Afamats d’escenari

MIREIA RUIZ SERAPIO
CARLES FERNÀNDEZ FIGUERAS

Read this content in English here

La persistència és l’únic que permet a actors i actrius de Barcelona intentar
sobreviure en la precarietat sense renunciar a la seva professió

Les noves fornades d’actors es troben un sector amb molt poques oportunitats per començar la seva carrera. VÍCTOR NAHARRO

Tothom pot imaginar-se què suposa superar un càsting per treballar en una obra de teatre: la constant formació d’actors i actrius; buscar audicions i preparar-les a consciència; disposar de pocs minuts per captar l’atenció d’un director, que et doni l’oportunitat d’entre les 500 persones que competeixen pel mateix paper.

Però als pocs privilegiats que aconsegueixen treballar, Catalunya no els ofereix un panorama gaire més esperançador. Un cop viscuda l’alegria d’aconseguir un paper, arriba el moment de conèixer les condicions laborals i signar el contracte – si és que existeix.

Barcelona, com totes les grans ciutats amb activitat teatral, té un conveni firmat per l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) sobre les condicions laborals dels actors. S’estipula com han de ser els contractes, el salari mínims d’assajos i funcions, i les relacions laborals per als actors i actrius. Però a la pràctica, el conveni només s’aplica a grans produccions i la remuneració no és fixa, sinó que s’estableix per taquilla. En
aquest cas, una productora ofereix el seu espectacle a una sala perquè
el programin i es pacten les condicions: s’estableix quin percentatge dels guanys de la funció rep la sala i el restant es reparteix segons el criteri de la companyia.

Bona part dels actors treballen per una remuneració miseriosa: com més gran és l’elenc i menys aforament té el teatre, menys cobren. A més, sovint han de fer-se autònoms per accedir a produccions, assajar sense cobrar o no estar assegurats. Tot plegat, en una nebulosa legal que sovint ratlla la il·legalitat. L’Adrià Andreu va formar part d’una gran producció al Teatre Grec però no hi constava: “Econòmicament vaig cobrar un entrepà; legalment, no existia”. Malgrat la precarietat que envolta el món del teatre, la majoria d’artistes accepten treballar en males condicions, sent conscients que són injustes.

Entre actors i actrius, que pateixen un altíssim nivell d’atur, es repeteix una mateixa afirmació: “Si jo no ho accepto, darrere meu hi haurà una llarga cua de gent disposada a acceptar condicions pitjors”. Per altra banda, qualsevol opció de trepitjar un escenari és vista com una oportunitat laboral, especialment pels joves amb poca experiència professional.

L’Èlia Solé, una de les actrius catalanes que pateix aquestes condicions ho explica: “He acceptat pujar gratis a un escenari pel fet de poder-hi pujar”. En definitiva, la realitat de les arts escèniques barcelonines topa amb un col·lectiu poc cohesionat a l’hora de reivindicar els seus drets laborals. A diferència de Broadway, on seria impensable que un actor treballés sense les condicions laborals pactades en conveni, a Barcelona hi regna la individualitat. Tot i l’existència de sindicats del gremi – que ofereixen assessorament legal o una borsa de treball, entre d’altres – aquests són dèbils i amb un escàs interès i participació dels actors i actrius.

Per tot plegat, els actors sovint es veuen abocats a emigrar, a dedicar-se a la docència o tenir una altra font d’ingressos per poder sobreviure. Només poden viure del teatre artistes famosos contractats per conveni que encadenin feines, sempre de curta durada. Davant d’aquesta situació,
molts actors opten per aventurar-se a escriure, muntar i oferir espectacles
propis. Tot i que pugui resultar interessant artísticament, econòmicament
no és rendible. L’Adrià Andreu va decidir impulsar espectacles propis: “El panorama és encara pitjor. Fent de cangur quatre tardes cobres més”.

Ruïna barcelonina
La precarietat dels artistes està emmarcada en un sector amb una salut delicada. Arran de la crisi econòmica, a Barcelona han tancat nombrosos teatres, mentre que cada cop hi han aparegut més sales petites. Tot plegat, en detriment de les condicions professionals dels actors,perquè les sales reben bona part de les subvencions públiques i solen quedar-se un percentatge alt de la recaptació.

Per altra banda, companyies i productores també es troben una situació complicada: Barcelona té una afluència irregular de públic i poca cultura teatral. En nombroses ocasions, es tiren endavant produccions de baix cost en sales petites que no són rendibles o s’aturen espectacles grans perquè tenen poc èxit.

Tot i que les productores sovint saben que perdran diners, l’actriu Júlia Bonjoch reclama que això no pot anar en detriment de l’elenc: “Si pots treure 10.000 euros per pagar els drets d’una obra, has de poder treure’n 10.000 més per pagar a qui la farà possible”.

La majoria dels actors barcelonins treballen per amor a l’art. I si es cronifica la tendència actual, hi ha el risc que visquin de l’aire in aeternum. I que el teatre a Catalunya perdi cada cop més qualitat

Comments are closed.