Afamats d’escenari

La persistència és l’únic que permet a actors i actrius de Barcelona intentar sobreviure en la precarietat sense renunciar a la seva professió

Carles Fernández, Andrea Pacha i Mireia Ruiz. Fotografia: Víctor Naharro

Tothom pot imaginar-se què suposa superar un càsting per treballar en una obra de teatre: la constant formació d’actors i actrius; buscar audicions i preparar-les a consciència; disposar de pocs minuts per captar l’atenció d’un director, que et doni l’oportunitat d’entre les 500 persones que competeixen pel mateix paper.

Però als pocs privilegiats que aconsegueixen treballar, Catalunya no els ofereix un panorama gaire més esperançador. Un cop viscuda l’alegria d’aconseguir un paper, arriba el moment de conèixer les condicions laborals i signar el contracte – si és que existeix.

Barcelona, com totes les grans ciutats amb activitat teatral, té un conveni firmat per l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) sobre les condicions laborals dels actors. S’estipula com han de ser els contractes, el salari mínims d’assajos i funcions, i les relacions laborals per als actors i actrius.

Però a la pràctica, el conveni només s’aplica a grans produccions i la remuneració no és fixa, sinó que s’estableix per taquilla. En aquest cas, una productora ofereix el seu espectacle a una sala perquè el programin i es pacten les condicions: s’estableix quin percentatge dels guanys de la funció rep la sala i el restant es reparteix segons el criteri de la companyia.

Bona part dels actors treballen per una remuneració miseriosa: com més gran és l’elenc i menys aforament té el teatre, menys cobren. A més, sovint han de fer-se autònoms per accedir a produccions, assajar sense cobrar o no estar assegurats. Tot plegat, en una nebulosa legal que sovint ratlla la il·legalitat. L’Adrià Andreu va formar part d’una gran producció al Teatre Grec però no hi constava: “Econòmicament vaig cobrar un entrepà; legalment, no existia”.

Arena d’individualitats

Tot i la situació d’actors i actrius a Catalunya, és un sector molt individualitzat i no hi ha una lluita col·lectiva per reivindicar els seus drets:

Ruïna barcelonina

La precarietat dels artistes està emmarcada en un sector amb una salut delicada. Arran de la crisi econòmica, a Barcelona han tancat nombrosos teatres, mentre que cada cop hi han aparegut més sales petites. Tot plegat, en detriment de les condicions professionals dels actors,perquè les sales reben bona part de les subvencions públiques i solen quedar-se un percentatge alt de la recaptació.

Per altra banda, companyies i productores també es troben una situació complicada: Barcelona té una afluència irregular de públic i poca cultura teatral en comparació amb d’altres ciutats. En nombroses ocasions, es tiren endavant produccions de baix cost en sales petites que no són rendibles o s’aturen espectacles grans perquè tenen poc èxit.

Tot i que les productores sovint saben que perdran diners, l’actriu Júlia Bonjoch reclama que això no pot anar en detriment de l’elenc: “Si pots treure 10.000 euros per pagar els drets d’una obra, has de poder treure’n 10.000 més per pagar a qui la farà possible”.

La majoria dels actors barcelonins treballen per amor a l’art. I si es cronifica la tendència actual, hi ha el risc que visquin de l’aire in aeternum. I que el teatre a Catalunya perdi cada cop més qualitat.

Comments are closed.