Airbourne electrifica Barcelona amb el més pur rock australià

El quartet de Warnambool va aconseguir vendre totes les entrades del seu show a Razzmatazz en companyia dels rockers americans Supersuckers

Mai n’hi ha massa, mai s’és massa jove i mai es va massa ràpid per gaudir d’una bona dosi de rock. I més encara si aquesta torxa la porten Airbourne, els que començen a postular-se com al relleu del present i del futur dels mítics AC/DC.

Recull de temes que Supersuckers van tocar a Barcelona
Setlist completa i per ordre d’Airbourne a Barcelona

Aquesta fama no ha passat desaparcebuda a la Península Ibèrica, parada obligada de la gira mundial per promocionar el seu nou disc Boneshaker. La promotora Madness Live! va anunciar el 2 de juliol el pas d’Airbourne i els Supersuckers, veterà grup de rock estatunidenc encapçalat per Eddie Spaghetti, per Bilbao, Màlaga, Madrid i Barcelona.

La reacció dels fans no es va fer esperar: el 8 d’octubre les entrades pel concert de Madrid estaven esgotades, i el 24 va succeir el mateix amb Barcelona. S’ensumava una farra de les que fan història, més encara tenint en compte que el 25 d’octubre, nit de concert a Madrid i jornada anterior al show de Barcelona, es va publicar el seu nou disc Boneshaker.

26 d’octubre, 19:00. Les portes del temple Razzmatazz s’obren. Una riuada de gent omple la sala principal. Ningú vol faltar a aquesta missa de rock que, si bé té una fórmula que tothom ja coneix, segueix sent efectiva.

D’esquerra a dreta: Eddie Spaghetti (veu i baix), Christopher «Chango» Von Streicher (bateria) i «Metal» Marty Chandler (guitarra)

Els Supersuckers porten més de 30 anys sobre els escenaris, però amb una mica de sort en la majoria d’ells hauran gaudit de millor acústica: el ritme d’èxits com The History of Rock n’ Roll, Dead Inside o Born With a Tail era audible, però difícilment gaudible degut a la pobre producció tècnica. La semblança física i vocal del frontman Spaghetti amb el llegendari Lemmy Kilmister, baixista i cantant de Motörhead, i el carisma de Chandler va rescatar mínimament un show de teloners que, tot i casar a nivell estilístic i musical amb el públic, va punxar una mica degut a la irregularitat dels aparells de so.

Però aquest inici no volia dir ni de lluny que els ànims del públic s’haguessin refredat. Conforme els tècnics desfilaven per l’escenari i el públic engolia gots de cervesa l’ambient s’anava escalfant.

No va fer falta cap artista a l’escenari perquè el públic comencés a cantar a ple pulmó: el clàssic tema d’Iron Maiden Run to the Hills va sonar pels altaveus mentre els especialistes de so preparaven el show principal, i els espectadors van demostrar que el heavy metal segueix ben viu omplint Razzmatazz amb la seva veu.

Airbourne a París el 19 d’octubre de 2019. D’esquerra a dreta: Matt «Harri» Harison (guitarra solista), Joel O’Keefe (veu i guitarra rítmica), Ryan O’Keefe (bateria) i Justin Street (baix)

I a les 21:15 el clam popular va ser contestat. Les llums de la sala es van apagar, i focus vermells recorrien els caps de la gentada mentre sonava el mític tema principal de Terminator 2, Judgement Day. Potser no vénen del futur ni són cíborgs, però els Airbourne de ben segur que tenen dins seu una electricitat, una energia explosiva, que contagien des del primer pas que fan a l’escenari. O, en el cas del cantant i guitarra Joel O’Keefe, el primer salt.

Aterrant des de les bateries d’altaveus del arrere de l’escenari, el frontman va encendre la metxa del concert amb el frenètic Raise the Flag. Una marea de punys i banyes s’estenia des de l’accés fins a l’escenari per alçar la bandera del rock and roll, tasca que els australians desenvolupen amb gran entusiasme i orgull amb el suport d’un públic entregat fins al límit.

No és difícil deixar-se posseïr per l’endimoniat frenetisme del que himnes com Too Much, Too Young, Too Fast, Beaking Outta Hell o Girls in Black fan gala; especialment en aquesta última, quan Joel O’Keefe es va pujar sobre un guàrdia de seguretat per tocar el solo entre el públic mentre rebentava una llauna de cervesa a cops de cap. A vegades no cal una gran producció per fer embogir el públic, i el carisma del cantant n’és una prova evident.

Des de demanar al públic que encenguessin les flames dels seus encenedors fins a treure un carro a l’escenari amb cola i whisky per preparar combinats per la resta de la banda i el públic, els trucs del frontman per enamorar l’audiència no fallen en recintes petits. Resta el dubte de veure com s’ho empescaran els australians per mantenir aquesta proximitat amb el públic en estadis, que vista la massiva afluència de la gira no trigaran a omplir.

Sigui com sigui, Airbourne fan honor a una de les seves consignes: «Fuck ballads». I fou ben cert: amb prou feines va haver un segon de descans, però al públic no semblava importar-li; els pogos i els espectadors pujats uns sobre els altres per atreure l’atenció del guitarrista i que els llancés un combinat eren una mostra més de l’ambientàs que es va respirar a Razzmatazz.

Ara bé, els germans O’Keefe en són dos, i el bateria Ryan O’Keefe també va tenir el seu moment de glòria deixant-se el braç per fer sonar una sirena antiaèria que donava el tret de sortida a Live It Up. Si bé el focus no va recaure sobre seu tan directament com amb els germans O’Keefe, el baixista Justin Street i el nouvingut guitarrista Matt «Harri» Harrison van estar sens dubte a l’altura i van contribuir enormement a l’esclat de rock que va arrasar Barcelona.

El temps vola, i més en bona companyia. Els bisos van arribar ben ràpid (11 cançons de show principal passen en un instant), però van ser demolidors per a un públic ja fregant l’afonia i l’esgotament total: els cors de Ready to Rock van ser entonats pels espectadors encara mentre abandonaven la sala, i el dos pogos simultanis a ritme del nou clàssic del rock modern Runnin’ Wild van ser la cirereta del pastís d’una nit espectacular. Una vegada més, Airbourne van ser el viu testimoni de que el vell rock no morirà mai mentre hi hagi gent disposada a donar-ho tot gaudint-lo, tal com va passar a Razzmatazz.

Comments are closed.