey ha denominat aquest fenomen com a “error d’atribució funamental”, que explica la tendència general a associar la situació dels sense sostre al seu comportament enlloc d’atribuir-lo a l’estructura social.

Deixant de banda totes les ajudes que ofereixen centres públics i entitats, B explica que anar a Càritas, per exemple, li trauria molt de temps que ara inverteix a demanar diners.

Aquest mateix pensament és compartit per molts d’ells. Creuen que els centres d’assistència -com ara els albergs-, no ofereixen més que el que els proporciona el carrer.

Per aquesta raó, decideixen seguir dormint al carrer, on tenen la companyia d’altres persones en la seva mateixa situació. B ens explica que el port de Barcelona és un dels llocs on més gent hi dorm a l’estiu.

Per ells, la situació als albergs és pràcticament la mateixa si no hi ha perspectives de futur. Això és degut que els albergs són d’estada limitada pel que, passat el termini màxim de residència -que sol durar màxim uns tres mesos-, hauran de tornar al carrer.

En el cas de A, només va poder quedar-se durant una setmana en un petit alberg de Saragossa. Però degut a la quantitat de gent, el van fer fora abans del previst i es va veure obligat a marxar de la ciutat on vivia per venir a Barcelona.

Amb tot, Albert Sales demana “que les persones sense llar deixin de ser objectes de polítiques per ser subjectes polítics”. Per fer-ho, afirma que “les polítiques d’habitatge no només han d’anar orientades a satisfer les necessitats generals”.

Primer s’ha de garantir el dret a l’habitatge per posteriorment poder atendre aquestes persones. “És més fàcil fer l’atenció social quan una persona sense sostre està estabilitzada en el que ella considera la seva llar, que fer aquesta atenció social al carrer”, assegura Sales.

Aquest sistema funciona en altres països, ja que es disposa d’unes majors prestacions socials. A Espanya, aquestes són una despesa a càrrec dels serveis socials que reclamen polítiques en l’àmbit nacional.

“Per solucionar els problemes de sensellarisme necessitem reforçar els serveis socials; canviar la perspectiva a través de la coordinació de l’habitatge amb l’atenció social; rendes garantides, i incidir en el mercat de l’habitatge limitant els preus dels lloguers”, assegura aquest assessor municipal.

Però les mesures dependran totalment del color del govern. Des de Barcelona es poden treballar certs aspectes, crear models replicables a altres ciutats i pressionar políticament, però la feina serà en va si el govern nacional no recolza les propostes.

Minoria femenina al carrer
Una de cada deu persones que viuen al carrer són dones. Són més hàbils a l’hora de parar la caiguda i a la vegada tenen més incentius per sortir del carrer.

La funció social juga un paper molt important. Les dones tenen més facilitat que els homes per mantenir les relacions socials i la xarxa de suport més pròxima en aquest creixent procés d’individualització de la societat. En el cas dels homes, la ruptura significa un fracàs identitari relacionat amb la pèrdua d’ocupació.

En la majoria dels casos, quan una família es queda sense llar es reubica a casa de familiars; quan es queden sense res per oferir, els homes marxen mentre que les dones desenvolupen tasques relacionades amb la cura de la llar o de les criatures. Els serveis socials procuren intervenir amb rapidesa en casos on hi ha nens afectats.

Un cop al carrer, la por és un dels motors que condueix a les dones a buscar ajuda i suport social. Al carrer, se senten més insegures que els homes a causa de la victimització per robatoris i a la pressió sexual que pateixen.

Comments are closed.